### Montjuich i les Pedreres
Damunt l'optimisme del Pla, damunt la Vall bíblica, damunt la Ciutat,
més alts que els campanars, més forts que les generacions, més
immutables que les riberes, boscos, i conreus que dominen; triomfalment
retuts, orgullosament eixorcs, s'aixequen els turons de Montjuich i les
Pedreres.
La gaia primavera, l'ardent estiu i la melangiosa tardor rellisquen per
llur impàvida solitud.
Són la Història on mai ha florit una herba, ni esclatat un fullatge, ni
madurat cap fruita. Viuen de la mort heroica aquells turons. No
posseeixen altra virtut que recollir el bon sol d'hivern, ofrenant-lo
als gironins, no cometent altre pecat que atreure, amb llurs amagatalls,
els escolars que fan campana i no paguen altre cens a la vida que uns
manats d'espígol als colomistes, uns grapats de farigola als herbolaris
i uns cabassats de terra d'escudelles a les dones.
Els poetes èpics ni els coneixen pas com els conec jo, ni els patriotes
els amen com jo els amo. Dels glans de llurs garrigues, jo n'he fet
ballarusques; amb els foguerons de llurs matolls jo he glorificat molts
capvespres; amb els caires de llur pedruscalla jo he malmès moltes
sabates, i amb la foscor basardosa de llurs mines jo desvetllí mon
coratge, servint-me de pretext per atrevides gestes amb ajuda d'un
fanalic i d'una engrescadora pistolota.
O la fantàstica gosadia dels catorze anys! O l'avorriment de les
classificacions i nomenclatures de la Mineralogia! Pedres per pedres jo
solia escollir les que tenien prosàpia llegendària, les que havien
conegut quelcom millor que l'armari de l'aula, les pinces de turmalina i
el soplete on el catedràtic ens ensenyava a bufar d'una guisa rara,
expel·lint l'aire per la boca i alhora xuclant-lo pel nas, la qual cosa
mai dels mais, no hauria arribat a capir.
I jo me'n pujava a la muntanya feta de pedra morta sobre de pedra viva.
Pel flanc, tot caminant, oïa el martellejar dels picapedrers, un
tritlleig de festa que em donava delit, i a dalt, el silenci, la
solitud, la màgica devastació. Que engrescador per a un adolescent!
Sovint m'acomboiava amb un company, un altre somniador, també refractari
al buf complicat i a les cristal·litzacions minerals. Escollíem les
tardes grises i plujoses. En la mitja llum dels celatges brúfols o sota
el ploriquejar dels núvols és quan la patina, els esvorancs de les
boques llòbregues dels enderrocs prenen llur expressió sincera, és quan
diuen llur tragèdia i llur turment.
Per res del món no hauríem renunciat a les confidències de la muntanya
tètrica.