Els estudis quixotescos, ço és, els dedicats a l’immortal llibre
cervantí, sembla que han entrat en una nova fase. No fa molts anys que
els més d’ells sols semblaven destinats a enaltir el _Don Quijote_ amb
els més entusiastes elogis ditiràmbics, però avui dia, seguint la ruta
iniciada per l’eminent polígraf santanderí, comencen a recercar-se
les fonts que iniciaren a Cervantes per a produir aquella obra que
fa tres centúries rep els aplaudiments de les gents; En Menéndez i
Pelayo, en el seu magistral treball llegit en la Universitat de Madrid
en 1905 tractant de la _Cultura literaria de Miguel de Cervantes
y elaboración del «Quijote»_,[1] En Rodríguez Marín en les seves
aplaudides produccions _El modelo más probable del Quijote_[2] i _Los
modelos vivos del Don Quijote_,[3] i En Menéndez Pidal amb el seu
discurs tan celebrat per la crítica _Un aspecto en la elaboración del
«Quijote»_,[4] semblen donar-nos la raó.
[1] Publicat en la _Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos_,
IX, pp. 309-339. Se’n féu tiratge a part.
[2] Madrid, _Rev. de Arch. Bib. y Museos_, 1918.
[3] Madrid, _Rev. de Arch. Bib. y Museos_, 1916.
[4] Madrid, Jiménez y Molina, 1920.
Sempre s’ha dit que Cervantes era un hom que havia llegit molt, i,
demés, aficionat a la faràndula, ell mateix ens ho declara en el _Don
Quijote_[5] i en el pròleg a les _Comedias_;[6] demés, passant els
ulls per algunes de les seves obres, es veu tot seguit que se sabia
de cor els romanços que aleshores, com ara, es publicaven en fulles
soles i es cantaven, passant així de generació en generació; també
veiem que coneixia a fons els llibres de cavalleries, car sovintegen
en la dita novel·la reminiscències de les cròniques pertanyents al
cicle greco-asiàtic, així com també se’n troben, si bé de manera no
tan abundosa, que corresponen al carolingi.[7] Tot això ha fet dir
als crítics cervantins que les fonts del _Don Quijote_ es poden veure
en el _Romancero_ i en els llibres de cavalleries, i d’entre aquests
en l’_Amadís de Gaula_, i tant s’ha anat dient, que no ha mancat qui
ha escrit que el _Don Quijote_ és «un nuevo Amadís a lo ridículo»;[8]
a això es deu el que tots els comentaris hagin recercat en l’obra de
Garci-Ordóñez de Montalvo[9] passatges del dit llibre per a ilustrar-ne
d’altres de la novel·la cervantina.
[5] «... y, como soy aficionado a leer aunque sean los papeles
rotos de las calles ...» (I, 9.)
[6] «Yo, como el más viejo que allí estaba, dije que me acordaba
de haber visto representar al gran Lope de Rueda, varón insigne
en la representación y en el entendimiento ... vistos agora en la
edad madura que tengo hallo ser verdad lo que he dicho.»
[7] Creiem que Cervantes coneixia es gestes de Carlemany i dels
seus cabdills pels romanços, no per haver llegit cap llibre de
cavalleria del cicle carolingi.
[8] Nicolás Antonio, _Bibliotheca Hispana-Nova_.
[9] En la més antiga edició que avui dia es coneix de l’_Amadís
de Gaula_, s’hi llegeix: «Garcirodríguez de Montalvo».
No negarem que l’autor del _Don Quijote_, en escriure aquesta
obra, tingué molt present el famós _Amadís de Gaula_; recordi’s
que quan l’heroi fa penitència a Penyapobre, exclama:«—¡Venid a mi
memoria, cosas de Amadís, y enseñadme por dónde tengo de comenzar a
imitaros!»,[10] i poc abans ens havia dit que l’enamorat d’Oriana era
«uno de los más perfectos caballeros andantes. No he dicho bien, fué
uno; fué el solo, el primero, el único, el señor de todos cuantos
hubo en su tiempo en el mundo»,[11] i també ens fa a saber que el
Doncell del Mar fou «el norte, el lucero, el sol de los valientes y
enamorados caballeros, a quien debemos imitar todos aquellos que debajo
de la bandera de amor y de la caballeria militamos».[12] Aquestes
cites, referents a l’esmentada crònica cavalleresca, demostren que
Cervantes coneixia de sobres _Los cuatro primeros libros de Amadís
de Gaula_,[13] però nosaltres opinem que també tenia molt sovint a la
memòria un llibre imprès a Valladolid a les primeries del segle XVI,
però l’original del qual s’havia tret d’una impressió barcelonina feta
per En Pere Miquel i En Didac de Gumiel: ens referim al _Libre del
valeros e strenu cavaller Tirant lo Blanch_.
