I esdevingué fatalment el drama.

Tres eren els personatges. Havien estat pescats al Rec Comtal per uns

individus afiliats a la Societat d'Amics dels peixos.

El destí, que ni en casos semblants sap ben bé el què es pesca, havia

ajuntat en un sol captiveri dos mascles i una femella.

Amb esglai de tots, àdhuc de la conserja entrada en anys, així que

floriren les acàcies del pati i revolaren els primers papallons, dos

dels personatges es posaren, quasi alhora son collaret de noces.

De bell antuvi es va témer un crim passional. Amb tot, els dos rivals,

com homes de món, prescindiren l'un de l'altre, simulant desconèixer els

intents respectius. Per la coloració més o menys intensa del collaret i

per altres indicis subtilment relacionats, es vingué en coneixement que

es tractava d'un vell d'experiència, un calaverot, i d'un jove de la

primera volada.

El vell tenia un caràcter despòtic i autoritari; el jove semblava la

mateixa dolçor. El vell es lliurà tot seguit a una persecució

desenfrenada. Era odiós; a totes hores l'hauríeu vist corrent darrera la

peixa, amb els ulls fora del cap. El jovenet, entretant, ple de

timidesa, però amb les sangs bullents, s'aventurava algunes vegades a

insinuar el seu desfici, que era correspost, car ella, sempre que podia,

tot fugint, li feia ofrena de miradetes ben significatives i

encoratjadores. Per desgràcia, el món no era gaire ample per aquells

enamorats. Matar o morir; no hi havia cap més solució. No gens menys,

fos que els cabells blancs sempre han infós respecte, fos que la

naturalesa no hagués dotat el peix d'una arma eficaç ni del coratge dels

meridionals que ha immortalitzat tants protagonistes i tants i tants

autors de la nostra terra, el cert és que el vell seguí tiranitzant la

desgraciada beutat. Arribà un jorn en què avorrida, fastiguejada,

repugnant-li les carícies del vell i maleint la covardia del jove, va

entaforar-se entre dos rierencs. Llavors, el perseguidor s'instal·là a

l'entrada de la cofurna, establí un setge en tota regla. Se'l veia

impertèrrit, fent anar les seves aletes com dos "ventalls mecànics" --ja

sabreu, al final, perquè subratllo aquests mots-- immòbil i ferm com el

mateix Argus de cent ulls. Allò fou qualificat de segrestament. L'altre,

el tímid galantejador, esmerçava les hores passejant la seva romàntica

melangia sota els "estels" en tant que, en la seva gorja, el collaret

simbòlic floria amb viu esclat.

A fora la peixera esclatava també la indignació de les mestresses. Dues

vides malmeses. Una podrint-se en la llobreguesa subaquàtica, en una

escletxa llotosa, entre dos rocs! l'altra esberlada per desengany,

desfent-se en llàgrimes, ostentant la marca cruenta de l'amor, d'una

passió desesperada, santa i noble passió com tots l'havem sentida, car

de naixença ja la duem en les entranyes, posada allí per la natura

pròdiga i sàvia!

Ah, vell maleït! Ah, carcamal!

Quan la directora de l'escola hagué explicat que l'amor dels peixos

diferia notablement del dels homes, l'armadura del drama psicològic

bastit amb tanta tendresa per la professora de música, trontollà una

mica.

Mentrestant la peixa es deixà veure. Eixí de la boscúria amb un cert

aire las de convalescent que posa els peus al carrer per primera vegada.

Estava desconeguda, desmillorada com si l'haguessin escatat a clapes,

amb un lleu revinclament dorsal. Tràngols de maternitat sens dubte! El

vell encara cometé la vilesa d'escometre-la. La peixa se'n tornà al niu.

Un matí amb els raigs del sol que aclarien millor el misteri verdós de

la peixera, les gentils observadores, obiraren una cosa molt xica, com

una punta d'agulla, que surava amb moviments incerts entre la molsa del

fons. "Que sí!" --"Que no!" --"Que sí!" Fins que ja no fou possible

dubtar-ne, l'ansietat abocà damunt la peixera tots els caps i tots els

cors. Els nassos de les petites escolars s'aixafaren contra el vidre,

com prunes a les parets d'una fruitera.

Transcorregué una setmana. El collaret nuvial del jove s'empal·lidia. El

vell repetani continuava a l'aguait. La femella es refeia, però dels nou

nats no se'n veia ni un. De bell nou es feren deduccions bon xic

alarmants. Tots els indicis suggerien la possibilitat d'un crim.

El vell antipàtic fou acusat. Va suposar-se'l afrosament engelosit. Un

testimoni declarà que l'havia vist perseguint-los fins a l'entrada de la

cofurna tràgica.

El vell se'ls havia menjat! Antropòfag! Infanticida! La vindicta pública

reclama l'exil. Sí, l'exil, l'exil! Era un càstig humanitari per a ell i

la felicitat per als altres dos!

Una de les auxiliars que tenia les mans d'or fou l'encarregada de

pescar-lo. Va introduir-lo amb tota cura en una desmantellada peixera on

acabava de morir de congestió pulmonar un avi xaruc de color de

pastenaga.

L'aigua nova, de conducció subterrània, era molt freda i l'altra,

assolellada des de bon matí, quasi tèbia. Amb un pot de calenta, dut

cuita corrents per la cuinera, es posà remei a la imprevisió lamentable.

Però la maniobra no fou executada tan de pressa que en la consciència de

les mestresses no restés el dubte turmentós de si s'hauria encadarnat.

Perquè el peix --cal dir el que sigui-- mai més no fou altre, i no

sobrevisqué a la punició.

Epíleg Aquesta història no és pas d'aquelles tan clares. Per altra part

les accions dels peixos es desenrotllen en un ambient de misteri.

S'imposava la revisió del procés. Per això va acudir-se a la ciència

alemanya. Els alemanys són mestres de l'espionatge. Tant li fa que es

tracti d'una bestiola insignificant com del cap d'un Estat poderós.

L'espia, en aqueix cas concret, un savi, havia escrit: "El *gasterosteus

aculeatus* --suposem que s'anomeni així-- no és pas gaire fecund. La

femella fa, tirant llarg, mitja dotzena d'ous. Per aquest motiu un sol

mascle sol ajuntar-se amb moltes femelles, les quals empaita sense parar

per obligar-les a pondre en un mateix niu. Els ous, un cop facundats,

necessiten abundància d'oxigen per a germinar. És per això que el mascle

es situa llavors prop del niu i agita les seves aletes com un"ventall

mecànic" --relacioneu els fets i el subratllat-- a l'objecte d'airejar

l'aigua del fons."

"Nats els peixos, el mascle encara segueix vetllant per ells,

perseguint-los a fi que romanguin abscondits i en l'aigua orejada."

Crec que hi haureu vist clar. Això equivalia a una rehabilitació.

El vell era un perfecte ciutadà i un excel·lent pare de família. El

jove, un baliga-balaga. El drama, una llegenda.

Heu's aquí els inconvenients de jutjar les coses dels altres segons les

pròpies. Jo tant per tant em quedo encara amb la interpretació

sentimental de les gentils mestresses, les meves amigues. Em sembla més

viscuda! Suprimint el parricidi, no cal dir-ho.

## El noi de Moré

Després de la foradada, arran les roques que s'endinsen al mar, el

"Gremi de pescadors" havia construït una caseta de maó de pla on

guardaven els ormeigs i les peces de recanvi de llurs embarcacions. A

l'hivern la platja del poblet era batuda furiosament per les ones que

arribaven fins a llepar la via del ferrocarril. Per això els pescadors

utilitzaren l'altra, la de més enllà de la foradada a cobert del

llevant, protegida per un penya-segat, i fàcilment abordable en cas de

tràngol. Demés, l'amplària del sorral els permetia mantenir els aparells

a gran distància del mar embravit, lluny de la furiosa ressaga.

Durant l'estiu la caseta romania barrada. Només hi tenien l'escadusser o

inservible; el que era d'ús quotidià ho deixaven a la mateixa barca o

s'ho en duien a casa llur.

Un jorn però una pobra família restà sense alberg, i bons pescadors,

entendrits, feren la bona obra d'estatjar-la en aquell petit edifici de

la comunitat. Pare, mare i tres fills s'encabiren entre el fustam vell,

els cordatges esfilagassats, els coves inútils, les nanses

desballestades i les xarxes podrides. Ell, el pare, eixia de bon matí a

tirar l'art o resseguir les roques, on, maldant amb aigua fins el coll,

solia heure una quantitat exigua de marisc. La mare feinejava al defora.

Estenia al sol peces de roba inversemblants, apedaçades de mil maneres i

amb retalls de tots colors, o bé cuinava, en atuells estrafolaris --a la

caseta no hi havia fogons-- viandes més estrafolàries encara. Els dos

nois vagaven pels encontorns, caçant insectes pels penyalars, recollint

suros, ossos de sèpia i altres futeses il·lusòries a trenc d'onades, o

fent volar un estel construït amb una paperina i unes canes de fil de

cotó escorregut d'una mitja. La nena, molt xica, es passava les hores

mortes terrejant punyint un mànec de forquilla amb una mà i un pot vell

de llet condensada amb l'altra.

Els del poble els anomenaven "els de Moré", que era el nom de la platja

on s'havien establert els desgraciats.

Un matí, el més gran dels noiets va estimbar-se. El recolliren

estabornit, al fons d'una cala, amb un trenc horrible que li partia el

cap. Ningú no creia possible que guarís, però el noi, transcorreguts

alguns dies, va deixar la marfegota, on l'havien dipositat amb tota mena

de precaucions, i es posà a terrejar al costat de la seva germaneta. Les

comares del poble no se'n sabien avenir, convençudes que en tractar-se

d'un fill d'elles les coses haurien esdevingut altrament.

Eixit del perill el molestà només una gana formidable. Ben aviat les

carns se li atapeïren sota la pell i uns bells colors li traspuaren a

les galtes.

En això arribà l'estiu, i el poble, com cada any, fou envaït pels

forasters. Gairebé en totes les cases de pescadors se n'hi estatjaven

alguns. La història del "noi de Moré" fou coneguda per tots ells.

Es féu de moda visitar la roca on havia ocorregut la desgràcia. I

després de conèixer l'avenc, desitjaren conèixer la víctima. El noi de

Moré es veia assenyalat pels dits de les comares i perseguit per les

mirades dels estiuejadors que anaven acollats festosament pels carrers i

per la platja.

Passava per entre la fragilitat de les damisel·les vestides de blanc i

dels joves espitregats amb coll a la Manelic, com un petit home

excepcional. Era rabassut, ben fet, els peus molsudets de querubí, les

cames dretes i musculades, colrat de sol, denotant tota la seva figura,

aqueixa força i agilitat de les criatures que viuen a la intempèrie.

Moltes matrones ciutadanes que tenien fills per ruralitzar

experimentaren enveja en contemplar-lo.

Ben aviat, però, començaren a notar que el noi de Moré caminava amb gran

parsimònia. No aixecava un peu que no tingués l'altre ben afermat. El

seu aire era de personatge seriós que va a solucionar un afer d'alçada

rumiant-lo i sospesant-lo. I quin marrec més entenimentat! deien els

forasters, dedicant-li una reverència irònica.

El noi de Moré no solia pas respondre a les platxèries dels senyors.

Obstruïa els corriols amb la seva calma, una calma que dia per dia anava

fent-se més suspecta. Era evident que caminava amb por de caure. Demés

prenia un trascamar autòmata de ninot a qui empeny un mecanisme

imperfecte o espatllat.

Una tarda, una colla d'eixelebrats de la "colònia" provaren de manar-li

pressa. El xicotet tornava de la font amb un càntir a la mà; avançava

dins la foradada arran de via, amb la seva lentitud exasperant. Darrera

d'ell, enjogassades, corrien un escamot de senyoretes i un altre escamot

de flirtejadors. Repugnava al calçat efímer, emblanquinat de tot just,

petjar la grava del terraplè o el fangueig negrós de la cuneta. El noi

de Moré era un obstacle al delit de la joiosa corrua. Abans d'atrapar-lo

l'esperonaren a crits i per fi un jovencell intentà atemperar-lo a la

marxa bulliciosa del corteig. L'agafà pel braç, lleugerament

duent-se-l'en, però el noi caigué com un enze, com si en lloc de caminar

sobre els peus hagués anat muntat en uns xancles.

