Han passat molts anys, força anys... La Garideta és tota una noia, i
és sola i és pubilla; car sa mare no ha tingut cap més hereu que la
fes caure de l'escambell.
Ella és una bona minyona, dolça i tranquileta; mes entre ella i sa
mare sembla que hi hagi com una certa cosa inexplicable, com una
penosa remembrança. Pensen sovint l'una i l'altra en aquella
tragèdia d'anys enrera, i, al pensar-hi, l'una i l'altra pensen
també, sens saber per què, en la veïna del davant. L'una té ben
present aquella veu estranyament manyagosa que oferia cacauets, i
l'altra... l'altra no sap si l'ombra que li passa pel cervell és
resultat d'un somni o llavor de fals testimoni... Però mai s'han
comunicat mare i filla aquella impressió.
Mes... un dia la veïna crida la Tecla i li demana la Garideta per al
seu fill. La Garideta i sa mare queden espaumades, i la noia
s'esblaima com un pa de cera, i la Tecla sent que els cabells se li
enericen en la closca... Ara sí que no dubten; ara sí que mare i
filla s'han vist, de cop i volta, el terrible pensament l’una a
l'altra!.