«Yo soy el sabio Alquife, el grande amigo de Urganda la desconocida.»
(_Don Quijote_, II, 34.)
En aquella famosa mascarada que feren els ducs en honor de D. Quixot
per a fer assaber a aquest la manera de poder desencantar a Dulcinea,
s’hi diu que passà un carro en el qual hi anava entronitzat un vell,
que digué ço que es llegeix en l’epígraf d’aquesta nota, i Clemencín
(V, 211), en un llarg comentari on demostra un devassall de lectura,
diu que: «En la tercera parte del Tirante se califica a Urganda la
desconocida de hermana del rey Artús». Té raó tan distingit crític,
però ço que ens diu és un error de Caylus, com anem a demostrar-ho.
En el text original del _Tirant_ es llegeix: «Qui per son dret nom
nomenar se fa Morgana ... Haguda certa noticia de la venguda de
Morgana» (cap. 190). «Com la reyna _Morgana_ oir dir tals paraules ...
pero la reyna _Morgana_ prestament lo conegué...» (cap. 191). «Lavors
la reyna _Morgana_ la qual era sa propria germana ... l Emperador prega
a la reyna _Morgana_ que danças... en tal forma deuisada la reyna
_Morgana_ vingué dauant lo Emperador ... E donada fi a les danses la
reyna _Morgana_ supplica a l Emperador ... No comporta l Emperador
que la reyna _Morgana_ mes lo loas» (cap. 201). «La resposta que fa l
Emperador a la reyna _Morgana_ ... L Emperador pres del bras a la reyna
_Morgana_» (cap. 202).
En la traducció castellana hi figura el nom de _Morgana_: «Que por su
derecho nombre Morgana se hace llamar ... porque siendo certificado de
la venida de la sabia Morgana» (III, 87). «La habla que el Emperador
hizo a la sabia Morgana ... Como la reyna Morgana oyo dezir tales
palabras al Emperador ... pero la reyna Morgana luego le conocio ... y
la reyna Morgana que era su propia hermana ... y el Emperador rogó a la
reyna Morgana que le ficiese de danzar ... la reyna Morgana tomo por
la mano a Tirante ... e dado fin a las danzas la reyna Morgana suplico
al Emperador» (III, 90). «Respuesta que hizo el Emperador a la reyna
Morgana ... el Emperador tomo del brazo a la reyna Morgana» (III, 91).
En la traducció italiana s’hi veu el nom de _Morgana_: «Che per suo
dritto nome si fa chiamare Morgana ... che hauea piena notitia della
venuta di Morgana, la savia sorella» (V, 31). «Quando la regina Morgana
vdi dire tal parole ... ma la regina Morgana incontinenti la conoble»
(V, 32). «Allhora la regina Morgana la quale era sua propria sorella
... e lenosi de li done sedena la regina Morgana sua sorella ... Lo
Imperatore pregó molto la regina Morgana che gli piacesse di danzare
... e en tal forma la regina Morgana dinanzi al signore Imperatore
... e fatto fine a le danze la regina Morgana ando dall Imperatore
supplicando... non sopporto lo Imperatore che la regina Morgana piu il
lodasse ... il signore Imperatore presse abbraccio la regina Morgana»
(VI, 1).
En l’arranjament francès s’hi llegeix _Urgande_: «Il y a déjà quatre
ans que nous voyegeons avec sa soeur Urgande la déconnue ... Des qu’il
fut que la sage Urgande, soeur du roi Artus... ils monterent dans le
vaisseau, où ils trouverent Urgande sur un lit noir» (II, 47). «Quand
la reine Urgande eut entendu ces paroles ... La reine Urgande le
reconnut d’abord» (II, 48). «Mais la reine Urgande tira a son doigt
un rubi qu’elle lui passa devant les yeux» (II, 52). «L’Empéreur pria
beaucoup la reine Urgande de danser» (II, 53). «Quand les dances furent
finies la reine Urgande» (II, 54).
Com s’ha pogut veure, les traduccions castellana i italiana segueixen
el text de l’original; però en el treball d’En Caylus es canvia el nom
de la germana d’Artús amb el de la protectora d’Amadís de Gaula, i per
aquesta cosa és que Clemencín escrigué ço que li censurem.
L’afirmació feta per l’esmentat crític cervantí ha fet que altres
escriptors afirmin que en el _Tirant_ hi figura el nom de la famosa
desconeguda, i un dels tals és l’erudit professor Teòfil Braga, qui en
la seva _Historia de la Litteratura Portuguezza_ escriu: «Na novella de
cavalleria _Tirant lo Blanch_, de 1460, apparece citada a fada Urganda
la desconocida, a qual exerce una grande parte da acçao no Amadís de
Gaula.»[37]
[37] Oporto, 1875; p. 86.