I tants cops com una ordre massa imperiosa de sa mare, o una força

estranya el treien del seu pas, el xicotet es desplomava el mateix que

una cosa inerta.

Aquelles admirables cametes de saltamarges venien a ser un mecanisme de

rara perfecció sense intel·ligència directriu. A voltes romania aturat

davant d'un regueró insignificant que no s'atrevia a estrompassar. Més

tard finí per no moure's de l'entorn de la caseta, en les parets de la

qual es recolzava amb una mà, car d'altra manera li hauria estat

impossible mantenir-se dret. No podia dubtar-se ja que una lesió del

cervell, progressivament, immobilitzava la gentil criatura.

Ningú no passava a la seva vora amb el cor serè. Mirar-lo era contemplar

la marxa feixuga d'un cataclisme orgànic inevitable, i en considerar la

tendresa de la víctima i el seu esdevenidor horrible, una protesta

contra el destí i una pietat il·limitada obscurien els esperits. No era

un predestinat a la mort, era un petit racional que es transformava en

ésser rudimentari vegetatiu, com les gatoses del sorral o el cactus de

les penyes.

Els riures i les converses animades dels estiuejadors, que en el

capvespre passejaven al llarg de la via, s'extingien en arribar a la

caseta tràgica. El petit era allí, menjant sempre un tros de pa,

giravoltant el cerrat edifici, pleret a pleret, la faç serena, un poc

inexpressiva, però somrient, mirant amb els seus ulls negres i

entendrits d'escolar aplicat i dòcil.

Solien saludar-lo amb uns mots afectuosos i ell responia amb un so

gutural inintel·ligible, accentuant aquella rialleta de benaurat que era

un bisturí que esgarrinxava l'ànima.

La platja de Moré perdia son encant amb la presència del noi idiotitzat.

Un impuls generós de circumstàncies es desvetllà entre els més rics de

la colònia. Va parlar-se de dur-lo a Barcelona i pagar-li l'estada en

una clínica. La possibilitat de revifar-lo amb la trepanació era evident

i no s'hi escassejaria el menester.

Però vingueren les primeres pluges del setembre, bufaren les primeres

llevantades i el sorral de la platja, els gais camins de les vinyes i

pinars, els fantàstics trencacolls de les roques, l'afressat corriolet

de la via escombrat per un vent desplaent i humil restaren en solitud.

El noi de Moré s'entristí pressentint l'oblit. Deixà de rondar la casa.

Es situà al llindar de la porta embadocat, els ulls fits a l'horitzó,

les fesomies inexpressives, el mateix que una esfinx. Cada dia eren més

curts i vacil·lants els passos que donava, i més limitades les paraules

que deia. Solia expressar les idees en un solt mot. Darrerament agitava

les mans davant dels ulls i repetia: boira, boira!

Un matí la seva mare hagué d'arrabassar-lo del jaç a viva força, i el

pobre infant un cop de peus a terra, oscil·là, fregant-se les parpelles

ensunyades ansiós i enfurismat, el mateix que si el desvetllessin en

plena nit. La bona dona, estranyada, el prengué a pes de braços

transportant-lo sobre un munt de cordes. De seguida li serví un plat de

sopes ben calentes, per si era el fred que el malhumorava. Llavors notà

que l'infant seguia el rastre del fum palpant, palpant per heure la

cullera fins escaldar-se els dits. Al crit d'esglai que féu la mare ell

va alzinar l'esguard. El sol amarant-li el rostre, se li ficà per les

pupil·les directament i el noi de Moré resistí impassible.

Arribaren els dies brúfols i tempestuosos de l'hivernada, tornà el

tràfec de pescadors a la plajola i la caseta. El petit orb s'arreconà

ben endins on no pogués entrebancar ningú.

Significava tots els seus pensaments en dues soles paraules: "pa" i

"fosca". L'una era l'expressió de la suprema alegria, i l'altra, del

suprem desconsol. I entre les dues fluctuaren els infinits matisos de la

seva vida interior.

Els bons propòsits dels forasters havien quedat en l'aire, però això

només ho recordava la gent de mar. Alguns del "Gremi" en pensar-hi,

se'ls mullaven els ulls. El fet de veure'l diàriament, però, acabà per

atenuar-los la commiseració primitiva. Els mateixos pares acceptaren

aquella creu amb estoïcisme.

El "noi de Moré" restà soliu, esborrat de la memòria dels vius,

invisible, mort i sepultat com un de tants entriquells que aixoplugava

la caseta. I era absurdament formós i anà emplenant-se de sutzeria com

un àngel d'altar en el trespol obscur i polsós d'un anticuari.

## Expedició de guerra contra un famós conill de la província de Lleyda

> Per a Joaquim Buigas

La lletra que em mostrà el meu amic era terminant:

"Les perdius no deixaven ni un raïm, tapaven el sol, ombrejaven els

camps i migraven les viandes, i els conills anaven a capgirells".

La lletra, datada a Ceró a 25 d'agost, signada per un home de crèdit,

venia a ésser un crit d'auxili dels habitants del llogarret el nom del

qual resultava prou feréstec per a desvetllar els meus entusiasmes.

L'anada a un poblet de la província de Lleyda --com veureu més enllà--

no és una exploració al centre de l'Àfrica, a les fonts del Nil, però té

la incertesa, els perills i els inconvenients d'una empresa arriscada i

temerària.

I ja ens teniu encabits en un departament d'un vagó de segona del

ferrocarril del Nord. Un departament de segona del ferrocarril del Nord

és un caixó folrat de tela, tan dur, angoixós i infecte com un de pesca

salada. Érem tretze persones que refregàvem les ròtules i barrejàvem les

suors i allargassàvem el coll vers la finestreta, bocabadats com les

gallines engabiades del vagó de càrrega que ens precedia. Ens repartíem,

--duent-la sobre els genolls,-- una nena divinament malcriada, la mare

de la qual no sabia avenir-se del nostre aspecte de gent de guerra.

La única inquietud de la seva vida pervenia d'un cert ocell d'un veí

molt ric, que alimentaven amb ous de formiga. Tractà d'aprofitar-se de

la nostra experiència per a eixir de dubtes. Malauradament, no poguérem

il·lustrar-la. La nena, que no era un exemplar de continència,

s'alleugeria, entretant, amb un terratrèmol d'oratge fètid. Dos

exemplars dominicals de "La Vanguardia" feren la servitud d'un gerro

d'aigua, d'un tros de sabó, i d'una tovallola i d'un linòleum.

El pas d'una foradada ens posà a tots en un semi estat d'asfíxia. El fum

negre de la màquina ens embolcallà, arroentant-nos i irritant les goles

amb les emanacions sulfuroses de la combustió de la fogaina. Ens

iniciàrem en el suplici sofert pels cans caçats pels llacers del

Municipi.

La planúria de Calaf, encesa de sol, enviava reflexos d'infern.

L'esquella dels empleats, a cada parada, ens convidava a meditar sobre

l'eficàcia dels sagraments. La sensació d'agonitzants ja no podia ésser

més viva.

Descendim a Tàrrega. Tot el que obirem té una capa de pols grisa. Les

dones endolades serven uns corriols d'arena en les arrugues de llurs

vestits; quan un amic colpeja l'esquena a l'altre aixeca un núvol que

obscureix la llum, els sacs de viatge semblen sacs de ciment, i al

defora de l'estació s'obiren uns automòbils públics, incolors, que

cendregen...

La gent s'hi apila. Homes magres, terriblement seriosos, noies garrelles

terriblement matxucades, dones de calvari a punt de plorar s'hi

encabeixen amb una pressa insòlita.

Nosaltres tenim de pendre el passatge.

El pendre passatge d'automòbil a Tàrrega és la cosa més àrdua que jo he

vist en la meva vida.

Obstruint l'entrada d'un cafè, hi ha una mena d'armari de fusta pintada

de color de xocolata amb una finestreta on amb prou feines hi passa el

puny. Allí es despatxen els passatges de l'auto que va a Artesa del

Segre. Al primer cop de vista s'endevina que en el vehicle que espera al

carrer, no hi cabran la meitat dels que formen cua davant la

rudimentària administració.

Entre la vidriera del cafè i l'atuell amb honors de despatx, els

viatgers i maletes formen un munt heterogeni. La incertesa, l'angoixa,

el malestar, la impaciència, el neguit, es pinten en totes les fesomies.

La suor davalla per les cares i regalima damunt les vestidures polsoses,

deixant una estela de llimac. El ressol va coent-nos en aquella mena de

parany. Les dones sospiren, les criatures ploren i els homes piquen de

peus. És un escena que recorda les evacuacions de pobles amenaçats per

un enemic cruel que passa a sang i a foc el que troba.

Però dins l'armari les coses van a pas de bou. La foscor que hi regna no

ens permet endevinar quina mena d'ésser s'hi encabeix.

El que ha tingut la sort d'arrambar-se a la finestreta llòbrega i

misteriosa, aviat es convenç que n'hi ha per estona. Endevineu que allí

s'exigeixen tantes formalitats com per cobrar una herència. Es fitxa els

viatgers previ un interrogatori minuciós. Cal dir qui sou, d'on veniu,

què us proposeu, i exhibir la cèdula, el certificat de bona conducta i

el bitllet de la comunió quaresmal. L'ésser fantàstic que maniobra dins

el caixó, en les tenebres, fa un soroll característic. Escriu i escriu;

escriu llargament. En cap consolat del món s'esmerça tant de temps per

estendre un passaport com en aquella rudimentària oficina per donar-vos

el tiquet del passatge. Els que l'han hagut surten radiants de

satisfacció, entrebancant-se amb els que l'esperen, car els sacs de mà,

paquets i totes les endròmines del patifell s'han entravat, embullant-se

el mateix que una troca mal cabdellada o els cabells d'una malalta. Els

deslliurats es llencen de cap dins l'auto-baluerna amb l'ànsia d'un

nàufreg en el bot salvavides.

Nosaltres, inexperts, desconeixedors dels costums i tràmits propis

d'empreses semblants, hem estat els darrers d'atansar-nos al forat

burocràtic. L'auto era ja atapeït de viatgers. Hi anava una cobla de

músics. Quan una cobla de músics viatja per les contrades de la

província de Lleyda ho paga qui mal no mereix; pertorba el funcionament

regular dels serveis públics. Cada instrument representa un particular

que es queda en terra.

Però nosaltres, llavors, desconeixíem aquesta veritat i ens

suggestionava només l'enigma vivent que s'encabia a l'armari.

Cadascú es representava aquell ésser a la seva manera.

Ens mancaven indicis i antecedents. El meu amic se l'imaginava amb els

ulls atrofiats per la foscor un poc pudent com un "carpincho", i jo, que

no havia estat a Amèrica, li atribuïa costums de talp o de mussol.

Només érem sis els que restàvem sense el preat bitllet en front del

suspecte atuell --una dona, dues noies, un jove i nosaltres-- quan

obrint-se una porteta aparegué un funcionari. Era un subjecte gras, amb

mostatxos grisencs, nas arromangat, i un clatell boterut, molt vermell,

com el d'un "marabú" africà.

Son aspecte era pacífic, però evidentment estava imbuït de la seva alta

autoritat, inapel·lable, d'estivador de persones. Clavà un cop d'ull al

camió, consultà el xofer i ens comptà a nosaltres. Fou aquell moment

d'una profunda emoció.

Ens bategava el cor i tots li somrèiem per a ésser-li simpàtics. Anava a

sentenciar. Signant amb el dit escollí les dues noies i el jove.

Les preferides enrogiren, enciriant-se orgullosament. La dona maleí la

seva sort i nosaltres protestàrem.

El funcionari, amb una inefable amabilitat, ens oferí un lloc entre les

maletes cobertes amb una vela, on la pols de tres segles ens serviria de

matalàs. S'ofengué per la paraula estúpid aplicada al servei que un de

nosaltres pronuncià. L'home no admetia l'estupidesa més que de rebot, és

a dir, en nosaltres. Hauria estat difícil convèncer-lo que no era un

home de talent.