[10] _Don Quijote_, I, 26.
[11] _Don Quijote_, I, 25.
[12] _Don Quijote_, I, 25.
[13] L’edició més antiga que es coneix avui dia d’aquest celebrat
llibre de cavalleria, fou impresa en 1508 a Saragossa per George
Coci, i un exemplar d’aquesta es troba en el British Museum.
Tothom qui ha estudiat quelcom de literatura catalana sap que el llibre
d’En Martorell i d’En Galba va publicar-se en 1490 a València, que
es reproduí a Barcelona en 1497, que en 1511 s’imprimí en castellà
a Valladolid, en 1538 en italià a Venècia, i en 1737 a Londres en
francès,[14] però no es cosa tan sabuda ço que hem dit abans, i és que
Cervantes havia llegit amb fruïció el famós _Tirant_, i això ens ho
demostra en les poques ratlles que dedica al llibre on es descriuen les
gestes del fill del Senyor de Marca de Tirania i de Blanca, la duquessa
de Bretanya. Aquesta nova font del _Don Quijote_, ja la conegueren
els il·lustres comentadors cervantins Bowle,[15] Clemencín[16] i
Cortejón;[17] els altres, com Pellicer,[18] García de Arrieta,[19]
Bastús,[20] Sales,[21] Máinez[22] i Rodríguez Marín,[23] en diuen poca
cosa dels llibres de cavalleries, i per últim, Hartzenbusch[24] i Díaz
de Benjumea[25] no en parlen.
[14] Vegeu, referent a aquest punt, el nostre _Estudio critico
de la novela caballeresca «Tirant lo Blanch»_. (Madrid, Suárez,
1912, p. 90.)
[15] _Don Quijote_, Londres, Salisbury, 1781.
[16] _Don Quijote_, Madrid, Aguado, 1833-1839.
[17] _Don Quijote_, Madrid, Suárez, 1905-1913.
[18] _Don Quijote_, Madrid, Sancha, 1797-1798 i 1798-1799.
[19] _Obras de Cervantes._ París, Bossange, 1826. Els volums
referents al _Don Quijote_ són els II-IV.
[20] _Nuevas anotaciones al Ingenioso Hidalgo D. Quijote de la
Mancha._ Barcelona, Vda. e hijos de Gorchs, 1834.
[21] _Don Quijote._ Madrid, Gaspar y Roig, 1847.
[22] _Don Quijote._ Cádiz, José R. y Rodríguez, 1876-1879. El
volum primer és la _Vida de Cervantes_.
[23] _Don Quijote._ Madrid, La Lectura, 1911-1913, i Madrid,
_Rev. de Archivos, Bibliotecas y Museos_, 1916-1917.
[24] _Don Quijote._ Argamasilla de Alba, Rivadeneyra, 1863, i
_Obras completas de Cervantes_, Madrid, Rivadeneyra, 1863-1864.
Els volums III-VI de les _Obras_ referents al _Don Quijote_,
foren impresos a Argamasilla de Alba, en 1863.
[25] _Don Quijote._ Barcelona, Montaner y Simón, 1880-1883.
En Bowle fou, hem de dir-ho, el primer comentarista de Cervantes.
Amb gran paciència, digna rival de la benedictina, llegí un sens fi
d’obres castellanes dels segles XVI i XVII, no oblidant-se dels llibres
de cavalleries, i així anà després il·lustrant molts passatges de la
novel·la cervantina amb altres d’autors anteriors a Cervantes; En Bowle
fou qui donà el model dels comentaris cervantins als altres escriptors
que el succeiren, i opinem que cap dels comentaristes que l’han seguit
ha fet feina tan profitosa com ell. Ens diu, en tractar del _Tirant_,
que tingué a mà la traducció castellana, probablement seria un exemplar
propietat del Rvnd. P. Dr. Thomas Percy.[26]
[26] «Agradecimiento al Reverendo Señor el Dr. Thomas Percy,
Dean de Carlisle, que de su Librería Cavalleresca de Quixote me
regaló el uso de quantos libros tuvo, necessarios para ilustrar
su Historia.» (Bowle, _Don Quijote, Anotaciones_, I, p. XI.)
