## La torradora
Allà a la platja de la Barceloneta, darrera el "Nuevo Vulcano", en el
clos que pertany al benemèrit "Club de Natació", hi ha un petit mur en
rampa que, temps a venir, pot arribar a ésser un monument nacional.
Dels infinits serveis que puguin fer els murs, vosaltres, com jo mateix,
n'esteu assabentats i no caldrà pas que perdi el temps a anomenar-los.
Però cap altre mur de la terra --i n'hi han de murs a la terra--
acompleix una missió tan santa, tan noble i humanitària.
Recordem murs heroics i llegendaris les pedres dels quals han estat
escampades sense mirament, i la sang patriòtica que els cobria rentada
per la calç de l'emblanquinador urbà; i per si un jorn la ingratitud
dels homes arribés a cometre una semblant profanació amb el nostre mur,
vull deixar ben assentat, almenys, el seu prestigi i el reconeixement
que li deuen la generació actual, la pàtria i l'esdevenidor.
Si els murs tinguessin opció a la creu de Beneficència, aquest de què us
parlo seria indubtablement condecorat per mica de justícia que imperés
en el repartiment oficial de títols i insígnies honorífiques.
El mur, en si, és poca cosa: un mur llis de pedra picada de Montjuich,
mur banal, "d'obra pública", que de moment us semblaria escadusser sense
una servitud ben definida; un mur, en fi, d'aqueixos que situats en un
lloc de trànsit, a hores d'ara, el guix, la mangra, el quitrà i la
carbonissa haurien empastifat amb expressives manifestacions
subversives: "*Abago la tirania, Biva el soviet; mueran los burgueses,
arriba Lenin, Vestia bruta*", etc., etc..
El nostre mur, però, enfronta amb la serenor i puresa mediterrànies; i
més enllà, cap al sud, el rocam de l'escullera barra el pas a les gents;
de manera que només l'obstinació i gosadia poden situar-vos en camí de
descobrir-lo i d'admirar la seva benefactora influència. El mur es
dirigeix perpendicularment al rocam susdit, formant amb ell una mena de
cala arreceradeta on bat el sol matinal de ple a ple. Sense aquesta
situació topogràfica jo m'hauria guardat, com d'escaldar-me, de batejar
aquell indret amb el nom de "torradora". Demés el mur s'encorba
lleugerament, ço que produeix una concentració dels raigs calorífers,
reflectint xafogor així que el sol l'amara. És com un petit sector de
mirall ustori d'aquells que encenen l'esca a cinc metres de l'espelma
situada en els focus del seu bessó. En descàrrec de la meva consciència
haig de confessar que aqueix experiment de física mai que és mai no
reeixí en la nostra aula de batxillerat; però jo haig de fiar-me poc o
molt de la paraula del catedràtic, i atribuir el fracàs a la meva mala
estrugància personal.
Tornem al mur. Dèiem que cal un poc de gosadia tafanera per
atansar-s'hi. Això és ben cert, car la platja en aquell lloc no ofereix
atractiu. Encara, ans d'arribar-hi, us angunia un lleu pressentiment
indefinible, com si anéssiu a endinsar-vos, indiscrets, en terra vedada.
Experimenteu cert temor d'obirar intimitats a la faisó de quan, en casa
d'altri, us erreu de porta.
De tal manera us sobta un espectacle rar, incongruent. Terra enllà,
ajaguts al peu de l'escaire del mur, hi ha una colla d'homes despullats,
tan despullats que amb prou feines unes llenques de "maillot" floten ça
i lla damunt d'ells, vetllant, a l'atzar, per llur decòrum.
Uns es toquen als altres, i llur immobilitat us horripila el mateix que
un munt de víctimes, deixies d'un naufragi, d'un afusellament, d'una
degollina o d'altra hecatombe formidable.
És la carn sola, la carn inaprofitable, comptada, classificada,
revisurada i afilerada tal com sol deixar-se en els camps de batalla
després d'haver-ne passat el pillatge, o els requisidors macàbrics de
vestuaris, sabates i armament.
Sentiu l'urc aflictiu d'ésser vosaltres els descobridors d'aquell
dipòsit de cossos a punt de soterrar i, misericordiosament, us disposeu
a donar la nova, a esbombar el succés per la ciutat distreta.
Llavors, però, en mirar-los amb més atenció, veieu que la immobilitat
basardosa que de primer antuvi havíeu cregut absoluta, no ho és del tot.
De tant en tant un braç s'aixeca, una cama s'arronça un pit es bomba, un
torç es regira posant abaix el que anava a dalt, i tot això encara us fa
més pena. Penseu en les presses dels sanitaris, dels botxins i dels
metges; en l'insuperable horror dels que es revifen en ple abandó, al
caire de la fossa col·lectiva, en el llòbrec vaitot dels "spoliariums".
Ajuda a la tràgica suggestió l'aspecte del paisatge. Al fons parets
encrostades, velles parets negroses com tàpies de caserna; el mateix
mur, que sembla de fortalesa militar, sustentant les barraques
quadrangulars dels socis del "Club", lliscades amb ciment, grises i
afilerades, talment cofurnes de sentinella; la punta del rocater de
l'escullera avançant-se d'un aire feréstec, amb la desolada nuesa d'un
illot transformat en presidi marítim, i, demés, la torratxa del guaita,
amb una llata al cim, l'horitzontalitat de la qual i la soga que en
penja, li donen honors solemnials de forca.
I l'onatge del mar arriba quasi a llepar els peus d'aquella gent
estenallada, i el poc sorral que hi ha és un sorral furgat i brut,
d'enderroc, on la ressaga acumula resquícies de tota mena: palets,
brosta, maons i cagaferro.
Cal posar-se sobre si, i pensar que us trobeu a la dolça Barcelona,
lluny del turc i de tota matança de cristians, lluny també de la Rússia
alliberada i de Mèxic subversiu; i pensant això i veient com en el
terraplè del "Vulcano", a un pas dels suposats insepults, hi ha atletes
plens de vida que treballen llur musculatura amb pesos i currioles,
guimben i juguen a pilota, us arribeu a tranquilitzar.
Comenceu a contemplar l'estesa de carn sense calfreds, serenament.
Llavors noteu que la carn és blanca, carn de cargol, però no exangüe,
que palpita, vibra i s'estremeix amb certa voluptuositat de sargantana.
Aquells moviments discordes i penosos que suara us semblaven d'agonia,
són de llangor suau, de delícia, i mandra helioteràpica. Per un instant
encara us sorprèn la serietat, la devoció, el mutisme adust, la fermesa
heroica en romandre de cara al cel o de boca terrosa, de tots aquells
subjectes.
Us trobeu en front d'uns quants fills predilectes de Siddharta Gautama?
Estareu presenciant un ritus oriental misteriós i corprenedor? Haureu
ensopegat amb un niu de budistes cercadors de la perfecció nirvànica?,
és a dir, amb un dipòsit de solitaris conduïts allà per la guàrdia
urbana a fi de sostreure'ls a la curiositat popular, a les
impertinències dels mal inquiets i de la mainada irreverent?
I ben cert, ells no es miren, no es parlen, no es preocupen dels
companys. Si obren els ulls és per lliurar-se a una contemplació
hipnotitzant d'ells mateixos. S'inspeccionen els saxons del ventre, els
pèls de les cames, els dits del peu... cercant Déu sap quins indicis o
quins senyals o quins averanys. A desgrat de tot, es nota clarament que
llur preocupació és torrar-se; torrar-se del davant i del darrera. I és
per això que giravolten, giravolten damunt del llit de sorra com els
pollastres a l'ast.
És ara i no pas abans, que esteu camí de la veritat, i ja en camí de la
veritat, us resulten senzillíssimes totes les induccions. Així noteu el
contrast que ofereixen els estenallats amb els que gamben, salten i
tiren pedres. Els darrers són estatuaris, gràcils i membruts com
gladiadors; la pell de llurs cossos és daurada, té una matisació
d'argila recuita, i Déu ens lliuri d'una topada massa seriosa amb ells.