Demostrà que totes les empreses es proposaven guanyar com més millor.

Tenia autos, però dos o tres viatgers no pagaven el tret. Calia esperar

vint-i-quatre hores o llogar-li un "turisme" a sis rals per quilòmetre.

Els que tenen pretensions d'arribar allí on es proposen han de demostrar

que no els ve de cent duros. Si una foca fos capaç de raonar com aquell

administrador, la foca, a Tàrrega, seria una persona com cal.

Llogàrem un auto; un "turisme" com deia la foca de l'administrador.

Naturalment que pertanyia a una altra empresa, l'auto llogat. Tots els

que diuen mal de les rutes d'Espanya i no han viatjat per la de Tàrrega

a Artesa, els manca el principal argument de llurs diatribes.

La ruta és ampla, però només se n'aprofita la meitat. No fa pendent, fa

conca. La llenca que no s'aprofita serva el llot ressec de molts

hiverns.

Unes enormes crestalleres de color gris esberlades pels sols estivals

simulen, en petit, la muntanya santa de Montserrat. Els solcs de rodes

fantàstiques com de vehicles-arades, arriben a les entranyes de la

terra. Per entre aquella desolació de llacuna dessecada anguileja el

veritable camí. Una cinta polsosa amb sots enormes.

Les roderes blanquegen entre la gruixa de fang mòlt, que forma una

rebava de terra d'escudelles pels dos costats. El vent, ratxejant,

aixeca, aquí i allà, lleus fumeroles, i el sol de la migdiada ho

aixemora d'una bravada càlida, cendra de fornal.

La ruta és cruelment dreta. Remunta petites ondulacions cobertes de

romaní i d'alzinots revellits. De tant en tant, en una fondalada, un

crostisser argilós esquerdat, oprimeix inicis de vegetació lacustre. A

la dreta i esquerra, pels camps i pels turons, el verd de les mates i

dels arbres a penes es transparenta sota la pols escampada de la ruta.

Nosaltres botem sobre l'encoixinat dels seients.

L'auto marxa a batzegades, es gronxa com una barca, pren embranzida per

aturar-se tot seguit i devallar a pleret un sot formidable, i torna a

arrencar per a rellentir immediatament l'empenta i no esmicolar les

molles. Espaventables cruiximents i sotracs es barregen amb els rumflets

del motor i la vibració del magneto.

La sensació que estem atravessant el llit d'un riu eixut i abrusat

seguint un camí de fantasia interminable i cruel, ens augmenta la

suadeta llefiscosa que ens cobreix, sobre la qual, a capes, va

dipositant-se aquella pols despòtica, senyora d'horitzons i de

proximitats.

Enfront s'obiren entre les boirines ardents, els perfils d'unes

muntanyes. L'estepa va quedant-se enrera. Comencem a trobar desmunts.

Enormes vetes de pedres, meravellosament regulars, com una interminable

filera de llosanes de balcó, es superposen separades per gruixos de

terra rogenca, i al cim, l'ermot, l'oliverar trist, evangèlic, algun

ametller de fulles grogues marcides, alguna garriga i roure, alguna

paret de tàpia prop del bassiot exhaurit i de la roca descalçada per les

pluges, sota la qual hi ha una balma i un romagueró.

Assolim Agramunt, pilot de cases brunes, quelcom feréstec, i passem el

Canal d'Urgell. És una sorpresa aquella aigua que corre entre l'africana

desolació precedent.

Uns pollancres i unes hortes, i ja obirem Montsech i altres muntanyes

que han anat atansant-se amb una certa amabilitat d'antigues amigues.

Comencem a adonar-nos que al cim de cada turó escarpat o en cada roca

ingent hi ha un poblet o una ermita. Ens arriba un ventijol fresc.

Flanquegem el cementiri d'Artesa, dominat per la ruta. Uns xiprers

plantats sense simetria, aguts, frondosos, altíssims ombregen una

rudimentària capelleta blanca, uns ninxos plens de molsa i unes creus,

encerclades per una paret baixa d'un to vermellós. Al fons, el vessant

d'una cinglera eixorca completa aquella impressionant perspectiva

amarada d'una pau i d'una senzillesa que envegem per als nostres ossos.

Passem Artesa. Hem arreplegat el signant de la lletra, que ens esperava;

l'espió de les perdius que tapaven el sol i dels conills que anaven a

capgirells. El sol ha davallat. Sobre una coma pelada, una església i un

castellot marquen la fita del nostre viatge. Ceró s'amaga al darrera.

L'amic ens el signa amb el dit. Demà començarem la campanya.

El poble de Ceró Sobre una coma aturonada, erma i rocosa, apilades,

sobremuntant les unes a les altres, sense ordre ni concert, s'aixeca un

encimbellament pintoresc de parets grises i de teulades negres.

De tant en tant alguna porta o finestra s'obre com un trau de foscor, en

aquella massa ombriva amb aspecte d'enderroc formidable.

Ni un arbre, ni un matoll, ni una romaguera, ni una trista clapa

d'herbei verdejant interromp la monòtona desolació dels encontorns. Uns

caminets blancs es dibuixen netament en el llom del turó. Quan hi bat el

sol sentiu una immensa angoixa.

No goseu apropar-vos-hi per temor d'arribar-hi cuits. Quan fosqueja

sembla un niu d'insomnis i basardes. A tot hora us fa l'efecte d'un

poble abandonat, car sols per atzar obireu la silueta d'una persona o

d'una bèstia domèstica, caminant d'un aire errabund com d'ànima en pena.

Ceró no té carrers. Les cases han nascut a la bona de Déu, sota l'ombra

protectora d'un castell, un enorme dau de carreus embrunits, vora el

qual s'aixeca l'església. S'enganxen les unes amb les altres

arbitràriament, mitjançant arcades i voltes, formant passatges

costeruts. El sòl és d'una pedra rasposa, inconsistent, on l'aigua de

les pluges forma reguerons i córrecs, muntanyes i valls. Només és

transitable amb espardenyes.

En certs indrets --sota l'església, entre un muralló i el frontis de les

cases altes-- hi ha trossos empedrats.

Són com uns grollers mosaics de palets de riu de color blavisc, "d'ull

de serp", col·locats de cantell, en fileres, com els grans d'una espiga

de blat de moro.

Per un pintor, aqueix poble resulta meravellós.

Els ràfecs de les teulades són amples i escantellats; les bigues,

podrides, les finestres i portes ruïnoses amb osques als llindars i

esquerdes als angles. D'una façana a l'altra existeixen desnivells

suplerts per graonades rústegues.

Aquella providencial disposició de les roques, de què parlàrem abans,

permet suprimir els picapedrers i els paletes. Els carreus i les

llosanes s'extreuen de la pedrera sense esforç, alçapremant-los i

tallant-los d'un sol cop de mall a la mida que convé. Per construir un

mur ciclopi basta un parpal i uns quants homes de bona voluntat. Per

això les parets de les vinyes tenen aspecte de parets de catedral i les

de les cases i parets de vinya.

Els habitants de Ceró són plàcids i austers. Els que no van al camp

viuen entaforats en llurs cases.

A penes hi ha gossos ni gallines que animin el poble. El ruc i la somera

abunden més que els joves i les noies. De noia casadora no recordem

haver-ne vist cap durant els quatre dies que hem romàs allí. Ens donaren

paraula que n'existien i no tenim cap inconvenient a posar fe en

l'afirmació dels ceronencs.

Una altra cosa que ens inquieta és que ni al migdia ni a entrada de fosc

es sent flaire de menjar.

Aquesta ferum d'escudella que us surt a rebre a les cases de pagès de

les nostres encontrades, a Ceró és inconeguda. Totes les cuines són

inodores i hostils.

### Primera sortida

Ens n'anàrem a dormir dejorn. A Ceró, en caure la nit, no es veu un llum

en forat ni en finestra.

L'amuntegament de cases i el color bru de llurs parets produeix una

fosca espessa, quasi palpable, la qual, junt al gran silenci del camp,

us posa sobre els ulls terenyines, i sobre el cor, sopor.

Abans de ficar-nos al llit tinguérem un lleu ensurt. A la paret

emblanquinada de la capçalera s'hi veia una mota grisa d'uns tres

travessos de dit de llarg, amb aspecte de dragó o de sargantana. El meu

amic estigué a punt de rebotre-li una sabata.

Ja la tenia a la mà fent punteria quan jo, reprimint el calfred de

fàstic i repugnància, vaig inspeccionar, de prop, l'objecte sospitós.

Déu m'havia inspirat! Es tractava d'un minúscul Crist de bronze sense la

creu, deixat allí amb la santa idea que podeu suposar.

Ben cert que els nostres hostes, corcada la creu, mantingueren la imatge

--que era el més important-- en el lloc de sempre, ben lluny de sospitar

l'afront a què l'exposaven.

Ens llevàrem de bon matí.

A penes apuntava l'alba, el nostre guia, l'amic del meu amic, ens

esperava d'un aire alegre, d'home renovellat, ple de coratge i delit,

amb plena confiança en les seves cames i en les nostres, segur dels seus

presagis.

Anàvem a veure si les perdius taparien el sol!

Primer aparegué aquest que les perdius. Les que de bell antuvi obiràrem,

tenien una certa experiència del que són caçadors. Jo anava trobant

càpsules buides per les terrassades.

Començava a creure que allí, com per tot arreu, els pagesos comprenen la

valor d'una perdiu i s'avancen als forasters.

D'un turó passàvem a l'altre. Hi entràvem esperançats i n'eixíem

decebuts.

Cercàvem la innocència i topàvem amb l'escama. Desitjàvem pàrvuls i ens

les havíem amb doctors. Les perdius de Ceró semblava que disposessin de

prismàtics. S'aixecaven a distàncies enormes, després peonaven

dispersant-se com els de la partida d'En Serrallonga encalçats pels

"Cadells".

Només eren un poc condescendents amb el nostre guia.

Estaven assabentades amb quina mena de caçador tractaven. Coneixien la

seva biografia i els seus antecedents, coneixien demés, la seva escopeta

--deu trets, sis figues-- i les més cansades se n'anaven del seu indret

per a revenir-se esperant-lo.

I ell se'ns emmenava lluny, ben lluny, cregut que assoliríem una tribu

d'analfabets, un paratge on les noves del món civilitzat no hi

arribessin i per consegüent fos possible esmerçar la nostra astúcia, la

nostra mala intenció, els nostres mortífers enginys de ciutadans

feréstecs.

Però en deu hores lluny de Ceró, entre els pobladors del bosc, es

distingia la pólvora blanca de la negra, un mànec de fanga, d'un canó

d'escopeta; un crestat, d'un gos; una somera, d'un senyor de Barcelona.

### La vetlla de la victòria

Ja feia tres dies que menjàvem el pa de Ceró. Cada capvespre arribàvem

espeuats, ens assèiem en unes pedres i esperàvem l'hora del sopar. El

capvespre del poblet és verament un instant de gràcia; és quan regna més

animació, és quan transita més gent i bestiar, i quan es senten veus,

petjades, remors i alguna cantarella. Els ceronencs vénen dels camps

muntats en llurs someres, els pastors s'atansen a tancar les ramades en

els cortirols, i les dones amb altres someres retornen de la bassa de

cercar aigua.

Entre dos llustres el pas d'aquestes cavalcades té quelcom de fantàstic.

Comença per oir-se el trepig del bestiar.

El ruc i la somera petgen fort i acompassadament a la faisó de

personatges. Els camins de roca responen amb una ressonància greu.

Encara no podeu ataleiar-los que ja els sentiu venir al lluny com una

cosa fatídica. De sobte compareixen de trascantó en un revolt de marge o

en una cantonada de paret seca. Sempre van de dos en dos o de tres en

tres i sempre porten un genet o una amazona damunt l'albarda. Però només

destrieu la silueta de la bèstia en l'amuntegament d'ombra capvespral.

Si els rucs i les someres de Ceró fossin grisos es diluirien en la nit i

només percebríeu llurs passos i la veu de la persona que els mena, que

us saluda cristianament. A voltes, però, sobre la minsa claror de la

celístia es destaquen una corrua d'orelles fantàstiques caminant sobre

l'esquena d'un mur. Semblen una processó sinistra d'encaputxats complint

una penitència, mentre el toc melangiós de l'oració va cridant-los des

del campanar.

