«¡Qué de otras cosas ocultas!...» (_Don Quijote_, I, 17.)
En l’hostal on tantes desgràcies passaren a l’heroi de la Manxa i on
es desenrotllaren tantes escenes vivides i realistes que al nostre
entendre són quadres admirables del llibre cervantí, explica l’enamorat
cavaller al seu escuder que la filla del senyor del castell anà a
trobar-lo la nit anterior, demanant-li amor, però que ell, com ferm
aimador de Dulcinea, no l’atengué. I després, descrivint a Sanxo el
tipus de la dita donzella, li diu: «¡Qué te podré decir del adorno
de su persona! ¡Qué de otras cosas ocultas, que, por guardar la fe
que debo a mi señora Dulcinea del Toboso, dejaré pasar intactas y en
silencio!»
La frase objecte d’aquesta nota ja figura comentada en l’edició de
Cortejón (II, p. 50) i allí es llegeix que «un escritor sensual como el
autor de _Tirante el Blanco_ habría descrito menudamente» certes coses
que un novel·lista mestre en l’eufemisme hauria dit veladament.
Començarem dient que la censura la trobem encertada, que la considerem
justa; però també manifestarem que en els més dels llibres de
cavalleries s’hi veuen escenes un xic realistes que poden fer joc amb
el text de certs passatges del _Tirant_.
Els que han llegit el _Cirongilio de Tracia_ recordaran tot seguit el
fort enamorament que sent la filla de la comtessa d’Astrea vers el
jove paladí Cirongili, i de la manera com la formosa donzella penetra
en la cambra de l’heroi, i aquelles enceses i descriptives paraules
que diríem sortides de boca de dona folla: «... certificoos que no
sereis tan animoso y fuerte que os libreis de mis manos sin que vuestra
hermosura goce mi voluntad» (I, 30).
Cert, que els més dels llibres de cavalleries són «sermonarios de
Sathanas», com escrigué Venegas, però també n’hi ha que no mereixen tal
estigma.
Tothom sap que els autors del _Tirant_ foren mestres en saber dir les
coses amb claredat, els diàlegs de Tirant i Carmesina en el castell de
Malvehí i els d’Ipòlit i l’emperadriu en el palau de l’emperador de
Constantinoble, per a no citar-ne d’altres, ho demostren; però també se
sap que Cervantes era mestre en jugar l’eufemisme, que sabia dir les
coses més crues sense arribar a la cruesa; posem un exemple i es veurà
la característica dels autors valencians comparada amb la de l’alcalaí.
En el cap. 13 de la primera part del _Don Quijote_, ens descriu
Cervantes el tipus de Dulcinea, dient-nos que les seves dents eren
perles, «alabastro su cuello, mármol su pecho y marfil sus manos», i
Martorell i Galba en descriure’ns la infanta Carmesina ens assabenten
que mostrava «en los pits dues pomes de paradís que cristallines
parien» (cap. 117).
Com s’ha pogut veure, hi ha més fons realista en la descripció del
_Tirant_ que en la del _Don Quijote_.