La fàbrica d'en Banyoles se considerava com la més important de la
comarca, i a l'hora de tancar era pròpiament una riuada de carn
humana la que eixia de la immensa portalada, esbandint-se en braços
i reguerons, per camins, prats i dreceres fins al poble veí i a les
masies escampades dels voltants.
La fàbrica estava solament a uns set minuts curts del poble, del que
pot dir-se era la principal nodrissa, ja que se n'hi havia endut
tots els braços útils, per guanyar-se en ella el salari més segura-
ment i descansada que estovant terrossos; car l'agricultura,
practicada com en temps dels romans i per pagesos pobres i
endarrerits, era l'únic element de vida del país, llevat de la
fàbrica.
Aquesta sostenia a ses despeses, i per a servei dels obrers, metge,
farmàcia (regentada per un practicant entès), casino i cooperativa,
ben proveïda de tota mena d'articles. Per sa gran proximitat al
poble, no s'havia fet la fàbrica nucli central de la colònia, i per
això tots sos empleats, fora del sots-director o cap de quadres i el
porter, en el poble residien; i, per no emmigranyar ni arruïnar el
senyor Rector, se tenia generalment tancada la capella anexa al
casal dels senyors; i, per no matar igualment de gana els mestres
públics, els Banyoles havien construït i regalat al Municipi es-
coles de planta i havien adjuntat als titulars, amb l'excusa
d'alleugerir-los la feina, però en realitat per regir-los i
ensinistrar-los més a la moderna, els professors que els havien
semblat convenients.
Prop de la fàbrica, doncs, no s'hi veien més edificis que la casa
dels senyors, en comunicació directa amb aquella per un gran pati i
algunes dependències secundàries (entre les quals sobresortia un
grill important de la farmàcia del poble, on se feien les primeres
cures en cas d'accident, el xalet del cap de quadres, isolat i a
cosa d'un tret de fona, i la caseta del Carolí, un pagès que havia
deixat l'arada i els bous per fer el negoci de compra i venda de
fustes.
El Carolí tenia mare, esposa i una nena. La mare curava de la casa;
l'esposa, que havia sigut fabricanta i tenia tirada al seu ofici,
anava a la fàbrica fins quan ja havia pogut estar-se'n; i la nena,
així que sortí de costura i malgrat l'esperança d'ésser una bona
pubilleta, la ficaren a la fàbrica, també.
La caseta del Carolí, amb el seu hortet, estava situada a l'altra
banda, tot just, de la gran horta dels senyors i separada d'ella per
un estret corriol partioner. Així és que mare i filla, al plegar de
la fàbrica, per tenir-ho més avinent, en comptes d'eixir per la
portalada oficial, com l'allau dels treballadors, atravessaven el
pati central, l'horta gran i pel portell forà entraven a l'hortet i
a casa seva. Però s'esqueia sovint que, al passar pel pati, la
mestressa, donya Mència, del balcó estant del menjador, cridava:
-Trinitat!
-Senyora !
-Puja, si et plau, que tinc de donar-te un recado...
Car els Carolins, de pares a fills, havien estat molt entrants en la
casa Banyoles.
La mare del Carolí, que en sa jovenesa serví a Barcelona i era
entesa en l'arranjament d'una casa, dirigia els dissabtes del casal
i ajudava a Donya Mència a fer resolis i confitures, a espolsar i
desar les robes d'hivern, a penjar i despenjar cortines, a fer la
matança del porc... I, per sa banda, la jove, que sabia, altrament
de la majoria de noies que anaven a la fàbrica, molt de cusir i un
poc de tallar i brodar, repassava les bugades, marcava tovalloles i
mocadors i feia els davantalets d'en Pasqualet, el futur mestre de
la casa Banyoles; i fins el Carolí, si havia pogut posar jornaler a
les terres i començar el negoci de les fustes, havia sigut mercès a
les bestretes de Don Pasqual, que ja l'havia lliurat de la quinta i
donat la mà en tota ocasió.
La filla del Carolí, la Nieves, i el senyoret del casal se portaven
dos anys de diferència, i de menuts menuts havien estat junts, no
sols en les hores dels jocs i corribandes, sinó durant molts àpats i
a voltes fins en el llit. Car, així com la Nieves era una nena
robusta, sencera, vermelleta de cara, riallera i amb gana per
vendre, en Pasqualet era esprimatxat, romancer, enyoradís i lle-
pafils; i, com que era fill únic i la mare tremolava de que se li
pogués morir, tot li consentia.
-Trinitat -solia dir a l'altra mare: -fes-me pujar la nena: a veure
si, veient-la menjar, el nostre posturetes s'empassa alguna cosa...
O bé, a entrada de fosc, enviava una minyona a cal Carolí per dir
que no esperessin la Nieves, que el nen tenia por dels papus i volia
que es quedés a dormir amb ell.
Aquesta estreta intimitat de la primera infància s'anà perllongant,
amb els canvis naturals, fins que en Pasqualet tingué nou anys i els
papàs l'enviaren a Barcelona, a casa els Babos per començar els
estudis. La separació, amb tot, fou breu, car el nen sentí un
enyorament tan gran, que se n'hi giraren palpitacions, s'esgrogueí
tot i tingueren de tornar-lo a la fàbrica per una llarga passada.
Arribà prop de migdia, i, després de la ruixada de manyagues
maternals, fugí alienadament cap a l'horta, a esperar a la seva
amigueta. Quan la veié saltar la tanca, venint de costura amb el
cabasset a la mà, s'amagà darrera la parabanda de xiprers, per
donar-li un esglai. Estava esblaimat d'emoció i el cor li
esvoletegava dintre el pit com un aucellet ficat tot just a la
gàbia. Ella, en canvi, s'acostava tota tranquileta, roja com una
pometa de Sant Joan, un mocador vell de llana entorxat al coll, un
rull de cabells sobre la cella dreta. Al passar la palanqueta del
regadiu, s'aturà. A un costat, una esmotxada de rega havia deixat
escapar l'aigua, que de sempre formava com un bassiol enxarcat, on
creixien llenties, es passejaven, a estrebades, els sastres dels
recs, i fins, en certes èpoques, hi cantava una reineta. La nena
s'ajupí, i després s'agenollà sobre la palanca. En Pasqualet
endevinà de seguida el que anava a fer: amb la maneta dintre
l'aigua i els dits encorbats, parar un parany als sastres es-
parveradissos, de llargues carnes filamentoses... Allò era,
justament, el que feien cada dia amb ell, abans d'anar-se'n a
Barcelona...
El nen no pogué aguantar-se més i sortí del seu amagatall. La Nieves
sentí fressa i girà el cap. Al veure son companyò, de moment quedà
erta, com ullpresa, però de seguit reaccionà, i, aixecant-se d'una
revolada -a risc de tombar al clot el primer llibre, que balancejà,
si cau o no cau, al caire de la palanca, -va llençar-se,
esbojarrada, cap an ell. S'abraçaren estretament, i en Pasqualet,
que era extremós i efusiu de mena, li omplí a volei, com un
sembrador orat, tota la carona de petons sorollosos.
-Quan has vingut?... Per què has vingut?... Que aprenies?...Jo ja he
passat tots els cartels i el qué es hablar...i faig una punta per
una coixinera...
-I jo m'enyorava... Ves... Els Babos estan en l'aire en l'aire, més
en l'aire que la golfa de casa, i, ves, puja i baixa cada dia més de
trenta escalons. El metge va dir que me cansava massa i que me
traguessen de Barcelona, i jo, vinga bleixar ben fort, cada vegada
que venia, perquè me traguessen més aviat...
La nena se'l guaità amb uns grans ulls, paumada.
-No t'agradava, estar-te a Barcelona?
-No... És una casa fosca, fosca... Perquè el sol toqui a la
cadernera l'han de traure al balcò... I el Babo sempre dorm, ves, i
les ulleres li cauen sobre el diari...I la Baba sempre crida amb la
minyona...I la minyona és bruta: quan ha de tastar l'olla, xarrupa
la cullera, i, quan m'entra la llet, porta les mans untades i se les
frega amb el davantal, ves...I la Baba les té fredes, fredes, les
mans, i quan li faig l'amistat, me dóna un cop als llavis, així, com
si no ho volgués...I sí, que ho vol: saps? Però, com que és tan
seca, me fa mal, ves!...