És llavors que els camperols que vénen del tros ens demanen comptes del

resultat de nostres jornades heròiques.

Hem de sofrir els interrogatoris enutjosos dels nostres coneguts; hem de

confessar les nostres derrotes; hem de dissimular el nostre despit; hem

de procurar, al mateix temps, no ferir la susceptibilitat patriòtica

dels ceronencs tan gelosos de llurs ramades de perdius com de llur aigua

de bassa. I cada un ens dóna consells per al demà. L'un ens faria anar a

tal paratge, l'altre a tal altre, i tots perjuren que durant el dia han

treballat a l'ombra, sota el velàrium de perdius que s'aixecaven de

llurs vinyes.

El nostre guia comença a no afirmar ni negar la possibilitat del que

diuen els nostres espontanis consellers. Demà serà un altre dia. Cal

partir de bon matí, cal fer un vaitot, un esforç suprem, una ofensiva

violenta... Son amor propi comença a ressentir-se de l'èxit escàs

d'aquella campanya. S'hi juga el cap que no marxarem de buit. Hi va el

seu honor, l'honor del poble, l'honor de la rodalia. En últim terme

envestirem els conills.

El conill és més enraonat que la perdiu. Dorm, si no a la palla, a la

mata. Es fa càrrec que dos caçadors que vénen de dos cents quilòmetres

lluny mereixen el sacrifici d'una vida. No es trobarà un jaio dels

conills prou tip de l'existència, que faci el sacrifici de la seva sang

per a salvar la fama de Ceró?

El nostre pilot, a darrera hora, parla d'una guisa enigmàtica.

S'endevina que no diu tot el que sap; que es reserva alguna pensada com

a recurs suprem, que té un projecte infal·lible i que no el vol esplanar

a fi de sorpendre'ns amb una alegria imprevista.

Ens pondera, però, la duresa de la jornada vinent; ens deixa entendre

que ens posarà a prova, quasi ens arrabassa, amb bones paraules, el

jurament solemne de triomfar o morir.

Sota la impressió de la solemnial conversa, de la proximitat d'aquella

definitiva i duríssima batalla i dels auguris tàcits de victòria, ens

n'anem a dormir.

Obrim el balcó i ens repengem a la barana. Cal esguardar un instant el

cel estelat en la vetlla de grans esdeveniments. Algú dorm per darrera

vegada en la foscor impenetrable dels turons que ens envolten.

Un mussol flauteja i passa un aeròlit incandescent. Són averanys? Sembla

que el destí tindria obligació de revelar-se en aquesta hora espectant,

precisa, en la qual dos homes coratjosos i temibles es disposen a

acumular energies per a destruir, després de conspirar en un llevant de

taula i de juramentar-se a passar-ho tot a sang i foc. Una alba sinistra

bé mereix un senyal precursor, sigui en els astres, sigui en les

teulades.

El meu amic improvisa una oració en desagreujament del Crist sense creu,

confós amb un rèptil.

Jo passo revista a l'armament i a la cartutxeria. Abans de la última

gesta no podem negligir res.

La victòria Qui ens hagués vist partir aquell matí, solament amb la

patxoca que fèiem ja hauria endevinat que estàvem disposats a tornar

victoriosos o a no tornar. A més de les armes dúiem un formidable

patifell. El guia, el nostre amic, anava carregat amb unes alforges de

drap, el meu company d'expedició amb una enorme botella i jo amb un

morralet de pastor, tot ple de queviures.

Envestírem una muntanya de les que, com vulgarment se diu, fan treure el

fetge per la boca.

Un cadell mallorquí que ens seguia, a títol d'aprenent, va aixecar un

vol de perdius d'una rostollada. Napoleó confessà que modificava els

plans de batalla segons els esdeveniments, emmotllant-se a les

circumstàncies, i nosaltres, admiradors de Napoleó, modificàrem el

nostre. Però ocorregué que abans d'assolir aquelles perdius assolírem la

gana. La defallença del nostre ventrell assenyalà les dotze hores, amb

una precisió de rellotge públic. Les perdius, ultra tenir més cames i

més resistència física, anaven pellucant de pas, cuques i ginebrons del

bosc; nosaltres ens sosteníem amb el desdejuni matiner. Si els alzinots

llevessin truites i llonguets i les esqueieres ragessin vi, s'igualarien

poc o molt les condicions de lluita entre el caçador i la perdiu.

En definitiva, les guerres es redueixen a una competència d'àpats. La

cuina no és pas menys útil que el canó.

Nosaltres, ben convençuts d'aqueixa veritat, ens asseguérem a l'ombra

d'una majestuosa alzina en front d'una ermita pintoresca, a mig aire de

la muntanya que preteníem escalar.

Menjar-se les provisions que un hom porta al morral té una infinitat

d'aventatges. Us alleugeriu de pes mort; les cames reposen en tant que

treballen les barres; el que us gravitava a l'esquena us gravita al

ventrell, el que era un destorb a fora, és un consol a dintre; el que us

feia perdre delit, us el dóna, etc., etc....

Haguérem, naturalment, de fer-hi la dormideta de consuetud. Sempre és

una delícia dormir la sesta a l'ombra d'uns ramatges esponerosos entre

la fullaraca, i acaronats pel ventijol fresc i uns traguets de xarel·lo

del país i fumant una pipa sense foc.

Una polleta negra de l'ermità s'és familiaritzada amb nosaltres. Pelluca

les engrunetes i ens pren els talls dels dits. Ella em desperta d'un cop

de bec en el muntatge de les ulleres. M'adono, llavors, que el nostre

guia també dorm. Càpua emmandrí un heroi, i l'amor propi de nostre

acompanyant s'alarma, amb moltíssima raó. El conill predestinat ens

espera; el conill predestinat és lluny i no cal trigar a escometre'l,

sinó volem donar-li temps de penedir-se del seu sacrifici. Ara comprenc

la inexplicable familiaritat de la polla negra, instrument de la

Providència.

El dit del guia apuntà vers el Nord, darrera una torre antiga de

senyals, sospesa sobre un cingle.

Agafem les armes i ens expolsem la peresa. El sol crema. Caminem per uns

roquissers quasi incandescents on tota bestiola quedaria cuita i on,

sols nosaltres, per un miracle, restem, fresquets a còpia de suor i

traguejar de la botella. Fa una hora i mitja que ascendim per una mena

de graonada colossal de roques ferestes i de terrassades blanques,

enlluernadores. Ni els llangardaixos resistirien aquella terrible cocció

a què ens sotmet la inspirada estratègia del nostre pilot. Si s'ha de

fer el miracle, Senyor, que es faci aviat! En tota l'extensió que abraça

la mirada no hi ha un paratge a propòsit on pugui jeure un conill sense

socarrimar-se.

Per fi entrem en un obac de garrigues.

Al cim se'ns apareix un gos.

És un gos que no té casta, orelladret, pelut, clapejat de blanc i

cendra. Sembla molt content de veure'ns. El nostre amic li fa l'ullet

com si entre ells existís un conveni tàcit. El gos s'incorpora

resoltament a la nostra facció.

Camina tot davant. Sap les tasqueres. El seguim tocats d'una confiança

sobtada. Se'ns emmena a dalt en un planell, prop d'una vinya, en unes

feixes ermes. Caça com un mal esperit. De sobte s'atura en uns rebrolls

d'alzina, espessos, impenetrables. Agita la cua desficiós...

Nostre entrenador fa un gest que equival a una pregunta: És aquí? El gos

voluntari li correspon: És aquí.

Està bé, diu l'altre, d'un altre gest.

Alerta! Havíem rodejat el matisser.

L'abordada és estat furient, però cal repetir-la. A la tercera, bota el

conill. Tots disparem alhora. La víctima s'asseu capolat de les potes

del darrera.

S'és acomplerta la profecia, s'és realitzat el auguri, s'ha verificat el

sacrifici cruent, i el nostre amic ens somriu com aquell que es declara

a si mateix infal·lible i protegit de totes les forces ocultes que

regeixen el destí dels conills i dels caçadors.

Una immensa joia ens embriaga, ens felicitem mútuament, ens abracem, ens

sentim afortunats oblidant el vagó de segona amb honors de caixó de

panses, la foca administrativa de Tàrrega, la carretera caòtica d'Artesa

del Segre, l'aigua de bassa de Ceró, l'escalament infernal d'aquella

altura i els dos cents quilòmetres que ens separen de la nostra llar.

El sol davalla i esdevé l'hora fervent de retre homenatge a la

Providència, i el trofeu penja sagnant en un dels sarrons, i ens

rellevem per dur-lo.

El somni d'un pedagog He conegut un auxiliar d'una institució benèfica

d'ensenyança, que estimava i es desvivia pels seus deixebles. Aquests

ingressaven en el col·legi mitjançant un certificat facultatiu. Solament

eren admesos els pobres, víctimes del mefitisme de la urbs, de

l'amuntegament dels estatges interiors i de la penombra dels barris

sense sol. Allò venia a ésser un sanatori instructiu. Les lliçons es

donaven a l'aire lliure, en els jardins sota els arbres, en contacte

íntim amb la naturalesa, flors, ocells i papallones.

L'auxiliar reunia la seva secció --els més endarrerits i els més

neulits-- a l'entorn d'una figuera. La soca retorta i abonyegada, era un

meravellós model per a les explicacions de geografia física. Serralades,

valls, turons, rius, cràters, afraus i serres, tot hi era allí ben

definit, inclús les cavernes amb llurs terribles habitants troglodites.

La clara noció del seu deure, en front aquelles criatures de pietat,

produïa al mestre una mena d'entendriment perdurable. Això se li notava

per un característic tremolor de la barbeta, que es feia més perceptible

en els instants en què una emoció qualsevulla, venia a pertorbar-lo.

Llavors el mentó de l'auxiliar, on un clotet de bon home resultava un

bell adornament, glatia com una entranya sensible punxada, sense pietat,

per una llanceta de cirurgià.

Cada matí, a les vuit, l'auxiliar recollia els deixebles i, plàcidament,

amb el bastó de crossa pendiculant al braç, fumant-se la primera

cigarreta de la jornada, atravessava els suburbis, emmenant-se'ls a

l'escola.

Ningú com ell per inculcar-los serenor, temperança i resignació; ningú

com ell per practicar guariments d'urgència amb mans expertes i suaus,

en els casos en què les estremaliadures feien necessari el botiquín, el

timol i el cotó boricat.

Aquest mestre extraordinari, una tarda, tot donant la seva lliçó de

moral, en presència meva, a l'esmentar l'amor que els grans han de

sentir pels petits i els petits pels grans, va tenir un exabrupte una

mica fora de lloc. Es posà a ell mateix com exemple, però va

interrompre's, la veu se li nuà a la gorja, van mullar-se-li els ulls i

agafant el més esmarrit dels seus oients, un nen feréstec i anormal, va

petonejar-lo inconsolable.

Més tard volgué sincerar-se amb mi. El motiu d'aquella tendresa

intempestiva era el record d'un somni afrós tingut aquella mateixa nit.

Per causa, sens dubte, de l'encariment de les subsistències, el Patronat

del col·legi hagué d'acordar la mort immediata de tots els alumnes. La

sentència, considerant-ho bé, no deixava d'ésser poc o molt humanitària.

No els podien mantenir! De totes maneres era inapel·lable. Cada

professor va quedar encarregat d'executar-la en un lloc prèviament

convingut: la "Font de la teula", per al nostre auxiliar.

Ell no s'explicava encara com va acceptar el càrrec de botxí amb aquella

placidesa, ni la sang freda que esmerçà en fer els preparatius del cas.

Va pendre un bell i rovellat trabuc que tenia al sostre mort, però no

pogué heure més que tres grapadets de perdigons, tres fulminants i la

pólvora corresponent per engegar-lo tres vegades.

Va fer comptes: tres per sis, divuit; restaven dos xicotets amb vida.

