Ricardet era fill d'un bon home del poble que, de jovenet, havia
anat a Barcelona per fer de mosso de cafè en el que un parent llunyà
tenia en una barriada extrema de la ciutat: allà es casà amb la
filla de l'amo, i anant temps -no molt temps- havia esdevingut amo
ell mateix, per mort del sogre que, darrera el taulell, havia
arreplegat, junt amb uns pocs milerets de duros, una malaltia de pit
que l'acabà abans d'arribar a la vellesa. El gendre ho havia heredat
tot: establiment, cabal i malaltia; i quan sos lleus, trepanats com
bresques i plens de la pols infecta del cafè, foren sols niers de
microbis incomptables, els metges li ordenaren ___reposar_, deixar
el negoci i anar-se'n a fora. Aleshores el bon home pensà en el
poble nadiu, i, ofegant recances de la muller i ambicions pròpies,
vengué el cafè i emprengué el camí de son exili, amb la tristor als
ulls, la lassitud als membres i la mort arrupida en les entranyes.
Ja en el poble, comprà una caseta vora el mar i s’hi instal·là amb
l'esposa i el fill, esperant mansament l'hora en que el destí hagués
decretat l'execució de la sentencia. Durant el primer temps,
passejava per la platja, donant conversa als mariners, o se
n'entrava, per tirada invencible, en les tavernes properes, no fent-
hi consum, però ensinistrant, amb consells pràctics i maules de
l'ofici, els taverners amics; després, se quedava ja a casa els dies
rúfols: darrerament, a mida que el mal empitjorava, gairebé no eixia
mai, ara fent llit, ara arribant-se fins al balcó, i allí, groc i
rexuclat, amb la barba de tres dies i l'alè entrebancat, se passava
les hores en un balancí, guaitant llargament, hipnòticament, el
tragí de la platja, l'anar i venir de la gentada, la frescor de la
mar, l'enriolament del cel, la professó cerimoniosa de les barques,
que marxaven cap al lluny, com teoria de verges sagrades en
espectacle de ritual...
La sang del pobre hètic, emmetzinada i corrupta, s'anava
descomponent i afeblint sota aquell mantell d'esplendències, prop de
les sanitoses emanacions, en mig del formigueig de vida intensa...
Mes, com per llei de divinals compensacions, el pare moribund veia
que, al caire mateix de la seva agonia, la seva sang prenia nova
ufana, s'enriquia de glòbuls vermells, esdevenia una sang nova en el
cos del seu fill únic, d'aquell Ricardet que havia dut de Barcelona
pàl·lid, anèmic, frèvol com una peça trencadissa, próxima a la
destroça. El nen, en el mes i mig de viure al poble, s'havia
trasmudat: ses galtes sanitoses s'enrojolaven, sos moviments prenien
empenta i vigor, la gana es feia inestroncable... tot semblava
predir una bona preparació per a la creixença, una ferma resistència
contra l'heretatge morbós. I el pare, al donar-se compte dels
progressos, beneïa a Déu per haver-li donat l'assot de la pròpia
malaltia, que havia salvat la vida al fill estimat.
Més aquest no estava del tot content en la petita vila, on tenia de
pagar son dret d'implantació, son delme obligat.
Perquè els metges ho havien aconsellat, perquè la casa hi donava,
perquè no tenia germans que el distraguessen ni amics que el
retinguessin dins, en Ricardet tot el dia rodava per la platja, sota
l'ull vigilant i amorós de son pare. Mes hi estava, allà, a tall
d'intrús, com pollastre caigut en galliner d'altri; que la colla de
marrecs que n'eren mestres i senyors sobirans de cap a cap de jorn,
se destriaven d'ell, el defugien, el miraven, primer, amb
estranyesa, després amb recel, més tard amb franca hostilitat. ¿ Com
no, si aquell vailet de cara blanca i fina, de cabells ben tallats i
pentinats, de davantal nou i planxat, de sabates polides i lluentes,
se'ls mirava sempre amb mirada altiva de personeta superior, se reia
sempre, amb una mitja rialleta desdenyosa, dels nens esparracats i
descompostos, negres com una pega i descalços del tot, tant a
l'estiu com a l'hivern, tant els dies feiners com els de festa? Sí;
el nen barceloní sentia's superior als del poble, i n'estava entonat
i els ho deixava entendre; i els del poble ho entengueren i li
cobraren tírria i començaren també a burlar-se d'ell. I es rigueren
de sos airets de dameta, de sa cara de llir, de son parlar foraster,
de sos esfereïments davant d'una onada massa estesa que amenacés
mullar-li les sabates, de tot el que feia, de tot el que no feia, de
tot el que deia, de tot el que callava. De primer, l'intrús, una
mica esperverat, no s'atrevia a contestar, però no pecava de tímid
ni de pacient, i ben prompte s'encarà amb tots i tornà fàstic per
fàstic, afront per afront.
