«... el amor ... porque no hay fuerza que le resista...» (_Don
Quijote_, I, 34.)
En el cap. 34 s’hi troba la famosa novel·la del _Curioso impertinente_,
i amb els diàlegs que es llegeixen passats entre la desgraciada i feble
Camila i la seva criada Leonela li diu aquesta que el «amor ... unas
vezes buela y otras anda, con este corre y con aquel va despacio, a
vnos entibia y a otros abrasa, a vnos hiere y a otros mata; en un mesmo
punto comiença la carrera de sus desseos y en aquel mesmo punto la
acaba y concluye». Aquesta admirable definició de l’amor recorda, com
diguérem en l’edició de Cortejón (III, 45), aquella altra, admirable
també, que es llegeix en el _Tirant_, quan diu: «¿no sabs tu be que
amor es la pus forta cosa del mon, que als savis fa tornar folls e
als vells fa tornar jovens, als richs fa tornar pobres, als avars fa
tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres
fa tornar trists e plens de pensaments» (cap. 331).
Analitzada fredament una i altra composició, hem de dir que, amb tot i
ésser admirables les dues, la de l’escriptor valencià guanya a la de
l’eminent alcalaí.
Però hem de dir que en alguns llibres de cavalleries hi hem llegit
definicions de l’amor que demostren ridicolesa, vegeu un exemple:
«O engañoso y falso amor, ciego e mouible, que tienes fuerza para
fazer al hombre amar, e no la tienes para que conserue luengamente su
amor. ¡Bienauenturados son aquellos que son esentos de tus engaños e
falsías!» (_El VIII libro de Amadís_, 15).