Clemencín va seguir el sistema iniciat per Bowle, i tenint a la
seva disposició els llibres de la _Biblioteca Nacional_, car en fou
director, féu obra més documentada que la del benemèrit anglès, si bé
moltes vegades usà textos esmentats per aquest; féu, diem-ho clar,
un comentari, l’únic defecte del qual és el de voler que Cervantes
escrivís acadèmicament, amb lleis i regles que aleshores no existien i
censurant-li moltes formes d’estil que eren d’ús corrent. Nosaltres hem
criticat de manera punyent l’obra d’En Clemencín, quant a l’estudi de
l’estil cervantí, però hem celebrat les notes dedicades a llibres de
cavalleries, car coneixia a fons aquest gènere de literatura medieval.
Sabem que utilitzà la traducció francesa del _Tirant_ i la primera part
de la italiana.[27]
[27] «Yo no he logrado verlo a pesar de mis diligencias, y sólo
he tenido presente la versión italiana de la primera parte, y la
francesa del Conde de Cailús.» (Clemencín, _Don Quijote_, I, p.
133.)
Les més de les notes que referents a llibres de cavalleries figuren en
el comentari de Cortejón, ens pertanyen, com ell ja féu constar en el
cap. VI de la primera part del _Don Quijote_,[28] i les que tracten
o esmenten el _Tirant_, són nostres per enter; en elles es veuen
passatges de l’edició impresa a València per Nicolau Spindaler en 1490,
com de l’editada a Barcelona per Marian Aguiló, com també de la feta a
Valladolid en 1511.[29]
[28] «Entre los que en España penetraron de propósito en este
terreno, entre los escrutadores, por así decirlo, que con más
diligencia han examinado los libros caballerescos, merecen
citarse, fuera de Gallardo, rey de los bibliófilos, ... y
Givanel, quien recogiendo como en un haz lo mejor de cuanto sobre
la materia se ha escrito, ocupa aquí lugar preferente y nos
sirvió como de guía en tan intrincado laberinto.» (Cortejón, _Don
Quijote_, I, p. 123.)
[29] Vegeu Cortejón, _Don Quijote_, I, pp. 149-151, III, p.
44. Els exemplars que utilitzàrem, a part dels de la nostra
pertenència, com l’edició feta per N’Aguiló i l’arranjament d’En
Caylus, tinguérem a mà el facsímil de l’edició de València i
l’únic exemplar conegut de la traducció castellana, pertanyent al
nostre bon amic, l’eminent bibliòfil N’Isidre Bonsoms.
En començar el present treball ideàrem dividir-lo en dues parts:
1. Comentaris del _Don Quijote_ amb textos del _Tirant lo Blanch_
esmentats pels tres últims crítics citats, i 2. Textos del _Tirant
lo Blanch_ que poden servir com de comentari al llibre de Cervantes.
Aquesta última part ens duia a fer un treball nou, cosa aquesta que
deixem per a més endavant; solament anem a desenrotllar el tema primer,
afegint-li, com és natural, alguns altres comentaris que passaren
inadvertits als esmentats cervantistes, i que demostra ço que hem
afirmat abans: _Que Cervantes per alguns passatges de la seva novel·la
s’inspirà en el llibre de Martorell i de Galba_.
I
«...y quando en Allende robó aquel ídolo de Mahoma, que era todo de
oro.» (_Don Quijote_, I, 1.)
Comentant Clemencín aquest passatge del _Don Quijote_, i parlant-nos
de ço que diu Cervantes referent a l’ídol de Mahoma que robà En Renalt
de Montauban, escriu l’esmentat comentarista que en «la historia de
Tirante el Blanco, el rey de Túnez llevaba un Mahoma de oro sobre su
almete». Té raó; aquesta cita del _Tirant_ es troba en el cap. 344.
Això de dur ornaments i figures en els bacinets, cervelleres i
elms, és cosa que a cada pas ens ho diuen els autors de cròniques
cavalleresques; en el llibre _XII.^{èn} del Crestià_, cap. 217, es
llegeix que «los combatents portaven en les crestes dels bacinets lo
ferro o agulló argentat e luent...».