S'havien casat les noies, l'una darrera l'altra, en menys d'un any,
i, quan no quedava en la casa més dona que la mare per a dur tot el
pes de l'escarràs, una pulmonia, arreplegada al sortir calenta del
forn per arreglar els nodrissos, donà compte d'ella en no més d'una
vuitava de malaltia.
Enseboliren-la en el cementiri llunyà del poblet veí i, de tornada a
casa, després de l'enterrament, amb les orelles encara plenes de les
fúnebres cantòries dels capellans, el cor serrat per l'amarg
sentiment de sa viudesa i els ulls vermells com un perdigot novell,
el pare s'assegué en l'escó de vora el foc i cridà els fills a son
entorn. Aquests s'assegueren en els escambells i cadires baixes,
deixant un passadís per on pogués transitar de la llar a la taula la
noia gran, que anava pel sopar, i esperaren que enraonés el pare.
Tenia, aquest, el cap baix i les llàgrimes li perlejaven en un recó
dels ulls.
La noia gran, guaitant-se'l d'esquitllentes, sentia que li muntava
el plor a la gola, ennuegant-la, i els nois es mossegaven els llavis
sense parar.
A la fi el pare, llevant-se la barretina i donant-hi tombs entre les
mans, murmurà amb veu commosa:
-Ja ho veieu, fills meus, quina desgràcia!...
No pogué seguir: un esclat de sanglots li trencà la paraula.
Els sanglots de tots els fills li respongueren a la una i algunes
mans s'allargaren trèmulament, indecisament cap a ell, amb un aire
de donar-li el socors filial en aquell trànsit.
-Pare!...
El pare rodà el cap desesperançadament.
-Mai, mai més me'n podré aconhortar, fills meus!... -exclamà com per
a donar contesta a les amoroses actituds: -aquest cop de destral a
la vellesa en mata per arreu... Perdre la companyia de la dona és
perdre-ho tot en el món...
-Pare -digué la noia, eixugant-se els ulls amb el revés de la mà:
-us queden els fills... els fills i la casa...
-Ja ho sé, noia, ja ho sé... i és per això que hem de parlar... Si
jo fos sol, no passaria tanta pena; pel que ha de durar!... Mes,
ara...tu te n'auràs d'anar a casa teva d'aquí a una vuitava, d'aquí
a una quinzena tot lo més, que tens la sega a sobre... La petita
està lluny i als últims dies... Quedem aquests i jo com albats sense
guiatge i amb el tràfec de tot...i això no pot ésser. Cal dona a
casa.
L'hereu baixà el cap, i el front, marcit de malaltís, se li esblaimà
lleument.
El pare encanyonà i reprengué amb una veu més esfumada:
-Per això us he cridat, per pendre consell... Cada u que hi diga la
seva...
Mes tothom callà. El pare aixecà els ulls i passejà una llarga
mirada sobre els caps sotmesos de sos fills. Després afegí:
-Potser se podria pendre una criada...
Un lleu gest negatiu de tots seguí a aquelles paraules vacil·lants.
-...Però són tan barrim-barrams les joves i tan xacroses les velles,
que... I, de més a més, confiar la clau de tots els possibles a gent
forana...
Aquesta volta el gest dels fills fou tot aprovador.
-Veig que penseu com jo... Així, no hi ha més que un remei... Algú
s'ha de casar...
Totes les mirades convergiren cap a l'hereu.
El pare hi assentí.
-Sí, perque no m'especta pas fer-ho, a mi... I tampoc és just que ho
faci el mitjancer, si un dia o altre se n'ha d'anar de la casa...
L'hereu féu un bleix profund i digué lentament:
-Esta bé: me casaré... Digueu-me amb qui... -Això tu, fill meu...
Tria la que et sembli; prou saps el que ens convé...
L'hereu, abatut, girà el cap d'una banda a l'altra.
-No, no; a mi tant me fa... la que us vinga bé...
Ho escatiren entre tots, dient noms i sospesant aventatges, i abans
de sopar se decidiren, amb aprovació general, per una parenta
joveneta que vivia en un mas d'un altre terme, a quatre hores lluny.
Feia uns anys que no l'havien vista, mes ja devia ésser tota una
dona, per la mida que duia, i venia de bona regàlia.
Passats els vuit dies el pare va anar a emparaular-la i quedaren
concerts amb la família d'ella.
El diumenge vinent l'aniria a veure l'hereu.
Aquest, a la baixa hora, agafà les anguileres i se n'anà cap a
l'agulla, Mai s'havia sentit tan trist com aquell dia i respirava
amb la dificultat de quan havia de venir una tempesta.
Ell veia que a casa seva tenien raó, que els convenia una dona, però
no se sentia prou fort per a casar-se, ell que no havia pogut fer
mai la joventut, que no havia pogut ballar, que no havia pogut
córrer, que no podia traginar els sacs de blat escales amunt, que
cada quatre mesos havia de pendre medicines, que tan tost feia un
pas més de pressa que l'altre ja esbufegava, i que amb el més petit
disgust s'endarreria de salut per anys... I, de més a més, recordava
el consell del metge:
-Tu, noi: seny, força seny. No te'n descuidis: sinó, te'n
penediries... Tens el cor més flac del que et penses.
Però era l'hereu... i, si ell no es casava, se casaria el segon i
ocuparia el seu lloc... Perquè ja ho havia dit son pare; no era pas
just que l'altre treballés i portés tot el càrrec de la casa si
després se n'havia d'anar... I, si no se n'anava, ell, el gran,
perdria tots el drets, i sol i sense salut, a la vellesa no seria
més que una nosa... Perquè, treballar fort, prou que es coneixia que
no podria mai... Li calia ésser hereu, li calia casar-se...
El diumenge vinent se n'arribà a la carretera i prengué la tartana
de l'ordinari que passava, camí de la ciutat, a un quart de casa
d'ella, de la promesa.
Quan aquesta li eixí a l'encontre, banda avall de l'era, l'hereu
quedà sobtat.
Amb els anys que no l'havia vista s'hi envestí una mossassa que feia
goig. Era tan alta com ell i amb la pell de cara i braços blanca i
rosada com si mai l'hagués vista el sol. Tenia els ulls verds i la
mirada dolça, i els cabells rossos, partits en clenxa, li feien un
gran monyo sobre el clatell. La veu era clara i alegre com una veu
de criatura; sos posats, de minyona honesta; i anava neta i
endreçada com una noia de vila...
Entraren al mas per conversar un mica amb els pares, i després, ja
sols, a tall de promesos, se n'anaren a donar un tomb per fora.
Ella li ensenyà l'hort, li explicà que tenia deu menes de
clavellines, l'acompanyà a les feixes, on la darrera riuada els
havia pres mitja vessana de terra...
Quan, cap a mitja tarda, el pare d'ella l'acompanyà fins allà on
passava l'ordinari, l'hereu tenia el cor més tranquil que a
l'arribada, i fins la pell de son front mústic de malaltís semblava
haver-se-li estirat i enfresqueït.
A l'arribar a casa seva, el pare, una mica temerós, va preguntar-li: