Nosaltres entaforats sota un petit sopluig, com més íntim més plaent,
sense bescanviar un mot, ennartats per aquella monotonia, contaminats
per aquella sopitesa deixàvem trascolar el temps i brunzir la sang en
les oïdes.
Per què resultava delitosa aquella hora llarga d'immobilitat entre unes
inhospitalàries parets on, demés de tufejar a runa, a desgrat dels anys
i dels oratges, tufejava a caserna?
Era que ens plaïa heure un tast de misèria i abandó sumits en un
sentimental enlleïment? És possible, però no cal pas negar un poc de
sublimitat a l'espectacle. A tot arreu, àdhuc entre runes, regna quan
plou, un recolliment fervorós; és la comunió de la terra amb els núvols,
és la gratitud de les plantes i roquissos esbandits, la santa dolcesa
del pròxim sacrifici en les llavors aixemorades, l'anunci de la
germinació, és, en fi, la joia solemnial de tota la naturalesa
esparvillada, rejovenida amb noves frescors i matisos.
Damunt dels murs i de les llosanes caigudes, es formaven regals
semioliosos que intensificaven la coloració dels líquens, molses i
patines; els tanys de romagueres eren enfilats de perles transparents;
el fullatge de les eures, percudit pel ruixim, teclejava com un piano
d'esmalt, i en cada petit cor de maragda relliscava una gota, una
minúscula esfera de diamant que restava suspesa de la punta i
titillejava i creixia i queia i tornava a rossolar... Obiràvem algun
cargolí que treia els fils de la seva cornamenta gelatinosa, allargant
el cos i encongint-lo, tot cercant una ruta en l'enteixinat del gram; i
en la tofuda grisor dels herbeis, garrigues i argelagots, la
polvorització exquisida de la pluja, el respir de les boires condensat.
Demés s'apropaven llenques de núvols rastrers, al lluny, les muntanyes
apareixien i desapareixien embolcallades de filagarses grises; l'aigua
del Ter, al fons, lluïa com una tortuosa franja de cristall esmerilat;
els alzinots propers semblava que caminessin i el cercle visual
s'enxiquia gradualment.
I esdeveníem com uns tripulants d'un aeròlit. Remuntàvem l'espai dintre
aquell pilot de runes amarades, i la vibració de l'enorme campana de la
Seu, els cops sonors de les hores repercutien molt lluny, molt en sota,
allà al fons d'un món convencional de colls planxats, de fórmules de
polidesa, de llibres i encarcarament, i els nostres pares, la nostra
llar i els nostres deures, restaven en un abisme.
També ens plaïa caminar per les runes en les tardes ventoses. En les
tardes ventoses, les runes de Girona, talment direm que es lliuren a un
esforç de resurrecció. El veterà Montjuich, més que cap altre dels
enderrocs, esdevé imposant. Per les troneres i per les crestes dels
murs, les estepes, argelagots, romaguerons i llistonades es remouen
vagarosament. Us els imagineu cossos convulsionats per l'agonia o
siluetes d'herois arrossegant-se entre la fragor de la lluita per
sorpendre l'enemic. Pels fossars i contrafossars hi ha udoladisses i
sorolls de batalla; cornen les espitlleres en l'altura; rebufen les
poternes esventrades; l'aresta obliqua dels baluards vibra amb aspre
xiuladissa, com en mig d'un tràngol, la corda tivant d'un estai...
I pels recons de pedruscalla, les bardisses quietes, de cop i volta fan
una estremitud com si a dintre pernegés algú, i l'hàlit basardós de les
cambres subterrànies porta un xiuxiueig de veus morents i una incerta
ressonància de sospirs.
Baldament fóssiu messells d'ànima pressentiríeu el passat: la fam, la
follia, la batussa, el carnatge; l'horror de les nits hecatòmbiques; la
sang escorrent-se, els ferits gemegant, els morts podrint-se, els vius
carriquejant de dents.