Set, sí, set almenys en tenia d'estenallar a cada metrallada. Això no

era pas fàcil. I si li fallava un tret... aleshores què? Oh! quina

angoixa! Es veuria sense municions, impotent per acabar de matar els mal

ferits com no fos a cops de peu, a la faisó de qui trepitja escarabats.

Aquest pensament va entristir-lo més del que ja ho estava per la seva

horrible taleia.

Anà a recollir els alumnes com cada dia. Els petits van seguir-lo sense

malfiar-se'n, a pesar que el trabuc era obirador entre les arrugues del

seu gec llustrós.

Li vingué un cobriment de cor en pensar que tenia d'explicar-los el

sinistre propòsit, i demanar-los una col·laboració raonable per evitar

el fracàs de la seva arma insegura i mal proveïda. Com en tota ocasió en

què intentava convèncer els petits, va esmerçar raons i advertències

pròdigament, sense apel·lar per a res a la seva autoritat de mentor.

Els nois restaren una mica sorpresos de l'inusitat programa pedagògic

d'aquell matí, però en veure l'entendriment amb què els parlava

l'auxiliar, feren promesa d'ésser bons minyons i d'estalviar-li

esgarrifances. I des de llavors caminaren més formalets que de

consuetud, sense saltironar ni clavar-se esquenades, abstenint-se de

collir flors d'escardot a les vorades dels solars, molt junts,

apretant-se l'un amb l'altre com un ramat de bens que pressent

l'escorxador.

Miraven l'atribulat auxiliar amb aqueixa silenciosa i espantosa

interrogació de la innocència en front l'eternitat, sots l'imperatiu

manament del destí ineludible.

Tota la formidable melangia que anava desprenent-se del relat, es veia

reflectida a la faç exangüe del meu amic.

"Arribàrem al lloc fatídic --va seguir dient-- els nens s'agrupaven amb

certa resignació entendridora, afanyosos de contribuir a l'èxit de la

meva arma de bandoler."

"En l'obac delitós d'unes acàcies, al caire d'un pedrís tacat de grassa,

ensementat d'engrunetes de pa de la darrera berenada, jo, amb una

tranquil·litat de facinerós, calculant trajectòries, vaig anar-los

afilerant, fent per manera que es veiessin tots --com podria haver-ho

disposat un fotògraf-- pels bons efectes de la meva descàrrega. Amb una

espantosa docilitat --jamai no podré oblidar-la!-- ells m'ajudaven.

Quiscun, de pròpia iniciativa, allargava el coll per a no restar a

cobert darrera un companyó i rebre ben de ple la meva metrallada."

"Llavors, plorant com un benaventurat, vaig apretar el disparador. No

vaig pas intentar veure l'efecte. Carregat altra volta el trabuc, torní

a disparar-lo. Fou allò com una perdigonada sobre un vol de perdius en

un engranall. Sang, destroça, membres que pengen i branden com branques

rompudes pel furiós huracà, colls retorts i closques nafrades, però cap

noi atuït, tots somrients, esperant, ben certers que jo acabaria el

sofriment llur, que faria el meu fet, que els occiria al fi, segons era

el pacte."

"El tercer tret va fer-me figa. El cor m'ho deia!"

"I ja em teniu en front de l'espantosa carnisseria, de tots aquells

ninotets tràgics espatllats i sense adob, exhaurides les meves forces

morals i materials, foll de terror, de remordiments i de

commiseració..."

"Llavors, a frec de l'idiotisme, va comparèixer el metge de l'escola, un

vellet secardí, optimista i garlaire. Va mirar els nois un si és o no és

burleta, com solia fer-ho quan el cridaven per posar remei a les

conseqüències d'una agilitat heroica."

"Va pendre'm l'arma, va estirar-me del braç amb violència i menyspreu.

--Apa, feu-vos enllà; això és de la meva incumbència--; i aquest vull i

aquest no vull, hala, hala, amb molta parsimònia, però molt atent a

pegar en un lloc mortal, va anar enviant-los tots a l'altre món, a cops

de culata."

"Però aquell infeliç que m'heu vist petonejar, va resistir els cops del

brau doctor com si fos una bufa inflada, plena de vent, saltant i botant

d'una faisó estrambòtica. I així tinguérem de deixar-lo, i així segueixo

veient-lo, i així, cada vegada que se'm posa al davant se'm nua el cor i

se'm enterboleixen els ulls."

La barbeta del bon auxiliar feia, també, les seves tamborelles en una

titil·lació elèctrica infinitament commovedora.

## La facècia del Violí

### I

La joventut de tot arreu del món és turbolenta, irreverent i disbauxada.

La de la vileta pirenenca, que suposarem X, ho era més que les altres,

amb la particularitat que se li havien exhaurit els mitjans de

manifestar-se. Constituïen la flor i nata de la tal joventut en

"Pierre", un moliner arribat del Rosselló, que feia passar més vi per la

seva gorja que aigua per la seva resclosa; l'anomenat "Barber", en

atenció que afaitava els dissabtes, però son veritable ofici era

carretejar forasters i correspondència amb una mala tartana i un mal

cavallot; el "Llarg" de can Xana, taper sense feina i menjacapellans; en

"Fesol", un pam més baix que l'anterior, entremaliat i cantaire, i el

"Garrell", sanador de porcs, inútil per al servei militar degut a son

defecte físic i a l'estretor del tòrax.

Quan hagueren aterrat alguns pals telegràfics, romput algunes bombetes

elèctriques del carrer, estacat algun atuell de llauna a la cua d'algun

gos, mort algun gat i fet esquellots a algun vidu, ja no saberen en què

esmerçar les nits.

En "Nassos" era un taverner imbecil i els treia a hores inversemblants,

precisament quan els veritables noctàmbuls comencen de moure's.

Quina en faràs, quina en diràs, un jorn determinaren espantar el

"Violí". El "Violí" era un subjecte de mitja edat, curt de paraules i

llarg de fets, un poc enigmàtic, que vivia del contraban i de guiar

desertors i proscrits a través del Pireneu, seguint camins de cabres que

només ell coneixia. A causa de tocar moltes cordes i de fer ballar molta

gent, l'havien rebatejat de la faisó esmentada; però, sota un altre punt

de vista amb poc encert, car no era pas home fràgil, ni massa delicat de

so, ni gaire propens a destrempar-se.

Sempre arribava de bella nit a la vileta, i mai entrava per la porta

gran. L'hortet de casa seva, enrondat per una tàpia d'esquena d'ase amb

culs de got i trossos d'ampolles horripilants clavats de tou en tou a la

calç del rebatut, tenia una portella misteriosa que s'obria al torrent,

a l'altra part del qual, sobre un turó suau, hi havia el Cementiri. La

gent maliciava que el "Violí" retornava de sos afers per aquell indret,

destrompassant els murs del fossar amb una desaprensió escandalosa, tot

per estalviar-se una marrada i no seguir el camí ral.

El pla dels cinc galifardeus que tractaven d'embasardir-lo descansava

sobre aquesta hipòtesi.

Referent a la possibilitat de reeixir d'una tal empresa, hi havia,

almenys, una dada favorable: el "Violí" era aiguader. Quina garantia de

coratge pot tenir un aiguader?

### II

En "Pierre" plantejà la jugada en termes precisos. Sobre quatre pals de

carreta estendrien un llençol a guisa de tàlem. Arrossegarien, lligada

als turmells, una llarga cadena, el soroll de la qual, característic de

les ànimes damnades i vagabundes, era, en son concepte, un element

imprescindible. Els quatre portants del llençol, encadenats, cantarien

les absoltes, emetent la veu dintre la boca d'un tupí aplicat als

llavis, i d'aquesta disposició resultaria una ressonància llòbrega,

capaç de glaçar la sang al més valent. Mancava quelcom que relluís sobre

la lividesa flotant del llençol i fes l'efecte d'uns ulls embrasats i

sinistres. Res millor que una carbassa vinera, amb traus de fesomia

humana per on traspués la llum d'una espelma mitigada amb un paper

vermell. El "Llarg" de can Xana fou l'encarregat de sostenir la

carbassa, i no us dic res de la presència del fantasma, l'estatura del

qual, sense l'additament macàbric --la carbassa aniria estacada damunt

del cap-- ja era prou imposant.

En "Pierre" i el "Barber", acoblats amb el "Garrell" i el "Fesol",

s'engrillonaren amb la millor voluntat de la terra.

El "Llarg" s'encabí, de la manera que son enginy li aconsellà, el cap

postís.

La nit afavoria el projecte. No feia una alè de vent i el quart de

lluna, velat per una nuvolada prima, deixava una discreta claredat, en

els encontorns del cementiri. El llençol s'estaria quiet i es faria

obirador, a l'ensems que el dring de les cadenes i la udoladissa dels

tupins es sentiria de lluny.

L'absurda comparsa se situà sota el pòrtic de la capella, dalt de la

graonada de rajols que tenia pretensions de monumental.

Baixaven per la dreta i muntaven per l'esquerra, giravoltant amb la

solemnitat del cas. L'itinerari del "Violí" era vistent per l'esclafeig

d'ortigues i fonolls i escantellava, just, aquella graonada. Però, aneu

a saber si trigaria gaire el "Violí" a comparèixer! Aviat s'adonaren que

esmerçar les energies a espaordir xiveques i rates pinyades no era pas

gaire divertit.

Demés, no les tenien totes. En llurs assemblees de taverna feia temps

que havien acordat que morta la cuca mort el verí, però en parlaven

massa per a estar-ne convençuts. En "Pierre" i el "Barber" admetien

l'existència dels focs follets. Eren, segons ells, no cap fenomen

sobrenatural, sinó una cosa per l'istil de la flameta del sofre que

encenia En "Nassos" per matar l'agre de les bótes. El "Llarg", més

escèptic, preguntava amb mofa d'on treien les "cerilles" els morts per

encendre el lluquet. I al costat del de can Xana hi havia els altres,

tots els presents a la controvèrsia, la majoria. Evidentment, admetre

l'existència dels focs-follets contradeia els principis federals i era

una concessió a l'obscurantisme. O eren ànimes o eren il·lusions, o si

eren ànimes hi havia Déu i si hi havia Déu hi havia de tot.

Ara, dins el fossar, aquelles afirmacions i negacions ja no responien a

un estat de convenciment, perdien fermesa. Tant de bo, pensaven en

"Pierre" i el "Barber", que no existissin els focs follets; tant de bo,

pensaven el "Llarg" i els seus adeptes, que fossin com la flameta d'un

sofre de bóta.

I atalaiaven la foscor dels recons, els tous d'herbei, el frontispici

dels nínxols i la dotzena de creus tortes i mutilades, que sobreeixien

de l'erm, amb una certa malfiança. Cadascun, íntimament, es creia el més

covard, i tots junts, en obirar una fosforescència, haurien sentit una

enorme decepció, d'ordre polític, no cal dir-ho.

### III

Després de sopar, en entrar a la cort el bover de n'Ordis per donar la

rama al bestiar, trobà la vaca rossa ajaguda a la palla mugint amb suaus

estremituds de partera. Ho digué a la mestressa per pura fórmula, però

ja sabia el que li tocava. Es calçà els espardenyots, begué un xarrup de

vi, i, a bon pas, se n'anà a la Jonquera a cercar el manescal. El

manescal havia retardat son regrés de la muntanya i el bover, recomanant

la urgència, deixà l'encàrrec, tornant-se'n pel mateix camí.

El mas de n'Ordis estava situat als afores de la població, i tenia una

carretera pròpia, al peu del cementiri.

En Peret, tal era el nom del bover, podia passar a tot arreu per un

xicot deseixit i picardiós i no li mancava nas ni oïdes ni vista per a

descobrir, a un tret de bala, que alguna peripècia estranya torbava la

santa calma del fossar. La ressonància greu i apagada dels ansats i el

dring de les cadenes el posaren alerta, de bell antuvi, i després, ple

de curiositat, anà atansant-se fins a treure el cap arran de la tàpia,

per entre el matifocs de la crestallera. Ensopegà el moment en què els

cinc actors de la moixiganga, cruixits de tant anar i venir i de tant

pujar i baixar les escales, arrossegant aquella ferramenta de

presidiaris, amb la gorja seca d'emoció i els turmells segats i el front

suós, es revenien en el pedrís fora de l'església. Passaven de mà en mà

una garrafeta d'aiguardent, i s'hi amorraven per torn. La mica de por

que en Peret hagués pogut sentir desaparegué davant d'aqueixa inusitada

conducta del grup, que ja no tenia res de sobrenatural. De més a més, oí

com deien: "Apa, tornem-hi", i veié endegar l'armatosta. En Peret

comprengué la jugada. Passa per darrera la capella, arrupit com un gat,

ortigant-se les mans, arborant-se d'un gran desig de sedassejar.

