1923
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## El meu amic Pellini
### I
No era pas un gegant veritable, però era un home que s'obirava de lluny.
En Pellini no es distingia solament per la seva estatura, sinó també per
la seva construcció. Semblava tallat en fusta, una fusta nuada i
revessa, la duresa de la qual no havia consentit fineses escultòriques
ni acuraments anatòmics. Tenia, encara, deixant de banda el seu aspecte
d'escalaborn humà, una mena d'aixafament característic. Li mancava
gruix, com si l'escultor, en modelar-lo, en comptes d'un bloc de
dimensions proporcionades no hagués disposat d'altra cosa que d'un
tauló. Però allí on l'esmotxadura esdevenia característica era en
l'occípit, envaït pels muscles del clatell, un clatell nervut de
gladiador, ample i aplanat com una carretera. L'home, mirat de cara o
d'esquena, oferia un aspecte formidable; mirat de cantell semblava
desnarit, vincladís i aperxallat.
En Pellini era italià, però a força de viure a França havia oblidat la
llengua nadiua i les habituds del seu país. A l'època en què vaig fer la
seva interessant coneixença, estava de contramestre en una fàbrica de
botons. El quotidià traspàs d'en Pellini, en els carrers de la ciutat,
assenyalava les hores i els minuts amb exactitud cronomètrica. La seva
fatxa exòtica l'havia fet popular, i la gent se'n servia com d'un
rellotge públic. Entre les tumultuoses glopades d'homes i dones que
plegaven del treball, ell destacava per la seva alçària i per la seva
marxa regular, seriosa i digna; pel seu vestit de fil net de bugada; pel
seu barret tou i pelut decantat sobre les celles, el qual permetia
obirar un cercle de calvície en el coronell i la musculosa ruta
cervical, torrada i feréstega. I feia son camí per la voravia, tot
enravenat, movent els braços llarguíssims (les mànegues li curtejaven
infal·liblement); aire marcial, a la faisó d'un cabo de gastadors.
Ens parlàrem per primera vegada en un d'aqueixos encontres imprevistos
de caçadors, amb motiu d'una peripècia de l'ofici. A en Pellini se li
acabava d'escapar una llebre (*lebra* deia ell, en son llenguatge
estrambòtic), i es trobava en plena exasperació. Després vaig saber que
altres companys l'havien tractat en situacions similars. En Pellini feia
totes les seves coneixences en el bosc, després d'haver-se-li escapat
una *lebra*. I era que solament en aquelles terribles circumstàncies
l'home esdevenia sociable, amb l'esperança de trobar ajut.
Pel que es refereix a mi, va interessar-me aquell home descomunal i
pintoresc, en plena angoixa, lliurant-se a excessos de furor i
minucioses recerques al mig d'un camp de naps, animant el gos amb les
paraules més tendres i les promeses més afalagadores, exorbitants i
estranyes que un gos pugui oir en la terra.
No oblidaré pas mai l'expressió d'aquella fesomia escardalenca, l'immens
anhel de l'esguard d'en Pellini, l'esbiaixament de la seva boca d'italià
renegaire, la contracció de les seves barres anguloses, fortes i
vibràtils com màquines de triturar marmanya, cobertes d'un pèl
arrostollat, negre com sutge, que començava a emblanquir-se en alguns
indrets. Resultava tan diabòlicament feréstec, que hom no concebia com
una temorenca llebre pogués haver escapat de les seves mans. Demés, en
veure la seva ira, els seus espeternecs ciclopis, la tràgica arruga de
l'entrecella; en oir-lo blasfemar i maleir entre bleixos ardents i
rancuniosos; hauríeu experimentat la vaga temença que la terra, tota la
terra, anava a pagar amb escreix la malastrugança d'en Pellini i del seu
cadell. Oh! segons el dir de l'italià, els camps eren un veritable
podrimener de llebres malmeses pels seus perdigons i no trobades a causa
de l'obstinada intervenció de la Providència, a qui ell, personalment,
no havia pas fet cap greuge.
Vaig provar de salvar el món d'una catàstrofe evitant la venjança del
despacientat Pellini. L'ajudí a cercar aquella llebre posant els meus
cinc sentits i els del meu gos en la maniobra. Ni rastre. Més tard, a
força de reflexions filles d'una llarga experiència i d'un complet
coneixement del que són les llebres, els camps de naps, la jovenesa dels
gossos i la il·lusòria punteria de certs escopeters, vaig aconseguir
apaivagar en Pellini.
Bescanviàrem el tabac de les nostres petaques, el vi de les nostres
botelles, i, encenent les pipes, asseguts en una margenada, ell tocat
d'una profunda melangia, jo d'una alegrança traïdora (sempre diverteix
trobar un company que ha fallat una llebre), sota la benfactora
escalforeta d'un sol tardoral, segellàrem la nostra amistat, que havia
de durar anys i ésser fecunda en joies i esdeveniments.
Abans d'acomiadar-nos, per complaure'l, esmerçàrem uns minuts en una
pacient exploració dels encontorns per si l'atzar ens feia trobar la
llebre, sobre l'existència de la qual jo començava a tenir els meus
dubtes.
Per fi jo vaig acomiadar-me de l'italià, deixant-lo en un estat de
resignació ben satisfactori. El vaig veure desembutxacar un esgarrifós
coltell, arrabassar un nap boal, pelar-lo a consciència i menjar-se'l a
rodanxes amb fervent avidesa, a tall de tros, com qui combrega amb rodes
de molí.
### II
En Pellini i jo vàrem associar-nos per realitzar les nostres excursions
heroiques. Generalment dos caçadors s'ajunten amb l'egoístic propòsit
d'uns guanys en comú així que estan ben segurs que el reramànec de l'un
no espatllarà pas el reramànec de l'altre. En Pellini no havia matat mai
res, ni probablement mataria res en tots els dies de la seva vida.
L'arrencada d'una peça, fos de pèl o de ploma, li desballestava els
nervis: no li donava temps més que per a astorar-se. O tirava de ganyó,
o no es decidia a tirar fins que la cobejada víctima era fora tret. A
més d'irresolut, era emocionable en un grau extrem. De seguida d'un
fracàs romania uns quants minuts amb la boca oberta i el coll estirat,
projectant l'ànima en seguiment de l'escopetada, ansiós, descompost,
trèmul, lamentable. Us hauríeu penedit, veient-lo així, de no portar
èter o aiguanaf en el vostre sarró per a retornar-lo.
Ell prou reconeixia que no era un company digne de la meva fama.
Atribuïa un tant de culpa a l'excessiva llargària dels seus braços, i
per remeiar això afegia fusta, llenca darrera llenca, a la culata de la
seva escopeta virginal. Estava, val a dir-ho, agraïdíssim a la meva
indulgència i generositat. I no deia pas que fossin mortes per ell les
perdius que jo li regalava i que, penjades en el seu sarró, oferia a la
cobejança dels transeünts, que es giraven per contemplar-lo a la llum
esblaimada dels fanals públics; però tampoc feia constar que les hagués
mortes un altre.
Em pagava, però, amb una fidelitat agressiva de gos de presa. Després
del gerent de la fàbrica, era jo l'única persona en defensa de la qual
ell s'hauria deixat fer trossos.
A mi no em venia pas malament un companyó del seu aspecte i de la seva
llargària. Mai fa nosa, un home així, anant per deserts i carreteres, i
en les inevitables transgressions dels que trepitgen terres d'altri,
creuen vinyes i voregen sembrats. Havia notat que, anant amb en Pellini,
les gents esdevenien més amables, i àdhuc els cans de les masies
lladraven més de lluny. Era un fre de la gelosia pagesívola, un guaita
excel·lent i una magnífica perxa d'abastar figues. Em tenia encantat.
La seva figura, d'una rudesa bizantina, decorava tan bé les pinedes i
les brugueres, que jo no les concebia pas sense ell. Hi caminava amb una
actitud de bàrbar perseguit, flectint la còrpora per no empessonar amb
les branques baixes, ensumant la boscúria amb els badius del seu nas
enorme furients d'instint, inquieta la mirada, lleugera l'espardenya,
amb les vetes entortolligades damunt dels pantalons, cosa que el feia
semblar més camallarg, més immens. Si en lloc d'una innocent lafoucheux
hagués dut una fona o un manat de sagetes, prou l'hauríeu pres per un
contemporani de Viriat, car el meu company encara anava escrutant la
malesa mata darrera mata, a la faisó de qui es juga la vida en una
empresa més transcendental i humana que la d'espantar conills i sembrar
municions sense solta ni volta.
