(Gelosia en les criatures, que els dóna un gran marriment i que fins
pot ocasionar-los la mort)
La Tecla de la Riera tingué la segona criatura quan la primera
estava per complir-li quatre anys.
Així que la grossesa fou manifesta, les dones del carrer que li
feien compte la nena mentre ella era al pou o al forn, comencaren a
dir amb mofa a la menuda, per a fer-la rabiar i divertir-se:
-Equèhe!... La mare tindrà un nen petit i tu cauràs de
l'escambell!... Equèhe! An ell li donaran sopetes i a tu te petaran
les xurriaques si no fas bondat...
I quan veieren que la criatura, de primer innocent, així que les
entengué es posava sorruda i feia morriquet, tot el rall esclafia a
riure i no la deixaven habitar.
-Garideta, Garideta: escolta! El nen petit serà l'hereu i el pare li
donarà el camp i les vaques, i a tu et trauran a fora i hauràs de
guardar ànecs... Equèhe!...equèhe!...
Així nasqué la gelosia en el petit cor d'anyell. La mare, ignorant
del que passava, tan tost ella girava l'esquena, no podia entendre
de que li venia el canvi de geni a la infantoneta. Sempre havia
sigut dolça i pacífica, xerraireta i alegre. Un cop llevada, rentada
la carona i feta la clenxa, esmorzava i, en havent esmorzat, es
posava a jugar a cou-dinetes, o feia parada de pedretes i bocinets
de plat que trobava pel carrer, sostenint llargues converses amb si
mateixa o cantant cançons que sols ella s'entenia. I així fins a
dinar, i en havent dinat, tornem-hi, fins al vespre.
-Estic al cel -deia la Tecla -: no em dóna cap amoïno, mateix que
criatura no tingués... –
Però de cop les coses canviaren: la nena començà a fer rabineries;
de seguida escupía, se revolcava per terra, volia estripar-se la
roba; al donar-li menjar, rebotia la cullera... A lo millor, a mig
conversejar, amb xerradissa embullada d'aucellet, plegava en sec,
baixava el caparró, els ullets clars se li enterbolien i no volia
respondre per més que li preguntessen...
La pobra Tecla s'angunià.
-No sé el que li passa: se m'ha girat com una mitja... Si no fos que
no es poden fer mals pensaments, diría que me l'han embruixada!...
¡Quan nasqué l'altre infant, pla semblà cosa de bruixes! Justament
fou un nen, i a l'anar-lo a veure les veïnes, tothom li preguntava a
la partera per l'hereu; i quan sortí a fora, lo mateix: l'hereu et
va, l'hereu et ve, durant no sé quants dies.
La nena, arrupida en un recó de cambra o agafada a les faldilles de
la mare, ho sentia tot, ho sotjava tot...
Deixà de cantar, deixà de riure, deixà de jugar...
Quan volien pentinar-la, s'arrabassava amb fúria la pinteta que li
subjectava els cabells i s'embullava tota, fent-se venir els flocs
daurats als ulls, estirant-se'ls, com amb enveja frenetica de posar-
se lletja, de fer-se mal. Sempre havia tingut bona ganeta: aleshores
la perdé enterament, i, amb tota la paciència del món, amb totes les
herbes de Sant Antoni, amb tots els renys o enganys, no podien fer-
li empassar una caixalada. Se li fongueren els colors i va
desmillorar-se com si li llevessen la carn a pessics; i sempre
estava rabiosa i xisclaire com una ferestola. La Tecla no sabia què
fer-li i tan sols podia amansirla una mica quan, deixant el, nen al
bressol, la prenia a la falda, amanyagant-la. Aleshores, la petita
infeliç se li abraçava al coll, li posava el caparronet sota la
barba, i amb un tartamudeig vergonyós, concentrat, murmurava
paraules que la Tecla, distreta, no entenia...
-Negue... negue... But leig...
Però quan hi veié clar fou al venir l'esclat gros: un dia que estava
apedaçant, amb el peu al bressol, vora la finestra. Adobava unes
calces de vions, i els del llibret nou que hi posava no s'avenien
amb els de la roba vella. Tot rumiant rumiant com ho arreglaria,
perquè no fes mal d'ulls, restà un punt en pensa, el bressol s'aturà
i el nen, que estava avesat al bim-bom seguit, esclatà en un
espinguet de protesta. En el carrer, de l'altra banda de la finestra
baixa, jugava la Garideta amb una altra nena com ella. Sentir el
plor a dins i girar-se vivament fou la mateixa cosa.