Es situaria al capdavall de la graonada, darrera un xiprer, i molt seria

que per algun indici no descobrís qui eren els que tractaven d'espaordir

el "Violí"! Esperà tenir-los d'esquena, atansant-se a la soca d'una

correguda. Però de sobte la terra li mancà sota els peus, i es trobà de

quatre grapes dins d'un sot escopint gresa i esbarneiat. Era a la fossa

de l'àvia Masanella --que agonitzava feia tres dies-- oberta

previsorament segons costum de l'enterramorts en tractant-se de jaies

incurables. Millor, pensà En Peret, ve't ací un amagatall de trobes, pla

més segur que l'altre. Romangué arronsat com un cuc.

El rumor botzinaire dels salms i el refrec metàl·lic de les cadenes

sonà, de tornada, a dos metres de l'espieta.

En Peret es llevà el barretinot i amb lentitud, com ho feia per disparar

l'escopetó sobre una cogullada, tragué el nas al caire de la fossa.

Llavors succeí una cosa imprevista, desconcertant, absurda.

Els portants del tàlem pegaren un bot formidable, un bot de daina

envestida per un llebrer.

Un estrany embull de cames i braços, de pals i cadenes, tot abrigat amb

el llençol, prengué embranzida vers la reixa desballestada que tancava

el fossar. Sonava entretant la trencadissa dels tupins i uns rugits de

pànic, i els xocs sinistres dels cossos entravats.

Tots procuraven fugir, i els drets arrossegaven els caiguts i els

arrossegats feien caure els drets i cadascú pretenia tirar per llur

cantó, sense recordar-se dels grillons que els segaven els turmells,

nafrant-los i ensagnantant-los.

Es veié destacar de l'embull una forma llargaruda i escardalenca, amb la

gorra encesa, sobre la qual descarregava manotades furioses, tot

brincant a salt de ca.

D'una empenta salvatge migpartí el forrellat que tancava la porta

reixada del cementiri, i darrera d'ell passaren els altres fent

tombarelles; i d'aquesta guisa s'espenyaren turó avall, dret fil,

deixant parracs de roba, llenques de pell i trossos de carn en els

esbarzers, arços i argelagues. Algun encara punyia espasmòdicament el

pal de carreta, i amb ell es defensava d'imaginaris enemics i percudia

la testa del company amb un desfici bàrbar.

### IV

Aquella dispersió divertí bastant el bover de can Ordis. No li donaren

temps de conèixer-ne cap, però suposà que el tripijoc deixaria senyals

inequívocs. En efecte, el pròxim diumenge, a l'hora de la missa major,

En Peret se n'anà a la vila.

Es ficà entre els joves de la seva edat que esperaven el darrer senyal

per entrar a l'església. Allí, a la mateixa plaça, en front de la

rectoria, amb un descar de protestataris, hi havia la parròquia d'en

"Nassos" tirant floretes a les noies. En "Pierre" no hi mancava pas.

Duia el cap embenat amb un mocador de virolaines encabit sota la gorra

feixuga i orellera, de gavatx. En l'òrbita de l'ull dret hi tenia un

verdanc de l'amplària d'un duro, i una esgarrinxada fenomenal li

ratllava la galta. Més enllà s'albirava el "Barber", encorbat i

melangiós, un braç penjat al coll i una busoga al front. Més tard

comparegué el "Garrell", arrossegant un peu tumefacte i repenjant-se en

bastó de lladoner. Ell fou qui anuncià que el de can Xana feia llit amb

un tros de closca en carn viva i que el "Fesol" jeia a la pallissa entre

cataplasmes de sabó ratllat i oli de lliri.

Quina guerra, quina catàstrofe, quin misteriós esdeveniment havia malmès

d'aquella guisa la joventut florida de la vileta? Ells ja havien respost

a la curiositat pública, cadascun segons la nafra, però era ben casual

que, en un mateix vespre, En "Pierre" s'hagués barallat amb un gitano

adobacossis, el "Barber" hagués caigut d'una figuera, el "Garrell",

rebut la trepitjada d'una mula, el de can Xana escaldat el "tupí" i el

"Fesol" enclòs entre la carreta i el brocal del pou.

En Peret, endiumenjat i alegroi, mirava els avariats i somreia amb una

expressió ambigua. En sortir de missa anà dret al "Garrell", li passà

afectuosament el braç per l'espatlla, i se l'emportà al mig de la plaça.

El "Garrell" era el més jovenet dels ganàpies que intentaren espaordir

el "Violí". Molt suggestionable, resultava un comparsa segur per a

qualsevol facècia, però ben mirat era bon jan i bocamoll.

--Estàs massa trist, pel mal que tens --li digué en Peret.-- Altra cosa

et furga per dintre. Sembles ullprès i embruixat.

El "Garrell" cantà, en veure que li endevinaven la marfuga interior que

el consumia.

Va explicar la conxorxa, enumerà els patiments que representa fer de

fantasma, les sensacions diverses, fredes i calentes, que el sobtaren

sota el llençol, l'aprehensiva malfiança de tot, l'horrible tardança del

"Violí"...

--Mai acabava d'arribar, ja no podíem més... I ara vaig a dir-te una

cosa que encara m'esgarrifa; potser no ho vulguis creure, però és tan

cert com el sol que ens enllumena. Tots ho veiérem igual. Assolíem el

darrer graó de la capella quan, de sobte, un mort va treure el cap d'una

fossa. Primer esberlà la terra com un "quicou", després reganyà les

fesomies, espolsant la brutícia. La pell groga se li encastava als

ossos. Estava enfutismat per la nostra barrila. Volia mossegar-nos.

Vàrem sentir com carrisquejava les dents i es posà a treure flames, a

raig fet, per ulls i boca. Nosaltres, fes-te'n càrrec, cames ajudeu-me,

però ens perseguí, ens perseguí fins a la torrentera. Anava gitant

malediccions i el foc de la seva alè ens cremava l'esquena... Hi ha Déu,

oi Peret?--

La sargantana de l'ermità L'ermita de Sant Sebastià era una esglesiola

runosa, situada als afores del poble, al marge del camí ral. Els veïns

eren gent descreguda i tant se'ls en donava del sant com de la capella.

L'ermità, cansat d'obrir la porta sense que s'hi atansessin els devots,

determinà estalviar-se feina, barrant-la definitivament. No és que

l'home no hagués fet els possibles per acreditar l'ermita i el seu

patró. Un dia tragué el sant de la fornícula i l'amagà en un camp de

patateres. Pensava que l'estratagema consternaria el veïnat, i que el

suposat acte de desesperació del sant augmentaria la fe i les almoines.

Però per a la gent que passava de llarg davant del Santuari, el mateix

cas havien de fer del sant campant-se-la pels conreus que del sant a

l'altar, esperant almoines.

L'ermità, des de llavors, decebut, va limitar-se a assenyalar el migdia

brandant la petita campana del cloquer. En aquesta única feina posà son

amor propi. Entre ell i el campaner del poble s'establí, ben aviat, una

competència de puntualitat. L'ermità, que es regia pel sol, menyspreava

profundament l'altre, que es refiava i posava crèdit en unes broques

desballestades i inconstants, que un buf de tramuntana podia tòrcer o

aturar. El sol no enganyava. Qui millor que el sol, veritable amo i

manifasser del dia, era capaç de marcar amb exactitud el punt mitjà de

la seva ruta?

L'ermità mirava l'ombra d'un xiprer i deixava que els altres miressin el

que volguessin, segur d'ésser ell l'únic posseïdor de la veritat.

Per als dies núvols es refiava de la gana. La gana era puntual.

Començava a les onze i creixia fins a dos quarts de dotze i a tres

quarts es feia insuportable. El vellet, per tant, podia equivocar-se

d'uns minuts, però crèdit hi hagi!

El que no hi havia era vianda. Per això, en arribar la hivernada, amb la

persistència de les boires i de les pluges cançoneres i sense síndries

ni melons pels camps, la gana anà avançant-se i el rellotge de l'ermità

també. Ja compendreu que no hi havia rectificació possible, amb el sol

amagat; i esdevingué que la campana de Sant Sebastià fou la riota del

poble.

La misèria negra deixà sentir-se sobre el vell, que començà de recórrer

la plana amb un aire sorrut, mig de lladregot mig de captaire.

Una tarda, en un rostoll, ensopegà amb una sargantana, la qual cosa, ben

mirat, no tenia pas res d'extraordinari. La sargantana s'amagà sota una

terrossa, a tret de peu. Per descontent que estigui un home de la vida,

mai s'absté de molestar una bestioleta quan s'interposa en son camí.

L'ermità aixecà la gleva amb la punta del dit gros. Llavors va adonar-se

que la sargantana tenia dues cues.

Va agafar-la, va mirar detingudament aquell empelt i va ficar-se-la a la

gorra.

El cor li deia que havia fet la seva sort.

La sargantana tingué molts admiradors. Una vella fatillera esbombà, als

quatre vents, no sé quines virtuts misterioses del rèptil contrafet. Hi

ha dites i sortilegis que si mai es realitzessin mai tindrien

confirmació.

El "qui ho sap", és la idea més torturadora que pot arrelar en un

cervell. L'ermità, collint al vol l'afirmació de la jaia, anà

informant-se dels procediments necessaris per a explotar aquelles

virtuts.

Preguntant preguntant es va a Roma, i totes les velles de la contrada

estigueren d'acord en el substancial de la cerimònia. I elles mateixes,

entre escarafalls, propagaren l'existència d'un instrument providencial

a mans de l'ermità.

La sargantana passava les nits dins d'un plat de cendra, escrivia amb

les cues unes xifres de doble perfil que hauria envejat un pendolista.

L'ermità, que no sabia de lletra, deixava que els altres, a llur albir,

interpretessin aquelles quantitats, que eren apuntades en un paperot. El

proper dissabte, o el proper dijous, aquestes apuntacions anaven a raure

al mercat de Girona o Figueres i bescanviades, pagant el menester, per

un dècim de la rifa de Madrid. En la impossibilitat d'una exactitud

aritmètica, els compradors s'acontentaven amb una aproximació.

El bon ermità feia aqueixos favors als veïns gratuitament, i així els

decebuts no arribaven a queixar-se i els sortosos, per contra, lloaven

d'allò més els efectes sorprenents del sortilegi i no eren pas tan

mesquins que no corresponguessin amb unes monedes.

Com que a la comarca ja eren molt jugadors abans de la troballa de la

sargantana, ho foren més amb son guiatge sobrenatural, i com que algú o

altre ha de treure, el vell, a cada sorteig, també cobrava poc o molt.

Per Cap-d'Any un hisendat d'una vila pròxima ensopegà la segona amb una

apuntació, en la compra de la qual no havia pas intervingut la

sargantana. Però la gent perjurà que sí. "Vox populi vox Dei".

Ho preguntaren a l'ermità. Però a l'ermità no li preguntaven pas si

l'hisendat havia rebut la inspiració de la sargantana; li preguntaven si

s'havia "allargat" gaire. El vell era discret; no responia sinó sobre

allò a què feia referència la pregunta i amb un "gens" sec i rodó

acomiadava els importuns.

Tothom va fer-se creus de la gasiveria de l'hisendat. Tant el

satiritzaren i el bescantaren, que el brau home, a fi de tapar boques i

deturar antipaties, amollà algunes pessetes. Això va convèncer els més

incrèduls.

I succeí que el cas de l'hisendat tornà a repetir-se, i a un voral de

vint quilòmetres a la rodalia no es treia un premi xic ni gros que no

fos degut a la famosa sargantana.

L'ermità pogué fer bullir l'olla, tanmateix, i donar corda al seu

rellotge, que marxa amb regularitat.