Les imposants solituds de la nostra predilecció no havien pas contemplat
una fatxa de caçador més escaient, des de la prehistòria, que la de
l'inofensiu italià, qui, per millor desmentir les apariències, duia
sempre una pastilla de sabó aromàtic per rentar el gos i rentar-se ell
en la primera bassa que voregéssim.
### III
En Pellini tenia mil rareses com aquesta. Jo m'havia proposat
ensinistrar-lo; però indubtablement aquella depressió de l'occípit
constituïa un obstacle irreductible. Per altra part, ell s'havia donat a
la vida bosquetana per instint. Aquelles excursions dominicals servien
de compensació al seu esclavatge de contramestre: eren un bell retorn a
l'existència nòmada que en Pellini havia gaudit; la furiosa revenja d'un
marxant d'ulleres fracassat contra els tocs imperatius de la sirena i
l'entaforament industrial. Eixia al camp amb una estranya follia de tots
els seus sentits: hi havia voracitat d'horitzons en els seus ulls;
voracitat de flaires silvestres en els seus narius descomunals;
voracitat d'aigua neta en les seves mans peludes i cepades; voracitat de
rumors en les seves orelles amples i rudimentàries d'orangutan; i no us
dic res de la voracitat de les seves mandíbules, que ho mastegaven tot,
des dels queviures del sarró als fonolls dels marges. Àdhuc mossava
l'impalpable; les emanacions reïnoses dels pinetells, les odors de les
molses i de la fullaraca, l'efluvi salabrós del mar llunyà que duia el
ventijol. I a tothora hauríeu percebut el claquejar eròtic de la seva
terrible ferramenta dental.
Per això no parava esment en les meves reflexions i seguia tan pèssim
caçador i mal estrateg com el primer dia d'anar amb mi. Giragonsava per
les muntanyes d'una manera arbitrària. Tan aviat se us posava al davant
com al darrera, perseguint ocells de mala mort, i a vegades ocells
fantàstics, meravellosos. Un dia vaig sobtar-lo en un estat
d'engrescament inenarrable; havia vist un lloro en una sureda, i
intentava fer-se'l seu de totes passades. Ara digueu-me: quina bestiola
de les nostres latituds pogué ésser confosa, en la imaginació de
l'italià, amb un lloro salvatge?
Li feia molta por una perdigonada mal dirigida, però maniobrava talment
per merèixer-la. Calia tenir molt seny per a no afusellar-lo. Oh! heu de
pensar que, una petita clariana del bosc, el mateix la tapa un camell
que un ull-de-bou; i, si jo hagués tirat barroer sobre qualsevol cosa
bellugosa, podia, amb gran justícia, confondre en Pellini amb un
capsigrany.
D'en Pellini no us en podíeu pas refiar. Mentre no rebia una desil·lusió
massa forta, encara el daler de la cacera el mantenia dòcil. Després, en
el descoratjament, es lliurava a les seves rareses de sibarita o de
misantrop. En els moments més culminants i decisius d'una peripècia
cinegètica, el trobàveu parat contemplant els núvols, o s'asseia en un
roc a fumar una cigarreta, o li agafava una sobtosa rauxa d'entendriment
per la seva gossa Flora i es posava a acaronar-la i a dir-li tendreses,
mentre les perdius li peonaven a tret.
### IV
De totes maneres, les accions d'en Pellini en el bosc eren executades
segons una mena de ritual característic. En Pellini no feia pas un àpat
sense sotmetre's abans a un minuciós lavatori amb l'aigua més pura que
fos possible assolir. Després li calia un cim, un tocom panoràmic i una
ampla llosana que li servís de pedestal. A voltes, per a aconseguir tot
això, perdíem una hora.
Ah! els àpats d'en Pellini també tenien una formidable significació.
Venien a ésser una missa de gola panteística, la gola d'un miserable
dispeser tavernari que, amb viandes fredes, ha de saciar un ventrell
insondable.
Sempre resultava una sorpresa per al meu esperit i per als meus ulls el
contingent del sarró de l'italià. El buidava amb les faccions radiants,
solemnialment. Malgrat el costum de veure semblants preparatius, jo no
podia pas estalviar-me una esgarrifança terrorífica en front l'amenaça
d'aquella tragèdia pantagruèlica: un pa de sis lliures en el qual la
molla havia estat substituïda per un fantàstic mostruari de carnassa
d'hostal; l'enorme botella, inflada, fins a rebentar, d'un vinàs negre
que transporava el cuiro i tenyia els filats del sarró; i la llesca d'un
formatge de Gruyère, i la paperina dels entremesos (pebrot confitat,
olivetes de la terra, i qualque anxova recoberta d'una crestallera de
sal).
I en Pellini ordenava els queviures i obria aquell pa amb aquesta
manipulació seriosa, reverent i hieràtica del sacerdot que obre, fulleja
i tria, en el missal, l'evangeli de la diada. I adoptava demés una
positura especial, fent per manera que, des de la gorja al ventre, el
camí fos expedit, sense revirades ni entrebancs, i començava a moure
aquelles mandíbules d'acer amb un perfecte ritme de tremuja. Però hi
havia temporades que en el sarró del meu company hi transitaven les set
vaques magres del somni de Faraó. Això esdevenia en certes situacions
interines, quan l'italià deixava la dispesa en un dels seus exabruptes,
resolt a fer-se la vida ell mateix per no morir de fam a mans dels
altres.
Llavors l'hauríeu vist mossar llenques de cansalada crua, blanca i
llefiscosa com sabó. Segons com, substituïa aquest companatge per mitja
dotzena d'arengades. Se les empassava amb llestesa, tal i com havien
eixit del barril, amb rovell, escata, ganya i espina, en dues
queixalades, com si fossin melindros. Però a l'estiu aquests menjars
l'assedegaven. A l'estiu es preparava unes sopes de la seva invenció,
que reunien no sé quantes virtuts. Deixatava un parell d'ous en un plat
soper de pagès, el curullava de vinàs corferrador de la seva botella,
tirant-l'hi a raig furient, i de seguida hi feia suca-mulla. Era, en
veritat, nauseabund veure-li pescar amb els dits aquells trossets de pa
que sobrenadaven en el brou entre escumaralls sanguinolencs; però en
Pellini era home mort, sense aquesta triaga.
I tenia tanta fe en els seus sobrenaturals efectes, que solia
oferir-me'n una part amb una espantosa insistència. Vaig haver
d'esmerçar tota la meva energia per refusar tan generosos i reiterats
convits, energia que no havia pas sabut tenir el seu gos, que se
l'empassava amb una inversemblant delectació. En Pellini, però, es
purificava d'aqueixes abjectes golafreries lliurant-se a perllongades
neteges en totes les rieres i rierols on l'aigua clara i engorgada li
oferís un rabeig suficient. Ensabonava primer la Flora, que es deixava
ensabonar amb una voluptuositat de barjaula; després s'ensabonava ell.
Braç-nu fins a la sagnia, espitregat, cobertes de bromera les poderoses
esplanades del clatell, espatlles i estèrnum, feia les seves ablucions
en el desert, amb un aire seriós, litúrgic, el mateix que un alarb.
### V
Els gossos d'en Pellini estaven absolutament renyits amb els rastres.
Tenien el nas a la cua, com se sol dir. Ell prou era un excel·lent
pedagog. Els ensinistrava a fer habilitats increïbles. Portaven a la
boca els ous de gallina sense esclafar-los; collien de terra monedes de
dos rals; li anaven a cercar la petaca oblidada, el mocador de butxaca,
el cabàs del berenar, encara que fos a la fi del món; li llevaven el
barret, les sabates i els mitjons; li pujaven al llit tota la roba que
escampava per les cadires en despullar-se; i li servien de mosso, de
cambrer, de ragatxo i escarràs: tot això prou; però tractant-se
d'aquelles perdius, d'aquelles llebres, d'aquells conills i d'aquelles
becades inassolibles, els desenganys els havien tornat escèptics. Tot el
que més, feien la comèdia d'entusiasmar-se un poc de seguida d'esclatar
l'escopetada, per quedar com cal als ulls de l'amo. Ell se me'n queixava
sovint, de tal comportament; i jo, posant-me de part dels gossos, solia
respondre-li: --Desenganyeu-vos, Pellini: un gos no pot pas ésser una
enciclopèdia.
Cal saber que l'italià no tenia família ni amistats. Vivia sol en una
casa de la plaça del Carril, de planta baixa, i havia llogat la botiga a
un carnisser. Els gossos, doncs, constituïen les seves úniques
afeccions. Oh! els gossos duren poc; i estimar els gossos com si fossin
persones de la nostra sang, és viure en dol perdurable.
Un tal Black morí de l'estricnina municipal. Aquest fet, narrat per en
Pellini, era una història de Bòrgies tenebrosa i corprenedora. Tres dies
i tres nits tingué el pobre Black de cos present en el seu propi llit.
