Plovisquejava: un airet gebrat duia el tremolor fins al moll dels
ossos; el cel, rúfol, com ple de cendra, donava tristor,
avorriment... La llarga carretera, deserta i estesa, semblava una
madeixa de cànem mullat... Dos aucellets, piulant i volant
desmaiadament, creuaven l'espai, cercant tal volta el niu llunyer...
Sonà el ganinc gananc d'una campaneta...Al capdavall de la carretera
s'hi pintà com una mena de signe cabalístic, les dues ratlles negres
d'una creu: sota la creu, que s'anava enlairant, dos caparrons, i
seguidament dos bécs retallats d'un bonet de capellà.
Les notes d'una cantòria funerària, mastegades barroerament, se
bressaven en l'aire, estenent-se i difuminant-se vers l'horitzó...
Fosqueja. Un pilot de gent negra avença apressadament: és un
enterro. Al davant, dos escolanets amb espardenyes esfilagarsades i
gorra vella, porten la creu; darrera d'ells els capellans, amb cara
de pomes agres, arregussen les capes deslluïdes i caminen a grans
gambades, ensenyant les botines de gomes fluixes i els pantalons
doblegats; a quatre passes, el bagul, forrat de merino bord, amb una
creu blanca en el capçal, és dut, trontollant, per sis dones
endolades, amb caputxa de color de mantega rància i un ciriot apagat
a la mà; al costat, l'enterrador, amb la tauleta sota el braç; tot
darrera, els dols, llençant ais i sanglots; i finalment el seguici,
dos o tres homes i mitja dotzena de dones: ells amb el mocador blanc
estès sobre el bolet antic, els pantalons a la bolera i les sabates
enfangades; elles amb les faldilles aixecades fins més amunt de
clavilles. Tres paraigües de família, vermells i blaus...
Tothom caminava a qui podia més. Al callar els capellans, la
comitiva seguia silenciosa: no s'oïa més que els gemecs ofegats dels
parents i el xip-xap dels peus en la terra ensopada.
Rera les tanques baixes del cementiri brandaven lentament els
xiprers obscurs; en el sòl encatifat d'herba, algunes creus de fusta
podrida semblaven fer tentines; al peu d'un desmai, d’esquena a la
renglera de nínxols humils, un vellet caragolava un cigarrot,
guaitant tranquilament un llarg sot obert de tot just. La pluja
omplia de clotets, com un pa de bresca, el munt de terra remoguda.
-Gracies a Déu!- grunyí el vellet amb mal humor, al veure entrar
l'enterro. L'enterrador deixa la tauleta, hi posen al damunt la
modesta caixa, botzinen una altra absolta els capellans, i, encara
amb la darrera paraula a la boca, giren la cara i filen diligents
cap a la porta. El seguici els escarneix... Resten sols amb el mort
l'enterrador i el vell del cigarrot...
Entraven tot just al poble els de l'enterro, quan els atraparen dos
homes que venien corrent i amb el barret enfonsat fins a les
orelles: l'un duia una tauleta amb el drap negre girat del revés, i
l'altre, el vell, una aixada a la mà i un farcellet sota l'aixella.
A dins del farcellet hi havia unes sabates noves i un mocador de
pita.
En aquell sot del cementiri quedava, colgat a l'esbojarrada per
quatre grapats de terra humida, una caixa negra entrebadada, al fons
de la qual hi havia el cos, ert i tot regirat per les sacsejades,
d'una pobra difunta en soleta de mitja i res en el cap esperrucat i
verdejant.