Tenia cura de la sargantana com d'un fill de les seves entranyes. Però

també emmalalteixen els fills de les entranyes. De bell antuvi escrivia

quantitats fabuloses, cents de milers, un gavadal de números

entrellaçats, indici de les seves energies.

Després ja no excedia de les desenes de miler, i d'aquí passà als

centenars, i dels centenars, a poc a poc, amb una progressió descendent

regular i aterradora, anà rebaixant les fórmules aritmètiques, fins un

jorn nefast que sols dibuixà un zero, però encara un zero inacabat, com

si li hagués mancat virior de cloure'l. Un zero a cap loteria del món és

una quantitat premiable. La sargantana no havia pas suggerit un número;

havia escrit el seu testament.

L'ermità va lliurar-se a desesperades provatures a fi de retornar-li la

salut. Intentà purgar-la i li féu dir l'oració del mal de ventre, però

un fatídic matí va trobar-la erta i exangüe dintre el pot de llauna que

li servia d'estatge.

En la història de cap dinastia europea ne trobaríeu pas una més gran

reserva, referent a la mort d'un rei, que la que l'ermità va imposar-se

per amagar la mort de la seva sargantana.

Resseguí els rostolls percaçant un substitut, endebades. La situació es

feia insostenible per moments. La parròquia exigia, amenaçava...

Desesperat reflexionà que tal volta una sargantana vulgar faria la

mateixa servitud de la difunta. Costaria gaire d'intentar la

suplantació?

A les dues setmanes de funcionar aquesta sargantana normal caigué un

premi major a l'hereu Guic, sanador de garrins.

Evidentment, de la mateixa manera que el sortilegi havia de realitzar-se

la nit de Sant Joan i les cendres del plat havien d'ésser cendres d'un

fogueró de la revetlla, la manca d'aqueixes condicions no havien pas

estat un obstacle per als èxits precedents; tant se valia una cua com

dues.

L'ermità s'havia curat en salut, negant-se a mostrar la sargantana

prodigi. "Les mirades dels profans, deia, no li fan sinó mal; li

eixugarien les facultats en quatre dies." I anà tirant amb sargantanes

de mala mort.

En diverses ocasions, però, estigué a punt d'engegar-les a dida. A

l'hivern no feien altra cosa que dormir, i per reviscolar-les havia de

fer-los fregues i posar-les en cendra tebiona. Amb tot, calia

percaçar-ne per les parets a cada punt i llançar les mortes. Algú ja

l'havia entrellucat en aqueixos afers i maleït siga si no començaven a

sospitar la tramoia.

Verament, un home analfabet no és ningú. Ah! si ell hagués sabut de

lletra! Prou hauria fet amb un braç el que elles feien amb la cua.

No obstant, de reflexió en reflexió arribà a descobrir que eren els

mateixos interessats els que interpretaven els rastres cabalístics.

Quin descans trobà el vellet en aqueixes successives simplificacions del

sortilegi!

El que la sargantana feia en una nit ell ho enllestia en tres segons.

Mitjançant una petita forqueta de tamariu pogué retornar a la primitiva

perfecció cal·ligràfica. Els perfils de les xifres eren dobles i els

cents i milers reaparegueren amb tota la força suggestiva emanada d'un

rèptil fatiller.

I, ultra la satisfacció de veure's afavorit amb el mateix do que la

sargantana monstruosa, no hagué de basquejar-se en noves caceres, ni

tractar amb bestioles que no eren carn ni peix, amb les quals no sabia

com congraciar-se, ni què donar-los per beure, ni amb què les guanyava,

ni amb què les perdia.

La brama perdurà i la sort també. I aqueixa història demostra que cal

ésser optimista, car l'home arriba allà on vol, quan no pel seu saber,

per la seva astúcia.

## Forànies gironines

### El Pla

El Pla de Girona és un pla modest, amable, fidel a la petja i a

l'esguard. No us produeix el respecte ni l'encís formidable de la

planície empordanesa on el sol descendeix i es colga ran dels conreus,

darrera l'horitzontalitat emplomallada dels blatdemorars, com si

l'engolís un pou. No té laberints de recs, ni misteris lacustres, ni

traïdories ni llegendes d'aiguamoll.

Allà on fiteu els ulls poden arribar-hi les vostres cames. No hi perdeu

l'esma, no us lassa, abans d'hora, la sensació d'infinit... Mai no

deixeu d'obirar els seus contorns naturals: la dent feresta de

Rocacorba, la punxa de Sant Grau, l'onatge encrespat de les serralades

de ponent, la modesta carena de Sant Marçal, els alzinars i rouredes del

Perelló i Palau Sacosta.

Després, per l'altra banda, la Ciutat, que mai no perdeu de vista, que

sembla vigilar-vos maternalment, que us ofrena la protecció majestàtica

dels seus campanars i el càlid sopluig dels seus temples i el goig d'un

retorn en la pau amical dels seus carrers boirosos, a penes transitats.

I ella us espera recolzada en uns turons adustos oscats per les

barrinades dels picapedrers; ermots de gesta i runes immortals, on

xiscla la pàssera, on alena la vigoria dels avis i un lleuger calfred de

tragèdia.

Més al nord, suaument, les comes dels oliverars i garrigars

s'agemoleixen sota el cel. Formen un collet, el portaló del Congost i

per allà us arriba la llum i el respir tramuntanal de l'Empordà.

Endevineu la davallada del Ter entre les fites adustes de Montaspre i

Sant Miquel. I és possible, encara, que allunyant-vos més, arribéssiu a

obirar el santuari dels Àngels i l'encimbellada cresta de la Mare de Déu

del Mont.

Aqueix Pla de Girona té quelcom que no encerto a definir. Hi trobeu una

mena de dolcesa com la que us aconhorta després d'una confessió o d'una

pregària. Qui sap si l'encerclament d'ermitatges us amara de confiança i

d'exorcisme.

Resseguir-los un per un en la melangia d'un crepuscle de tardor, és

empendre, amb la il·lusió, un pelegrinatge devot, és resar amb els ulls

una lletania fervorosa.

Demés, arreu apunten campanars de llogarrets i vilatges, uns dispersos

per les terres alteroses, assiluetant-se en les carenes o blanquejant en

l'obagor dels flancs, altres afilerats a la ribera del Ter, embrunits

amb la patina de les pluges cançoneres i per la molsa dels anys. I a

tals veïnatges s'ajunta el de les masies amb llurs porxades, corralets i

pallers.

Moltes tenen prestigi de castell i són protegides per torres i

barbacanes.

Sura en l'ambient l'ancestral noblesa d'aquella ruralia. Les grans

portes adovellades i els finestrals en ogiva esbatanats, us atrauen

hospitalàriament. Us arriba sempre la flaire de les pasteres i

l'escalforeta de les llars.

Heu-vos aquí la màgica influència familiar i cristianitzant de la

contrada.

Per tal és preferida de les gents senzilles i dels solitaris austers.

En passejar-hi us sentireu tocats de recolliment i meditareu els vostres

afers i les vostres inquietuds d'una faisó optimista, però melangiosa.

Els estudiants de Teologia van a discutir-hi amigablement, caminant en

corrua pels viaranys margeners i per les vorades dels sembrats.

Porten el manteu al plec del braç, el capell de teula a la mà i

esclafeixen rialletes apacibles, bo i mastegant fonolls.

A les tardes dominicals, els cercadors de cosconilles, màstecs i

repunxons rauten l'emmatisat del Güell i la terra dels camps, amb una

fulla de ganivet oscada.

Sedentaris de professió s'hi llencen amb un afany deportiu exagerat.

Segueixen el camí ral o la carretera de Santa Coloma, decapitant

lletsons a cops de mangala.

Els petits sibarites es deixen caure, de retorn, a l'hostal de

l'Avellaneda. Més avall giravolta l'elegància provinciana; les

damisel·les amb llur efímer plumatge hivernal, els joves amb l'hieràtic

abric cordat fins al bescoll, i els pares i mares espiant la davallada

del sol i la primera ratxa basardosa del capvespre: la pleuresia.

Oh! el sol del Pla de Girona és gai i vivificant! Ho saben els caçadors

d'aloses que el fan guspirejar en llurs mirallets i l'entelen amb el fum

de llurs escopetades; ho saben els records que en tinc, aqueixa llum que

encara traspua en mon esperit i aqueixa escalforeta que encara

m'aconhorta. Perduren les sensacions de petit salvatge; la gebrada

emmantellant els camps, piulots a les orelles, les mans balbes, ocells

arrupits pels branquillons enfarinats, olor delitosa de pólvora cremada,

plomes, un regalim de sang a la fullaraca i l'engrescament dels primers

èxits.

I en avançar el matí altres sensacions: les coses reprenent llurs colors

característics, la boireta esvaint-se, els terrerols refilant en l'atzur

gloriós sense un parrac de núvol, el reposar en un pilot de canoques, el

desentumir-se amb un goig corporal inefable, el verdejar dels esparsets

i dels naps recuits per la glaçada, els brins de blat esberlant el

terrosser i en cada un una gota diamantina.

El Pla de Girona fou el lloc de les meves voluptats cruels; però també

dels meus entendriments i misticismes.

Allà vaig iniciar-me en l'amistat de les herbes i dels matolls, de les

cuques i de les flors boscanes, del vent i dels núvols; allà vaig viure

les meves ficcions d'infant; allà vaig arengar les compactes fileres del

moresc convertides en exèrcits, allà, a la primavera, vaig nedar dintre

els blats escumejants d'espigues, somoguts pel migjorn; allà en diades

d'huracà, entre la polsaguera de les rutes i dels camins, tan semblant a

l'emboirament d'una batalla, vaig comandar una legió de braus; allí vaig

batre'm cos a cos, esgrimint un vit de bou del meu pare, amb un

formidable gegant --un saule petit de pirrosa monstruosa-- i allí,

ajupit entre eures, vaig veure transcórrer uns anys de captiveri,

gustant els sentimentalismes d'un heroi malanat. Però general, nàufrag,

pirata, guerriller, cabdill i màrtir, creant batallons, mars, trinxeres,

abordatges, ogres, enemics i combats a mort, ergàstules, exils i

piadoses damisel·les; transformant les hores en llustres, el traüt del

vent en ressonàncies bèl·liques, la pols en fum, un recer de marge en

cel·la novel·lesca, un mal de ventre estiuenc en dolor de nafra

gloriosa, rebuda al peu del canó, sempre i en tot cas, m'anava

eixamorant de naturalesa i predisposava el meu esperit a la

clarividència i al favor.

Més grandet, jo seguia Güell amunt cogitant els meus desficis de

pubertat i les meves angoixes d'estudiant sense vocació. Enraonava sol.

Eren confidències fetes al pla, a l'espai i la llum, expansions a

l'amistat de les herbes, matolls i insectes, consultes íntimes sobre

tristeses imprecises i subtils idealismes. En trobar el Masroc m'hi

entaforava. El Masroc és una branca del Güell, un córrec pregon que

atravessa el pla, sempre sec, llevat de quan les grans plogudes tempiren

la terra. Giragonsa suaument reclòs entre altes margenades verticals

cobertes de malesa, a trossos protegides per una renglera d'oms,

pollancres i servers.

Jo no sé quin consol, quina mena de bàlsam espiritual hi trobava a

caminar per aquell llit de sorra i rierencs, amagat i solitari. Tenia

aquell paratge la plàcida dolcesa d'un claustre, i era per a mi com un

llarguíssim corredor conventual, i el seguia amb recolliment i

contrició. De tant en tant els meus ulls s'alegraven amb la troballa

d'unes mates de boix i galzerans. I jo no puc descriure l'especial

entendriment que em corferia davant d'aquella verdor amable i d'aquell

espurneig de les boletes roges, en mig de la tràgica desfeta de l'herbei

mort i l'hòrrida amenaça dels arços punxeguts. Allò cantava tonades

nadalenques i retreia llunyanes visions de pessebre.

Ningú no podria imaginar-se els encants i emocions, demés de les

explicades, que m'ofrenava la torrentera humil, resseguida tan sols per

escamots de cabres i alguna dona aplegadora d'herbes remeieres, ombra

d'angoixa i d'averany.

