I. «...y se vuelve a la suya...»—II. «...para mis barbas...»—III.
«llevandole de camino tres o quatro dientes de la boca...» (_Don
Quijote_, I, 18.)
I.—Quan D. Quixot va descrivint pas a pas els exèrcits que té al seu
davant i amb els que pensa entrar tot seguit en desigual batalla, diu
a Sanxo: que allí hi veu al furibund pagà Alifanfaró, enamorat de la
filla de Pentapolí, i que aquest no accedirà al casament si abans no
renega de la seva religió, fent-se cristià.
Això fa escriure a Clemencín (II, p. 67) que no és novella cosa veure
als cavallers «ejercer con vehemencia el oficio de misioneros», i cita
el cas de Tirant, qui bateja «por su mano a la reina Esmeragdina, al
rey Escariano, y a muchos millares de moros, vasallos suyos, en los
reynos de Etiopia y de Tremecen». Té raó, tan distingit crític; aquests
fets es descriuen en els caps. 326, 327 i 404.
Però, hem de dir que això que es troba en el _Tirant_ i en molts
llibres de cavalleries del cicle d’Amadís i Palmerí, és cosa abundosa
també en el que fa referència als herois de Carlemany. És la lluita
entre Crist i Mahoma, segell característic en ambdues branques
cavalleresques. Vegeu un cas semblant en _La Gerusalemme Liberata_,
cant XII, en morir Clorinda i demanar a Tancredo que la fes cristiana.
També fa observar Clemencín que el motiu que retreu el famós Pentapolí
per a no donar la mà de sa filla a Alifanfaró; és el mateix que es veu
en el _Tirant_ en no voler accedir l’emperador de Constantinoble a
casar la infanta Carmesina amb el soldà del Caire (cap. 178); i aqueix
argument es trobava en el cant 22 de l’_Orlando Furioso_.
Ja hem dit abans que l’ofici de cavaller és mantenir la fe catòlica, i
això sabut, no ha d’estranyar veure que en els altres dels llibres de
cavalleries sols s’hi descriguin lluites de moros i cristians, i com
pot suposar-se portant aquells la pitjor part, ço és, quedant a la fi
vençuts, si bé moltes vegades hom els deslliura del captiveri per a
demostrar la magnanimitat de l’esperit cristià. Vegeu un exemple d’això
en el _Tirant_, cap. 487, en treure Ipòlit de la presó a «lo Soldà e lo
gran Turch e tots los altres Reys y grans senyors qui ab ells presos
eren».
II.—En sentir Sanxo l’explicació de D. Quixot referent a la guerra que
tenen els exèrcits d’Alifanfaró amb els de Pentapolí hi troba que fa
molt bé aquest en no donar sa filla a un rei moro, exclamant: «Para mis
barbas ... que le tengo de ayudar en cuanto pudiere».
Aquesta exclamació de Sanxo fa recordar tot seguit a Bowle
(_Anotaciones_, I, p. 62), que en el _Tirant_ es llegeix una frase
igual. Es troba quan el gran Caramany es veu precisat a acotar-se,
davant de l’emperador de Constantinoble, com a presoner que és. (Cap.
166.)
Es comprèn que el gran Caramany juri per Mahoma, perquè és el seu déu,
i esmenti també les seves barbes, perquè ço és cosa de gran compromís
per hom de jerarquia i distinció; car les barbes no solament era
signe d’apreci, sinó també d’autoritat. En Clemencín, que en aquestes
coses tenia bons apuntaments, escriu (II, p. 207) que «cuando se
usaba llevarlas crecidas, era señal de sentimiento y duelo raerse las
propias, y causaba afrenta cortar, mesar o pelar las agenas. Por el
contrario, cuando se raia la barba por costumbre, era demostración
de dolor el dejarlas crecer». I té raó, per quan en el _Romancero_
es troben molts exemples d’això que diu el comentarista cervantí;
recordi’s allò que es llegeix en el romanç del marquès de Mantua
(número 355):
«Quando aquesto oyó el Marques, La habla perdido hae,
En el suelo dió consigo, La espada fué arrojare,
Las barbas de la su cara Empezolas de arrancare...
Lo que hacia el escudero Lástima era de mirare;
Rascuñaba la su cara Sus ropas rasgado hae,
Sus barbas y sus cabellos Por tierra los va a lanzare...»
III.—Serà una coincidència, però ens diu el novel·lista castellà que
una pedrada trencà l’olleta que contenia el famós bàlsam de Fierabras,
i de pas se li emportà tres o quatre dents i caixals de la boca de
l’heroi; i la segona xifra recorda el nombre de caixals que perd Tirant
d’un bot de llança que li donà el rei d’Egipte.
Ens diuen Martorell i Galba en el cap. 157 de la famosa novel·la, que
«con lo Rey se fou leuat, pres una lanca que troba en terra e mes se a
poch a poch entre la gent, e acostas tant envers Tirant e tira li un
bot de lança, e per ço com no tenia bauera dona li en mig de la galta e
derrocali .iiij. quexals, de que perde molta sanch».