Si s'encadarnen o s'enfebren és ben bé que la matèria és fràgil i la
vida transitòria.
Els altres, en canvi, són inharmònics i pàl·lids, tenen la musculatura
tova i la pell tendra de la gent sedentària i ombradissa. Són
--diguem-ho clar-- neòfits de l'assaonament mediterrani, són novells de
l'entitat deportista, aspirants a la brunesa i a la fortitud distingida.
És possible que alguns vagin allà a sofregir el morb hipotètic o real.
Per la beatífica actitud adoptada es revela el desig temerari d'ofrenar
les entranyes a l'acció resolutiva dels raigs espectrals. Si poguessin
descordar-se l'estèrnum o les tavelles de la panxa com els botons de la
samarreta, ho farien ben amatents. En lloc de pendre's la recepta
prescrita la viuen, matant el temps i la xacra.
I és pensant en això que el mur que els arredossa esdevé realment un mur
d'utilitat pública. Té quelcom de sanatori i d'aparell desinfectant. Ve
a ésser un substitutiu de l'oli de fetge de bacallà i de tota mena
d'emulsions nauseabundes. Refà la sang, restaura els nervis, obre la
gana, evita l'esgotament, prevé la neurastènia, conforta les cèl·lules,
engreixa i dóna virior. Ell eternitza l'estiu en aquell recó de món.
Irradia vida recollint les emanacions del mar, de les aigües i dels
peixos substanciosos; l'aire pur de les llunyanies, l'alegria de
l'horitzó i de les veles blanques, la remor de les ones, l'enervador
encís de les bonances...
Fa de mare, de dida, de metge... Abriga, alimenta, bressa, canta la son,
us sala i us rosteix.
En la concavitat del mur hi entreu fets un munt de gelatina, i sortiu
roures.
El mur és humil, com jo mateix, i això em fa témer que, a desgrat dels
meus esforços, topi amb l'oblit, amb l'egoisme i amb la indiferència.
## La nena de l'acordionista
A l'hivern, així que s'encenen els llums, tot Barcelona es converteix en
una immensa caixa harmònica. --Harmònica? És un dir.-- Les colles de
ceguets músics estan tan pròximes les unes de les altres, que sovint les
notes planyívoles d'un violí que se les heu amb el "Miserere del
Trobador" s'ajunten amb les estridències d'un clarinet que interpreta el
famós "Hi ha cap pell de conill?..." obra de la inspiració nacional.
Entremig hi ha un piano que improvisa marxes bèl·liques. Benaventurats
els sords! De totes maneres molt serà que no us deixeu entendrir davant
la insistència dels platets de llauna que us intercepten el pas.
Per això jo amo amb preferència els músics solitaris, que més tard, quan
la riada de transeünts minva, s'instal·len amb la seva banqueta al caire
de la vorera i sonen discretament melodies llànguides, com si
expliquessin la seva tristor entre gent escollida --i no hi ha pas dubte
que els que sopen tard, si ja no ho són, estan en camí d'ésser-ho--.
Els tals músics solen portar un mendicaire vergonyant. Gairebé sempre és
un individu de la família: la muller o una filla de pocs anys.
Entre els d'aquesta mena mereix esmentar-se, en particular, un
acordionista. Té un ull buidat i l'altre li blanqueja mirant el cel, el
mateix que si seguís encara, amb desesper, l'última resquícia de claror
perduda gradualment en aquella catàstrofe de l'organisme. Un color trist
i una barba fina, amb petits rulls evangèlics, donen a la seva figura un
aire interessant de pelegrí o de místic.
En canvi, la seva música és banal. Manxa l'acordió amb la mateixa
indiferència que un aprenent engalvanit manxaria la fornal d'una
ferreria. Probablement endevina que el tal estre no traduïria mai el que
les ànimes sensibles deuen sentir en la misèria i en les tenebres. Li
dóna valsos, havaneres, tangos i cançons de cabaret, el que una acordió
banal mereix en definitiva. Però el músic és lluny, també és lluny la
seva petita filla, tan lluny que ni es recorda de captar. Són dos que
somnien en ple carrer, en plena tasca de mendicants, en plena
indiferència dels que passen.