Si, al passar per sa vora, un se tapava el nas exclamant, «-Ex! Put
com el tomòvil del Marquès!...(al·ludint al perfum de violeta que sa
mare li posava), ell responia ardidament:
-Val més fer flaire que gratar com tu, pollós, que no tens
pintes!...
Si li escarnien els ves, els oi?, els i ara! barcelonins, ell feia
una rialleta i cridava al punt, marcant ben bé les lletres:
- Mare!... Vull figos!... Deixe la vele,lladre!...Quinos ocos més
blancos!...
Amb son oir desprevingut de foraster havia arreplegat de seguida la
particularitat : aquelles e e e clares i penetrants dels singulars
femenins i aquelles o o o confoses dels plurals, que feien de la
parla marinera de la vila una excepció remarcable en la fonètica
general de la costa.
El guant estava llençat, la brega empenyada. Com acabaria?
Probablement hauria acabat en santa pau, fonent-se en un els dos
elements dissemblants, per raó de mútua necessitat, de l'atracció
anivelladora que porta en si la infantesa, si en la incipient
rivalderia no hagués brollat el ferment tràgic que més cruelment
enverina les passions, tant en xics com en grans: l'enveja.
Els nens del poble, que fins a l'aparició d'en Ricardet havien sigut
feliços en son estat, saberen de cop i volta, per boca del nou-
vingut, que eren pobres, que eren bruts, que eren lletjos, que eren
bèsties, que sos pares anaven a la taverna, que una taverna és menys
que un cafè, que el que té un cafè és senyor, que el que és senyor
té diners, que el papa d'en Ricardet havia sigut cafeter i, per
tant, era senyor i tenia diners, i que en Ricardet, un cop gran,
també seria senyor i ric i viuria a Barcelona, i ells s'estarien al
poble, fent de mariners i prou... I la brivalla, al saber tot això,
sentí també de cop i volta l'escalfor del despit i de la vergonya,
el rau-rau per la privació d'allò que no tenia...Per sa banda, en
Ricardet, a qui el medi anava guanyant ràpidament, amb aquella força
d'impressió amb què la novetat s'encarna en el cor tendre, descobrí
amb estranyesa mortificada que no n'hi havia prou d'ésser ciutadà
per a meravellar la gent : que a poble també es burlaven de qui no
parlava com ells, que deien nenes i mitges senyores als nens que no
sabien nedar ni capbussar-se, tirar pedres i pescar patellides,
jugar a pilota i empaitar els gossos... I, malgrat sos fums i sos
retrets ventolaris, hauria donat mitja vida per tornar-se en un
santiament com sos enemics, i llençar-se cap avall de la roca més
forana i colrar-se, tot nu, al bat del sol, entre dues remullades, i
esgarrapar-se amb el primer arribat per patellida més o menys en la
cabassa... Mes no trobava en si coratge per a aquelles empreses, i,
a més a més, el papa es passejava sempre per allà fora, sotjant-lo,
i si s'acostava massa a la lloagada li feia un crit de seguida.
Passà l'estiu i acabà el setembre amb la proximitat de les veremes.
Els vinyaters portaren, com d'habitud, les samals a estanyar, i,
així que de matinada sortiren els llaguts, les omplenaren d'aigua
salada, arrenglerades tot peu de la rompent.
Quan la brivalla eixí al carrer i les va veure, ressonà un crit de
joia i l'entusiasme s'encengué arreu, com un reguer de pólvora. De
seguida estigueren concertats per a l'expedició: eren deu, quinze,
vint-i-cint (tants com samals en la p1atja), els que s'allistaren
per anar fins a la Mare-Balena.
