I. «... que se llegó el dia de la batalla aplaçada...»—II. «Los juezes
se pusieron en su cadahalso...»—III. «Partióles el maestro de las
ceremonias el sol...»—IV. «y el niño ceguezuelo a quien suelen llamar
de ordinario Amor...» (_Don Quijote_, II, 56.)
És el cap. 56 del _Don Quijote_ un dels més interessants, referent a
descriure els preparatius que es feien en el camp clos i en pintar
els començos d’aquells actes, en els quals es demostraven la força,
destresa, agilitat i valentia dels combatents.
I.—Ens diu Cervantes que «llegó el dia de la batalla aplazada», i
aquesta frase fa recordar a Bowle que en el _Tirant_ se’n llegeix
una molt semblant; és aquella que diu l’heroi del famós llinatge de
Rocasalada al Gran Caramany: «No s sab de nostre recordacio major
defalt en hun Rey, car semblant es stat al rey de Apollonia que volent
l emperador de Alamanya dar li batalla, a la asignada jornada molt
vergonyosament fogí, e en lo camp lo dexa» (cap. 167).
Aquesta és una frase cavalleresca, per tal com el mateix Bowle (II,
132) esmenta textos del _Olivante de Laura_ (III, 21), _El verdadero
suceso de la famosa batalla de Roncesvalles_ (XXXII, 70) i _Espejo de
Cavallerias_ (I, 101).
En el mateix _Tirant_ podem esmentar passatges que també fan recordar
el que serveix d’epígraf a aquesta nota; un d’ells és aquell que es
llegeix en el cap. 72, i diu: «Venint lo dia que era asignat pera fer
la batalla», i l’altre es veu en el cap. 81: «Lo dia asignat de la
batalla, Tirant, per guanyar a nostre Senyor de sa part...», i posats
a assenyalar textos d’altres obres, podríem dir que en el _Curial_
s’hi llegeix: «Vengué lo jorn de la batalla», (II, 102), i en _Paris y
Viana_: «Lo jorn del torneig arrivat ... vengut lo jorn del torneig...»
(núms. 130 i 236).
II.—En descriure el camp clos que havien fet per al desafiament de D.
Quixot amb l’enganyador de la filla de D.ª Rodríguez, ens fa assaber
el novel·lista que havia manat el duc que davant «de la plaza del
castillo se hiciese un espacioso cadahalso donde estuviesen los jueces
del campo», i una cosa per l’estil es feia en tots els rencs, palencs
o camps closos. En el que féu fer Suero de Quiñones per a defensar
el seu _Passo honroso_, es diu que hi havia set «cadahalsos», que no
eren altra cosa que tribunes on hi tenien seient els mantenidors,
aventurers, convidats, persones principals, etc., i dins el clos, però
enfront l’un de l’altre, se n’hi alçaven dos: «el uno era para los
jueces, e para el rey de armas e farautes e trompetas e escrivanos, e
el otro para los generosos, famosos honrados caualleros que viniessen a
honrar el Honrado Passo».
En el _Tirant_, alguna vegada s’esmenta aquest lloc reservat en els
closos, i En Bowle (_Anot._, II, 132) cita un text del cap. 81 on
es descriu l’accidentat desafiament del fill del senyor de Marca de
Tirania amb Thomas de Muntalva, i es llegeix: «Fet aço los jutges
pujaren en son cadafal...» Però hem de dir que en altres passatges de
la dita novel·la hi veiem també això mateix: «Lo jutge feu railles en
lo camp, e posa lo hu en una railla e l altre en l altra, e manals negu
no s mogues fins a tant que ell ho digues; taillaren rames de un arbre,
per que lo jutge pogues star a manera de cadafal» (cap. 65).