El guany del ceguet deu ésser dels més migrats. Ell no para pas de
tocar, no reposa; perfidiós, mou el teclat, oprimeix aquell tavellam de
l'orgue democràtic i enjega un seguit de sons nasals, tremoladissos,
llastimers i persecutoris. Però en tant que el pare s'escarrassa a ésser
impertinent, la filla deixa tothom en pau. Uns cops juga i altres balla.
I aquest jugar i aquest ballar us pertorben com una de les infinites
llàstimes urbanes. No us plau perquè significa la recapta nul·la per al
trist orfeonista, i no us enutja perquè és impossible que l'expressió
del delit i de la joia d'un infant despertin la vostra severitat.
El pobre orb desconeix el terrible i entendridor motiu que fa tan poc
productives les seves sonates. Si pogués veure els gràcils gestos de la
seva filla dansarina, trobaria un consol a l'estranya fatalitat que el
persegueix: no interrompria pas la seva música fins que la fam i el
cansament el deixessin baldat.
La nena té un aire principesc i és gentil en la seva inconsciència, que
apar nascuda ben lluny de la misèria i la tristor. Sembla talment que el
bon Déu li hagi fet la gràcia de donar-li un pare orb, l'única missió
del qual és divertir-la amb el ritme del seu acordió. I en trobant-se
davant d'una vitrina, ella executa les danses més vistoses, s'emmiralla,
assaja flexibilitats, somriu, adobta postures d'insòlita coqueteria,
sempre a compàs de la música paternal i en un pressentiment astorador de
plasticitats eròtiques.
Després, lassa o mal avinguda amb la tonada del músic, s'asseu terra
enllà. Nua el mocador i en fa una nina, la bressa, l'adorm, la canta,
l'afalaga, li parla i la petoneja. És una altra interpretació musical
aquell nou entreteniment de la criatura. El seu parlar dolç, de mareta
gelosa, resulta una delicada melopea.
No sent passar el temps, no sent passar els transeünts; oblida el trist
platet de llauna a la butxaqueta del seu davantal i les interminables
hores de carrer li semblen curtes.
El pare no es cansa de fer anar els braços, de torturar les llengüetes
de l'instrument ingrat, imaginant-se-la maldant amb la indiferència
pública; acaba el repertori i el comença de bell nou, el fred li enrampa
els peus i les cames, la humitat de la nit li perleja a la barba, però,
aguanta; aguanta a fi d'obtenir el jornal, el pa de la dansarina que no
el sap afanyar.
Heu's aquí un home que deu estimar amb excés la seva filleta. Ella
ignora encara el què pugui ésser el dolorós aprenentatge dels
mendicants; no ha estat sotmesa a la infame pedagogia que transforma els
nins en animalets de guany, hipòcrites i torturadors. Torna a casa
contenta, encantada de la vida, estirant la mà del seu pare consirós per
la miserable recapta.
El dia pròxim no serà pas millor per al músic ni pitjor per a la
dansarina.
I els vianants passaran, agraïts al modest acordió que no sorolla massa
i a la distreta nena que no els molesta. I els més compassius tindran
per a ella un esguard punyent i si gosessin reptar-la, la reptarien.
Fet i fet guardaran els cinc centimets de l'almoina usual, per a una
altra ocasió més compromesa.
## Una signatura suggestiva
Els homes susceptibles de patir d'avorriment no seran mai ni grans
filòsofs ni grans observadors. Hi ha uns moments i unes circumstàncies
més fatals que altres per avorrir-se. Quan viatgeu, per exemple, des que
preneu seient vora la finestra del vagó fins que xiula la màquina i el
tren roda, són minuts de prova durant els quals si no teniu la voluntat
ben trempada i l'esperit molt superior, caureu en la vulgaritat
d'enlleir-vos, despacientar-vos, de badallar o de llegir el diari.