Esperà el diumenge per enterrar-lo amb tota solemnitat, i féu intent de
dedicar-li uns funerals. Després planejà una refinada vendetta contra
l'escombrariaire assassí. Horrorós! En Pellini, en confiar-me el seu
secret, desencaixat i llòbrec, mossava les paraules carrisquejant les
dents com si entre elles tingués el cor del miserable subaltern,
instrument d'enveges, eina d'una intriga infernal, subterrània.
Una altra tragèdia afligí, alguns mesos més tard, el meu bon companyó.
Era tal l'esfereïment que li causava el seu record, que no la vaig pas
saber per ell mateix.
Jo havia descobert un misteri en les accions d'en Pellini. Cada matí
dels que eixíem a cacera, en arribar a un turonet rocós, li agafava un
desfici singular. Amb bones paraules, amb l'excusa d'una necessitat
peremptòria, solia deixar-me. Jo l'esperava fumant, assegut en un terme,
vora el camí, un poc despacientat, car en Pellini tardava massa. Prou
era mon desig fer-me càrrec de les maimoneries de certs organismes; però
no podia reprimir el frisament: jo em fonia per començar la batuda. Per
altra part no deixareu de trobar inexplicable que sempre,
invariablement, coincidís la urgència amb el paratge, com si una mica
més ençà o més enllà no hi hagués espai ni lleure per a realitzar
semblants afers.
El Xato, un terrible matador de conills que solia acompanyar l'amo d'en
Pellini a fer algunes caceres, va revelar-me el secret: en Pellini
visitava una tomba!
Sí, una tomba! Eren remembrances amoroses, promeses d'una fidelitat
eterna, sospirs, llàgrimes, segurament, ço que l'inconsolable Pellini
anava a ofrenar en la intimitat del roquisser. Allí, sota una olivera,
jeia un cadell, la finor i preciositat del qual jo li havia oït ponderar
infinites vegades com un do del cel immerescut. Es trencà l'espinada en
un accident incomprensible en qualsevulla altra bèstia que no hagués
estat pujada amb artifici, a força d'emulsió de Scott i flor de sofre.
--Jo mateix --comentava el Xato, testimoni de la desgràcia-- he fet
salts més perillosos, i no tracto pas de comparar-me amb un gos
mallorquí. El cas és que hagueren de matar el cadell; però en la vida de
l'italià aquesta nova tragèdia hi féu un esvoranc.
I en Pellini volgué rescabalar-se de tantes amargors: s'obstinà a vèncer
la desgràcia suplint un mort per dos de vius. Adoptava filantròpicament
tots els gossos abandonats. Així la seva canilla arribà a ser un curiós
mostruari de borderia, i el celobert de la seva casa, un hospici.
Mentre durava la veda, en Pellini cada festa eixia a orejar aquella
tropa bulliciosa. Es mudava, s'endiumenjava, distribuïa morrions,
encadenava els més avalotats, i feia la seva aparició en els passeigs
forans de la ciutat amb la mateixa actitud orgullosa i petulant d'un
burgès pacífic.
### VI
No cal dir que en Pellini era la mofa de la gent irreflexiva. Entre els
caçadors, especialment, passava per un home indigne de consideració i
apreci. I, no gens menys, valia més que la majoria dels que tractaven
d'embromar-lo. Fidel, obsequiós, delicat, sincer, la seva companyia us
resultava grata, car podíeu comptar amb ell en tot perill i en tota
tribulació. A través de les fenomenals rareses del seu caràcter, hi
endevinàveu un cor d'infant. Les seves mateixes susceptibilitats, les
seves ires extremoses i horribles, es resolien innocentment en llamps i
trons sense dany per a ningú. Tenien sempre un tirat de rebequeria
passatgera: partien d'una futesa i s'aturaven en una altra futesa.
El més gros terrabastall de nervis i bilis que jo he presenciat en la
vida va oferir-me'l en Pellini, un matí, a casa seva, motivat per una
mala jugada de l'hostaler.
Era molt dejorn quan jo vaig trucar a la porta del meu company. En
Pellini, abans de partir a la muntanya, necessitava els seus tres quarts
d'hora per a fer els preparatius indispensables. Aquell cop, però,
estava del tot llest: havia conduït els cadells, els havia barrat el
celobert on grinyolaven desficiosos, s'havia cenyit la immensa canana,
lligat amb cura les fortes espardenyes de doble recosit i sola
enquitranada; desgreixat l'escopeta, embolicat amb paper de diari
l'imprescindible sabó dels lavatoris, omplenat de sal el tarut de canya,
i introduït en les bosses interiors del sarró, amb minuciositat
burocràtica, tots els documents que un estranger suspicaç creu
necessaris en una excursió de guerra (cèdula, llicència de caça,
certificat consular, etcètera); però li mancaven les provisions de boca
encarregades el dia abans. El dispeser, que vivia unes quantes portes
més amunt, es retardava llastimosament. Res tan funerari i ensopidor com
aquestes encallades matinals, dins una estança casolana, a la llum
esblaimada d'una espelma, mentre a fora el dia creix, i es deixonda la
gent, i oïu el transitar i els xiulets dels altres caçadors que us
prenen l'aventatge.
A la fi sonaren uns esclops en el llindar de la botiga, i entrà un xicot
amb l'aire tímid i marcit d'un ventafocs. Duia un pa rodó de sis lliures
sota el braç i una botella replena a la mà, que feia brandar a tall
d'encenser. En Pellini va arrabassar-li aqueix fato d'una manera
violentíssima.
Havia deixat la botella en una cadira, i romania amb el pa entre les
mans donant-li voltes i més voltes... El pa anava embragat amb un
cordill d'empalomar que mantenia ajustades les dues meitats, en el tall
de les quals suquejava el farciment. I en Pellini anava tornant-se
verd... En Pellini era gormand del pa de barra; i en Pellini, en
trobar-se a deshora amb un pa rodó poc cuit, flonjo i estireganyós,
esclatà en improperis, en renecs, en una d'aquelles follies magnes,
sobtoses, sense aturador, espantoses, catastròfiques.
Aixeca el pa amb tota la llargària dels seus braços, que era molta,
etzibant-lo contra les parets. I el pa xoca i rebot com una pilota,
esquitxa el greix del sofregit, i rodola pels rajols envestint els
gossos. I els gossos, estemordits, corren i brinquen amb la cua entre
cames. I, no bé el pa s'atura, en Pellini, amb una tremenda puntada de
peu, el torna a empènyer; i és una dansa folla, una persecució
acarnissada de l'home al pa, del pa a les bèsties, de les bèsties als
mobles, que trontollen i cauen... El furor de l'italià és intermitent:
d'aquí a aquí cull el pa i el contempla un instant, sostenint-lo amb les
dues mans sota el seu esguard tràgic, pregon i reflexiu, com Hamlet el
cap de mort; d'aquí a aquí el llança una altra volta i tornem a
ballar-la. I el pa anava nafrant-se, estoveint-se, ensementant
d'engrunes el camp de batalla; però els lligams resisteixen, i en
Pellini, aquell jorn, ha d'agrair a l'heroisme dels cordills el no
quedar-se sense vitualles.
Cinc minuts després el meu amic es doblegava a la fatalitat i reia amb
mi el cas paradoxal d'uns gossos fugint d'un pa farcit de vianda
apetitosa, xop de greixum, i discutíem si ofrenant-los-el amb menys
violència haurien pogut resistir la tremenda indirecta.
### VII
La companyia d'en Pellini tal com Déu l'havia fet acabà per a ser-me
imprescindible. Al mig del bosc, en els àpats, durant les llargues
caminades de l'anada i del retorn, les seves consultes, les seves
inquietuds misantròpiques, els seus laments d'il·lús, em distreien tant
com els seus fets de mal caçador. Vaig arribar a heure una perfecta
noció de la seva trista vida de solitari, de la seva fenomenal
innocència, del seu estrambòtic sentimentalisme agreujat per una punta
d'enyorança de la pàtria i de la llar, que gairebé no recordava on eren.
En moltes ocasions vaig cometre la vilesa de provocar la seva exagerada
susceptibilitat per divertir-me. Em complaïa a domar-lo. Tres coses
espantaven en Pellini: el caminar de nits, el fum dels meus foguerons i
el perdre's al mig del bosc; i aquestes tres coses va haver de
suportar-les, durant tres o quatre anys gairebé cada festa. El deixava
expressament en la muntanya així que no me'n podia refiar; encenia les
mates del seu voltant per foragitar-lo del lloc que havia escollit, on
pensava entaular-se; i retardava l'hora del retorn pel gust d'oir-lo
empessonar amb les arrels i pedres dels viaranys, i declarar-me, entre
renecs, la seva aprehensió d'esguerrar-se.
