«...Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero,
quien le tomó gana de ver de quien era, y vio que dezia: Historia
del famoso cauallero Tirante el Blanco. ¡Valame Dios, dijo el Cura,
dando vna gran voz, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá,
compadre, que hago cuenta que he hallado en el vn tesoro de contento
y vna mina de passatiempos. Aquí está don Quirieleyson de Montaluan,
valeroso cauallero, y su hermano Tomas de Montaluan, y el cauallero
Fonseca, con la batalla que el valiente Detriante hizo con el alano, y
las agudezas de la donzella Plazerdemiuida, con los amores y embustes
de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Ipolito su
escudero. Digoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el
mejor libro del mundo: aquí comen los caualleros y duermen, y mueren
en sus camas, y hazen testamento antes de su muerte, con estas cosas
de que todos los demas libros deste género carecen. Con todo esso, os
digo, que merecia el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de
industria, que le echaran a galeras, por todos los dias de su vida.
Lleuadle a casa y leedle, y vereys que es verdad quanto del os he
dicho.» (_Don Quijote_, I, 6.)
Aquest passatge cervantí, és un text d’alta crítica quant al _Tirant lo
Blanch_, i demostra que Cervantes coneixia el dit llibre de cavalleries
fins en els seus més recòndits i petits detalls. Vegeu com esmenta
la lluita que el cavaller té amb l’alà del príncep de Gales (cap.
68), com cita al banderer de l’emperador (cap. 132), com recorda els
germans Kirielayson i Tomàs de Montalva (capítols 75-82) i ens parla
del testament que féu l’estrenu cavaller a l’hora del seu trànsit (cap.
469).
En Bowle, copia breus textos de l’edició castellana del _Tirant_, per a
donar idea al llegidor dels personatges i fets esmentats per Cervantes;
però hem de dir que a més hi ha una nota interessant, esmenant el text
de la primera edició del _Don Quijote_, erro seguit pels editors de
les altres edicions. On es llegia «el valiente Detriante» hi posà «el
valiente de Tirante» esmenant així una errada senyalada per Freret en
l’estudi que es veu encapçalant la traducció francesa del _Tirant_.[30]
[30] Edició de 1737, p. IV.—Edició de 1775, p. 4.
En Pellicer només escriu unes poques ratlles inspirades amb els
comentaris de Bowle, i la part bibliogràfica la treu del P. Méndez i de
Quadrio; però ens diu que «escribiose el libro en lengua castellana,
como lo supone la traducción lemosina, que hizo de ella mosén Juannot
Martorell, y que por quedar imperfecta por su muerte, concluyó mosén
Juan de Galba a ruegos de D.ª Isabel de Lorig». Com s’ha pogut veure,
en Pellicer tergiversa els conceptes.
El comentari de Clemencín és fort interessant. Fa crítica més extensa
que la de Bowle, i dóna més perfecta idea de l’obra de Martorell i
Galba, així com dels tipus esmentats per Cervantes.
Comença el treball del citat crític amb una llarga nota bibliogràfica,
en la qual hi llegim que els exemplars del _Tirant_ són de difícil
adquisició, i que «todavía debió ser más raro en estos últimos tiempos,
y aun dudo que haya quedado ninguno en España después que la curiosidad
extranjera, o por mejor decir, la negligencia española nos privó estos
años pasados de un ejemplar, que ya acaso era el único que quedaba en
España».
Critica al comte de Caylus, traductor francès del _Tirant_, perquè en
el pròleg de la dita traducció es diu que en la novel·la no hi figura
el nom del cavaller Fonseca; quant a aquest punt hem de dir que és cert
que no es veu el nom del cavaller que duia la bandera de l’emperador,
però es deu a què el treball de Caylus és un arranjament. També ens diu
Clemencín que en el _Tirant_, hom esmenta «a Urganda la Desconocida, lo
cual persuade que se escribió después que el _Amadís de Gaula_». A això
replicarem que l’erro del traductor francès, qui usa el nom d’Urganda
pel de Morgana, que és aquest el que es llegeix en els caps. 190-202 de
l’edició original, fa que diga ço que han repetit molts: ja tractarem
d’aquest punt més avant.
Creu Clemencín amb l’existència del _Tirant_ en llengua portuguesa,
però sense exposar cap hipòtesi.—Senyala que no està prou clara
la frase que diu: «La señora Emperatriz enamorada de Hipólito su
escudero», puix sembla que aquest era escuder de l’Emperatriu, essent
així que ho era de Tirant. També censura el «digoos verdad», proposant
que deuria llegir-se: «digoos de verdad» o be «digoos en verdad».—En
tractar de l’elogi que posa Cervantes en boca de Pero Pérez dient que
«por su estilo es éste el mejor libro del mundo», li fa escriure que
no es veu de manera clara la veritable opinió que l’autor del _Don
Quijote_ tenia del _Tirant_, però que per ell «es el mejor libro de
caballerías que se conoce entre todos los demás deste género». Quant a
la frase aquella en què es parla d’anar l’autor del _Tirant_ a galeres,
opina que és el passatge més obscur del llibre cervantí,[31] però no
esclareix la qüestió, si bé creu que amb tot i l’additament de Freret,
el prologuista de la traducció francesa del _Tirant_, i no Caylus, com
escriu Clemencín, segueix tan obscur el passatge com abans, opinant que
els elogis de Cervantes són irònics.
[31] D’aquest obscur passatge del _Don Quijote_ he donat a
conèixer en el meu _Estudio crítico_, pp. 91-98, les conjectures
de Freret, Clemencín, Calderón, Hartzenbusch, Aguiló i Menéndez i
Pelayo.
Hem de dir que si no es conegués la crítica d’aquest últim passatge
feta per Calderón en el seu llibre _Cervantes vindicado_, potser molts
trobarien justes les ratlles de Clemencín; per a Calderón, el _Tirant_
és bo perquè els cavallers mengen, dormen, moren i fan testament abans
de morir, coses aquestes que en els altres llibres de cavalleries no
es veuen, però, amb tot, el que l’escrigué mereixia galeres per haver
posat, amb coneixement de causa, imprudències i coses fora de tota
raó.[32]
[32] El títol del llibre és _Cervantes vindicado en ciento y
quince pasajes del texto del Ingenioso Hidalgo D. Quijote de la
Mancha, que no han entendido, o que han entendido mal, algunos de
sus comentadores o críticos_. Madrid, 1854.
Els comentaris que dedicats a aquest passatge del _Don Quijote_ es
veuen en l’edició de Cortejón, són els més extensos, però amb tot i
ésser en gran part nostres, hem d’assenyalar alguns erros que ara anem
a corregir: Es llegeix «Condam» per «quondam», «Diego Gumiel» per
«Diego de Gumiel», «Galva» per «Galba», «Lelio Manfredi» per «Lelio di
Manfredi», i alguns més que el lector corregeix tot seguit.
No direm que les notes de l’edició de Cortejón sien millors que les
que es veuen en la de Clemencín, puix ens pertanyen en gran part, però
sí afirmarem que, comparades unes i altres, el lector veurà que s’han
tingut més materials a mà en les publicades en 1905 que en les impreses
en 1833. Les pertanyents a tractar dels personatges de la crònica
cavalleresca que esmenta Cervantes, estan fetes de manera que donen més
perfecta idea que les de Clemencín; el testament de l’heroi està copiat
de l’edició castellana, i la idea general de l’obra és feta tenint al
davant gairebé tots els interessants estudis que referent a la dita
novel·la s’han escrit.