La Mare-Balena era un illot de tosca que negrejava a unes quantes
braces banda allà de la boca del port. La gent gran ne deia de
l'illot la Roca-Grossa, però tots els petits el coneixien per
l'a1tre nom, que, en temps immemorial, li deuria haver tret un tocat
de mal d'imaginació, menys ignorant que sos conveïns.
La Mare-Balena era l'encegament de totes les larves de gat de mar
que criava la vila. Anar a la Mare-Balena, cavalcar sobre son llom
punxós, fer l'arbre-forc en qualsevol aresta, cercar-hi gratonells o
cargols per les crètues, ¡valga'ns Déu, quina ventura! ¡Quina
meravella que deixava encantats els amics i companys!... Sols que de
la platja a l'illot hi havia massa bella pitada, i nedant no tots hi
podien arribar: calia esperar ocasions extraordinàries, en que la
cosa resultés més avinenta; i cap d'aquelles ocasions com la que
s'oferia per les veremes, en què els navilis eren nombrosos i tothom
feia els ulls grossos davant l'entremaliadura...
Quan en Ricardet eixí de casa, la flota sencera estava a punt de
llevar l'àncora. Totes les samals balancejaven en l'aigua i dins
cada samal arrupit un nen de color de xacolata, envernissat, lluent,
de la primera remollina. Sobre el mar clarífic del matí, aquells
cossets nus i polimentats tenien la foscor i la gracia de petits
bronzes d'art.
En Ricardet sentí un nuament de cor: ni tan sols tingué de preguntar
de què es tractava.¡ Prou que n'havia sentit parlar, d'aquelles
expedicions anyals a la Mare-Balena i de les meravelles que aquesta
atresorava en son si! Sempre que ell feia referència als bancs de
vellut, als miralls, als nombrosos calendaris que esmaltaven les
parets i que donaven magnificència a son cafè estat, sortien a
relluir les meravelles de la Mare-Balena. ¿Què eren els encoixinats,
què els miralls, què els calendaris, comparat amb els llongants i
les llagostes que corrien per aquelles roques, amb les molses de
tots colors que encatifaven la Cova Petita, amb les pedres, com de
vidre volador, que penjaven del sostre, i, sobretot, amb la Serena,
aquella Serena esparveradora que, per anys, havien vista tal i tal
avi de la vila i que era una mena d'escorpra
grossa, grossa com el campanar, amb els ulls de guspires, les ganyes
vermelles com coral i les escates de plata: aquella Serena que d'un
revés de cua girava els llaguts com si fossen cloves de nou, i se
n'enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces
d'or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar,
per sempre més, botes marines o mates d'alguer?... I doncs, què es
pensava el presumit? ¡No hi havia res al món, ni a Barcelona, com la
Mare-Balena!...
El jove ciutadà, que, en aquella altra cova plena sols de tauletes i
ampolles de begudes, mai havia conegut l'encís d'una rondalla
fantàstica, de bon començament n'havia restat fadat pels esqueixos
de llegenda que a l'atzar se desprenien d'aquelles imaginacions
caòtiques, mig descloses tot just en les ubagors de la ignorancia,
però que ja es llençaven, ardides i amb totes les veles desplegades,
cap al misteri poètic, nort eternal de tot home de mar...
El pilot en cap de l'esquadra, un bordegassot espigat ja, al veure
el foraster embadalit contemplant les maniobres, va cridar-li:
-Tu, bleda... ¿ Que no hi vols venir a la Mare-Balena?
El chor esclatà en rialles de mofa...
-Coi! Se mollarie la cue de la bate! -xisclá un.
-La mame li pegarie!...-féu un altre.
-Que hi vagi amb la tartana de l'ordinari - afegí un terç...
Aquella cançò de la seva covardia era el que més indignava a en
Ricardet; vingué blanc de ràbia. I de cop, sentí que li fugien totes
les temençes. Nedant, no, que no podria anar-hi a la Mare-Balena,
perquè no en sabia, de nedar, però dins d’una samal, com ells, gran
mèrit! Se veia tan capaç de fer el viatge com qualsevol altre...
La bandada hi rigué més i més.
-Alce si goses!...
-Llengue, llengue...