«...para coronarte por rey...» (_Don Quijote_, I, 7.)
Ens diu Cervantes que anant D. Quixot i Sanxo per terres del camp de
Montiel, a poc d’haver eixit del poble, digué el cavaller a l’escuder
que era cosa molt corrent en els llibres de cavalleries llegir com el
senyor guanya en una lluita amb altre cavaller un comtat, marquesat o
ducat, donant-ho d’estrenes al seu escuder; i així enraonant, digué al
bo de Sanxo que «bien podría ser que antes de seis días ganase yo tal
reino, que tuviese otros a él adherentes que viniesen de molde para
coronarte por Rey de uno dellos».
Això de donar un cavaller al seu escuder un títol nobiliari, un
castell, una població, etc., és cosa abundosa en els llibres de
cavalleries. Clemencín, en trobar-se amb el passatge objecte d’aquesta
nota, remembra tot seguit que en l’_Amadís de Gaula_, es diu que la
donzella Filistea, que fou un llarg temps escuder del dit cavaller,
rebé en premi dels seus serveis el regne de Tebes, i que en el
_Tirant_, l’heroi dóna el regne de Fez i de Bògia, a son cosí germà
Agramunt de Muntalt (cap. 382), i encara hauria pogut dir que en el
cap. 355 del _Tirant_, diu Plaerdemavida les estrenes que havia donat
l’heroi a son cosí germà Diafebus, «al qual tu graciosament li donist
lo comdat de sent Angel, apres lo fist duch de Macedonia e li donist
Stephania, neboda del Emperador, per muller».
Hem de dir que no és cosa novella veure una donzella fent l’ofici
d’escuder. En el _Curial_ trobem el cas de l’heroi qui va llarg temps
acompanyat per Larta, i en el mateix _Tirant_ s’hi veuen exemples, i
sia un d’ells els accidentats desafiaments que té el fill del senyor
de Marca de Tirania amb aquells quatre incògnits germans d’armes, que
resulten ésser els reis de Polònia i de Frisa, i els ducs de Borgunya
i de Bavera, presentant-se al camp el jove paladí acompanyat de «totes
les sues donzelles, ab tot lo stat de cauallers» (cap. 71). Recordi’s,
també, que en el dit _Tirant_ es troben casos on una donzella o
diverses fan l’ofici d’escuder; un dels tals és aquell en què una
donzella es presenta davant dels reis d’Anglaterra dient que Tirant,
amb armes falses o dissimulades, ha donat mort als reis de Polònia i
Frisa (cap. 75 i ss.); i encara anem a esmentar-ne un on hi prenen
part moltes donzelles fent l’ofici d’escuders: La presentació del
jove paladí al camp clos on havia de lluitar amb el gegantí Tomàs de
Montalva, anant acompanyat i portant les llances de Tirant no prínceps,
ducs, comtes ni marquesos con les del seu rival, «empero no volgue
consentir cauallers portassen les lances, sino doncelles a totes les
iiij parts de les lances, les mes belles, mes galanes e mes abillades
de tota la cort» (cap. 81).
V
I. «...no quiso desayunarse...»—II. «... meter las manos hasta los
codos...» (_Don Quijote_, I, 8.)
Ens diu Cervantes que després d’haver passat D. Quixot aquella
desagradable aventura dels molins de vent, se n’entraren amo i criat
a un bosc, on passaren la nit, que a l’endemà esmorzà Sancho, però D.
Quixot «no quiso desayunarse», y poc després emprengueren novament la
ruta, arribant a les tres de la tarda a la vista de Puerto Lapiche,
lloc aquest, al dir del cavaller, on «podemos, hermano Sancho, meter
las manos hasta los codos, en esto que llaman aventuras».
I.—El primer text cervantí, abans esmentat, ço és: «no quiso
desayunarse», féu recordar a Bowle (_Anotaciones_, I, p. 36) que en
el _Tirante_, llib. III, cap. 90, s’hi llegeix: «la tercera cosa que
el caballero ha menester, es que sepa sostener necesidad de viandas».
I això està traduït d’aquelles paraules que posa l’autor del _Tirant_
en boca del rei Artús, senyalant «lo que lo home d’armes ha mester»
(cap. 196), idea inspirada en el ja citat llibre d’En Lull, en dir que
«Glotonía engenra debilitat de cors per sancfoniment e embarguement:
e glotonía aduu pobresa per trop despendre en menjar e en beure:
e glotonía carrega tant lo cors de viandes, que engenra peresa e
flaquesa. On com tots aquets vicis sien contraris a cavaller, per
assò lo forts coratge del cavaller se combat ab abstinencia e ab
continencia, e tempransa contra gola e contra sos valedors...» (VI, 9).
A això es deu el que l’heroi de la Manxa sigui poc menjador o faci vida
contemplativa, mentre el seu escuder s’atipa com un golafre.
II.—La frase castellana «meter las manos hasta los codos», féu pensar
tot seguit a En Bowle (I, p. 36) que l’havia llegida en el llib. II
cap. 2 del _Tirante_, així com en el _Guzmán de Alfarache_, d’En Mateo
Alemán, llib. II, cap. 8, i fins en el de Juan Martí (Mateo Luxan de
Sayavedra), llib. II, cap. 6. Direm que l’esmentat capítol de l’edició
castellana del _Tirant_ pertany al 100 de l’edició de Spindaler,
posant-la l’autor en boca de la infanta Ricomana en parlar amb Tirant,
referent a Felip, fill del rei de França: «Ans si res hauia de esser hi
volria posar les mans fins als colzes en sentir e saber la sua pratica,
estat e condicio quina es».