I en Pellini reconeixia la meva superioritat de caràcter i em feia
confidències íntimes grotesques: inicis de perversió intentats contra
d'ell per alguna treballadora desimbolta; lleus esperances de trobar una
companya que el suportés; desigs informes de gustar una aventura
romàntica; un tast d'amor que no fos revenut. Oh! a l'italià la dona li
semblava tan esquerpa i difícil d'emmallar dintre el sarró com la feram
de les muntanyes. Es fonia per les pagesetes fresquívoles i gràcils que
trobava pels hostals i carreteres, i els murmurava, en passar, estranyes
gentileses, amb aquell llenguatge desballestat de rodamon.
D'una verge escaient i ben plantada en deia una bicicleta. Mai he sabut
per què. En definitiva era un faune angelical que es mirava les nimfes a
través del sisè manament.
Per completar la psicologia d'aquest home singular, vaig a contar-vos
una anècdota fortament divertida. Era en l'època en què en Pellini
trescava per les rutes amb la seva caixa d'òptic a l'espatlla. En
Pellini es trobava a l'Empordà. La fosca l'havia sorprès en despoblat,
i, per més dissort, la tramuntana bufava de valent. En Pellini, al cap
de dues hores de caminar, sacsejat per les ratxes, mort de fred, espeuat
i esmaperdut, aconseguí un hostal solitari. Trucà a la porta segurament
amb massa impaciència i delit, car, després de llucar-lo per un
finestronet, malfiant-se del seu aspecte i de la seva pressa, varen
negar-li l'acolliment amb males paraules. En Pellini no tenia pas geni
per a insistir; tampoc tenia habilior de passar de llarg. No li quedava
altre recurs que redossar-se en els pallers del mateix hostal; però el
trist marxant d'ulleres ensopegà amb una tanca de filferro, i, molt
respectuós amb la propietat particular i les lleis espanyoles, que ell
considerava severíssimes aplicades a un estranger, hagué de renunciar al
bell propòsit.
Els pallers brandaven a l'impuls de l'huracà en creixença, escampant un
núvol de vilordes; i en Pellini comprengué ben aviat que, si persistia
irresolut a contemplar aquell espectacle, anava a morir garrativat.
L'instint de conservació li féu obirar una gran bóta desfonada. Romania
en abandó entre les desferres d'un llenyer, i evidentment podia
disposar-ne. Va ajeure-la, orientant-la de cara al migjorn, i s'hi
encabí de la manera que Déu li va donar a entendre.
Dintre el bocoi l'italià hagué d'adoptar una positura molt semblant a la
d'un pollet nonat dintre la clova. La bóta, demés, a cada moviment
acomodatici del malaurat Pellini, emprenia una oscil·lació suspecta. Amb
una mica que es revirés corria perill d'empendre una vertiginosa
carrera, rodolant plana enllà fins al mar.
En Pellini, alarmat, eixí a reblar-la. Més tranquil amb aquella fixesa
aconseguida, las de la caminada, marejat dels rumflets i dels patacs de
l'oratge, es condormí amb una irresistible sopitesa.
Cal haver conegut en Pellini, haver-lo amidat de cap a peus, per
compendre la poca durada d'aquell son.
El cruiximent d'ossos l'esparvillà, no pas del tot per arribar a fer-se
càrrec de les coses.
La desfonadura del bocoi encarava a un bosquet de pins, i en Pellini, en
la semiinconsciència del seu desvetllament, veié darrera els pins una
claror sinistra. Un gran tros s'arborava en un flamareig purpuri, viu,
centellejant entre somortes i apagades roentors de brasa.
La sensibilitat infantívola de l'italià no necessitava tant per a
sobreexcitar-se. No havia sopat, i aquesta circumstància augmentava, si
voleu, la natural predisposició al sentimentalisme desficiós i
planyívol. A més, un home que es veu reduït a cercar acolliment dins un
atuell inservible, en un llenyer, al caire de la cuneta d'un camí ral,
està en situació de compendre millor que ningú les desgràcies d'altri.
En Pellini, doncs, començà a reflexionar sobre les incalculables pèrdues
que causaria el foc, sobre la impotència dels homes per a extingir-lo en
aquella nit de tràngol, sobre la seva pròpia i involuntària passivitat
d'espectador... Ah! qui sap si, de resultes d'una semblant catàstrofe,
un altre desgraciat resseguiria les rutes en la fosca inclement, i el
foragitarien dels hostals com un llebrós, i es cargolaria com un cuc
dintre un bocoi escadusser! I en Pellini sentí que se li mullaven els
ulls, que li baixaven les llàgrimes cara avall, que plorava, sense
estremitud, dolçament, el mateix que un orfe, el mateix que un
incurable, amb l'ossamenta i l'ànima adolorides, apiadant-se d'ell i del
pròxim... I seguí plorant, mentre la foguera destructora prenia un rar
paral·lelisme amb el cercle de la desfonadura, i creixia enlairant-se,
cada instant més arrodonida, més retallada en el blau del cel... I en
Pellini, de sobte, hagué l'evidència que plorava en front la lluna, la
freda i majestuosa lluna, que remuntava l'horitzó, nítida, refulgent,
esterrejada pel refregar d'aquella tramuntana corsecadora.
### VIII
I bé: el meu amic Pellini fou prou humil per a ofrenar-me aqueixa
aventura del seu passat. No vaig pas gosar riure-me'n. Des d'aquella
hora s'afermà la nostra germanor. Un jorn en Pellini va acomiadar-se.
Partia a la seva terra: acabava de tenir notícies d'un parent, i no
volia pas morir sense conèixer-lo, i saber d'ell, amb certesa, quin era
el seu poble i qui havien estat els seus pares.
El còlera, aquella temporada, flagel·lava la Itàlia. I en Pellini no ha
tornat mai més.
## L'expiació d'En Serradell
Can Serradell era una d'aqueixes masies grans com un poble, blanques com
la neu i rioleres com el sol de primavera; on hi ha abundor d'espigues
de moresc espellofades endomassant els finestrals, un xiprer esponerós,
una bassa amb oques i un colomer nou.
Vora aquestes masies sol verdejar-hi un pradell i allà pasturen els xais
més arrodonits i de llana més neta, els bous més grassos i les poltres
més enjogassades del comarc.
L'amo sol ésser un home ferm, de clatell molsut, espatlles amples, cap
rodó i orelles carnoses, roges com la cresta d'un gall, que s'enfonsen
en l'ufanor dels queixos a la faisó dels repuntats d'un matalàs.
L'Anton Serradell encara superava en puixança a tot lo que l'aspecte de
la masia arribés a suggerir.
En deu llegües a l'entorn no n'hauríeu trobat pas un altre que pogués
comparar-s'hi en gruix i estatura. Resultava imposant, i s'entaulaven
discussions i, àdhuc joguesques, sobre la seva força i el seu pes, que
guanyaven sempre els que tiraven llarg.
Un propietari d'aqueix calibre forçosament tenia d'ésser respectat i ben
vist en la contrada. Així era. En parlar-se d'homes honrats, devots de
cor, amb paraula de rei, bons pagadors, seriosos i caritatius sense
prodigalitats; de caps de casa intel·ligents; d'esposos fidels; d'amos
severs però humanitaris; de pares rígids però amants, i de descendents
de bona nissaga, es retreia En Serradell com un exemplar únic,
indiscutible.
Per això el seu arbitratge era sol·licitat ben sovint i ningú no gosava
contradir-lo. Pagès a qui donava la raó En Serradell, pagès que la
tenia, almenys així ho confirmaven els fets i els tribunals de justícia.
En Serradell era de la fusta dels jutges, dels grans jutges rurals, i no
era pas que li haguessin anat al darrera per fer-l'en. Però militava al
partit tradicionalista i sentia repugnància a servir les institucions.
Auster de paraula, fred de concepte, serè en la discussió, només
s'expressava amb certa vivesa en tractant-se de gent dolenta; de
lladres, heretges i assassins. Llavors, infaliblement, acabava
sentenciant-los en un sol mot rotunde i expressiu: "la forca".
En Serradell no tenia més fills que una noia, la pubilla, criada amb
tots els miraments de tal i promesa amb un jove hisendat natural de
Vich, a qui anomenava "el gendre", avançant-se als esdeveniments.
Un jorn En Serradell se n'anà al llit sense sopar. Estava vermell com un
perdigot i tremoladís com una fulla d'àlber. Li aplicaren alguns remeis
casolans. L'oli de llangardaix i la infusió de flor de saüquer corrien a
dojo per dintre i per fora d'aquella córpora descomunal, resseca i
ardenta com les parets d'una bòbila abrandada.