Realment, si el viatge s'escau en diumenge o en diada extraordinària
caldrà anticipar-vos molt per trobar un lloc del vostre gust on poder
respirar el ventijol dels camps i contemplar el paisatge.
Us cal passar una bella estona sota el paorós tinglado, en front dels
cartells anunciadors d'aparells ortopèdics que no necessiteu --sigui dit
en bona hora-- oint agudeses als joves excursionistes que criden
l'embriagament selvàtic amb anticipació, i els reposats comentaris dels
senyors de botiga o magatzems, de fàbrica o de despatx que es lamenten
amargament de l'estat social i de la baixa dels canvis. La llum és
negrosa, tràgica, el camp visual estret, repercuteixen xocs enormes,
estridències agudíssimes, hi ha carbonija en cel i terra, i us trontolla
el pujar i baixar dels viatgers astorats que no troben lloc, i
traspassen subalterns ferroviaris lents i tristos com ànimes damnades.
I bé, jo tinc la immodèstia de confessar que en aquestes ocasions la
facultat d'anàlisi esdevé en mi prodigiosa. És quan les meves deduccions
resulten astorades, els meus dictàmens infal·libles. És quan la cosa més
insignificant m'interessa i la prenc pel meu compte, i arribo a extreure
tot el que hi ha i el que no hi ha.
Val la pena de citar-vos un cas. Un matí, en un espaiós vagó de la via
del litoral, en el vidre d'una finestreta, gravada amb la punta
diamantina d'un anell, vaig descobrir una signatura: "Felipet Mauri".
Hi havia en això quelcom més que una demostració incivil del "Felipet"?
Podia ésser el ratllat del vidre motiu de cogitacions profundes per la
majoria dels homes? Se'n podia deduir tot un caràcter, representar-se
imaginàriament l'autor de l'obra cal·ligràfica, i endevinar-lo entre els
milions de catalans que viatgen en tercera pels trens de marina?
Cal tenir paciència.
Abans que res En Felipet Mauri posseïa una joia amb un diamant. Ningú no
escriu el seu nom amb l'anell d'un altre. En Felipet Mauri era
concurrent dels prostíbuls, on s'adquiria l'habitud de malmenar els
miralls amb inscripcions recordatòries. En Felipet, doncs, com ja ho
expressava l'"et" de la terminació, era jove, un adolescent "corrido".
Era demés catalanista, car altrament hauria escrit "Felipe". En Felipet
comença a dibuixar-se. Els primers trets eren la mateixa evidència. Ens
trobàvem enfront d'un minyó de 18 a 20 anys, petit i viu de geni, un poc
presumit i sensual, afiliat a qualsevol associació de les moltes que
flamegen bandera catalana els dies assenyalats en carrer estret o en un
entresol dels suburbis. Llegiria el "Papitu" i tindria el cabell ros i
enrinxolat.
És molt probable que anés a festa major el jorn que posà la seva
signatura en el vidre. Els sarauistes senten especials impulsions en
deixar un rastre de les glòries llurs, sigui al water de les estacions i
cafès, sigui a la fusta d'una porta, a l'arbre d'un passeig o altre
objecte que els vingui a mà.
El bitllet que En Mauri duia a la butxaca seria de preu reduït.
Descendiria a Masnou, Arenys o Calella, tirant llarg. Podríem quasi
afirmar que cantaria la "Canción del Olvido" pel camí: "Marianela,
Marianela, con tu dulce cantinela... pobre Marianela...", i encara, que
anava proveït de certs aparells rudimentaris de seguretat, absolutament
inútils fora de la capital. Tals podrien ésser, entre altres menys
rudimentaris, un "pito" d'alarma, i una pistola moderna. El cas és
malfiar-se de les dones fàcils i dels homes gelosos.
En Felipet Mauri ja quedava bastant bé en la meva pintura suggerida,
però calia donar-li alguns retocs definitius.