I, feliç amb la llibertat, la claror i la companyia retrobades, el
nen oblidà prompte el somni negre, i el petit cor avalotat moderà
d'ell mateix son ritme... fins que, a la temporada vinent, fou de
nou empresonat a casa els avis, i aleshores, sens contemplacions,
retingut fins al terme del curs; per a retornar encar més golafre
dels petons de l'amigueta, del guimbadejar per l'horta, del rodolar
daltabaix de les palleres de cal Carolí, de mig partir sargantanes i
d'inquietar la reineta del bassiol...
No cal dir que en Pasqualet i la Nieves s'estimaven de bona hora amb
amor diferent de l'amor companyívol d'infants. La intimitat,
interrompuda a lapses per les absències d'ell, se relligava amb
motiu diferent i gust més saborós a cada retorn.
Ella ja anava a la fàbrica, i en ses formes d'efebus començava a
preludiar la dona futura. Ell anava a l'Institut, i els primers
pressentiments instintius i les primeres iniciacions dels companys
aixecaren en sa precocitat de sensitiu xardorós les primeres
malícies i els primers torbadors anhels. Ja no aimava els jocs a ple
sol i la cacera de papallones; ja no esgotimava la parra ni posava
vestits als gats... Preferia abscondir-se als ulls profans, somniant
despert, i donar cita a l'amiga en la farmàcia o rera la capella, on
mai s'hi veia una ànima. Ella acudia a tot arreu on li indicava
l'amic amb plena i tranquila confiança. Ella no era vanament
somniadora, i encar no sabia lo que fos l'estranyesa d'un calfred en
ple dia ni el delectament de guaitar les estrelles de bella nit. En
la fàbrica, treballava al costat de sa mare; fora de la fàbrica,
ajudava a l'àvia per aprendre el trinc de la casa, i en els curts
instants sobrers feia ganxet, regava les flors de l'hort, pentinava
el gos d'aigües que li havia donat Donya Mència quan era petita; i a
les vetlles sorgia els mitjons del pare i apedaçava la roba. Les
nits les passava d'un son, estiradeta i quietona en son llitet de
monja, blanc com un lliri, sens que un surt li fes res saltar els
membres ni un escatx de visió misteriosa creués per ella la foscor
compacta. Contra les passivitats de sa normalitat sanitosa i
equilibrada, contra sa innocència hermètica i serena, neta d'angoixa
i de sospita, s'estrellaren, durant molt temps, les maniobres
equívoques d'ell per contaminar-la amb sos deliris, per empeltar-li
sos íntims trasbalsaments. Sens una comprensió preparatòria que
aplanés el camí,que empenyés en la davallada, l'adolescent se sentia
lligat de peus i mans per tota mena de timideses, i sos petons, bo i
caldejats pel foc interior, tenien sobre la galta vellutada de la
mosseta totes les candideses d'afalacs fraternals.
Quan, al sortir de la fàbrica i despistant l'atenció distreta de la
mare, que sempre li tenia feina preparada, la Nieves corria cap a la
farmàcia solitària i el trobava an ell mústic, esblaimat i ullerós,
li prenia el cap amb les dues mans i, festosa, amoixadora, li feia
amb postureta, com quan eren petits:
-Què té, el maco? Que no es troba bé?...Que no ha berenat, avui?..
Ell volia preocupar-la, contestant amb evasives, adoptant actituds
romàntiques, retenint-la pel cos i fent-la tremolar amb sos
tremolors; però era debades. Ella no estava per raons i, amb
sobtat impuls maternívol, l'amanyagava i l'amonestava, inquieta
solament per la seva salut.
-Dolent!...No haver berenat! Tant de mal com et fa! ¡Ja té, raó, ja,
la teva mamà, que et dóna gust fer-nos patir!... Ala, anem a dalt,
que encar és hora...-Ell s'entossudia: »No volia moure's, no volia
menjar, no tenia gana; s'estimava més estar-se allà amb ella, dir-li
coses, moltes coses...» Però ella li fugia dels dits com un aucell
esquerp i tornava als cinc minuts amb una llesca de pa amb confitura
o amb un tall de llonganissa... Ella mateixa el tallava a bocinets i
els hi anava ficant a la boca un a un.
-Un altre,rei... Mira, ja s'acaba... No, no: si no en trauràs pas
res: vull que te’l mengis tot. Estigues quiet i obre la boqueta...
¡Ja veuras que contenta estarà, Donya Mència, quan li diga que has
sigut bon minyó!...-I l'abraçava, l'acaronava, li deia coses
xamoses... les mateixes que li havia dit la mare an ella quan era
petita...
Però, quan ell arribà al quart any de batxillerat, canviaren les
coses. La Nieves n'anava a complir quinze, i després d'una estirada
tremenda (-Se la veu créixer de dia en dia! deia tothom, meravellat)
quedà convertida, de nena que era, en una galant noia: ben plantada,
de continent majestívol, reposat i desinvolt ensems, la pell d'una
brunesa clara i transparent, acolorada en les pometes i en el
penjant de les orelles, les faccions correctes i agraciades, els
ulls grossos i plens de serenor, el cabell castany, rissós i esbu-
lladís que, a contraclaror, la nimbava amb resplendors d'aram... De
seguida tingué admiradors, i, abans de gaire, pretendents...
A fi de curs, quan arribà l'hereu de Barcelona, quedà amb la boca
oberta. En la primera entrevista que tingueren a soles, ella li
digué, esquivant amb delicadesa una abraçada ferma:
-Què no ho saps? El Ximitu, el fill de la Virondó, m'ha dit que
m'estima, i vol que jo li prometi que, quan serem més grans, me
casaré amb ell...
En Pasqualet sentí que una resplendor fulmínia l'abrigava tot;
després, un riu desbordat de lava li abrusà el cor. L'estup de
sorpresa, de gelosia, de rancúnia, de cobejança que el tempestejà
furiosament, convertí en un instant el nen maliciosot i torturat en
un home fet.
La mirà, fosc, amenaçdor, amb una mirada tota nova: una mirada
imperativa de mascle agullonat.
Tu, al Ximitu?...Tu?...¡Digues-li que s'acosti!... Ni per ell ni per
cap...¡Tu has d'ésser la meva dona!-I l'abraçada, viril, sencera,
protectora, amb què va enllaçar-la, tingué l'aire resolut i solemne
d'una presa de possessió.
Aquell dia van donar-se compte clar de que s'estimaven i de que
quedaven promesos. En una de les converses futures, l'hereu marcà el
límit del prometatge. -L'any vinent començo la carrera; quan
l'acabi, ens casarem.
Però un dia Donya Mència, del balcó del menjador, veié que el
Pasqualet i la Nieves es despedíen donant-se les mans; frunzí les
celles i cridà el seu fill. Quan el tingué en sa presència, murmurà
severament.
-He vist que donaves orga a la Nieves del Carolí, tractant-la com si
fos una senyora... Fas mal fet: deixa-la estar, que ara no és pas
una canalla; i aquestes mossetes, quan les hi diuen que són bufones,
de seguida els pugen els fums al cap, i Déu sap el que maginen. El
teu pare mai s'hi ha franquejat, amb les obreres de la fàbrica: per
aixo té el majordom... Ell, «bon dia» i «bones tardes» i prou... Tu
has de fer el mateix...
Per sa banda, la Trinitat no trigà a dir a sa filla: -Mira, Nievas,
te tinc d'asvertí que no vagis sempre amb el senyoret, com quan
jugaveu a fet. Ja sé que tu ets un angelet de retaule, que no peques
en mal, però els bordegassots la saben molt llarga, i la gent qui
sap el que se'n pensaria, de tot això, més endavant: potser encar
diria que te donem corda per les nostres conveniències, ¡Déu me
perdò! Que la noia que es fa amb els que no són del seu braç, va a
risc d'arreplegar una mala anomenada, i ¡ai del teu pare si mai li
feien cap retret!...
El primer verí havia babejat en sos cors, i la necessitat de
dissimular, a l'amargar-los-hi la joia pregona de la revelaciò, no
féu altre que unir-los més estretament; i els juraments de mútua
fidelitat reblaren la cadena forjada per la naturalesa.