El promès de la pubilla li féu la presentalla d'uns escapularis de la
Verge del Remei. En Serradell no va pas conèixer-lo i mentre l'altre li
ficava els escapularis a la pitrera no deixà de dirigir-li mirades
tremebundes donant-li el tractament d'usía. El deliri continuà dos dies
més. Vingué el metge, i darrera el metge el rector i darrera el rector,
el notari. La faç d'En Serradell anà tornant-se morada i en apuntar el
fred a les extremitats, tingué un moment lúcid.
L'esposa, la filla i el futur gendre restaren anorreats, feixugament
anorreats, el front atuït, els ulls fora de les conques, sense habilior
de plorar, ni de gemegar, ni de moure's, ni de complir els deures
pietosos que són de consuetud en un cas com aquell, o sia: cloure-li els
ulls, amortallar-lo o disposar que l'amortallessin, fer-li lluminàries,
pregar per la seva ànima, escriure als parents, preparar l'enterrament,
convidar els amics i posar en doina el servei a fi d'obtenir el
menester...
Una horripilant escena acabava de desenrotllar-se en aquella cambra. En
Serradell els havia cridat un a un, pel nom respectiu i pel títol
familiar que els corresponia. Els manà barrar les portes a la faisó de
qui es proposa revelar un secret transcendental. Els acoblà a un costat
del llit a fi d'estalviar-se de girar el cap d'una banda a l'altra; els
féu apropar molt perquè el sentissin sense cansar-se la gola i, entre
raneres i sanglots, guaitant a l'entorn amb desconfiança, es confessà
culpable d'un gran crim.
No l'especificà En Serradell, però son desfici, la seva desesperació i
l'aire solemnial de les seves paraules i accions explicaven clarament la
magnitud del pecat. El tal pecat li torturava l'ànima. Ni l'absolució,
ni la penitència foren suficients a curullar son desig expiatori. Calia
una fórmula de justícia humana, un simulacre de punició corporal per
envestir, animós, les portes de la mort i el judici de Déu. Els prengué
jurament que complirien, executant-les punt per punt, les disposicions
que anava a dictar referents al cas. Juraren. Quin remei! En Serradell,
però, no estava satisfet. Signà que li despengessin el Crucifix de plata
que feia joc amb la pica beneitera. Va enlairar-lo per damunt la testa
de les tres persones. El gest imposant del moribund colpí la muller, la
filla i el gendre. Caigueren de genolls. Els demanà que tornessin a
jurar. Dubtaren un instant. Quina cosa més dura de complir seria aquella
quan se'ls exigia tantes garanties, no menys que el testimoni de Jesús
crucificat! En Serradell mantingué el seu gest comminatori. Sentiren el
fred metàl·lic de la sagrada imatge que els resseguia el front. I
juraren per segona vegada!
En Serradell no desmentí pas, en aquesta ocasió, la seva fama de just i
conseqüent. S'aplicà a si mateix aquella sentència única, símbol d'una
arrelada concepció jurídica, que tan sovint esmentava el brau
tradicionalista, referint-se als lladres, als assassins i als heretges:
"la forca".
Exigí que el pengessin, senzillament.
Mentre donava les necessàries instruccions el sobtà la darrera basca.
Ben considerat no era pas gens fàcil de complaure En Serradell.
El jove viguetà no feia més que amidar el cos del difunt i sospesar-lo
d'esma. Les dones reflexionaven el nou trasbals que els venia a sobre.
La vídua es redreçà, i, amb tota l'energia del seu fanatisme, digué:
"Fills meus, un jurament lliga més que cent cadenes; ja hi hem pensat
prou. Si jo fos home, a hores d'ara tot estaria a punt". El futur gendre
es donà per entès. Eixí de la cambra mortuòria; vagà pels encontorns de
la casa i va aturar-se al peu d'una formidable alzina, una de les
branques de la qual s'allargava horitzontalment. "La nata". Retornà a
dintre i es ficà a la cuina sempre amb aquella confusió d'idees del que
vol i dol, del que cerca allò que no desitjaria trobar, del que espera
topar-se amb la impossibilitat que l'excusi d'una feina repugnant i
compromesa. Escalfant-se en la llar hi havia el pastor i el mosso. "Una
corda; em faríeu la mercè d'una corda?" Li dugueren una corda cadascú.
Cap de les dues servia. Determinà no cansar-los més. Si sospitaven el
què! El corferí la terrible noció de la responsabilitat que afrontava
organitzant el penjament d'un cadàver. No hi pendria cartes la justícia?
Una altra qüestió calia resoldre. Havien d'esbombar la mort d'En
Serradell o mantenir-la oculta? En el primer cas, en descobrir-los,
serien acusats de profanadors; en el segon, d'assassins.
De tota manera, fent ell de botxí, necessitava un estiracordetes. De les
dues dones no podia pas refiar-se'n.
O aquell jurament!
El rector s'expressà així:
--Fill meu, jo no haig d'intervenir en aqueixa cerimònia. La meva
presència no evitaria pas l'acció dels tribunals. Riscaria molt sense
lliurar-vos de res. Ara haig de fer-vos sabedors que em guardaré prou,
com d'escaldar-me, de desempenyorar la vostra paraula. No tinc facultats
per tant. Déu Nostre Senyor m'ho retrauria, i amb raó. Quin cas i quin
exemple!
El jutge de pau, digué:
--A mi no em vingueu amb orgues. Preferiria no saber-ne un mot. Faré
l'orni per respecte al sant baró i al bon intent que us ha menat a casa
meva. Altrament jo, en el vostre cas, m'acontentaria de posar-li una
vaga escorredora al coll i enterrar-lo així... És una pamema, ho
reconec, però jo no puc pas creure que el vostre sogre hagués fet el
propòsit d'enviar la família a presidi.
Els parents, tot just arribats, hagueren de dir-hi la seva. La vídua els
reuní en una cambra apartada. La pobra dona no assossegava. Sempre
humil, sempre reverent, disposta a executar les ordres del seu marit,
tingut per infal·lible, els dubtes i les dilacions l'exasperaven. Els
parents escoltaren la revelació de la muller d'En Serradell i les
consideracions del gendre, amb aire idiòtic. Els homes repetien: "quin
disbarat! quin disbarat!" i ningú els treia d'aquí. Elles ploraven a
llàgrima viva. Per fi un jaio corsecat, d'ulls lleganyosos i pelut de
mans com un mal dimoni, proposà un penjament íntim, executat ben de
pressa, en un dir Jesús --tots els presents hi donarien un cop de mà--
dins la mateixa cambra del difunt, barrant les portes i finestres,
després de foragitar tot el servei de la masia.
Aquesta solució agradà a tothom. Havien transcorregut vint-i-quatre
hores des de la mort d'En Serradell. Fosquejava.
El sopar de dol fou ben trist, i això, ateses les consuetuds rurals
resultaria inexplicable, sense fer ressaltar que una gran preocupació
embargava els convidats. La corpulència d'En Serradell els acovardia. A
semblança dels macips a qui espera una feina imprevista i dura, menjaven
en silenci, malcontents de la seva sort.
El futur pubill retornà del poble a les vuit tocades. Duia una gran
barrina de carreter, uns ternals i una corda nova. Ho posà en un recò
per a no fer mal d'ulls. S'havia modificat una mica el pla del jaio. Per
això deixaren que els mossos i criades, pastors i rabadans se n'anessin
al llit. Treure'ls en aquelles hores equivalia a significar-los l'intent
d'alguna malifeta.
A les deu, així que la casa estigué en quietud, muntaren, un a un, amb
precaució de conspiradors, a la cambra mortuòria.
El pubill barrinà un cairat, enfilant-se al cim d'una escala d'estisora
improvisada. Les serradures queien sobre el ventre del mort, que
semblava esperar molt fredament l'hora de l'expiació.
Pel forat travesser de la biga volgueren introduir-hi la corda nova;
però era massa gruixuda. Llavors la pubilla, única entre els presents
llevat de la seva mare, que coneixia els trasteigs de la casa, se'n
baixà a les corts a cercar-ne una altra. Trigava en tanta manera, que ni
que hagués anat a la fi del món. L'aire de l'habitació es feia
irrespirable, i aquells congregants resistien el fum dels quatre ciris,
ventallant-se amb els mocadors de butxaca plegats en quatre dobles. La
pubilla es presentà amb el ronsal de l'euga. L'allargà al seu promès
esclatant en una rauxa de llàgrimes i sanglots veritablement
comprometedors. Les dones, rodejant-la, posaren sordina al seu desconsol
intempestiu i sorollós. Li taparen el cap amb un mocador de caputxa i
l'arreconaren.
--I dòs què, filleta!... i dòs què!... ¡Pitjor fóra que es condemnés,
burranga!