Una cosa m'encaparrava. A quin dels matisos polítics del catalanisme
pertanyia En Felipet? Seria esquerrà o seria de la Lliga? Era un poc
difícil trobar indicis d'això en una signatura executada en condicions
impròpies i amb uns procediments salvatges sobre un material de gran
duresa. El grafòleg més assabentat no hauria pas sabut per on
girar-s'hi.
No gens menys la tendència als diminutius és pròpia dels esperits
febles, quelcom atuïts; un que s'anomena a si mateix Felipet no està
dotat d'una gran aspiració revolucionària, ni tampoc d'energies
subversives. Les actuacions suaus, la transigència, el no m'hi capfico,
i la sang freda, en lluites patriòtiques, devien ésser el seu fort. No
acabava de veure'l, però, ben bé de la dreta. La dreta és seriosa i
circumspecta, té disciplina i molts professors d'ètica ciutadana, i En
Felipet --allí estava la mostra-- havia comès una arbitrarietat de mal
gust, s'havia fet indigne de posseir un diamant. Què seria En Felipet?
Jo vaig classificar-lo així: un influenciat, un dependent d'amo
regionalista, sense idees pròpies. Era possible que cantés els Segadors
amb fil de veu insuficient per a fer-se perseguir en diades de
repressió. També era possible que es posés barretina si la cosa s'ho
valia, però jo estava perfectament segur de les seves aficions al "cante
jondo", als braus i als guitarristes.
En Felipet Mauri anava adquirint més personalitat a mesura que enfondia
el meu estudi. D'una deducció en venia una altra. M'hauria jugat una
fortuna que En Felipet Mauri, demés de festejar una modisteta, feia
excursions al castell de Montsoriu --estació de Breda-- amb embenadures
a les cames, motxilla de lona, samarreta i gorra d'alpinista, i que, de
retorn, dedicava ganyotes als pagesos i a les dones del guardabarreres.
El veia tan detallat, finalment, que de mitja hora lluny, en trobar-lo,
l'hauria conegut. Era d'aquells que s'arranen les ungles a mossegades,
que fumen amb boquilla llarga com un tirabesses, que espolsen les
sabates amb el mocador del nas, que tenen una tia monja i perden al
set-i-mig. Demés, era aficionat a les robes d'hivern peludes i als
fox-terriers. A l'istiu anava sense armilla, amb una faixa de seda negra
per cinturó i es ficava els dits als elàstics en dir una galanteria.
Fins us descriuria la seva indumentària interior: samarreta de xarxa des
del 14 de juliol al 2 de setembre; d'aquí en enllà, de cotó, grisa;
mitjons llampants i camisa amb mostres: circumferències o carrats
entrellaçant-se.
Aquest istiu trobaré, si plau a Déu, En Felipet Mauri entre Blanes i
Badalona. Anirà amb uns companys escotorits i cridaners. Baixarà allí on
s'escaigui el primer envelat de la ruta. Em dirà "Feliç viatge" en
deixar el seient, li caurà el barret de palla en saltar del vagó, li
penjarà una veta entre els pantalons caqui i les sabates grogues,
envestirà un pescador exclamant "que no teniu ulls, bon home", es
gratarà l'esquena i estrompesarà la tanca amb gentilesa.
## Diari d'un fumador
**Dia 22 de novembre**. No cal pensar ja a fornir-me de paquetilles de
vint-i-cinc. Compro paquets de picadura de setanta. Perdo deu cèntims
diaris. Lloat sigui Déu!... De pitjors no en vinguin!
**Dia 26**. També s'han esgotat els paquets de setanta. Compro paquets
de 125 grams de dues pessetes amb vuitanta. Surto a raó de 56 cèntims
diaris! És horrible la passivitat amb què acceptem l'augment del nostre
pressupost de fumadors. Si un hom tingués la força de voluntat
necessària... Nivellant la dosi nivellaríem la despesa. Posem el ralet
quotidià com a taxa. Ara cal dividir, em sembla, 2'80 pessetes per 0'25
i trobarem els dies de durada del paquet. Després, per saber els grams
que hauríem de fumar diàriament s'imposa una altra divisió: la dels
grams de picadura que conté el paquet pel resultat obtingut a la divisió
primera. Jo perdo el cap. Senyor, qui és prou fort per subjectar el
desig a límits matemàtics! On trobarem unes balances de tanta precisió
per a repartir les dosis equitativament!