El rotlle de festejadors creixia sempre entorn de la Nieves, i, cada
volta que tornava de Barcelona el seu enamorat, n'hi trobava algun
de nou; Això l'enferestia extraordinariament: tant més quan no podia
revenjar-se ni esbravar-se d'altra manera que turmentant-la an ella.
Però la filla del Carolí era d’una seriesa perfecta.
-No t'he dit que series tu? Doncs tu seràs, i ningú més. ¿Què vols
que se me'n doni, de tots els altres homes? -I, conseqüent amb sa
formalitat, defugia tot lo possible anar a balls i fontades, no feia
papereries de cap mena amb el jovent i tirava sempre enllà amb bona
manya, però resoltament, tota proposta de matrimoni...
En aquestes, l'àvia s'havia ferit; i, com que, per a la Trinitat
l'anar a la fàbrica era mitja vida, la noia es quedà a casa, reclosa
com una mongeta. Fins que els festejadors, despitats, i els altres
joves per solidaritat, començaren a tenir-la per orgullosa i
apartar-se d'ella afectant menyspreu. Després algú inicià que, si no
feia cas dels obrers, era perque picava més alt. Se referien al
praticant de la farmàcia, que, sempre que ella anava a cercar alguna
medicina per a l’àvia, li feia unes grans salemes. Més tard
sospitaren les comares, bo i sens cap indici sòlid que fonamentés la
suposança, que volia pescar el senyor mestre; puix, com no era de
creure que una peça com la Nieves volgués ficar-se en un convent o
quedar-se per vestir sants, no tenien altre remei que atribuir-li,
davant sa manca de casera, algun ocult designi. Mes dues soles
persones no erraven la punteria: aquestes foren la mare i el metge.
Clarvident per llestesa natural i sotjadora per amorós interès, la
Trinitat havia seguit amb temença l'evolució operada en sa filla,
comprenent al capdavall, amb recòndit dolor, que l'instint l'havia
advertit massa tard dels perills que entranyava la intimitat
d'aquella amb el senyoret. Però era que la pobre mare creia que no
es tractava sinò d'una il·lusiò infundada de sa filla i ignorava del
tot les secretes entrevistes, les mútues confessions i promeses. Qui
anava més ben orientat era el metge, el senyor Reguera.
El senyor Reguera era un home d'uns trenta cinc anys, fill d'un
obrer torner. La vanitat paternal, mal aconsellada, l'havia ficat en
la Universitat i fet fer, a empentes i rodolons, un carrera
empedrada de suspensos i fornida d'humiliacions i fracassos més o
menys dissimulats. Entre els companys se'l citava com estudiant
curtet de natural i, demés, poc aplicat. Aixo féu que, una vegada
amb la llicenciatura, no encertés a obrir-se camí i tingués de viure
a costes del pare. Quan aquest morí, el jove Reguera se trobà en mig
del carrer i, com se sol dir, amb la boca oberta. Passà aleshores
una època de grans dificultats en què ni a força d'expedients de
tota mena aconseguia tirar decorosament avant. Finalment, la
casualitat d'una influència escadussera li facilità l'entrada en la
fàbrica Banyoles. Conscient de ses facultats i de sos defectes i
cansat de sofrir privacions, al veure el cel obert amb aquell
càrrec, se proposà guardar-lo per la vida, defensant-lo, si calia,
gelosament, amb totes les dents i totes les ungles. Mes en aquest
món de mones no sempre n'hi ha prou amb la voluntat, per forta que
sia i per enèrgicament que se desplegui. Als sants, bo i essent
sants, el dimoni solia parar-los rateres per atrapar-los descuidats,
i els sants, malgrat l'escut de la santedat, s'hi deixaven caure més
d'una volta. No diguem, doncs, el que passaria amb els pobres
pecadors. La ratera que havia de parar en Banyeta al senyor Reguera,
fou la Nieves.
Ja s'és dit que l'àvia de cal Carolí s'havia ferit i que la néta
l'aconduïa mentre la nora seguia treballant a la fàbrica. Una vegada
al matí i una altra a la tarda, el senyor Reguera anava a veure la
malalta; i, com això durà setmanes i la Nieves era una bella
minyoneta i el senyor Reguera, com tot mortal, tenia son ànima en
son animer, dia vingué en què el bon senyor se sentí fadat d'un dol-
císsim fadament.
Bo i considerant-se molt per damunt dels obrers de la colònia, havia
fallit com ells davant del bon pamet i dels gentils andamis de la
filla del Carolí; i, no veient-se amb prou coratge per rompre
l'encís, després de sostenir una breu lluita amb si mateix, se donà
per vençut. No que an ell li fes una gran il·lusió casar-se amb una
obrereta, amb una noia senzilla i sens llustre; en sos somnis d'home
vingut de poc i de solter definitivament aplaçat, hi havia voleiat,
a hores perdudes, la imatge indeterminada, sens contorn precís,
d'al- guna filla de fabricant o de propietari conegut en la comarca,
d'alguna senyoreta de llei i prossàpia que, a l'entroncar amb ell,
l'auriolés i el reclavés, als ulls de tota la comarca, en el nou
estament, tan fatigosament conquerit. Però, de repent, s'havia
trobat amb la sorpresa de que la imatge vagarosa dels somnis s'havia
concretat i definit, dins les celletes de son cervell, amb els trets
fresquívols i escaients de la veïneta del casal. Aquella sorpresa
tingué quelcom d'agre i desconcertant per al senyor Reguera, però
l'impuls fou tan violent i atiador que se sobreposà a tots els
càlculs de la vanitat.
La Nieves bé valia una claudicació, tant més quan se deia que el
Carolí havia aplegat ja, amb son negoci de fustes, picotins de
pessetes.
Cert que no fóra un casament, aquell, de ringo-rango, però tampoc
seria, al capdavall, cap grossa atzagaiada. Ja que el destí havia
volgut que ell no pogués enfilar-se fins a la muller ideal de sos
somnis, el senyor Reguera se digué que no hi havia més problema que
el d'enfilar l'obrera fins an ell. El que aquesta no hagués fet cas
dels que l'havien pretesa, no desanimà el metge: seria, com deien,
que la xicota aspirava a quelcom millor; però, tractant-se de qui
era molt superior a tot el que ella podia esperar, ja faria altra
sonada. En conseqüència, el senyor Reguera s'inicià; mes, com ella
se fes le desentesa, parlà clar de seguida, segur que seria acceptat
a mans besades.
Mes la filla del Carolí entenia les coses altrament, i, així com no
l'havien temptada les ofertes de sos iguals, tampoc la temptà la
categoria de metgessa.
Son refús fou delicat i prudent, ple de regraciaments i cortesia,
però així mateix ple de fermesa i decisió.
El galant va quedar-se veient visions; i, com estava emprendat de la
noia fins al capdamunt, insistí una i altra volta, oferí esperar
tant com ella volgués, deixar-li fins anys de prova, per a veure si
li naixia l'estimació que ella declarava amb lleialtat no sentir per
ell... Però fou debades, car la Nieves permanesqué incommovible. Da-
vant son fracàs, el senyor Reguera, acorat i despitat, recapacità.
Tenia raó la gent del poble: allí hi havia gat amagat. Anà saltant
de deducció en deducció per trobar la incògnita. ¿Que la damisel·la
refusava els obres? Era que pretenia millor. Que refusava el millor?
Era que mirava més en l'aire, encar. ¿Qui estava, en aquell lloc,
més amunt que ell, que el metge?...Un nom resplendí, com si fos
gravat amb caràcters de foc, en el cervell del senyor Reguera. En
aquell punt una esgarrifanca l'anguilejà per l'espinada. Estaven a
mitjans de curs: fins a l'estiu no podria sortir de dubtes; i
resolgué esperar l'estiu amb paciència. Mes, en Banyeta estava a
l'aguait, rient per sota el nas de les cabòries del senyor Reguera.