Entretant el pubill havia conjuminat una baga amb la corda de l'euga, on
va encabir-hi el ganxo del ternal. Aviat l'aparell macàbric restà a punt
de funcionar. Arribà l'instant basardós d'endogalar el mort. L'home de
les mans peludes hi ajudà de bon grat, amb una traça inusitada. "Ai
Senyor, digué una cosina germana d'En Serradell, mai se sabrien les
aptituds de les persones si no es posaven a prova!"
Ja sols calia estrebar el llibant. S'hi arraparen quatre dels presents.
El difunt començà a bellugar-se amb aqueix estoïcisme feixuc de paca de
cotó estirada pels garfis d'una grua. De primer oscil·là un poc a dreta
i esquerra, després es revirà com qui muda de jaient i, per fi,
allargant el coll, prengué una actitud dubtosa de toca-son, si m'aixeco
o no m'aixeco, i no passava d'aquí.
En Serradell devia pesar molt, però indubtablement la temença absurda de
fer-li mal reduïa les energies musculars dels que estiraven. Demés,
mancava l'unitat de forces.
--¡Va... ooup, va... ooup... va!... Aqueixa veu espontània i directriu
sonà ben respectuosa al començament; després pujà de to.
Les dones romanien agrupades a un extrem de la cambra amb la prudència
dels que, essent un destorb, procuren allunyar-se de tot perill. Una
gran espectació havia substituït la primitiva basarda. La vídua seguia
pregant amb les mans juntes. Absolutament segura que allò era just,
fatal i agradable a Déu, ajudava amb la intenció. Sols experimentava un
cert enuig de mestressa activa i diligent contrariada, en mig d'un
tràfec casolà, per la tussuderia del marit. "Si ell s'hi ajudés una
mica!" No sabia per què aqueix retret bestial se li ocorria amb tanta
persistència.
L'amo Serradell ja només toca el llit amb la punta de les seves sabates
rosses. Els llòbrecs macips claven la darrera pitrada. Ressona un va...
oooup! victoriós, grinyolen les currioles del ternal i, alhora, es
percep una remor de càntir que bombolleja dintre un pou. La tripa d'En
Serradell s'esmuny cap avall el mateix que la d'un conill mort de dies.
Els quatre ciris que il·luminen la paorosa escena projecten quatre
ombres formidables en les parets. S'ajunten dalt del sostre en un mateix
punt i balancegen com el cadàver, que s'és allargat sense perdre gruix,
i sembla immens i ho emplena tot i fa cruixir amb la seva pesantor
descomunal la corda, la biga i àdhuc els ossos de la seva carcanada.
--Diguem un parenostre i una avemaria per l'ànima...
La veu pietosa fou interrompuda per un espetec catastròfic. La corda del
ronsal s'havia romput i En Serradell posava, amatent, els peus sobre el
llit. Els més propers es feren enrera amb una por que res tenia de
sobrenatural. Llavors En Serradell vacil·là com si no sabés a quin
indret decantar-se. Alguns van témer que restaria dret per sempre més.
Caigué d'esquena; estavellà la capçalera d'un cop de cap; i, rebotent
sobre els matalassos, adoptà una positura grotesca embolicat amb el
cordam expiatori.
El retruny d'aquella caiguda i l'inevitable xiscladissa d'algunes dones
que el seguí, repercudiren per tot el casal. Mossos, jornaler, minyones
i pastors eixiren de les cambres esporuguits i esborronats. Els gossos
udularen llarga estona i un cop de ponentada, casual, esbatanà algunes
finestres. Tot el servei sense excepció estava convençut que aqueix
terratrèmol era cosa del difunt. No fou pas possible donar-los entenent
de tornar-se'n al llit. Per apaivagar la seva excitació i distreure'ls
fins a la matinada, evitant sedassaries, els reuniren a baix, a la
cuina, encengueren un gran foc i torraren castanyes.
## L'oca salvatge
El que vaig a narrar ocorregué en un poble de l'Empordà el nom del qual,
contra el meu costum d'historiador fidelíssim, no us serà revelat. En el
poble de... X feia temps que els caçadors vivien desesperats. En Met
havia mort la darrera llebre i els terribles mallorquins del Cortaler
Nou, el darrer conill. En quant a guatlles sols us diré que estàvem a
desembre, i d'ànecs aquell any ni se'n parlava.
Els caçadors, però, seguien punyint les seves escopetes i rondant pels
terrossars, sembrats, oserdes i aiguamolls, però amb tan mal aire, amb
un posat tan trist i amb uns indicis tals de desenganyats, que verament
els hauríeu compadit. I com que en cada casa n'hi havia un de caçador,
eren totes les famílies, el poble sencer que es ressentia d'aqueix estat
depressiu. Molts començaven a donar-se al joc, a la beguda i a la
qüestió social per matar el temps, que ja és matar alguna cosa.
Per fi, un jorn, la providència, apiadada segurament d'aquells
empordanesos a qui l'avorriment començava a pervertir, els deparà una
peça única, però tan ufanossa i espavilada, que n'hi hauria per a tots i
per llargs dies. Era una oca salvatge.
Cal saber que les oques salvatges solien aterrar en aquell pla només de
tard en tard, mai una de sola i sempre amb pressa de rependre la volada,
la infinita i misteriosa volada de les aus nòmades. Mes sovint encara
passaven de llarg, escridassant des d'una formidable alçària, acoblades
en dues fileres divergents com una V fantàstica ajaguda, amb el vèrtex
apuntat a l'oratge per millor fendir-lo i avançar.
Aquella, però, no semblava tenir cap mena de pressa. Pasturava pels
camps de faves, anava i venia dels aiguamolls i en rares ocasions eixia
del terme. Produí sensació, com la produïa l'arribada d'un foraster una
mica exòtic. En la planúria de conreus, aquell ocell disforme era d'allò
més obirador. Els camperols, al migdia, en retornar del treball amb el
bestiar, notificaven als veïns tot el que durant el matí havia fet la
forastera. Mentre llauraven o carretejaven blat de moro no l'havien pas
perduda de vista, i, en topar-se amb un caçador, el fornien de detalls
precisos a fi que l'altre atemperés els seus plans als costums de l'oca.
I els caçadors feien un posat d'agraïts i amb un somriure intel·ligent
donaven a compendre que allò, aquell vagar insòlit i provocatiu, duraria
fins que a ells els pugés la mosca al nas o tinguessin una estona de
lleure.
En el cafè del Nasi no es parlava d'altra cosa. Els notables del poble
discutien l'estrany caprici de l'oca salvatge, tan contradictori a les
consuetuds de l'espècie. La judicaven boja o malalta. Sols el mestre
creia en la possibilitat d'una oca contemplativa que havia deixat la
colla, atreta per la llum mediterrània, entusiasmada de la blavor del
golf de Roses i de la meravellosa plana empordanesa. I citava el
desembarc dels grecs com a precedent i amb la història a la mà
justificava la temeritat de la palmípeda.
Els caçadors es posaren en campanya, l'un d'amagat de l'altre, amb una
falsa il·lusió d'ésser ell l'únic perseguidor.
Ella, però, no semblava pas malfiar-se gaire de tals enemics. Quan la
inquietaven a la closa d'en Xarlet, se n'anava a l'hort d'en Tonico; i
de l'hort d'en Tonico a la Feixa llarga; i si a la Feixa llarga no
trobava repòs, d'un petit vol, se'n passava a l'Estany, i si encara a
l'Estany era perseguida, es llençava a les Cues o als Fangassos, i
d'allí a les oserdes d'en Mengol, fins a tornar a la closa del Xarlet.
Com si tingués enteniment, deixava que s'apropessin el just per a no
pendre mal.
De bell antuvi, els trets l'espaordiren. Era que en realitat l'agafaren
desprevinguda. Sorgien darrera les tanques de tamarius, arran dels
marges, dels munts de fems, dels feixos de canoques, del fons dels recs,
de les mates de joncs i, àdhuc, de les grans terrosses dels erms
goretats.
L'oca sabia, per experiència, que allí on pogués amagar-se un empordanès
en sorgiria, tard o d'hora, una glopada de fum, un espetec i, al
darrera, un caçador anhelant amb un pam de nas. Era invulnerable l'oca?
Algú, a força de decepcions, arribà a afirmar-ho. Però, cal tenir
present que el volum d'aquell ocellàs resultava enganyador; una oca a
dues centes passes para la mateixa tossa que un ànec a trenta.
