I. «... yo hallo por mi cuenta que son perjudiciales en la republica,
estos que llaman libros de cauallerias...»—II. «... que diremos de la
facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conuuce en los
braços de un andante y no conocido cauallero...»—III. «todos los de
Don Quijote...» (_Don Quijote_, I, 47.)
I.—Una bona part d’aquest capítol cervantí és una forta crítica a la
novel·la medieval. Cert que en les obres cavalleresques hi ha quelcom
de monstruós i que la fantasia hi exerceix un gran paper, que hi ha
un fons un xic massa exagerat de sensualisme; però aquest goig era el
premi que percebia l’heroi després d’haver posat en perill la seva vida
en defensa dels més grans ideals d’aquell temps. Foren anatematitzats
per homs de saber, però el gros públic seguia llegint-los; foren
titllats de «sermonarios de Satanás», i la impremta els multiplicava;
es legislà que no anessin a les Índies, i fraudulentament es llegien
a Amèrica. Potser si que eren perjudicials, però ha de recordar-se
que Castella tenia la guerra amb els alarbs i que a les Índies es
conquistaven regnes, i els que aquí i allí lluitaven necessitaven
quelcom que els esperonés a fer grans fets d’armes, menyspreant la vida.
En Cortejón (III, 291) escriu que «si á los pasajes lascivos en que
tanto abundan, si á las irreverencias de que no se eximen algunos
(_Tirante el Blanco_, por ejemplo), se añade la profanación del arte,
puesto que el principal intento de semejantes obras se cifra en el
deleite del alma; vese, por todo lo expuesto, el fundamento que tuvo el
príncipe de la novela para decir que son perjudiciales en la república
estos que llaman libros de caballerías». Potser el meu mestre en
cervantisme ho fa un xic massa fort; jo crec que eren de necessitat
els tals llibres, com ho eren les narracions dels herois carolingis
en l’època de les Creuades; recordi’s que Cervantes posa en boca de
l’hostaler que uns pocs llibres de cavalleries que té, li han donat la
vida, i que quan sent recitar «aquellos furibundos y terribles golpes
que los caballeros pegan, que me toma gana de hacer otro tanto» (I,
32), i la filla de l’hostaler i Maritornes celebren aquelles escenes
d’amor que es llegeixen en aitals llibres.
En l’última part del nostre _Estudio crítico_ (pp. 162-170), ja
demostràrem que les crueses de llenguatge que es llegeixen en el
_Tirant_ és un segell característic de l’època, i els fets sensuals
que es relaten en la dita novel·la tenen parions en altres obres de la
literatura francesa i castellana.
II.—Torna aquí el meu mestre a censurar «la facilidad con que vna
Reina o Emperatriz heredera se conduce en brazos de vn andante y no
conocido cauallero», i esmenta Oriana amb Amadís, Tirant amb Carmesina,
l’emperadriu amb Ipòlit i Melior amb Partinoples. Però, a excepció de
l’emperadriu, quin fet adulterí pertany al cicle artúric o bretó, i
diem això, recordant a Tristany i la muller del rei Marc i a la reina
Ginebra i Lançalot, tots els altres són fets característics del cicle
greco-asiàtic, car de tothom és sabut que Elisena entrega sa virginitat
a Perió de Gaula, tenint un fill que fou Amadís, reparant més tard la
falta comesa; cosa per l’estil fan Amadís i Oriana, pares d’Esplandià;
l’emperadriu Melior i el comte Partinoples, i Carmesina i Tirant.
Aquests fets eren descrits en demostració que els cavallers paladins
complien quant prometien, recordant sempre i a tothora el compromís
contret i l’estima endreçada vers la dama dels seus pensaments.
III.—En dir el capellà Pero Pereç al canonge de Toledo els llibres que
havia cremat i els que havia deixat d’executar, diu Clemencín (III, p.
389) que no està bé el dir «todos los de D. Quijote», car havien estat
lliurats de les flames _Amadís de Gaula_, _Palmerín de Inglaterra_,
_Belianis de Grecia_ i _Tirant lo Blanch_ en quant a llibres de
cavalleries, i té raó el crític, demostrant això l’alta estima que
Cervantes sentia per la novel·la de Martorell i Galba.