En aquell punt la Tecla es posava el nen sobre els genolls i,
descordant-se el cos, se tragué el pit per donar-l'hi. Era dona
recatada, i quan tenia algú davant, fos qui fos, se l'amagava
sempre, el pit, amb un pany de mocador; mes aquell dia, com estava
sola a casa, no ho va fer. El tou nevat caigué sobre la cara de
l'infantó, que cercà amb àvida torpesa el mugró, roig i inflat; i
quan la mare, somrient amb beatitud, l'hi aconduí a la boca, un
xuclet de glotonia i un glu-glu precipitat revelaren el goig del
petit famoler. La nena, A través del vidre, muda, immòbil, guaitava
com ennartada. Ella havia mamat fins molt grandeta, i costà bon xic
fer-li avorrir.
La vista del pit ubèrrim, la remor de les encanyonades, ¿desvetllà,
tal volta, un llunyà record en el petit cervell? Qui sap! El cert és
que la mare, sens haver-la vista entrar, sens haver-la sentida, se
la trobà al davant d'improvís i amb les dues manetes en la cara del
menut, clavades, enfonsades mateix que urpes d'esparver novell. La
sorpresa la paralitzà en el primer moment, i en aquell tret veié el
rostre de l'engelosida trasmudat, descompost d'ira, talment com un
rostre de persona gran i amb una expressió de rancúnia ferotge al
fons dels ulls.
-Mamà meua! Mamà meua!... Teulo, teulo!...-cridava aquella larva de
foll, carriquejant de dents i unglejant i esgarrapant en la cara del
germanet, com si volgués esquinçar-la, destruir-la.
Fou el pas d'un llampec, però la Tecla sempre més recordarà amb
esglai aquella cosa horrible. Ella també, indignada, irreflexiva,
sentí que li muntava una foguerada a la cara, i, sens saber el que
es feia, començà a pegar clatellada va, clatellada ve, entre els
plors desaforats de les dues criatures...
-On s'és vist?...Dolenta!... Rabiosa!... ¡Mal gènit!... Verí!...
-L'hauria morta. Sols va revenir al veure que la castigada perdia
l'alè... i, aleshores, el cor se li espaumà per la monstruositat que
estava cometent.
Sentint aquell temperi, entraren algunes veïnes i ella els explicà
el que acabava de passar.
Transcorregueren alguns dies. Cert matí la dona venia de per avall
amb el nen al braç i veié que la nena sortia de la casa del davant
de la seva, i sentí que una veu, estranyament manyagosa, li deia de
darrera mateix de la porta:
-Sí, maca, sí... Després te donaré més cacauets...
Era la veu de la mestresa de la casa. La Tecla va estranyar-se. Ella
hi era mig renyida, com tothom, amb aquella veïna, per son humor
esquerp i repatani. Sempre tancada dins de casa seva, ni donava el
bon dia a ningú; el pobre gat que se n'hi entrava per la gatera,
trobava al primer pas cansalada amb mixtura; si era una gallina
l'entremesa, ja havia vist prou el sol; de son marit se creia que
havia fugit a Amèrica per eixir del seu domini; un bordegassot que
tenia era privat per sa mare de jugar amb cap altra criatura del
carrer.
-¿Quin sant s'haurà trencat el coll -pensà, doncs, la Tecla perquè
aqueixa guineu doni cacauets a la meva menuda?... Com no perdi el
cervell!...
A cosa de mitja tarda d'aquell mateix dia començà a plovisquejar. La
Tecla tenia la roba estesa al pati i se n'anà amatent a recollir-la.
El nen dormia al bressol, la nena menjava pa amb confitura...La mare
va estar fora del menjador pocs minuts... Al tornar-hi s'havia
consumat quelcom verament espantós.
En el bressol, el ninet, ajegut boca en alt i sens moviment, tenia
els ullets imponderablement badats i tota la cara blava com un
sangtraït; la nena, de peu a son caire, li estava ficant a la boca
bocinets de pa: ja n'hi tenia tota la gorja plena...
A l'ahuc frenètic de la pobra dona esparverada, la primera persona
que acudí fou la veïna del davant: tenia uns pòsits estranys de
guilla curiosa...
La nena, al veure-la, li cridà amb alegria:
-Xès mot el nen!... Xès mot el nen!...