A poc a poc el matar l'oca esdevingué una qüestió d'amor propi. A mesura
que s'afermava el convenciment que patia d'algun mal consumptiu més
esperances d'heure-la i més delit de perseguir-la sentien els braus
caçadors. O ara o mai, pensaven els novells. Una oca no és pas un
gafarró, i els que havien arribat a matar-ne alguna, tanmateix gaudien
d'un altre prestigi. Es desvetllà una enorme espectació; calia veure qui
seria el sortós. Qualsevulla altre afer familiar o públic era oblidat,
no tenia interès en front la problemàtica cacera de l'oca.
Tots els veïns s'emportaven les escopetes al camp i molts deixaven
d'anar al camp per emportar-se'n les escopetes. L'oca anava a raure de
l'un a l'altre i tota la plana s'encenia a trets, rajava foc i metralla.
Tant i tant alguns perdigons li havien arribat a la pell, esmortuïts pel
tou de plomes. Experimentà una mena de pessigolleig gens molestós, i com
que el soroll de les escopetades ja no l'astorava, aquella nova sensació
l'enlleminia. Veia que els caçadors l'enrondaven i li feien esperetes
sense llei de temor, disposant-se a rebre una perdigonada escadussera
voluptuosament. Romania amb el coll estirat, tranquila, vigilant
distàncies, regulant-les amb un inexplicable coneixement de la força
expansiva de tota mena de pólvores. En ocasions provocava una
descàrrega. Després, fent l'orni, patxip patxap, a una altura
prudencial, passava sobre un canyer o una tanca de xiprers on obirava
l'ombra d'un traïdor agemolit. Com se'n reia ella de l'estúpida
metrallada!
Al cafè d'En Nasi, els notables seguien comentant el comportament de
l'oca i ses quotidianes peripècies amb els caçadors. Aquests demostraven
a la fi una exasperació violenta. Cal pensar que la guerra havia encarit
extraordinàriament les municions i cada tret ordinari valia un ral. Fins
ara la mitjania econòmica els havia estat suportable, però des que les
armes llurs i els cartutxos llurs no danyaven l'oca, no feien altra cosa
que somniar grandeses; escopetes d'abast superior, explosius refinats,
perdigons especials d'acer o de plom endurit, capaços de no esmossar-se
en el tou de plomes i d'esmicolar els ossos més durs.
S'esperava amb ansietat la intervenció del metge, l'escopeta del qual
era un monument. (Calibre 10, canons d'acer Hèrcules trempat XXXX,
"choke-bored" l'esquerra, i cartutxeria "Eley" de pólvora piroxilada).
Si el clínic, que tenia bon ull, bon pols i bona manya, no en passava
els taps d'aquella oca malalta, no els passaria ningú. Però el metge
estava aqueferat amb els griposos i rebia les peremptòries excitacions
de lluita, amb un vanitós somriure. Per fi el darrer client desenganyat
havia eixit a pendre el sol i els dos o tres "encostipats de
conveniència" eren al cementiri, de manera que l'hora crítica s'atansava
i els cors glatien.
Una migdiada, el paladí de l'honra col·lectiva traspassà les eres amb el
"setter" roig encastat a les polaines i la famosa escopeta al plec del
braç. Giragonsant pels conreus es topà amb el barber, amb l'apotecari,
amb En Met, amb l'hereu Xana i altres. Ningú no havia vist l'oca.
Tardejava i se'n tornaven tots junts al poble.
Fos degut a una sobtada enyorança de solitari o al comprensible desig de
consol dels que sofreixen d'una malura incurable, el cas és que, aquella
tarda, l'oca salvatge s'havia ajuntat amb les d'En Marrussinya que
s'esplaiaven al riu. La colla dels caçadors s'atura a contemplar-les. De
sobte un dels gossos, sense to ni so, abordà el ramat.
Llavors succeí una cosa espalmadora. Una de elles, entre l'escarafallós
xibarri de les altres, emprengué el vol gentilment.
--Allà va! --Mi-te-la! --Llamp! --Maleït siga! --Foc! Ja era lluny quan
el raig de les fogonades llampegà sobre les aigües. Tan a prop que
l'havien tinguda! Aquesta peripècia acabà de posar en roda tots els
caçadors i suggerí interminables comentaris.
Per si l'oca havia canviat de tarannà deixant els conreus per
barrejar-se amb les casolanes, els caçadors l'esperaren a l'aguait. A
cada bassa n'hi havia un i al riu, dos rengles. Això no evità pas que un
capvespre la jove del Molí de l'Armentera trobés, ajocades en el
cortirol, cinc oques en lloc de quatre. No s'hi encaparrà mica pensant
que seria una ingratitud refusar el que Déu porta a casa. Concebí el
projecte d'estabornir l'oca sobrera d'un cop de pal abans no la
reclamessin els veïns. Però, en anar a enjegar-les, de matinet, armada
d'una perxa, la sentenciada se li esmunyí per l'arc del cortirol com una
oreneta. Explicat el cas ningú no dubtà que es tractava de l'oca
salvatge. Tal gosadia traspassava tots els límits imaginables i ja no
calia esperar-la arran de les parets del poble sinó dintre mateix de les
cases. El sentiment del ridícol no aturà pas la colla de braus, i, a toc
d'oració, cada u, a la finestra de la cort, sotjava el retorn de
l'aviram amb el cor somogut, els ulls esbrinadors i l'escopeta carregada
amb mitja dotzena de balins.
L'oca salvatge i arbitrària desaparegué tal com havia vingut. Els
faceciosos i els irònics tingueren de què parlar llargues setmanes. En
els jorns magres de l'esdevenidor els caçadors del poble de X...
remembraven l'"hivern de l'oca" com un hivern de gràcia.
Ara només podien percaçar els gats casolans que es donaven a la mala
vida.
El "choke-bored" del metge en aqueix ram, feia estralls.
## El gos lladre
Era un gos genial, tenia cops audaciosos, moments immensament
afortunats, però era un lladre. El seu nas, un veritable telescopi
d'ensumar, el mateix li servia per a descobrir un cap de caça caigut
dintre d'un avenc o en mig d'una brolla impenetrable, com per a heure un
tros de pa malendreçat a la casa del veí. És natural que qui diu pa, diu
vianda, i qui diu vianda, diu tot el que pogués arreplegar, fred o
calent, amanit o sense amanir.
No heu pas vist en la vostra vida una bèstia més gosada. Al veïnat,
veïnat d'obrers (una placeta de cases a peu pla on regnava una confiança
il·limitada i on les portes romanien esbatanades) havia arribat a
sembrar-hi el terror.
Quan ell eixia arramblat a la paret, amb la cua moixa, l'aire sonso i sa
cara de perdiguer estúpidament inexpressiva, algú es quedava sense
dinar.
La Pepa, per exemple, tenia l'escudella a taula i el pa llescat; el seu
marit era a l'hort o a l'eixida del darrera, obrint una rega o endegant
una gàbia, i, pareu atenció en el que vaig a dir-vos, el temps just de
girar l'esquena i cridar l'entretingut, el meu gos, el savi Alí, d'una
gorjada buidava la sopera, d'un mos se'n duia el pa, i si el marit
trigava massa i la dona tenia de repetir la crida, el gos tornava a
cercar el bullit i les llesques escadusseres; feia net.
Compendreu que era ben admirable la llestesa del meu gos que en mig
minut es menjava el dinar d'una família. Quan oïa xernegar una dona, al
pas de la porta, em ficava la mà a la butxaca.
L'Alí tenia una panxa inversemblantment elàstica. A voltes de tan plena
i tivant esdevenia transparent. Si el producte dels seus lladronicis
m'hagués interessat, d'un sol cop d'ull us hauria dit el que s'hi
encabia. I Déu ens lliuri que fos bacallà sec, perquè el remullar-lo i
el trasmudar-li l'aigua exigia llargues i repetides abeurades.
Jo suportava totes aqueixes coses, ben greus tanmateix, en gràcia als
bons serveis que els seus sentits i la seva enorme voluntat em feien a
muntanya. Per altre cantó jo sempre sóc estat considerat. Comprenia que
l'exercici i els aires purs obren la gana. Un hom sabia, per
experiència, que en tornant de cacera el ventrell és exigent; i a la
guerra com a la guerra. Procurava, de totes maneres, evitar-li ocasions
de fer estropicis. No m'avergonyia d'assabentar a les mestresses dels
hostals i cases de pagès, de quin mal patia el meu Alí. Ells que
procuressin vigilar-lo, que jo també el vigilaria. El que és que jo no
tenia el nas del gos, i allí on no hi veia res mal endreçat afluixava
els meus rigors. Els altres per la seva banda, no capien la terrible
agilitat de l'Alí, ni els seus recursos. Les portes, les lleixes i els
armaris els tranquil·litzaven massa fàcilment.