I vet aquí que un dia li bufà a l'orella una inspiració de les
seves. “¿ Per què no aconseguir a males el que no se li volia
concedir a bones? “
A casa el Carolí no hi havia, en l'hora que hi anava el senyor
metge, altres persones que l'àvia, enllitegada, i la Nieves; la
caseta no tenia més que un veí, i encar apartat, i de dies era un
encert que passés gent per aquells volts, perquè tothom era al tros
o a la fàbrica... Una tarda, a l'entrar a cal Carolí, el senyor
Reguera tancà la porta amb clau, i, al baixar a rebre'l la noia com
tenia per costum sempre que el sentia, se li tirà al damunt
traïdorament, tractant de subjectar-la entre sos braços. Un crit
ofegat s'escapa de la gola de la sorpresa, i no gosà repetir-lo més
vibrant per no alarmar a la pobra àvia, que, així com així, tampoc
podia baixar a socórrer-la. Lluitaren en silenci, ell esbufegant,
ella alçapremada per l'ira i la basarda, que li centuplicaven les
forces. A la fi, pagué descloure la tenalla d'ossos que la oprimia,
i, amb un esforç suprem, se desempallegà del brètol, expulsant-lo de
si amb violència. Rebatut, caigué de costat a terra, pesadament, com
un sac de sorra molla, mentre ella, d'un salt de daina, se plantava
a la porta i, girant la clau, fugia al carrer més de pressa que
s'està per dir-ho. Panteixant i escabellada, mentre prenia alè i
s'allisa-va el cabell, el veié en mig de l'entrada com estabornit, i
després, aixecant-se lentament sobre un braç, palpar-se el muscle i
el colze malmesos... De por que la casualitat portés per allí un
caçador que pogués veure-la en aquell estat, tornà a entrar i,
repta, encirada tot ella, en actitud greu de Nèmesis, estirà el braç
i, sens dir paraula, signà al vençut durament la porta. Ell
tremola-va tot com una gota d’argentviu...Fent una contracció
dolorosa, se posà de genolls i, arrossegant, arrossegant, arribà
fins prop d'ella. Tenia un aire lamentable de derrota i humiliació.
Confegí penosament:
-No sé el que m'ha passat... Un mal punt... Perdoni'm! L'estimo
tant, Nieves!...
Tenia la veu trencada, se li sentia d'un tros lluny el petament de
dents.
Ella repetí, amb més altivesa encar, el gest implacable.
-Surti d'aquí de seguida i no posi més els peus en aquesta casa!
Ell veié en un moment, i amb por infinida que li acabà de desfigurar
els trets, tot el que anava a venir: el descrèdit, el llençament de
la fàbrica, la misèria altra volta ...S'humilià més i més... ajuntà
les mans demanant clemència.
-No em perdi, no em perdi, per l'amor de Déu!... Estava boig... li
juro!...Tingui compassió de mí!...
Ella també ho veié, el que anava a venir si treia aquell home com a
un gos i el fet s'esbombava: de primer un gros escàndol i un
trastorn terrible per a la mare; després, la malalta sens
assistència; el pare, arborat, demanant comptes al miserable... Qui
sap quin drama en porta...
Abrigà amb mirada de pregon menyspreu a l'home que tenia
ridìculament agenollat a sos peus.
-Me detinc pels altres, que no, per vostè... Posi's a to, i, quan l'
no puga conèixer res, pugi.-I féu acció d'anar-se'n cap a l'escala;
però ell l'agafà vivament per les faldilles.
-Nieves! Nieves!! Per la vida dels seus, no em comprometi... No en
digui res a ningú... M'ho prometi!... Si vostè parla jo faré un dis-
barat!
Estava blanc com l'ivori: plorava com un nen; els sanglots li
ofegaven la veu.
L'ofesa sentí un esma de llàstima.
-Aixequi's- murmurà secament.
-M’ho prometi, Nieves!... Sóc un desgraciat!...No em perdi, no em
perdi!...
Callaré, però d'aquí ,endavant, fora que siga davant d'altres, no em
diga mai més paraula.
En efecte: ningú hagué esment del que havia passat, i, poc a poquet,
vingué l'estiu i, amb ell, altra vegada l'hereuet Banyoles, que ja
semblava un home.
El senyor Regera vigilà i en mirades i somrisos no trigà a trobar la
certesa que ses sospites eren ben fundades.
En Pasqualet i la Nieves del Carolí estaven en intel·ligència, quin
alcanç i caràcter veritable el gelós rebutjat no pogué determinar.
Vet aquí l'obstacle! Per aquell mocós sens substancia ni
discerniment, que només pensaria divertir-se, ell, un home fet i
dret, havia sofert el picot més terrible de la seva vida, i, el que
era pitjor, havia perdut el goig i la tranquil·lilitat presents i
futurs...Pel cervell del senyor Reguera ni hi passà la idea que
l'hereuet Banyoles pogués casar-se amb la Nieves. Ell sabia prou i
massa dels gatuperis que hi ha pel món i que no sempre els paratges
on s'agavellen homes i dones resulten escoles de bons costums. Ell
havia sentit dir de més d'un fabricant que era senyor feudal en sos
dominis: un senyor feudal en ple abús de tots els mals usos de
l'antigor, i pensà que l'hereuet Banyoles començava a pendre rera en
el camp de ses futures hassanyes. Don Pasqual, segons veu unànime,
era i havia sigut sempre d'una moralitat perfecta, però això no
volia dir que el fill no trenqués la tradició, volant pel seu
compte: tal feien preveure, per de prompte, els indicis. I, com
aquell noi una hora o altra tenia de regnar allí, i proveir-li an
ell la menjadora, fes el que fes, per al senyor Reguera sempre
hauria estat ben fet, fora en aquell cas.
Tractant-se de la seva altívola estimada, el senyor Reguera se sentí
capgirat: no hi valguè ni l'espectre de la fam en llunyania per a
contenir-lo, ni la seva filosofia acomodatícia per a aconhortar-lo.
En el dilema de tenir de resignar-se o lluitar, preferí la lluita,
amb totes ses consequències. No podia, està clar, atacar obertament,
a la descarada, perquè hauria estat la derrota a bestreta, però
obraria subterràniament,a tall de taup... Que fer? ¿Denunciar al
pare seriós i mirat el primerenc gallareig del fill? ¿Destorbar els
plans d'aquest posant-se com l'àngel custodi que vetlla pel bon nom
de la casa? Aquesta havia sigut sa primera idea, però hi renuncià de
seguida. Per molta discreció que tingués Don Pasual, un dia o altre
hauria esment, l'hereuet, de la denúncia; i, com de la jovenesa és
el pervindre i les primeres ofenses no es perdonen, el senyor
Reguera podia tenir per segur que, així que el noi manés, perdria
ell plaça i Nieves tot en un punt. Després de meditar-ho bé, decidí
heure-se-les directament amb l'enemic; que així, almenys, podria
saber del peu que coixejava i atacar-lo amb majors esperances
d'èxit.
Tot discorrent com s'enginyaria, la casualitat vingué a oferir-li el
punt d'apoi que li mancava. Un dia, tornant de passeig, collí una
canya i amb el trempaplomes l'anà pelant i esporgant polidament.
Rumia que rumiaràs en les seves coses, caminava d'esma i sens
adonar-se del que feia. De sobte pegà una ensopegada i la petita
fulla d'acer, ressaltant sobre la canya, li féu un tall al dit. La
sang començà a rajar de la ferida, i cada gota que queia, plena,
pesanta, s’embolcallava en la pols del camí i feia com una boleta
enfarinada. Algunes d'aquelles boletes eren tan perfectes que al
senyor Reguera li feren l'efecte de píndoles de farmàcia. Estava a
tocar la fàbrica; i al pensar “farmàcia”, el senyor Reguera pensà
que podria posar-se al tall, que no volia acabar de rajar-li, una
pinzellada de iode. La farmàcia tenia tres portes: una de gran,
l'oficial, podriem dir-ne, que donava al pati, una altra de petita
que donava a una quadra buida de la fàbrica vella, i, finalment, la
terça, que posava aquella peça en comunicació amb una dels baixos
del casal coneguda pel rebost dels cocis.
