Avui ha passat la Temptació pel meu carrer... Avui ha passat la
temptació i he pogut comprovar que encara resten herois, que encara
resten ànimes de bon tremp, capaces de resistir-hi, a les
temptacions.
La meva cambra dóna a una via de poc trànsit, ara que li han tret
l'escapçadura dels estenedors, on abans, de temps immemorial, les
dones anaven a remendar-hi les xarxes, i els homes a fumar-hi
cigarrets, ajasçats pel solei i escatint balderament entre ell o
fent mandrosa companyia an elles.
Al cap del carrer hi ha un estudi per a la canalla, i cada matí, tot
arreglant-me davant de l'espill, són la meva distracció els nens que
van a estudi. A través del balcó esbatanat, amb la persiana estesa
fins a la barana, hi arriben llur trapelleig d'anyells i llurs
veuetes innocents. En cada pas i cada veu podría una observació
atentívola descobrir-hi un temperament, una tirada, com podría
descobrir la lupa, dins de la llavor, les fulletes replegades i
incipients de l'arbre futur.
I a mi em plau endevinar, qualque volta, la galladura del Destí, en
aquelles llavors humanes que van en busca de l'escalf covador de
l'escola.
Avui n'ha sigut dia, de sorpendre rastres de la misteriosa
galladura.
Eren dos els actors de la breu escena. L'un parlava, l'altre
escoltava. Aquest era el més gran: tot un homenet de sis a set anys,
ben endrecat, ben apedaçadet el davantal vell de teixit blavós,
penjada al coll la motxilla plena de llibres... Caminava tot seriós,
tot dretet...
L'altre no passaria de cinc anys. Bru i tens de pell com una
patateta novella; descalcet, en manegues de camisa; un elàstic
esfilagarsat aguantava les calces; un sarronet de roba negre (amb un
sol llibre) suspès d'una veta, retorta com un cordill...
El patufet menut anava mig pas enrera, fregant amb son morricó
llefiscós l'espatlla del company, el coll estiradet, com per a
desgranar-li a l'oïda ses paraules... suau, caute, insinuant actitud
com un petit Mefist. I sa veu era, el mateix que sa actitud,
amoixadora, plena d'inflexions gatunes...
Deia, poc a poquet, amb parla encara sacsada i treballosa d'infant
saltant de la mamella:
Eh?... Vôs venir ¿ Vôs venir a casa nostra ?...
Se veia que la pregunta arrencava de lluny, potser de quatre passes
enrera, i que ja havia sigut rebutjada pel nen dretet. Aquest féu
ara amb el cap un moviment negatiu i seguí caminant silenciós, en
direcció d'estudi.
Mefist, a retaló, anà seguint-lo. Al cap d'un segon, sa veu
insinuant continuà:
-Nosatros... nosatros... tenim un pot... oi! Tenim un pot... i una
ampolla petita... i... i un pollastre petit...
El nen dret se mig detingué, escoltant; tombà lleument el cap,
esguardà a l'entrescada al companyó temptador.
Se veia que, aquesta volta, les inflexions gatunes anaven a fer
blanc, a topar amb l'escletxa d'una feblesa, d'una curiositat, per a
enllestir son obra il·lícitament pertorbadora en la voluntat
assetjada...
Mefist va collir-ho de seguida: ràpid, semblà embolcallar son
oferiment de delectances...
-Vôs venir?...Eh?...Si vens te l’ensenyare...
Un punt de dubte, de vacil·lació, tremolà, esmaperdut, al fons dels
ulls seriosos, devinguts relluents, de l'estudiant. Guaità amunt i
avall... No passava ningú: ningú podia contar l'escapada a la mare
endreçada, curosa, que complia i ensenyava a complir les
obligacions...
La veu era apressant, arrossegadora... El morriquet greixós fregava
la mànega polida... S'endevinaven, enlairades anhelosament, dues
ninetes de Pan, sotjant les nimfes per ullprendre-les... El nen
dretet tornà a mirar amunt, lentament... De cop sa mirada s'encallà:
havia topat amb la porta de l'escola. Fou un llampec... Com empès
per nova força, tornà a caminar, silenciós sempre, sens ni tan sols
fer un gest denegador.
La Temptació havia sigut vençuda: els jocs, la corribanda, les
visions promeses: totes les hurís de l'Edèn de Mahoma no havien
pogut desviar aquella ànima entera de l'obligació penosa, de l'ordre
d'anar a estudi, dictada per la mare que sabia complir i fer
complir...
El petit desordenat no es donà, encar: les temptacions són
reincidents, batalladores, incansables; tenen la perfidiosa
insistencia del benedictí.
La veu, vellutada de voluptats, de l'etern Mefist inductor de tots
els mancaments, seguí perseguint, dolçament obstinada, l'orella de
l'heroi:
-Nosatros... nosatros, tenim un pot... i una ampolla petita... i un
pollastre petit...
Mes l'heroi seguia sa ruta sens aturar-se ni vacil·lar. Triomfador
ardit del primer impuls de feblesa, era ja invulnerable: res no
havia de témer.