El carnisser del nostre barri sabia, però, tota la veritat. Tant la
sabia que, en quant el perdiguer s'atansava a casa seva, el mateix si
l'obirava ell que si l'obirava la seva muller, els seus fills, o els
mossos de l'escorxador o les criades de la botiga, no restaven pesos a
les balances, ni tallants al tallador, ni ganivets a la taula, ni carbó
de pedra a la caldera, car tot era llençat a manera de projectils a les
costelles del golafre. Poden ben creure que aquesta diligència i
agressivitat espantoses no aconseguien salvar els trossos de vedella
sospesos al garfi, dins del rebost tancat del soterrani.
El camí que seguia el gos era d'allò més envitricollat i perdedor.
Demés, la casa era plena de gent, i de males intencions; ja ho heu vist.
I encara, a la portella del susdit rebost hi havia una baldeta de fusta
situada a l'altura de l'espatlla d'un home. El mecanisme era molt
groller i primitiu; però també els mitjans d'una bèstia són bastant
limitats en relació amb els que solen esmerçar els lladres d'ofici. Sant
Tomàs ens valgui! Per creure-ho vaig tenir d'inspeccionar el lloc de
l'estropici amb els meus propis ulls. En el marc de la portella s'hi
coneixien els rastres dels unglots del meu volgut Alí. No feia més que
redreçar-se i, d'un cop de pota vertical, tombava la baldeta, després
rautava de biaix fins introduir les ungles en el junt del bastiment i la
portella; i cor què vols, boca què desitges.
El carnisser en valuar la carn malmesa sempre tirava llarg i jo pagava
esbalaït d'admiració, més i més convençut del talent de la bèstia.
I no era pas que no li hagués fet reflexions a dojo i enlletgit aquells
actes, amb arguments severs; en venia de mena. Robava per esport. Les
dificultats l'enardien. Així en ocasions es feia l'orni quan trobava
massa senzill apropiar-se d'una deixia, o del pa dels infants o d'altra
persona desvalguda. Però en quan es presentava un pillatge de mèrit,
llavors feia de les seves. El mateix que certs facinerosos dels temps
vells, atacava amb preferència els forts i els acabalats.
La gana no era pas el motiu determinant de les seves malifetes. No diré
que en tornant de cacera no esdevingués més perillós, però cal dir també
que ben sovint anava a soterrar les coses afanades.
Ho feia en previsió de caresties imaginàries? Era un precursor de
l'actual egoisme social, dels acaparadors malvats? De cap manera: ell
podia comptar amb la sopa domèstica dia per dia, puntualment.
Demés en temps de l'Alí, el pa, i la carn tenien un preu baix i no
existia ni el més petit indici de guerra europea.
Va envellir sense perdre energies. Però haig de constatar que amb
l'experiència, el meu gos, executà els robatoris amb un refinament
insuperable.
A voltes aquests prenien un caient pintoresc i fantàstic.
En el camiral de França, a sis o set quilòmetres més enllà de Girona, es
troba la Costa-roja. A dalt a la carena de Sant Julià de Ramis, existeix
un hostalot, on els carreters, guanyada la fatigosa pujada, mentre els
animals reposen, entren a paladejar un didalet de rosolis i a atracar-se
d'aigua.
En aquest hostalot, un matí calorós de setembre, morts de cansament
--les perdius de Sant Julià són dures i esquerpes-- un company i jo
férem una curta estada. La mestressa ens havia posat dues "gassioses" en
fresc i havia eixit a estendre la roba. Érem sols dintre l'hostalot;
sols amb les mosques i amb l'ensopiment. La carretera solitària
reflectia la llum solar d'una faisó cruel i ens embolcallava de xafogor
i mandra.
Estàvem asseguts al peu de l'entrada, d'esquena a la paret lateral, de
cara a un tempanell on hi havia una porteta falsa. La tal porta badava
uns travessos de dit, i heu's aquí que, de sobte, vaig ataleiar-me que
de l'obertura, anguilejant pel sòl, n'eixia una cosa, llarga i prima,
amb totes les apariències d'una mànega d'incendis. Curiós, pensava entre
mi, i no queia pas en què podia ésser. Però allò, d'una lluentor
especial, no sols, com ja he dit, anguilejava arran de la paret,
encorbant-se bruscament, sinó que es movia rastrer i feixuc, com si algú
l'anés estirant des del defora.
El cansament i mandra, foren vençuts per una curiositat vivíssima. Vaig
aixecar-me, vaig seguir la sinuosa mànega i, al capdavall, al peu de la
paret, en l'herbam polsós que hi creixia, al meu Alí engorjava sense
mastegar, subjectant-lo entre les potes davanteres, aquell tub elàstic i
sucós. Era una budellada, una tirallonga de botifarra de parracs, encara
sense lligams, que procedia de la fogaina, situada darrera del
tempanell. Com pogué treure-la de la perola bullent; com ajustà després
la porta; com executà aquesta maniobra, inadvertidament i
silenciosament? Això és el que encara segueixo meditant en aquestes
hores.
Per no veure'ns compromesos en aventures, similars, calia una atenció
contínua, abassegadora, impossible.
Mentre pagava el dret de portes d'un cap de caça, ell ja havia
recorregut la "casilla" del burot, i, regirant el patifell, sustret el
que li convenia; mentre donava foc a un bosquerol, ja se li havia menjat
la coca del cabàs; el temps de demanar una tirada d'aigua en una casa de
pagès, ell ja s'havia begut el brou de l'olla; i encara no havia ficat
el peu en un hostal, que ja mancava alguna ració a les taules o ja
escoltàveu imprecacions basardoses a la cuina. I en cas d'haver-hi
altres gossos mai ningú no sospitava d'ell. Semblava tan humil, tan
resignat, tan quiet; obrava d'una faisó tan diplomàtica, tan per sotamà
i tan gosada, ràpida i encongida, que talment hauríeu dit que tenia el
do de tornar-se invisible i duia a sobre totes les eines d'espenyar més
refinades i segures.
Morí d'una fartanera nadalenca; la més lícita, però també la més fatal
de la seva vida.
Per no deixar la memòria del brau Alí en interdicte, haig d'avinentar
als meus volguts llegidors que ell només era lladre d'aliments. Dels
diners, joies i valors públics, no en feia cabal, i a la seva vora, per
desendreçats que estiguessin, els teníeu tan segurs com dipositats al
Banc d'Espanya.
## Un drama en una peixera
En un extrem d'un pati, un gran pati d'establiment pedagògic, entre
eures i rosers florits, sostingudes per uns permòdols de ferro forjat, a
manera de caixes de cristall, hi havia unes peixeres. D'entre les tals,
sols dues oferien cert interès. Les altres estaven destinades als
conegudíssims peixos de brollador, ingràcils, obesos i llampants,
veritable expressió de la mediocritat burgesa. Pel demés, la que servia
d'ergàstula a una descomunal anguila, tampoc resultava atraient.
L'anguila, quan no romania ensorrada us feia l'efecte d'un tros de beina
d'espasí, exasperant-vos amb la seva immobilitat i amb el descar insòlit
amb què us sostenia la mirada.
On es desvetllaren les nostres simpaties era en la peixera habitada per
una varietat de peixos minúsculs, talment unes fulles de saule, la
graciosa vivor dels quals jo no sabria pas com ponderar.
Tenien encara una altra virtut: els mascles es distingien de les
femelles i això, naturalment, predisposava a observar-los, car ja no
resultaven sense sentit els seus gestos, ni les seves evolucions, ni els
seus conciliàbuls. Els mascles, en arribar la temporada del zel,
esdevenien emporprats de la gorja, quelcom semblant a una ampla
esgarrinxada sanguinosa, ferida d'amor que les gentils mestresses de
l'escola havien convingut d'anomenar "collaret de noces".
Amb aquests antecedents, podria estalviar-me d'afirmar que aquesta
peixera havia estat convertida en un paradís.
La femenil tendresa havia endolcit aquell captiveri amb petxines i
corns, palets de riu, sorra i rocam estalactític, trasplantant-hi una
herba aquàtica dita vulgarment "estels", que omplenava el fons d'una
vegetació gemada i filiforme, estenent-se per la superfície com un
veritable velàrium de fullatge.
Demés del goig de l'ànima s'havia tingut en compte la salut del cos.
Una aixeta de llautó deixava caure constantment un rajolí d'aigua clara
i tres cops al jorn, a manera de reforçant, eren servides als peixos
unes polsades de substància de mol·lusc rostida i macerada.
La il·lusió de veure'ls procrear obligava a una curosa vigilància. Així,
a poc a poc, a força d'observar-los i deduir, les gentils mestresses
penetraren els secrets d'aquelles vides. I ja arribades a un cert grau
de coneixença, tant se valia romandre en front d'aquella peixera com de
la boca d'un escenari.