Jo defalleixo!
**Dia 30**. Recorrent set estancs, només he pogut heure dos paquets de
cigarrets de 60 cèntims. I bé, com jo fumo en pipa els he desfet i els
he pesat. Fan 40 grams cada un. Si aconsegueixo que em durin quatre dies
gastaré 30 cèntims diaris. És una cosa raonable. Enteniment, enteniment!
**Dia 2 de desembre**. M'ho temia! M'he excedit. Servo tabac per a
emplenar dos cops la pipa sense apretar-l'hi gaire. Em sobta una
tremebunda inquietud. Em llenço al carrer desficiosament. Pressento la
catàstrofe. Entro a un estanc i al primer cop d'ull endevino la
inevitable desolació. Només tenen cigarrets de 85 cèntims i de pesseta
el paquet. M'ofereixen també picadura de l'Havana de 4 pessetes i mitja.
He escoltat això escandalitzat. Mai! Seria un miserable, un mal pare de
família, un perfecte imbecil si jo m'ajupís, portat pel vici, a
dispendis de tal categoria.
Compro goma de mastegar.
**Dia 3**. Mastego, mastego... Un amic generós em convida i jo
experimento una mena d'entendriment quasi místic. Només furgant el meu
passat trobo una altra situació comparable. Haig de remuntar-me a la
meva infantesa, al panet i a la truita que, furtivament, la meva santa
mare va fer arribar a les meves mans, en la cambra fosca del col·legi,
un jorn en què m'havien fet quedar sense dinar.
A les quatre de la tarda la vida se m'ha fet insuportable.
En havent sopat la desesperació em condueix de bell nou a l'estanc.
**Dia 4**. Ja està fet! No he estat jo. Una força estranya m'empenyia.
He allargat el duro amb els ulls clucs, tremolant, maleint-me. Els dos
rals de canvi no han pas caigut a la butxaca sinó dins la meva
consciència. El paquet adquirit és un bell paquet. Per sobre té
magnificències de capsa de caramels, per dintre va folrat d'un paper de
plata ple d'estrelles; el tabac és aromàtic, negre, sense caluix. L'obro
a soles, amb totes les precaucions del cas, per no ésser sorprès per cap
de la família. Ni els que cometen un crim! Cada pipada serà un
remordiment!
**Dia 8**. S'acaba. Procuro companejar-lo amb "Chewing Gum"; de nou a
una fumo (el que estalviaria mastegant ho perdria de feina), a la tarda,
després de dinar, omplo la pipa, i ja fins havent sopat no la torno a
omplir. Però haig de vagar pels carrers amb la mitja pastilleta de
"doblementa" a la boca.
**Dia 18**. Cues horribles, cues de mig quilòmetre, cues que es
retorcen, cues negres compostes d'obrers, de bastaixos, de senyors
tronats, de dones grasses, de nenes magres, de trinxeraires llestos, de
gent en fi que suporten dues hores a peu dret per heure un miserable
paquet de vint cigarretes que en diuen "superiors". És una abominació!
És massa cua per a la meva paciència! Deixo que passin... que
s'esvaeixin. Sols han deixat paquets de pesseta; catorze cigarretes
embolicades amb paper de suro amb "hebra" com palla de civada. Però en
compro un d'aquests paquets, en compro, dos, tres... El vertigen, la
bogeria... Sóc un perfecte estúpid!
**Dia 25**. Nadal! Un Nadal sense tabac! Fa dos dies que fumo camamilla
i fulles d'eucaliptus. Fumo això en despoblat, car l'aroma d'aqueixos
vegetals té la gràcia de desvetllar la indignació dels que l'ensumen.