Perdura en les runes gironines la malfiança d'aquells temps. L'ombra
d'una persona us ensurta. Tothom sembla defugir-vos, esquitllar per no
ésser vist, mirar-vos de cua d'ull; sospiteu que els pastors siguin
bandolers, les jaies que esgratinyen els sots per fornir-se de terra
d'escudelles, bruixes; els gossos extraviats, gossos folls; i a totes
les balmes creieu trobar-hi un llebrós, i a tots els pous i cisternes,
ossades, i a totes les galeries subterrànies, escamots de malfactors.
Però aqueixes impressions desagradables acaben per enllaminir-vos. Voleu
gustar-ne de més fortes i és llavors quan decidiu explorar una mina.
Pocs l'han resistida aqueixa temptació. No totes són bones per a
doctorar-vos en gosadia. De mines n'hi ha de somes; la llum diürna
arriba al capdavall. Cal gastar una capsa de cerilles, combatre amb rats
penats, assolir el fons --on la humitat i les criptògames han fet
prodigis de fantasmagoria-- i clavar-hi un paper amb data i signatura
que justifiqui l'exploració per a sentir-vos orgullosos d'haver passat
menys paüra de la imaginada.
També és indispensable, al bon passejador de les runes, l'encendre
foguerons. En lloc del món les mates verdes, folrades de llistó mustiu,
cremen amb un esclat de flames, guspires i espetecs més violent.
Creuríeu que tenen saba de pólvora o que tracten d'emular la frisança
destructora de les explosions i incendis del temps vell, i ésser dignes
de l'epopeia napoleònica.
La piromania latent en tots els brivalls i fumadors, troba allà ocasió
d'expansionar-se. No cal pas que us en dugueu a casa recances
d'incendiari; no cal pas que us planyeu d'haver desaprofitat la
coincidència de calar la pipa en front d'un matoll esponerós i
abrandable. Podeu donar-vos goig sense perjudici de tercer, impunement.
Per això els flancs i el llom de la muntanya mostren tan sovint el
rastrejar del foc. Són nafres tenebroses on, entre els troncs
carbonitzats de les garrigues, blanqueja la relíquia d'una clova de
cargol calcinada.
No hi aneu entre les runes de Montjuich i les Pedreres si no teniu delit
d'apedregar-vos, d'escalar murs, de sondejar pous, de matar sargantanes,
d'estimbar rocs i de jugar entremaliadament com els infants; us hi
encaboriaríeu, us posaríeu a meditar problemes estratègics i qui sap si
us vindria el desig de regirar arxius i d'ésser condecorats.
L'esquerperia d'aquests turons no és pas tan absoluta que no es facin
assequibles a les persones d'anys i d'enteniment. Les Pedreres, sobretot
a la part baixa, ofrenen reconets misericordiosos i casolans, llocs de
mandra, on el sol torra generosament els cossos entumits pel fred
penombrós de la ciutat. Són decorats amb pebeters de perpetuïnes i
seients de pedra amb raspatllers de romaní; hi ha catifes de fullaraca i
cançons d'abegots.
La petja seriosa dels canonges, xantres i alta clerecia, dels advocats,
curials, vídues i concos, coneix afressaments suaus, pulcres i a cobert
de tramuntanades. Ni la guerra ni la immoralitat hi han fet via.
Conviden a obrir els breviaris, a les petites confidències, a fer
claquejar els dits de les mans amb voluptuositat, a rellentir el pas bo
i aturant-se per subratllar, amb el gest, un punt interessant de la
conversa, a confessar debilitats i mancaments de gola i a donar els bons
dies a tothom.
## Caminar amb la lluna
Tenir confiança en les vostres cames, fe en la ruta, i seguir-la amb la
lluna per companya, és el major encís que pot fruir un home aventurer.