La porta que donava a la quadra buida, oberta, exclusivament per
anar de la casa a la fàbrica sens travesar el pati, en dies de
pluja, era una porteta vidriera aprofitada que es tancava amb
baldons i pany de frare. Fora en cas d'accident, ningú anava a la
farmàcia de la fàbrica, per servir-se tothom en la del poble, on hi
havia el practicant; i quan s'hi anava, era sempre per la porta
gran. An això es devia que en Pasqualet hagués triat de preferència
aquell lloc quietós i oblidat per tenir ses entrevistes amb la
Nieves. Aquesta, a l'hora de plegar, pretextant que havia de fer
alguna compra, entrava a la fàbrica per advertir a sa mare que
tornés a casa sens entretenir-se, i després, per corredors i
dependències de poc trànsit, se dirigia a la quadra buida mentre ell
se ficava a la farmàcia pel rebost dels cocis; i, com que ningú veia
a l'un ni a l'altre, havien pogut guardar secretes fins aleshores
les seves relacions.
Mes aquell dia, el senyor Reguera, per fer més dret, passà també per
la quadra buida, i abans d'obrir la vidriera, mirant per encert a
través dels vidres verdosos i entelats, descobrí, allà al fons de la
farmàcia, l'enamorada parella, abstreta en encegada conversa.
Retrocedí vivament, sens ésser vist, i anà a sucar-se el tall amb
esperit de vi.
L'endemà mateix se féu trobadís amb l'hereu, i agafant-lo
familiarment a bracet, li proposà fer un tomb fins a la Font Nova.
L'estudiant se'l mirà, sorprès, però veié en la cara del metge una
expressió tan particular de riallera i protectora confiança, que,
sense saber per què, intrigat, el va seguir mansament. Parlaren
estona, molt llarga estona.
El senyor Reguera li contà, a tall d'avís, son descobriment de la
tarda anterior, i provocà de cop i volta, amb sa aparent lleialtat,
la confessiò desitjada. Després, afectant una indulgència discreta i
cordial d'home de món. se cerciorà, per peces menudes,del caràcter
que tenia aquell tracte; aconsellà al promès que si volia guardar-lo
amagat, parés ment en el que feia; li féu prometre formalment que no
diria un mot de la revelació a la Nieves.- Per no posar-la violenta,
sap? tenint d'anar jo cada dia a casa d'ella... -i, finalment,
s'oferí en tot i per tot al futur senyor d'aquell reialme.
El primer pas estava donat, i d'aquell jorn endavant se veié sovint
anar junts a passeig pels afores els dos joves i, malgrat la
diferència d'anys, establir-se entre ells una estreta intimitat. No
cal dir que el llaç únic i veritable d'aquella intimitat era
l'estimada comú. En Pasqualet, joiós de poder-se donar tot a la
confiança, en plena efusió de sa jovenesa vibrant i expansiva,
parlava al nou amic ex abundantia cordis, no celant en lo més mínim
actes, propòsits, anhels, fantasies... El senyor Reguera, a son
torn, tot ho escoltava amb interès, tot ho aprovava amablement, i
entretant, mantenint sempre a l'hereuet en una atmosfera de graduada
llagoteria, anava deixant caure amb tacte i destresa, avui una, demà
una altra, en aquell cor que s'obria de bat a bat, sens el més petit
recel, llavors d'idees i sentiments que esperava veure-hi grifolar i
granar quan l'hora fos.
La Nieves digué una vegada amb tristesa al seu promès:
-Desenganya't: sóc massa poc, per tu, i no ho voldran mai, que ens
casem...
Però en Pasqualet protestà vivament:
-El papà estima molt el teu pare...,i ell també va voler casar-s'hi
amb la dona que li agradava...-I com la noia somrigués amb poca
confiança, solia afegir, fosc, amb energia continguda:
-Ademés, que si em volien privar, també fóra igual, perquè me
passaria del seu consentiment...
-Oh, no! Reina Santíssima!-feia la Nieves, alarmada. -Que potser te
deseheretarien; i no vull que per mi perdis el que et pertany!...
-¿Què se me'n dóna dels diners ni de la fàbrica, si per tenir-los
havia de renunciar a la felicitat? Tindré la meva carrera i no hauré
de menester a ningú per mantenir-te...-I repetia una i altra volta
que es volia casar tan punt fos enginyer... Entretant, sentia
fretura dels besos i abraçades de l'estimada. Mes aquesta, a mida
que s’anava fent gran s’havia anat fent més mirada, més pudorosa.
Sa honestetat no era filla d’un propòsit, sinó del natural; i cada
cop que el promès, despitat, se queixava de l’esquerpesa d’ella amb
el senyor Reguera, aquest sentia esvaniments de joia i calfreds de
voluptat. Segur ja per aquella banda, s’atreví a aconsellar, amb
rialleta de suficiència:
-No en faci cas...Totes són així... Quan pensen que les estimen, se
fan valer... Si vostè no fos tant jovenet, si estigués més fred, si
li fes compendre el favor que li fa mirantse-la, aleshores fóra ella
la que li aniria al derrera...A les dones s’ha de saber
manegar-les...
I en tantes ocasions apuntà, com accidentalment, aquell criteri del
senyor Reguera, que a la fi va començar a destenyir sobre la
rectitud ingènita de l’enamorat. Les múrries, les facècies dels
primers anys del batxillerat tornaren a contorbar les entrevistes de
la parella, i les primeres nuvolades, positivament de mal averany,
aparegueren en el firmament puríssim de llur amor.
-Si m’estimessis bé, no em diries que no!...
-Si m’hi estimessis tú, de bé, series el primer que voldries que
t’ho digués...
Vingueren eleccions i es presentà per candidat un conegut de don
Pascual, en oposició al que presentava el Govern de Madrid. La cosa
anava prima entre els dos contricants i ningú hauria pogut predir de
quin costat cauria la balança. En el perill, el candidat demanà
adjutori a Don Pasqual, i Don Pascual, abocant en l’urna la fàbrica
en pes, decidí l'elecció en favor del seu conegut. Aquest, agraït,
un cop hagué jurat el carrec, volgué anar a donar públicament les
gràcies al seu protector. En la fàbrica s'aixecaren arcs de triomf,
s'engarlandaren de flors les màquines, els obrers sortiren a
esperar-lo, cantant i victorejant, bon tros fora del poble... Fou,
en fi, una rebuda triomfal...
No que al fabricant li anés ni li vingués gran cosa en el resultat
de l'elecció, però era bondadós amb sos obrers i sempre aprofitava
l'ocasió d'oferir-los algun esbargiment extraordinari que els fes
menys feixuc i monòton el treball quotidià.
El diputat vingué acompanyat de sa filla i d'unes quantes persones
més. La filla del diputat tenia divuit anys: un menys que la Nieves
del Carolí. Era petita petita, rossa, bufoneta i delicada com una
miniatura del segle divuitè.
En la taula, com era natural, estava col·locada al costat de
l'hereuet; era coqueta i presumida, i durant tot el dinar posturejà
amb son cavaller, fent-li prometre una i altra volta que l'aniria a
veure quan tornés a Barcelona.
En Pasqualet, fins aleshores amb el cor enterament pres per son amor
i sens gaire tracte social, era extremadament encongit amb tota dona
que no fos la seva estimada, i en aquell dia solemnial féu un paper
tan poc lluït que la seva mare se'n donà mitja vergonya, i després,
a soles, fins se cregué en el cas d'amonestar-lo dolçament.
-Has de ser més tret, fill meu, i apendre de fer compliments... No
semblava pas que estiguessis al costat d'una senyoreta de ciutat,
sinó que anessis a confessar...
Per sa banda, el senyor Reguera també havia observat, i les
mauleries de gateta de la barcelonina li havien obert l'enteniment.
Un immens camp de maniobres s'estengué davant sa esperança revifada
i comprengué el partit que podria traure d'aquell auxiliar. Així és
que, al parlar amb en Pasqualet, li va dir:
-Ala, ala, pollo, que ha fet conquista! -I alabà desmesuradament la
bellesa de la forastera i son aire distingit i l'instruïda que era i
la gràcia: amb què deia fins la més petita cosa...
En Pasqualet, de fons, no donà cap importància als elogis del metge,
i amb tot, aquell dia estigué com més displicent amb la seva amiga i
reparà amb sorpresa que aquesta tenia el cabell més fosc que la
filla del diputat i que no reia tant com ella.