Rebo mirades d'odi. Com un llebrós fujo de la gent. Una confessió haig
de fer: abans de migdia, d'amagatotis m'he introduït... en una paraula:
trinxo un "murias" de pesseta i vint i omplo la pipa després del cafè.
Senyor Pare, perdoneu-me! Em retorno de mort a vida! Encara en tindré
pel dinar de Sant Esteve i de Cap d'any.
**Dia 2 de gener de 1920**. La qüestió seria treballar. El meu cervell
avesat a la nicotina dies ha que no funciona. Idees superficials, d'una
banalitat espantosa ragen sota la meva ploma. I jo no puc pas viure de
l'aire del cel. Necessito el verí, el necessito costi el que costi... El
cor em bat. Oh! quina pensada! Tinc una grossa pipa de turc i una altra
formidable pipa de teutó. Recordo que temps enrera vaig provar-les. En
aquells dipòsits incommensurables bé hi deixaria el meu cansament una
resquícia de tabac sense consumir. Molt seria!...
Rasco amb el trempaplomes i jo no sé pas si és carrall o cendra, però
tira... tira... el regust és verament corsecador, però és regust...
regust... Inefable!
**Dia 4**. La cullo?... no la cullo?... És magnífica! D'algun milionari
fart! Malviatge els respectes humans! Pel demés, d'allò que en passa el
foc...
**Dia 5**. Treballo, treballo! Ningú no arribaria a imaginar-se el que
es pot obtenir d'un caliquenyo ben manejat.
Primerament vaig encendre'l a l'acte, davant del donador, per
delicadesa. En apagar-se'm, me'l vaig ficar a la butxaca. Així que les
ganes de fumar m'agullonaven massa, el tornava a calar. Per sort era
dels repatanis. Diguem que jo regulava sàviament les pipades rellotge en
mà, una cada minut. En tornar a apagar-se, el tornava a desar. La meva
dèria consistia a servar-ne poc o molt pel matí següent, hora dels parts
mentals laboriosos. I això ho he aconseguit. Em resta la burilla i la
deposito al cendrer amb gran reverència.
**Dia 6**. Encara la burilla "dóna de si". Vaig mullant-la a fi que
s'apagui ben sovint. Jo hagués fet aqueix descobriment quinze dies
abans! Quan ja s'esmuny dels dits la trinxo i la introdueixo a la pipa.
Repetelleja com un ble apagat amb escopina. És cara de cerilles i jo dec
ésser un brut. Experimento una immensa llàstima per la humanitat. En fi,
la diada dels Reis no ha estat pas del tot feixuga.
**Dia 12**. Si algú em preguntés de la manera com he viscut aqueixos
dies jo no sabria pas què dir-li. Acabo de sofrir més desenganys dels
que bonament es poden suportar. L'amistat! Quina paraula més negativa!
Prou exhibeixo la meva pipa venerable (la que ha donat jorns de glòria a
Catalunya) així que arriba un company que butxaqueja; prou la faig
brandar, mostrant-la buida i famolenca, com un pobre la seva mà
desclosa, prou tiro indirectes, prou adulo, prou m'humilio... Ah!
Chewing Gum! (talment sembla un renec). Arreu, arreu endevino un "Déu
vos ampari", hipòcrita, odiós... Tot mentida!
**Dia 17**. He resseguit deu pobles del Vallès i cinc de la costa. Deu
pessetes en un viatge inútil! Cultivar un estanquer, ensibornar una
estanquereta... Els consells sempre arriben tard. Les barres ens fan
mal.
**Dia 18**. Tinc un cadarn gripós. És l'única cosa oportuna que m'ha
sobrevingut des que existeixo. No enyoro res.
**Dia 19**. Em notifiquen que torna a haver-hi cues als estancs, cues
com mai s'havien vist i això que se n'han vistes de grosses. Cues! Heu's
aquí una nova que no m'escalfa ni em refreda. Un esternut... mitja
dotzena d'esternuts i m'acotxo cap i tot.