«...y la otra le calçó la espuela, con la qual le passó casi el mismo
coloquio que con la de la espada.» (_Don Quijote_, I, 3.)
En descriure’ns Cervantes la graciosa manera amb què l’hostaler féu
cavaller a D. Quixot, i en dir-nos com aquelles fembres bordelleres li
calçaren l’esperó i li cenyiren l’espasa, dóna matèria a Clemencín per
a escriure una llarga nota on esmenta el costum que hi havia d’ésser
les dames les protagonistes en el menester que a D. Quixot li fan la
Tolosa i la Molinera, i de pas cita passatges del _Romancero_, de
l’_Amadís de Gaula_ i del _Policisne de Boecia_, on es demostra que ço
que feren a l’heroi de la Manxa, si bé de manera ridícola, amb gran
pompa ho havien fet a altres cavallers. Però tan diligent crític escriu
que «fué singular la ceremonia con que Tirante el Blanco recibió la
orden de caballería», i tot seguit copia les paraules que dirigeix el
rei d’Anglaterra al novell cavaller, citant el bes que li dóna a la
boca, i no deixant d’esmentar el que set donzelles li cenyiren l’espasa
i quatre cavallers li calçaren els esperons; coses aquestes que es
troben en el _Tirant_ (cap. 59).
Si Clemencín hagués conegut el _Libre de l’Orde de Cavayleria_ de
l’ermità de Randa, no s’hauria admirat del bes a la boca que el
rei d’Anglaterra fa al jove paladí, car sabria que el cavaller
«en significança de caritat deu besar a escuder» (IV, II), i en
les _Partidas_ es llegeix que «hale de besar en señal de paz e de
hermandad, que debe ser guardada entre los caballeros» (part. 2, tít.
XXI, llei XIV). El bes a la boca és fet en senyal d’extrem amor, en el
front és bes paternal, i el que’s fa a la mà o als peus és en senyal
de submissió o acatament. En el _Tirant_ hi trobàrem exemples de ço
que hem dit, però solament senyalarem el que fa al·lusió a la nostra
nota. Quan la reina d’Etiopia, la muller del rei Escariano, va a la
cort de Constantinoble per a saludar als emperadors, surt a rebre-la
la princesa Carmesina, i ens diu el novel·lista que, «plegant la Reyna
dauant la Princesa dona dels genolls en la dura terra, e la excelsa
senyora la pres per lo bras, leua la de terra, e besa la tres voltes en
senyal de molta amor», i si aquí no ens diu on la besà, poc després ens
fa saber que «ana la Reyna a la Emperadriu, e volgue li besar la ma,
e la Emperadriu no u consenti, mas besa la tres voltes en la boca per
mostrar li major amor». (Cap. 463.)
En terres franceses, les paraules que dirigia al novell cavaller aquell
qui l’armava, eren aquestes: «Au nom de Dieu, de Saint Georges et de
Saint Michel, je te fais chevalier». Per tant, no deu estranyar-se
Clemencín que a Anglaterra, que és on fan cavaller a Tirant, li parli
el rei, de Sant Jordi: primer com patró que és de la cavalleria, i
segon, per ser-ho del país, com així mateix ho és de Catalunya.
El que set donzelles li posin l’espasa i quatre cavallers els esperons,
són coses que al nostre entendre donen més solemnitat a l’acte; i la
significació del nombre, també la trobem encertada, per quant per
sobre de tot el cavaller deu ser cristià, com ja ens digué el Doctor
Il·luminat: «ofici de Cavayler es mantenir e defendre la Sancta Fe
Catholica». (II, 2.)
Havem de dir que no sempre intervenien donzelles a l’acte d’armar
cavaller. En el _Baladro del Sabio Merlín_ (cap. CCCVI) es llegeix
«que en aquel tiempo era tal costumbre en la Gran Bretaña, que quando
hazian cauallero nouel, que le vestian saya de xamete blanco, e despues
loriga, e despues ponianle la espada en la mano, y en tal manera yua
a oyr la missa e qualquier lugar que fuesse, e despues que oyan la
missa ceñiale la espada aquel que lo auia de fazer cauallero»; i en _El
VIII libro de Amadís de Gaula_ (cap. XIV) es veu com armen cavaller
a Lisuarte, fill d’Esplandian, i a Lispan, fill del rei d’Espanya; i
hem de dir que el rei de Roma, que es qui armà cavaller al primer, li
calçà l’esperó, Florisando li donà l’espasa, Arquesil li posà l’elm i
Florestan l’escut; tot seguit Lisuarte féu cavaller a Lispan posant-li
l’esperó dret, l’espasa li fou cenyida per l’Emperadriu, la princesa
Elisena li donà l’elm i la princesa Teodora l’escut.
També hem de dir que de vegades es feien cavallers sense aquest aparell
de vetllar les armes, oir missa, combregar i altres actes que es
descriuen en els llibres de cavalleries; recordi’s que en ple camp
de batalla el fill del senyor de Malvehí demanà a Tirant que el fes
cavaller, i aquest ho féu tot seguit (cap. 140); també en el _Curial_
es veu una cosa per l’estil en dir-nos el novel·lista que «Curial s
atura e mira vers aquella part on l Emperador era e ana vers ell, e
ficant lo genoll lo requeri que l fes cavaller. L Emperador deualla
en una de les scales de la sua loia, e acostant se Curial lo feu
caualler...» (p. 41).
Com s’ha pogut veure, hi havien moltes maneres d’armar o fer cavallers,
car, com diu amb molt bon encert l’hostaler que féu cavaller a D.
Quixot, «todo el toque de quedar armado cauallero, consistia en la
pescoçada y en el espaldarazo, según él tenia noticia del ceremonial
de la orden» (I, 3), i encara que no era molt entès en afers de
cavalleria, aquí demostra que en sabia quelcom, per quant ens diu
l’autor de _Curial_ que Febus, fill del comte de Foix, «complit lo
manament de son pare, no sabent qui era lo Caualler de les spases ana
enuers ell, e tant lo cerca que l troba, e dix li ço que lo Comte li
hauia dit, suplicant li que l fes caualler. Lo Rey alsa la spasa e
donant li-n pel cap dix:—Deus te fara bon caualler» (p. 217).