El diputat s'havia descuidat en la fàbrica el bastó, i el senyor
Reguera digué a Don Pasqual que ell tenia d'arribar-se a Barcelona i
podria portar-l'hi. L'hi portà, en efecte; i com el diputat no es
trobés a casa en aquell moment, el senyor Reguera demanà per saludar
la senyoreta. La senyoreta anava tota blanca i amb cintes blau cel:
ja no semblava una miniatura, sinó una fina i airosa pastoreta de
Watteau. El senyor Reguera en quedà encantat per comte d'altri.
Parlaren del dia aquell, i el senyor Reguera féu a la senyoreta un
brillant panegíric de l'hereuet, tal com l'havia fet, a l'hereuet,
de la senyoreta, i s'assegurà an aquesta que en la fàbrica se
recordaren molt d’ella. Quan el senyor Reguera se'n volgué anar, la
senyoreta prengué d'un vas un gran pom de roses magnífiques i les hi
entregà dient-li:
-Per a la senyora Banyoles! -I, destriant-ne del pom una de petita i
encesa com un cor, afegí, enrojolant lleument: -I aquesta per al meu
veïnet de taula, com un record de nostra coneixença...
Retornat a la fàbrica, el senyor Reguera buscà de seguida al fill
del mestre: aquest volia anar cap a cal Carolí (ara ja no es veien
en la farmàcia -tant per l'avís del senyor Reguera com perquè a la
noia no li era tan avinent com abans deixar a l'àvia -sinó pels
volts de la casa d'ella); però el senyor Reguera se l'emportà a
passeig, vulgues que no, i, posant-li la rosa al trau, explicà, amb
la salsa corresponent, meravelles de la pastoreta de Watteau.
-Ah, quina monada, si vostè hagués vista!... I que de seguit m'ha
preguntat per vostè... Me sembla que, si a vostè li interessés, no
hauria de fer més que allargar la mà; prou vaig conèixer-ho aquell
dia... ¡Quina llàstima que ja estiga compromès!... -I com per ell
sol, amb recança, afegí:-Aquesta sí que hauria fet lluir la casa
Banyoles !...
Fins l'endemà en Pasqualet no veié la Nieves, en el bosquet de sobre
el riu. Ell encara duia al trau la rosa vermella; ella ho reparà de
seguida.
-Que és, aquesta rosa?
Ell, confós, vacil·là: hauria dit la veritat, però li semblà que no
era prou correcte.
-Ahir va donar-me-la el senyor Reguera... Ella, sorpresa, el mirà a
les ninetes; ell baixà els parpres.
-Ai, ai! El senyor Reguera?...
-Si... d'un ram que va dur de Barcelona per a la mamà...
La Nieves era llesta i pressentí vagament quelcom del que passava.
Son front clar i pur s'acolorí d'una veladura rosada que hi muntava
sempre que rebia una viva impressió. Només digué:
-Tot ahir tarda vaig esperar-te...
-El senyor Reguera se m'endugué a passeig...
-Sempre el senyor Reguera! Ja te vaig dir que no te'n fiessis...
Ell mirà, distret, riu enllà.
-No sé per què...
-Perquè es un home de dues cares!- exclamà amb vivesa. Però de
seguida afegí, atenuant: -Té un mirar que no em fa goig...
-Mania que li tens...
Parlaren d'altres coses. Al despedir-se, ella, somrient, vergonyosa,
per primera volta, féu a baixa veu:
-Dona'm aquesta rosa... -I allargà la mà cap al trau.
Ell se féu ràpidament enrera, posant-se fora de tret.
-Que no veus que està morta? Adéu!...Fins a demà... -I caminà de
pressa, allunyant-se.
La Nieves romangué dreta, com una estàtua, durant un minut llarg. Al
traspassar la llinda, li caigué a la mà una gota. Mirà enlaire. Tot
estava sereníssim, i allà, en la llunyania, titil·lava, pàl·lid com
una espurna d'or rebaixat, l'estel de la tarda. La gota caiguda en
la mà de la Nieves era una llàgrima.
Temps a venir, ne plorà moltes. En Pasqualet s'havia girat per a
ella com una mitja. No que no l’estimés. Ella ho veia clarament, que
se l'estimava, que només de clavar-li ella la mirada el feia
tremolar i perdre l'esma: però ell no se l'estimava com abans, amb
aquella claredat, amb aquella senzillesa, amb aquella dolçor ingènua
d'algun dia; ara la noia sentia entre ells un quelcom foraster, una
influència maligna que ho entenebria tot, que omplia aquelles
relacions de rampells, de fredors, de recriminacions, de
malesvolences, inexplicables en bona lògica... «Es l'altre que es
revenja...» -pensava la pobra xicota. I una i altra volta estava
temptada de dir-li tot a l'estimat, d'obrir-li els ulls respecte al
traïdor; però la detenia sempre la promesa feta de callar, el que
podia ocórrer, el mateix silenci sospitós que havia guardat fins
aleshores... En efecte: ¿com excusar-lo, aquell silenci que s'havia
convertit per a ella en un parany que li privava tota defensa franca
i airosa?
I, entretant, el verí anava fent la seva obra destructora en el cor
de l'amic.
En Pasqualet fill fluctuava, ombrívol i aturmentat, entre dos
corrents oposats. De bon principi, poc s'havia inquietat, en
realitat, de les gràcies i babaroles de la barcelonina. Sentia, si,
afalagat son amor propi, mes son cor, enamorat amb tot el foc i
empenta del primer amor, seguia fidel a la modesta obrera. Però més
tard... més tard, compromès i arrossegat, gairebé, pel senyor
Reguera, les primeres vegades, tingué d'acceptar forçosament els
convits del papà, acompanyà la família a taula, al cine, a passeig,
i a poc a poc, l'encís frèvol de la nova amigueta se li anà fent
plaent... Potser no l'estimava amb amor d'home a dona, però
l'entretenia, el delectava de manera absorbent la companyia
d'ella... La senyoreta barcelonina manava sempre, sempre es feia
obeir, com si ella fos reina i senyora entre vassalls, com si fos la
clau central de l'univers: amb ell féu com amb tothom; mes, com ho
feia gentilment, tot rient i jugant, ell no podia protestar ni
rebel·lar-se contra l'esclavitud imposada, i també, de mica en mica,
s'anava convertint, com tots els que la voltaven, en dòcil joguina
d'ella. En comptats moments de concentració que li escaiguessen i,
sobretot, a cada tornada de la fàbrica, al mirar amb sorpresa, tal
com si fos una dona desconeguda, tal com si la veiés per primera
volta, aquella criatura frèvola i insubstancial com un passarell,
que a tall de nova gràcia se queixava a tot hora de mal de cap o mal
d'estómac, d'avorriment o de cansament, l'estudiant sentia una gran
buidor en l'ànima i un desig vivíssim de fugir d'allí, de rompre
aquell estrany encisament que semblava irreal, fill d'una figuració
opressora de mal somni. I, com un conhort impensat, com un filtre
deslliurador de ses potències segrestades, com una alenada d'aire
fresc que li retornava els sentits, li rebrollaven davant dels ulls,
amb sobtat relleu, els trets benamats de la Nieves, ses formes
opulentes, riques de sanitat i fortalesa, sa austera però imposant
majestat de Juno; i la set, el desig d'ella l'abrusaren. En canvi,
al reveure materialment l'obrera, quelcom de desencant,
d'esfullament íntim, se barrejava també a sa alegria espontània i
impulsiva.
Avesat ja als artificis i maules de la criatura que acabava de
deixar, trobava excessivament nua d'ells a la Nieves i excessivament
vulgar en sa senzillesa, de moviments ingràcils, de conversa
monòtona, d'idees elementals i rutinàries; i ensems, massa dona,
massa reverenda, massa poc festosa i insinuant, massa dura i
inflexible a la càlida manyaga de sos dits nerviosos... I, de rebot,
el passarell minúscul i ingràvid, la volva animada, planyívola i
volenterosa, voleiava en l'espai i, passant i traspassant entre ell
i l'estimada, li enterbolia la imatge d'aquesta, l'allunyava, la
repel·lia, a voltes...