El caminar amb la lluna és, de tots els caminars, el que menys cansa; és
la llaminadura del caminador, el més grat a l'ànima, el que fa del
viatge un seguit de misteri i d'encantaments. Amb la lluna tots els
camins us semblen curts i tots són decorats d'ensomni. Feu via
agermanats amb la vostra ombra, dolçament retallada sobre la blancor de
la ruta, seguits fidelment per l'astre argentat, que us espia amb els
seus grossos ulls de bon jan i somriu a la vostra ardidesa, amb la boca
oberta i admirada. Dessobre els pilots de grava, les bardisses de la
cuneta i les herbes dels desmunts, tot empolsat per les violències
xardoroses del migjorn, la lluna deixa caure l'exquisidesa de la seva
llum refrigerant. Noteu l'absència de la terrible angoixa diürna,
d'aquella reverberació de fornal i d'aquella monotonia cendrosa que us
enlluerna i ofega. Més enllà, en els camps, en els turons i ermots, en
els boscos i els roqueters, la mateixa nevada d'esblaimadures us
refresca pietosament els pulmons i la vista.
Agraïu a la lluna aquell vetllar constant dels vostres passos, i admireu
la màgica virtut del seu espill, que us retorna la llum filtrada i suau,
neta de violències i xardors.
I la llum de la lluna encara us fa plaents les coses i us distreu amb la
fantasmagoria de les seves combinacions, dels seus reflexos i de la seva
somorta nitidesa.
Tot s'entreveu darrera un vel: un vel sedós i argentat d'incomparable i
voluptuosa poesia. Els corriolets semblen reguerols de nacre; les
blanques masies disseminades en el vellut de les frondes us envien
claredats opalines; les aigües corrents lluen com argent viu i les
aigües mortes amb l'apagat misteri obsessionant d'un llagrimatori; i
graciosos retalls de núvol corren pel cel esfilegassant-se en
brillantors discretes, mentre en algun indret guspireja la brunyida
superfície d'un roc o d'una fulla i s'allargassa, ran de terra, una
boirina lleu i esfumada.
La monotonia del camí ral resta esvaïda amb els contrastos de les ombres
profundes i dels espais on bat la lluna.
De tant en tant, us barra el pas una blana foscor: el camí sembla tallat
per un abisme; però en anar a despenyar-vos us trobeu envaïts d'una
penombra agradosa. Els troncs dels arbres, les roques i els matolls
esdevenen allí d'una indefinible monstruositat. Us imposen una mica, com
si desfiléssiu entre una multitud estranya d'animals deformes, adormits
en actituds violentes i amenaçadores. Us adoneu que la lluna us ha
deixat, i l'endevineu per això escondida, seguint-vos, darrera la
muntanya.
Diríeu que la vostra amiga es diverteix, jugant a fet, amb el vostre
espaordiment. De seguida la torneu a veure arran de la carena. Va
marcant el ritme dels vostres passos: si saltironeu, saltirona; si us
ajupiu, s'ajup. D'aquí aquí es deixa veure tota sencera; d'aquí aquí
només un tros; llucant-vos amb una expressió alegroia de nin
entremaliat.
De vegades sembla lliscar per les cimes dels roqueters; altres, lluitar
amb la malesa; s'endinsa pels brancatges; guspireja en les clarianes com
un gran foc de bengala; fa ressaltar absurdes actituds d'arbres
gegantins; i, segons com, a penes aconsegueix traspuar lluminosament per
entre les randes del fullam.
Les hores del camí curtegen amb la varietat d'aquest espectacle.
Després ve la plana: una gradació de matisacions blavoses. Les muntanyes
de l'horitzó a penes es perfilen en el cel, on vibra la polsina de la
lluna; els sembrats dormen abrigats d'una vaporització ondulant; el
clarobscur de les arbredes és d'una suau ponderació; les melques
verdegen d'una verdor tendríssima i frescal, i les pites i els
pollancres semblen robar a la llum que els festoneja, un poc del seu
argent.