Però a vegades, sobretot en els dies brúfols, la solitud d'aquella ruta,

la seva estretor, el misteri que emplenava els recons de brosta i les

balmes margeneres, les soques espectrals i les penombres dels brancatges

desvetllaven en mi una certa inquietud interna, un esborronament

d'abandó i d'orfenesa.

I llavors, el cruixir dels palets i de la sorra granada sota la meva

petja; el remoreig del vent que lliscava damunt del meu cap agitant els

matolls i despullant les branques; l'aspre arrossegar-se de les fulles

caigudes per sobre les bardisses, tots aqueixos rumors se'm feien

enutjosos amb la impertinència d'un brunziment d'oïdes sobrevingut en un

paroxisme d'atenció, quan desitgeu escoltar quelcom que s'atansa, que

arriba i us embasardeix.

Remuntava el pla per aconsolar-me amb la visió dels horitzons, de les

ermites, dels camps animats amb la silueta d'algun llaurador, de la faç

honrada dels masos, les xemeneies dels quals encensaven a pleret l'hora

litúrgica de l'Ave Maria.

I una gran pau, una conformitat prodigiosa amb el present i amb

l'esdevenidor saturava el meu cor, i un goig que flairava a violes i un

delit de viure aureolaven el meu retorn.

Si desitgeu trobar resignació en les dissorts, coratge en els petits

combats quotidians i auxili --tal vegada il·lusori, però tanmateix

consolador-- en les tribulacions, aneu al Pla amb l'ànima neta, humils

com a bons romeus.

Aneu-hi un capvespre de setembre. Els marges i vorades són atapeïts

d'alocs en plena florida. Les tiges, decantant-se, envaeixen el pas

afressat dels corriols. Trescameu amb pena per entre un davassall de

fulles digitades i de ramells morats, espantant burinots, perfumant les

vostres robes d'una odor suau i retornadora.

A frec de les muntanyes s'allargassen uns núvols afusats d'un color blau

ultramarí i creuen el cel verdós, de meravellosa transparència, volades

de pardals xerrotejant.

Veieu pels camps la catàstrofe de la terra exhaurida i de les tardanies

morint-se sobre el tros. Arreu flota una lleu fumera i un baf de

canoques mústigues. Els carbassars recorden l'esclafeig d'una boscúria

atuïda per una allau, i les carbasses mostren l'impudor de llur

enormitat i turgència. És un fructificar monstruós i no semblen pas

nascudes allà, sinó escampades capritxosament, com formidables rierencs

per la fona d'un ciclop.

Impensadament, arran de les muntanyes, el sol, que ja crèieu colgat,

irradia una daurada claror apoteòsica. Les desmaiades tonalitats de les

carbasses s'intensifiquen fins esclatar en esplendors de gemmes, i,

entre llur encís aristocràtic, es transparenta un parrac de fulla groga

i el penible rastrejar dels tanys podrits.

I s'aixeca una grisor subtil i la ullada del sol melangiós s'apaga i oïu

els terrerols que arriben, invisibles, en la brunesa dels gorets, al mig

del rodar vagorós de fullaraca. Després d'haver atalaiat contra claror

el tènue flamejar d'una ala i perdut enllà el refilet intermitent dels

terrerols, la nit s'insinua majestuosa.

Passa un ramat. Els lloms dels xais són perfilats d'una vagorosa

fosforescència. S'encén un fogueró i branda una campana...

I no us podreu sostreure a la convicció estrafolària que aquella terra

amiga, pregarà per vosaltres mentre es condormeix sota els primers

estels.

### La Vall de Sant Daniel

És una petita meravella pessebrística. Talment un hom l'obira íntima,

entendridora i pura. Ensementada de casetes pintoresques, com de suro,

solcada de torrents manyacs i viaranys abscondits, rodejada de comes

suaus, arrecerada per bosquets i embellida per quintanes, flaira a molsa

i esparreguera.

Hi entreu enseriosits per la tràgica sospita del Calvari a la dreta i

per l'austera presència del Convent en front, l'ombra mística del qual,

en traspassar-la, arran de les parets altíssimes, cegues i empatinades,

us deixa embeguts de silenci, de frescor devota i de somnolència

hieràtica.

L'emoció desvetllada pel Calvari i pel Convent de monges, perdura. Els

saules que voregen el reixorc de Galligans tenen quelcom de palmeres

judaiques, les frondes dels hortets són frondes de passió, i les petites

runes que atalaieu de tant en tant, runes de Sinaí.

Més endintre de la cloterada, es mitiga bon xic aqueixa dolça amargor

bíblica. Us trobeu lluny de l'ombriva influència de la Torre de la O,

--vulgarment anomenada-- enderroc de gesta, ingent sobre un turó

encrespat.

Grups elegants de verns, pollancres, alzines i roures; escorrialles de

fonts amb créixens i llenties; vorades de conreus amb romagueres i arns;

àgils camins de pastors i bosquerols, i obagors d'eures, llentiscles i

castanyers, tot esdevé poc o molt idíl·lic i us convida al repòs i a la

contemplació.

Per això hi van els poetes, els aficionats pintors, els que estimen

sense esperança, els convalescents i malalts crònics. Tots aquests hi

van els dies feiners, car són amics de la solitud; però els diumenges

els camins són concorreguts per famílies menestrales i colles de

disbauxats vergonyants. Uns cerquen les aigües minerals, els altres, el

vi de les vinyes; uns cacen la gana, els altres els pollastres. Més

lluny o més a prop no us mancarà un veritable hostal o una casa de pagès

que en facin per una tarda. Ben pregadet, a cap masia no us negaran el

que hi hagi al galliner i a les tines.

I aquell caràcter dionisíac de la vall és tan innegable que jo mateix no

aconsegueixo separar la remembrança ideal i mística que en servo, d'un

positiu i gentílic regust de truita amb botifarra, olives negres i vi

verd.

La Vall de Sant Daniel no era tan avinent com el Pla a les meves

gosadies d'infant aventurer. No hi anava mai sol, sinó allistat en

quadrilles vandàliques, terror de tota l'animalia obiradora, casolana o

salvatge.

Ens hi deixàvem caure quan les empentes i rebufades de la tramuntana ens

treien dels cims, després d'haver-nos rebregat com un mal drap,

encetant-nos la pell del coll i de les mans i fent-nos plorar els ulls i

arborant-nos de gana.

La tebior de les casetes protegides pels alzinars i la flaire de

llardons que surava ran la finestra entenebrida de la cuina, ens

enllepolia fatalment, a la faisó que als pardals una pila de boll, en

mig d'una implacable nevada.

Abans de deixar-nos veure, darrera un paller, fèiem la nostra recapta,

escuràvem les butxaques, pagàvem el nostre escot al tresorer de la

facció, i entràvem a la masia amb les bruses de col·legial renuades a la

cintura, els pantalons lligats al turmell, les gorres enguerxides i

encasquetades fins a les orelles, esgrimint les nostres armes, dignes

d'una panòplia índia, i llençant crits despòtics de saquejadors.

A desgrat del nostre aspecte de brivalls, un cop havíem mostrat els

diners a la mestressa, ella ens tractava amablement, bo i predicant-nos

criança i reprimint l'aldarull de la nostra xerrameca.

Teníem pressa i ens despacientàvem.

I tantost la dona debatia els ous i la paella grillejava al foc, ens

assèiem, amatents, al caire estellicós de la gran taula de roure, al

banc rústec, desfalcat i trontollaire.

Encara em sembla estar rebent en plena fesomia, el ventijol aromós de

les estovalles de cànem desplegant-se amb l'impuls aqueferat d'uns

braços roigs i molsuts de pagesa exuberant. De seguida arribava la

llesca descomunal de pa de casa, la plata groga amb l'amanit abundós

d'olivetes del terrer, ben assaonat d'oli i vinagre, i a la fi, després

de regruar-la un segle, la truita rossa, cremada de les vores,

sobreeixint del plat girador, ficat de coronell dintre uns estalvis.

A la Vall de Sant Daniel les voluptats i sensualismes prenen un caient

d'entremaliadura de nin i semblen disculpades per llur mateixa

innocència i moderació. És una vall de benaventurança on, àdhuc els

jugadors de cartes, s'abstenen de trucar la taula desaforadament, on

àdhuc els embriagats caminen amb un aire penedit, dissimulant, capjups a

guisa d'homes que rumien un afer d'importància; on àdhuc les dones

perdudes que s'hi arrisquen fan un posat de Magdalena i no s'atreveixen

a profanar l'ombra silenciosa del Convent amb l'escarritx mundà de llurs

polacres.

El mateix sardanejar de les festes anyals no és, en aquella afrau,

l'esbojarrament orgiàstic de certs llogarrets veïns.

Havem de remarcar als que no ho saben, que Sant Daniel és un poble de

cases disperses sense un sol carrer ni indicis de tal. Devés la

cloterada, en un recolze del Galligans, sota uns vells pollancres

venerables, hi trobeu un petit edifici de rajols i una esplanada anexa.

Aquí teniu la Casa consistorial, l'escola i la plaça. L'ègloga

subsisteix a desgrat del caràcter cívic del paratge, i els edictes del

batlle són enganxats devora els nius de merles i el xipolleig de les

granotes.

Allà, però, es celebren els aplecs, i una mena de terrassa adossada a

l'escola, ran del teulat, serveix de cadafalc als músics. La coloraina

festiva dels vestits camperols espurneja en les clarianes del brancam i

l'espinguet de les tenores es dilueix en la fronda, s'apaga en els

herbeis margeners i mor plàcidament. Enyoreu la ressonància engrescadora

de les places vilatanes arroentades de sol, aquella càlida repercussió

de sonoritats que coronen les cases entre polsaguera i exalta el

patriotisme i embriaga de vida.

I és que a la Vall de Sant Daniel tota cosa esdevé morigerada i blana,

d'un bell aire patriarcal i cristià.

En cap altra forània gironina transita l'amor tan de grat i tan

honestament. Als viaranys hi sura la timidesa, els desigs de pecar s'hi

esfumen. Les joves lleteres fresques de galtes, revingudes del turmell,

que tresquen camí de la ciutat, es ruboritzen i baixen la mirada en

trobar-se amb un jove solitari, somniador o artista. I les parelles

d'enamorats suporten la vigilància paternal sense desficis. A molts ni

els caldria; el prestigi del lloc els allibera d'impacències i

fogositats.

L'erotisme abjecte és lluny, als canyers espessos de les hortes, o a les

coquines barbisses de l'Onyar, o a les eixorques parets seques dels

suburbis.

La Vall de Sant Daniel no sols ofrena violetes als romàntics, bolets i

espàrrecs als positivistes, solituds als misantrops, recers als

empiocats; també dóna seny i poesia a l'amor.

A la primavera a cada mata hi refila un rossinyol i a tot moment arreu

hi blanquegen les margaridoies. Llavors les passejades matinals entre el

bàlsam de les flors d'acàcia, la frescor dels pradells emboirats i el

traspuar vergonyant del sol a les crestes dels pinars i avellanedes, són

un tast de paradís per als festejadors.

No existeix un sol cor de gironí madur que no servi, de l'afrau de Sant

Daniel, la puríssima remembrança d'un instant inefable. És l'anís

pervingut d'una ofrena espontània --o els dits commosos, tendres com una

poncella de lliri!-- a la Font d'En Pericot? És la cuixa de pollastre

compartida d'amagat --o les dents blanques, la mossadeta de les quals

ens donaria consol per tota la vida!-- a la Font d'En Miralles? És un

rerassagar providencial i aprofitador a la tornada dels Àngels o potser

la carícia imprudent inevitable d'un ram d'arboç manejat per ella?

Jo hi tinc el meu episodi, jo no oblido unes petites sabates escotades i

un caminar de coscueta que esfloraven la gotellada diamantina de

l'herbei, l'albura remorosa d'un vestit planxat alatejant molt a prop,

l'efluvi d'una nuca festonejada de sol ixent i un lleu i fortuït

contacte, sols epidèrmic, de les nostres mans. També aqueix diàleg:

--Has pensat en mi? --Sóc pensat en tu. --A totes hores? --Sempre!