I. «... y también se atreueran a dexir que es mentirosa la Historia
de Guarino Mezquino, y la de la Demanda del Santo Grial...»—II. «...
y que son apocrifos los amores de Tristan y la reina Isseo...» (_Don
Quijote_, I, 49.)
I.—Ens descriu Cervantes, en el cap. 49 de la primera part del _Don
Quijote_, una conversa tinguda entre un canonge de Toledo i l’heroi
de la Manxa, tractant dels llibres de cavalleries. Com es pot
suposar, el canonge és continuador de les doctrines de Vives, Venegas
i Cano, anatematitzant les obres en les que es descriuen els fets
dels cavallers errants, dient que són pernicioses als costums, i que
solament agraden, però no ensenyen; per a D. Quixot tot quant diuen
els esmentats llibres és veritat i els seus personatges han estat sers
reals.
Entre els molts llibres que cita D. Quixot, assenyala _La demanda del
Sancto Grial_, en la segona part del qual, amb tot hi llegir-se en la
portada que s’hi troben «los maravillosos hechos de Lanzarote del Lago
y de Galaz su hijo», no comprèn, com diu amb molta raó l’erudit Bonilla
i San Martín, la història del dit Lançalot, sinó fragments d’ella.[35]
[35] La Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans ha
editat el text català del segle XIV referent a la conquesta del
Sant Graal, i no és altra cosa que la segona part de _La Demanda_.
La conquesta del Sant Graal fou feta pels herois del cicle bretó o
artúric, ço és: els cavallers de la Taula Rodona, donant fi a l’empresa
els tres més castos com Galeas, Boors i Perceval, esmentats tots tres
en el _Tirant_.
En Bowle (_Anot._, I, p. 148), en topar el passatge cervantí objecte
d’aquesta nota, posa com a il·lustració al dit text que en el _Tirant_
se cita el Sanct Greal, i té raó. En el cap. 182 es llegeix: «¿Qué
os diré del bon rey Artur, de Lançalot, de Tristany e sobre tots de
aquell strenu caualler Galeas, qui en companyia de Boorç e Perseual la
conquesta del Sanct Greal compliren per lur gran ardiment?» Però hem de
dir que en el capítol 37 ens parla ja d’aquests herois paladins i de la
dita conquesta, en preguntar Tirant al rei ermità «en quina edat del
mon eren stats millors cavallers», dient-li el comte de Varoych que,
de l’adveniment de la Creu a ençà, els més strenus «foren Lançalot de
Lach, Galuany, Boors e Perseual, e sobre tots Galeas, qui per virtut de
caualleria e per sa virginitat, fon mereixedor de conquistar lo sanct
Greal». Cosa per l’estil es veu en _Espejo de Cauallerias_ (II, cap.
21).
II.—Escriu En Clemencín (III, p. 456) que «el fin trágico y lamentable
del libro de Tirante el Blanco, ... tiene rasgos de semejanza con el
desenlace del de Tristan»; i té raó, i fins crec que En Martorell i En
Galba s’inspiraren quelcom amb la mort de l’enamorat d’Isseo, i ho diem
perquè a Catalunya era molt coneguda la història del famós paladí del
cecle arturià. Diu així el text del _Tristan de Leonis_: «¡Ay Dios,
señor mio, que hezistes e criastes el mundo e todas las cosas que son
en el, e veniste por tomar muerte e passion por los pecadores saluar!;
en las tus muy benditas manos encomiendo la mi anima, que la lieues al
tu reyno, e ruego a la bienauenturada Virgen Sancta Maria que ruegue al
su fijo bendito por la mi anima, que la salue; e a vosotros, señores,
os ruego que, pues en la vida mucho me amastes, que agora en la muerte,
rogueis por mi a mi Señor Jesucristo, que yo soy digno de ver su
magestad real... E des que ouo dicho estas palabras, luego beso a la
reyna. E estando abraçados boca con boca, le salio el anima del cuerpo;
e la reyna, quando lo vio asi muerto en sus braços, del gran dolor que
ouo, reuentole el coraçon en el cuerpo, e murio alli, en los braços de
Tristan; e asi murieron los dos amados...» (cap. 83).
Vegeu com els autors del _Tirant_ van rastrejant les paraules de
Tristany en el seu trànsit, i com Carmesina mor de manera tant o més
patètica que la muller del rei Marc. Diu l’heroi de Rocasalada en
l’oració que féu davant el Corpus Domini: «¡Senyor, per los meus grans
peccats sou vengut del cel en la terra prenint aquexa preciosa carn en
lo ventre de la sacratissima Verge Maria mare vostra y en apres nat
Deu y hom, subjugant vos a les mundanes miseries per pagar los meus
defalliments volgues comportar apres turments, cruel passio e dura
mort, posant en creu la vostra carn sacratissima; mas encara aquella
matexa carn me haueu dexada per medecina spiritual y salut de la mia
infecta e maculada anima ... y planyent los meus peccats, confesant,
loant, beneint e exalçant lo vostre sanct nom, sperant e demanant venia
e absolucio alt en paradis, puiga a la eterna beatitut e gloria...»
(cap. 468), i després descrivint la mort de l’heroi, diu que Tirant
digué: «¡Verge Maria, angel Custodi, angel Miquel, emparau me, defeneu
me! ¡Jhesus, en les tues mans, Senyor, coman lo meu sperit...» (cap.
471). Carmesina, en veure el cos mort de Tirant, «caigue sobre lo cors
smortida. Fou leuada prestament de sobre lo cors, e per los metges ab
aigues cordials e altres coses fou retornada, e cobrat lo recort, no
tarda sobre lo cors mort la ja quasi morta senyora lançar se, e la
boqua freda besar de Tirant, rompre los seus cabells, les vestidures
ensemps ab lo cuyro dels pits, y de la cara, la trista sobre totes
les altres, adolorida y stesa sobre lo cors besant la boca freda,
mesclaua les sues lagremes calentes ab les fredes de Tirant, e volent
pronunciar no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes,
y ab les mans, tremolant, los vlls de Tirant obria, los quals primer
ab la boca, apres ab los seus vlls besant, axi de abundants lagremes
omplia, que semblaua Tirant encara mort plorant la dolor de la sua
Carmesina...» (cap. 473).
Com s’ha pogut veure pels fragments que havem transcrit, hi ha,
comparant ambdós textos, una gran semblança. No direm que sia més
patètic el final de _Tirant_, però al nostre entendre la descripció
del desconhort de Carmesina en veure el cos inanimat del seu amant és
una pàgina sentida, que difícilment trobem pariona en altres novel·les
d’aquest gènere.