-Què t’hi jugues, pollós, que hi vaig?- exclamà en Ricardet,
dirigint-se al nen de més prop i urpint-lo amb la mirada ardida de
costum.
-Ho dius perquè no tens samal!...-féu l’interpel·lat, aviant de dos
vigorosos cops de braç la nau que tripulava.
El barceloní guaità cap a sa casa; el papa es trobava malament,
aquell dia: potser no es llevaria. La mama tenia feina, en aquella
hora i no sortiria pas a guaitar.-
Dona’m la teva i ho veuràs...
La bandada semblà sorpresa del rampell. Hi hagué deliberació a mitja
vaeu, rialletes entre dents, i el grandassàs de la colla, el patró
de l’estol, saltà de la seva samal, la remolcà agafada per la
cornalera, fins a terra, i digué molt seriosament an en Ricardet:
-Aquí tens aquesta...
El foraster cregué que li feia una nova mofa.
-I tu?- preguntà tímidament.
-Jo hi aniré nedant... Tinc prou pit, jo... i -declarà el patró amb
orgull.
En Ricardet vacil·là un moment.
Al veure-ho el chor tornà a la seva.
-Ehé, ehé!...Llengue,llengue!...
-Me la deixes de bo de bo?-féu l'ofes, amb acció de treure's el
davantal.
El patró semblà que de repent s'hagués humanitzat.
-De bo, de bo; i et remolcaré, si no saps vogar...
Un minut després, en Ricardet, sens un fil de roba, que estava
apilotada en un farcell entre ses carnes, ocupava la samal.
L'esquena blanca i fina, com de crespó de seda, se contreia tota a
l'airet del matí, quina frescor seca i penetrant provava per primera
volta. De repent, a la sensació ingrata, se sentí esverat, repenedit
de l'atreviment. Si hagués gosat, hauria tornat enrera; mes, com per
tallar-li l'intent, tota la tropa xisclà esbojarrada:
-Ei, ei! Sembla una nene!...
-Tote tremole!
-Mireu que ganye-blanc!...
-És pescat de vuit dies...
-Refresquem-lo!...
I li tiraven grapats d'aigua de tots cantons, que petaven en son
cap, en ses espatlles, regalant- li després espinada
avall..S’esporuguí més: tota sa ardidesa havia desaparegut com per
miracle; li petaven les dents de fred i de por.
El patró, que semblava haver-se constituït en protector seu, cridà
els altres, fent una rialleta significativa:
-Elià! Deixeu-lo estar sinó fugirà...
Fou el mot d’ordre.
Les grapades d’aigua cessaren i tots el vailets s’acomodaren en la
nau respectiva, bracejant per posar-la en equilibri, per orientar-
la, fent de proa i popa les cornaleres. Sonà un crit de comandament,
la samal d’en Ricardet fou tirada enllà per una vigorosa empenta del
nedador, i la flota partí tota sencera. De cada atuell, que
clapotejava en l’aigua, ballant com una mena de dança estranya,
eixia un cap esburrifat i moll, una esquena corbada i dos braços
prims i àgils que s’agitaven a banda i banda a manera d’un aparell
de rems. I la flota s’allunyava, s’allunyava desordenadament, però
amb més rapidesa de la que era d’esperar. La nau d’en Ricardet anava
a rerassaga: son tripulant, inhàbil i torbat, no hauria encertat a
fer-la avençar un pas, més son nou amic, el patró de la colla, que
nedava a son costat, entre esbufec i esbufec, el feia enllà, sempre
enllà.
A les deu el tísic s’havia llevat, aclofant-se rera el balcó.
Preguntà a sa muller on era el nen.
-On vols que sigui? A fora, com de costum.
I eixí: passà una estona, Quan la muller tornà, el malalt repetí la
pregunta.
-Està per la platja: ja t’ho he dit...
-És que no el veig enlloc; que no l'he vist d’avui...Crida’l! La
dona sortí, guaità, i, no veient, ella tampoc, el fill, va cridar-
lo. Al nom d'en Ricardet, dos o tres nens que es vestien al peu de
l'aigua, apretaren a córrer i desaparegue- ren de la platja, deixant
buides d'aigua les samals que acabaven de desocupar. Arribaren
altres nens, i la mare, inquieta, s'acostà a preguntar-los si havien
vist el seu fill. Els interpel·lats se sobtaren tant, tartamudejaren
tant i de tal manera s'esglaiaren de sa presencia, que la pobre.
dona, de repent, pressentí una cosa esgarrifosa i llençà un esgarip
penetrant.