En el divorci que s'anava accentuant, Mefist hi tenia la major part
de culpa. Subtilment, solapadament, com un vent advers, empenyia la
feble nau a la deriva. Avui un entreboc, demà un consell, demà
passat una brometa, l'altre una observació aparentment fútil, havia
anat transformant i, suplantant gustos, sentiments i idees de
l'hereuet: havia bastit dins d'aquell esperit fluctuant un soli de
magnificència per a la intrusa i havia posat despietadament de
manifest, mirant-les amb cristall d'augment, quan no creant-les de
soca i arrel amb quatre pinzellades ridiculitzadores, les
deficiències de la pobra filla del Carolí; havia, finalment,
insuflat en el cor enamorat desconfiances, recels, menyspreus,
vanitats, exigències, altiveses... innúmeres causes de discrepància
amb l'estimada.
-Bah!... Si tinc d'ésser-li franc, jo sempre en dubto una miqueta,
d'aquestes follies de les dones del poble pels senyors... Quan va de
sobre a sota o de tu a tu, es a dir, quan no s'hi va a guanyar res,
sinó a empatar o a perdre, és únicament quan s'hi pot posar fe en
els afectes... -Si s'hagués pogut casar amb l'altra, entre els
cabals de vostè i la influència del sogre ¿què no n'hauria fet de la
casa Banyoles? Ell senador, vostè diputat, serien els amos del país.
Fora els entrebancs del Collet, que sempre han sigut el núvol més
gros per al pervindre de la fàbrica, una carretera per migdia,
quelcom rectificat el traçat del ferrocarril en projecte -que quan
se disposa de vots i de diners, a Madrid es consegueix qualsevol
cosa, -i la fàbrica en situació més aventatjosa que totes les
altres, no havia de témer mai una competència formal...
-¡Per l'amor de Déu, Pasqualet, no sigui tan innocent! ¿Com vol que
no es faci la melindrosa, si en la resistència li va el triomf? ¡La
saben molt llarga, aquestes santetes camperoles! Amb la seva virtut
inexpugnable mantenen abrandat el desig del sitiador i no
s'entreguen fins i tant que l'altre ja ho ha fet; és a dir, fins que
envia per endavant a la fortalesa l'acta matrimonial... Ah! ¡Ja la
voldria veure, la nostra Lucrècia, ara tan tivadeta, el dia que
perdés tota esperança d'ésser la senyora Banyoles! Aleshores, com la
virtut ja no podria adobar-hi res, veuria quina pressa es donaria a
venir-li a oferir ella mateixa el que ara tant li fa gruar... I, si
no, faci la prova: casis, i m’ho sabrà dir!...
En Pasqualet ja havia acabat la carrera: ja era enginyer... La
Nieves encar servava una darrera esperança: encar volia fer-se la
il·lusió de creure que tocaven a la fi les seves tortures. En
Pasqualet sempre li havia dit que així que acabés la carrera,
parlaria del casament als papàs... Passà un mes, en passaren dos i
no en parlà als papàs ni a la Nieves. En canvi, veus volants, que no
se sabia on havien pescat la referència, començaren a dir que tenia
relacions formals a Barcelona. En Pasqualet, burxat per la Nieves,
ho negà, esquerp i malhumorat, però Donya Mència se mostrà molt
cofoia del bum-bum, i el senyor Reguera, sens dir res per clar, amb
una rialleta de discreta intel·ligència, semblava confirmar-ho. Un
dia que va anar a Barcelona, portà, al tornar, un gran nova: i
aquesta, sí, absolutament certa. Estava acabant-se la senyera! Això
de la senyera era assumpte que venia de lluny. Ja hem dit que els
obrers havien anat a rebre el diputat, cantant; el diputat, per
afalagar-los, els digué que cantaven molt bé; ells l'assabentaren
que estaven preparant-se per fer un orfeó, i el diputat els va
prometre que si el feien els regalaría la senyera. L'orfeó va
organitzar-se i el diputat envià a dir que compliria sa promesa: que
regalaría la senyera i ell mateix aniria a portar-los-la. Aleshores
el senyor Banyoles declarà, a son torn, que, quan el diputat hi
tornés, ferien una festa esplèndida, més esplèndida, encar, que la
passada. El portador de tots aquells missatges era el senyor metge,
el qual reservava, fins l'hora oportuna, un gros secret que tancava
tot allò. El secret era que la senyera havia sigui brodada per les
pròpies mans de la filla del diputat. Temptada per la posició ferma
dels Banyoles i animada pel beneplàcit tàcit del papà, la gateta
havia fet també sos plans i pres les seves mides; però en Pasqualet
era d'una irresolució desesperant, i, malgrat fer tots els aires
d'estimar-la, mai més s'acabava de declarar: calia, doncs,
estimular-lo, de tant en tant, amb cops d'efecte que l'anessen
comprometent davant del públic i el duguessen, com de la mà, a
l'anhelat prometatge. Allò de la senyera era un d'aquells cops. I la
noia, fent al senyor Reguera confident únic de la sorpresa que
preparava, li pregà que no en digués res a ningú fins el dia de la
festa. Però una desgràcia imprevista havia de precipitar els
esdeveniments. Un atac d'embolia, ferint de ple a donya Mència, se
l'endugué en poques hores.
El que havia d'ésser jorn de gaudi i alegria, fou jorn de dol i
llàgrimes. L'orfeó que devia estrenar-se amb una cantata al·lusiva,
per anar a rebre el diputat i sa filla, assajà a tota pressa
composicions adequades i s'estrenà en els funerals de la mestressa
També s'estrenà la senyera. L'havien portada el donant i l'autora,
tots endolats, i al fer-ne remesa als orfeonistes, capçada per un
gran llaç de glassa negra, la donzella havia estret efusivament la
mà de l'hereuet i havia sil·labejat amb tendresa:
-Vaig brodar-la pensant en vostè i és la millor corona que puc
oferir, com testimoni del meu respecte, a la memòria de sa pobra
mamà, que al cel siga!
En Pasqualet, emocionat, els ulls en aigua, no trobant paraules per
a contestar, va inclinar-se i besà la mà de la senyoreta. L'escena
tenia lloc en el pati gran de la fàbrica, ple d'obrers i obreres.
Entre aquestes hi havia la Trinitat i sa filla. A l'adonar-se de
l'acció de l'hereu, la primera sentí en són cor un moviment de joia
i donà gràcies a Déu, car li semblà que començava la deslliurança de
la pubilleta; més aquesta cregué que en aquell punt el món finava:
tot se li féu fosc, les cames li falliren i amb una mica més, dóna
un espectacle al davant de tothom. Mefist, que des del nucli central
de personatges la seguia astutament de cua d'ull, somrigué amb un
somrís de cruel complacència.
El diputat i sa filla, severament endolats, com si fossin ja de la
família, van fer el dol junt amb aquesta i la dependència superior
de la fàbrica. No s'havia creuat una sola paraula formal entre els
Banyoles i els barcelonins, i, amb tot, ningú dubtà aquell dia que
era imminent una estreta unió entre ells.
En el recò més fosc de la capella, la Nieves, eixuts els ulls, la
cara terriblement pàl·lida, amb l'aire greu que li donava la desfeta
de totes ses illusions, l'íntima tragèdia que li asclava el cor,
pensava amb Donya Mència: hi pensava amb rencor, amb un impuls
d'amenaça i revenja que no havia de tenir terme. Son instint, en tal
hora agut i desemboirat de tota mena de calimes, li deia que la
morta tenia la culpa, allà, en el fons del fons, de tot el que havia
passat i dels esdeveniments que s'apropaven: ella, amb la primera
admonició, havia fulminat l'interdicte: en ella sentia en Pasqualet
l'oposició irreductible que sa feblesa de caràcter no li havia
permès afrontar a son temps; ella, amb sa benvolença de darrera hora
pel nou amor, havia empès i sancionat la traïdoria... La Nieves no
pogué resar ni un sol parenostre per aquella ànima que se li havia
mostrat com enemiga.
Deixà passar un mes. A pretext del dol, en Pasqualet no es movia de
casa i esquivava les entrevistes amb sa promesa. Mes aquesta encar
tenia sa paraula. Decidida a acabar d'una vegada amb aquell estat de
coses, puix no era amiga de situacions ambigües, ella l'emprengué un
dia en mig del pati, a la descarada, no important-li ja qui pogués
veure-la o deixar-la de veure.