Passatges on es parla i descriuen els cadafals que feien en els camps
closos abunden en els llibres de cavalleries. En _Oliveros de Castilla
y Artús d’Algarbe_ (cap. 23) es parla del que féren per a Helena,
la filla del rei d’Anglaterra, en el qual, després d’haver-hi pres
seient aquesta, «se assentaron las damas en el cadahalso, cada una en
su grado, e luego subieron quatro juezes deputados para que juzgassen
quien leuaua lo mejor del torneo». També en el _Curial_ (II, 102) s’hi
llegeix una animada descripció d’un torneig on hi prenen part Curial,
Aznar, Sanglier i Guillalmes de la Tor.
III.—També es diu que «partioles el maestro de ceremonias el sol»,
i en el _Tirant_ (cap. 81) ja se’ns diu el per què es feia aquesta
cosa, «perque no donas mes en la cara a l hu que a l altre». Passatge
aquest esmentat ja per Bowle (II, 133). En quasi tots els llibres de
cavalleries hi troba el llegidor descripcions detallades de tot quan
es feia en les lluites en camp clos, i es comprèn l’entusiasme que
despertaven, trobant justes les paraules de l’autor de _Curial_, en dir
que el desafiament de què hem fet menció abans, «despullà les grans
ciutats, roba les viles de gents e los castells lexa sens guardians».
Avui dia en les festes esportives és costum assenyalar-se els jugadors
que han de jugar de cara al sol, car, com es compendrà, lluiten amb
desaventatja.
En el _Palmerín de Inglaterra_ (I, 89 i 94) s’hi troben exemples
d’això, com també n’hi ha en _Olivante de Laura_ (III, 8), _Espejo de
Cavallerias_ (I, 76), _Amadís de Grecia_ (II, 62), _Romancero Durán_
(núm. 1,228) i _Primavera y Flor de romances_ (núm. 14).
IV.—En molts llibres de cavalleries s’hi veuen definicions de l’Amor,
però hem de dir que en cap d’ells hi hem sabut trobar una descripció
tan ben feta com la que es llegeix en el cap. 331 del _Tirant_ i que
hem esmentat en la nota XXIII.
En fer el comentari del volum VI de l’edició Cortejón (VI, 115) i topar
amb el passatge cervantí objecte d’aquesta nota, pensàrem tot seguit
amb aquelles magistrals ratlles del _Tirant_, però també copiarem una
altra definició, digne companyona d’aquesta, ens referim a un fragment
que es llegeix en el _Don Quijote_, el qual diu així: «el amor ni mira
respetos ni guarda términos de razón en sus discursos, y tiene la misma
condición que la muerte, que así acomete los altos alcázares de los
reyes como las humildes chozas de los pastores, y cuando toma entera
posesión de una alma, lo primero que hace es quitarle el temor y la
vergüenza» (II, 58).
Comparis el text cervantí i el del _Tirant_, amb aquella definició
que del fill de Venus em fa l’autor del _Cirongilio de Tracia_, i es
veurà quina manera de pensar més diferenta! Escriu Bernardo de Vargas:
«Su nombre es amor, amor le llaman los que le conocen, conócenle los
que le vieron, viéronle los que no debieran guardarse de su traición,
traición bienaventurada es la suya, suya es la gloria sin par, sin par
es el tormento que da por pena, pena que en gloria redunda, redunda en
entero contentamiento y placer, placer es que no viene sin tristeza,
tristeza a quien siempre sigue la muerte, muerte que es causa de nueva
y más bienaventurada vida, vida que no carece de alteración, alteración
que robó mis sentidos, sentidos no bastan a resistirle, resistirle es
locura, locura es darle lugar» (I, 30).
Com haurà pogut veure el llegidor, el text del _Tirant_ es més sobri i
filosòfic que el de Cervantes, el d’aquest està bé; però el de Vargas
es irressistible. Llegida aquesta definició de l’Amor, acudeix tot
seguit a la memòria aquells intrincats paràgrafs que sovintegen massa
en les cròniques cavalleresques i que el famós alcalaí es burlà posant
a la vergonya el feixugós estil de Feliciano de Silva, l’autor de: «La
razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón
enloquece que con razón me quejo de la vuestra fermosura.»
Vegeu la nota XXIII.