I la ruta s'allunya davant de vosaltres sense que us faci angúnia la
seva llargària ni la seva rectitud exasperadora. Amb la lluna, el camí
pla sembla baixada: és un efecte il·lusori comprovat, un bon servei que
remercien els caminants noctàmbuls a la seva companya. I les rampes
també es dissimulen en aqueixa indecisió somniadora del paisatge.
Sovint, la ruta, en front de vosaltres, remunta un turonet. La grisor
dels matisers il·luminats els fa confondre amb la mitja tinta grisa del
cel i de les boirines, i llavors la faixa clara del camí ral pren una
disposició engrescadora de trampolí per a saltar en la buidor estelada.
Res que pugui comparar-se, en bellesa ideal, al fer via a la llum de la
lluna a través d'una selva, d'un fondal, o al llarg d'una ribera. És
contemplar un seguit de visions d'una incomparable bellesa fantàstica.
Les ombres són fetes de paüra, una paüra enllaminidora d'adolescent que
somnia els seus primers erotismes entre escenes de sàbat bosquetà. En
l'espessor augusta i negra dels fullatges, en els grans interiors
embardissats, s'obiren clapes oscil·lants i formes esblanqueïdes,
talment carns de dansarines nues; a dintre, en el més pregon, alguns
tocs de claredat violenta simulen llànties vetlladores, de rituals
inconeguts; les vorades atapeïdes de petits rierencs, llits de perles;
els tous d'herbam escantellats de lluna, tàlems ufanosos on les nupcials
follies no poden ésser obirades i on sembla encara veure's una
emmotlladura de clarícies: país immens de fades i gnoms, de misteris i
bruixeries. I d'allí us arriben alenades amoroses, barreja del que
exhalen les flors boscanes a penes vistents, de les vaporitzacions de la
sorra molla, dels llots i de la fullaraca, que bleixen encara la xafogor
diürna.
Més enllà passen pobles quiets i adormits. La lluna dibuixa pels carrers
el ràfec de les teulades desiguals. Dins les cases oïu el rumflet de les
bèsties, i àdhuc darrera una finestra baixa, el d'un vell asmàtic. Un
gat traspassa la llenca de claror i es fica sota un carro amagat en el
poderós batiment d'ombres que parteix la ruta. Veieu una llum
esgrogueïda que vetlla tal vegada la febre d'un infant pioc. Brilla
darrera la cortineta d'un finestró, on floreix una polsosa clavellina.
Vosaltres rellentiu el pas amb desig d'esbrinar el destí que amenaça
aquella existència. Però la lluna, dalt del cel, segueix mirant-vos.
S'és aturada com vosaltres mateixos, plàcida, somrient, un poc
sarcàstica, convidant-vos a passar de llarg en front de la dolor, car
els que caminen per les rutes de la terra, el mateix que els astres que
travessen l'espai, no poden ésser sentimentals ni desviar la mort.
En despoblat torneu a experimentar la impressió solemne de la planúria
nedant en claredats indecises. El silenci de la nit és pertorbat pel
lladruc d'un gos. Dret a la punta d'un pal telegràfic, us saluda un
mussol a qui la lluna encomana optimisme. Un lleuger oreig fa harmònics
els filferros. Traspasseu el terme que assenyala la mitja llegua. Es
decanta amb decrèpita avidesa vers la vinya propera, dalt del marge. Les
aigües de la cuneta l'han anat socavant a força d'anys i pluges. Més
enllà trobeu un pont. La lluna l'agafa de biaix, i en la torrentera
l'ombra de l'arc s'esmussa i deforma en la pedruscalla. El retruny de
les vostres petjades en la volta sonora del pont, fa callar les
impertinents granotes.
I aquests insignificants episodis del camí us decoren la nit, que
transcorre breu i amical. L'alba apunta. Al lluny sonen unes campanes, i
un corb passa, passa taujanament recelós.
La lluna pal·lideja afinada i verdosa, amb una opaca lluïssor de vidre
esmerilat, encastada a l'horitzó violeta.