-Escolta, Pasqualet...
-Dispensa, Nieves... En aquest moment... el papà m'espera...
-No: prou ho saps que no t'espera ningú, però és que te dónes
vergonya d'estar al meu davant, perquè... perquè m’enganyes...
Ell protestà, cap cot, sens calor.
-I ara! A què ve, això? ¡Te tornes més estranya!...
Ella somrigué amb amargor.
-No m'ho vulgues negar! ¿Te creus que no he vist totes les maniobres
amb l'altra?
-Són manies teves... Estàs engelosida: vet-ho-aquí.
-Digues-me que és sens motiu.
-Està clar, dona!...
-Jura-m'ho!
Ell vacil·là: finalment pronuncià amb esforç:
-Te juro que... que no li he dit res.
-Aleshores... no tens impediment per complir la paraula que em vas
donar. Acabada la carrera, morta, Déu la perdò! la teva mamà...
-Nieves!
-Infeliç! ¿Creies que jo no ho veia que ella no em volia ni em
voldria mai i que tu no tenies coratge per contradir-la? Però ara és
altra cosa. Tu mateix ho vas dir: el teu papà va voler casar-se a
gust: no et privarà pas que tu t'hi casis...
Ell baixà el cap.
-Naturalment, però ara... el dol...
-Assenyalem una fecha... D'aquí a un any, d'aquí a dos... El dia que
tu vulgues, però que jo sàpiga quelcom de cert.
-És imposible, Nieves... Les circumstàncies...la...la...
-Al cap som, Pasqualet... T'he donat tota la meva joventut, totes
les meves esperances, i vull saber per a què te les he donades...
L'hereu se passà la mà pel front; suava d'angúnia. Després
tartamudejà:
-Tinc de completar els meus estudis...D'aquí a uns dies... potser...
potser demà mateix marxaré a Alemanya... Després, quan torni...
podrem... parlar...
Ella l'esguardà, atònita.
-A Alemanya? Mai n'havies resat, d'anar a Alemanya! I... quant t'hi
estaràs?
Ell vacil·là novament.
-No sé... dèpen de...
Ella, resolta, severa, estirant-se de tota sa estatura li posà la mà
damunt del braç i féu, sens deixar-lo acabar.
-Prou, Pasqualet! No t'escarrassis...¡Massa que ho entenc tot! Te'n
vas per fugir de mi... perquè et fa escrúpol trencar-me cara a cara
la paraula...
Ell sentí que la sang li feia un tomb violent per tot el cos.
-Nieves...-començà anhelós.
Ella esperà àvidament amb tota l'ànima abocada a les ninetes.
“Si perd les esperances, ella serà la primera de venir-li al
darrera... I, si no, faci la prova...”
Al passar-li pel cervell el pensament roí, les sangs se li aplacaren
repentinament, la veu se li fongué, l'expressió devingué gelada...
La Nieves, aparentment serena, murmurà amb lentitud, remarcant les
paraules:
-Para ment, Pasqualet, que em deixes en llibertat i que un dia no
te'n penedeixis!
Esperà, encar... Veié que els dits d'en Pasqualet s'agitaven
espasmòdicament, com si estigués picat per la taràntula, però sos
llavis romangueren closos. Passà un minut que, en l'ordre
espiritual, tingué una durada de setmanes. L'hereu Banyoles, en
aquell minut, se veié en ple Congrés, defensant la rectificaciò del
traçat del ferrocarril...
La Nieves girà l'esquena, travessà el pati i eixí de la fàbrica.
Al cap de quatre dies, l'hereu marxava a Alemanya, deixant
desconsideradament a Don Pasqual abandonat a totes les desolacions
de sa viduïtat.
Passà cap a un any més. El pare va escriure al fill que calia fer
les misses de cap d'any per Donya Mència, que suposava que ell, en
Pasqualet, vindria per assistir-hi, i que, al contestar-li, li
digués que era el que pensava fer després.
La imatge de la Nieves, en actitud greu de Nèmesis, omplenava,
durant tota la nit, les ombres del desvetllament, en front del llit
de l'enginyer. L'endemà, aquest va escriure a son pare: “Papà
estimat: T'enyoro de tot cor i espero amb golafreria anar a donar-te
una abraçada i resar amb tu per l'etern repòs de la pobre Mamà. Me
preguntes què penso fer després. Ai, papa! Me dol tenir de dir-t'ho;
però és forçós que després retorni aquí, perque estic empantanegat
en uns experiments interessantíssims que seran de gran profit
(almenys així ho espero), per a la nostra indústria, però que
m'absorbiran durant mesos, encar...»
Arribà a la fàbrica la nit abans de l'aniversari, i l'endemà,
sortint de les misses, parlà de marxar el dia següent. Don Pasqual,
evitant-li la mirada, li digué aleshores:
-Fill meu, te prego que esperis un parell de dies més... Com me
sentia tan sol i no vull perjudicar-te en tos estudis, he resolt
tornar a casar-me i voldria que tu em servissis de testimoni...
Quan el fill, dolorosament meravellat, preguntà qui era l'elegida,
el pare contestà evasivament:
-Una antiga obrera de la fàbrica... -I eixí de l'habitació.
L'endemà se celebrà la boda, amb senzillesa i serietat, en la
capella de la fàbrica. Ningú n'havia olorat res fins aquell moment,
per haver tingut lloc els tràmits preliminars en la major reserva.
Hi assistiren només les dues famílies, actuant de testimonis, per
part de Don Pasqual, en Pasqualet i el senyor Reguera. La núvia,
modesta i pudorosa, durant tota la cerimonia no aixecà els ulls d'en
terra. Ella fou la que rebutjà per a cambra de noces la sumptuosa
que havia pertangut al matrimoni, en vida de Donya Mència, preferint
una de clara i assolellada del segon pis. Aquella cambra queia sobre
per sobre de la d'en Pasqualet, i unes hores després, aquest
confessava al metge que, de tot, de tot, el que més l'havia fet
patir, havia sigut el sentir sobre son cap el soroll de les botes al
caure en la catifa.
Han passat més anys, encar. L'hereu Banyoles, acabats sos estudis en
Alemanya, va casar-se amb la filla del diputat, i és ell el que
llueix ara la investidura del sogre i el que ha aconseguit la
carretera de migdia i la rectificació del traçat del ferrocarril.
Però el ferrocarril Déu sap quan se farà, i els entrebancs del
Collet segueixen essent la perpètua amenaça de la fàbrica.
Al casar-se, Don Pasqual volia cedir-li tot el primer pis de la
casa, però en Pasqualet contestà resoludament que no ho volia; i,
amb l'excusa de que ara ell dirigiria personalment la fàbrica,
acomodà en el poble el sots-director i se n'anà a viure en el xalet
que aquell ocupava. Aima viure isolat, tant més quan la seva esposa,
el passarell minúscul, esta molt delicada de salut; té el païdor
malmès i una operació cruenta en les entranyes l'ha deixada eixorca
per a la vida.
En canvi Don Pasqual té dues criatures com dos sols: un nen i una
nena. Els diumenges, quan van a missa al poble, la muller donant
filialment el braç a son marit, perquè a Don Pasqual ja comencen a
flaquejar-li les cames, han de passar necessàriament davant del
xalet del director, i des de l'estudi a planta baixa, on passa,
treballant, encegat, totes les hores que no és a les quadres, aquell
no pot deixar de reparar que el nen, son germanet, se retira
extraordinaríament an ell i que la nena és la mateixa estampa de la
Nieves quan anava a costura i empaitava els sastres dels recs en el
bassiol de l'horta. Aleshores se'n va a l'altre cap de taula i
reprèn el treball amb més fúria que mai. I, al veure'l tan adalerat,
els obrers de la fàbrica li diuen afectuosament:
-A Maria, senyoret!¡Reposi una miqueta que així, com així, tampoc se
n'ho ha d'endur a l'altre món! I ¿sap que aconsegueix amb tant de
treballar? ¡Doncs que als seus anys sembla vostè més vell que Don
Pasqual!
En efecte: l'hereu Banyoles té tot el cabell blanc i el pit se li
ensota un poc més cada dia. El pare, embotornat en sa felicitat, és
l'únic que no se n'adona.