Acudí gent; algun xiquet, més insensible o més inconscient que els
altres, parlà. Acte seguit fou botat a l'aigua alienadament un bot i
quatre homes se llençaren en busca del nen perdut. De cada cop de
rem se n'enduien unes quantes braces i els remadors suaven a raig
fet. Anaven trobant samals i més samals que retornaven; a cada
samal, el bot ralentia per un moment la marxa per fer una pregunta,
i després tornava a caminar amb més feréstega envestida. Quan les
samals arribaven en terra, les figuretes que hi havia a dins ja no
semblaven de bronze, sinó de llautó vell: tan esblaimades estaven
sota sa brunesa. Una renglera de gent acordonava la platja i una
ullera de llarga vista seguia neguitosament el camí del bot.
En la cambra de l'hètic, plena de veïnes, tothom parlava
barroerament, tractant d’apaivagar el desfici del malalt, mentre en
el menjador la mestressa de la casa udolava i es retorcia, presa
d’un violent atac de nervis...
El bot explorador no tingué de cercar gaire. Banda enllà de la Mare-
Balena, entre l’escuma dels rompents, apareixia i desapareixia una
mota blanquinosa. Com el bot no podia arrimar-se, un home es tirà a
l’aigua, i deu minuts després, jeia estès al fons de la petita nau,
sobre les costelles pelades, un tendre cos macat i moradenc, al que
no calia ja cap socors.
En va havien provat d’arrabassar a l’hètic de darrera dels vidres; i
quan veié tornar el bot i els d’a bord que demanaven als d’en terra
un llençol, i llegí en les cares fosques la nova fatal, caigué en
una basca de la que no podien retornar-lo. Si hi hagués quedat, el
destí li hauria estalviat dos jorns inacabables de dolor.
De seguida va saber-se en detall el que havia passat. Els
expedicionaris, quan en Ricardet els desafià en seguir-los,
rancuniosos amb aquell nen que sempre els humiliava amb son
menyspreu, es conjuraren per jugar-li una mala passada. Remolcaren
fins a l’illot l’inexpert, i allà, segurs que no podria valdre’s
sol, l’abandonaren, fugint tot apressadament per donar la volta a la
roca, sens fer cap cas de sos crits, sos plors i ses súpliques.
Volien deixar-lo bregar una bona estona, barallant-se amb les ones,
per riure’s després de son esglai i privar-lo per sempre més de
gallejar. Però no comptaven amb la cua del diable. Després dels
crits i les súpliques, en Ricardet, quan veié desaparèixer de la
vista la darrera samal i que ell quedava a mercè d'aquelles
muntanyes d'aigua verda que en son terror li pareixien immenses,
l'infeliç perdé la terra, estirà desesperadament els braços,
decantant tot el pes d'una banda, i de repent, la samal, desequi-
librada, donà tomb, girant-se de sota a sobre com per virtut d'un
enginy... Els nens que donaven la volta a tot batre de braços,
quedaren immobilitzats pel ressò d'un ahuc estrany, com de bestia en
degolla, seguit d'un gran clapoteig i després d'un gran silenci...
Una mica intranquils, digueren al més tardà que retrocedís... La
samal nedava de costat, i d'en Ricardet no se'n veia ni el rastre.
Una esgarrifança anguilejà per l'esquena fins dels més rancuniosos.
Se posaren a cridar, una, dues, tres vegades, fent botzina amb les
mans; ningú respongué, fora una gavina que s'allunyà xisclant...
Aleshores entreveient confosament les impensades conseqüencies de
llur acte, els petits assassins, sens dir-se res, espaumats com
folls, fugiren a l'escampada, a qui podia més...
El senyor mestre de la vila, que havia fet estudis en un seminari,
era donat a l'oratòria, i de tota ocurrència, feliç o desgraciada,
ne treia substància i mel per a les seves ensenyances. Així que
hagué esment de la tragèdia, congregà sos deixebles en l’aula i quan
els tingué aplegats a son entorn, com rebrolls a l’entorn de la
soca, els féu veure, en un inspirat predicot, com les petites causes
produeixen grans efectes i fins on duen les disputes, els punts de
vanitat i les revenges mesquines... Mateix que gemmes en mantell
reial, resplendien en el bell parlament espurnes de clàssica
sabiduria que l’auditori admirà sense capir...
“Horresco referens... Ne puero gladium.... Nescit vox missa
reverti... Nemo sine vitiis nascitur...Initium omnis peccati
superbia...”