Per primera vegada, des de que el Rector n'eixí per al
cementiri, posava en Montbrió els peus en aquella estància, tan
saturada de l'esperit senzill i bondadós del sant home.
¡Quina impressió més fonda rebé a l'entreobrir la porta! Per
virtut d'un fenòmen que podriem dir-ne persistència de les
sensacions familiars o simpatia sensitiva, percibí la imatge
del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de braços,
corbat sobre el reso o la feina. El veié alçar el cap i dirigir
vers ell sa bondadosa fesomia, un poc fosca per la concentració
del treball, més de sobte aclarida per una salutació carinyosa
de dolça sorpresa.
La visió fou instantània, mes se'n reproduïen de consemblants
cada volta que es fixava en els mobles i objectes que li eren
familiars, percibint sempre el ressò de la seva veu, grave i
lleugerament afònica. Després la imaginació li anà representant
els darrers episodis de la seva vida, fins a les doloroses
escenes de la seva mort. Allavors se descobrí i resà
interiorment per aquella ànima que encara sentia aletejar,
enyoradissa, entre aquelles quatre parets.
Més que per curiositat, per a sostraure's a les obsessions que
se li anaven fent massa vives, començà el jove a examinar els
volums de la llibreria. Inútilment, perquè allò també era un
tros de l'ànima del difunt, quelcom que s'havia compenetrat de
son ésser. I la impressió anava creixent a mida que s'acostava
al setial del cantarano, efecte de què les obres més familiars,
més fullejades i, per consegüent, més impregnades de sa
essència, eren les que estaven més a l'alcanç de la seva mà. Ja
no resistia: com el suro que va giravoltant entorn del bullidor
que l'atrau, així ell també anava donant tombs an el setial, on
son oncle havia passat immensitat d'hores de treball, i de
meditació, fent balanç de ses tristeses i de ses esperances.
Per fi es llançà als braços de la cadira, que el rebé amb
aquell familiar cruixit amb què saludava son propietari,
semblant-li a ell sentir quelcom de la dolça pressió de la
paternal abraçada. Encara més: li semblà trobar-hi l'ànima tan
tendra i pura de son oncle que compenentrant-se amb la seva, la
inundava amb l'inefable consol.
La taula estava sembrada de diferents objectes d'ús íntim i
diari, cada un dels quals portava l'imprompte de son enyorat
senyor. Eines de treball i objectes d'entreteniments, llibres
de reso i de lectura familiar, notes i apuntacions, tot net i
cuidat com per mans de senyoreta, però amh un senzill desordre
que acusava un temperament més cuidadós de la pulcritud
essencial que d'aparatoses exterioritats.
A mida que en Montbrió s'anava reconcentrant damunt d'aquells
objectes insignificants, que tots li parlaven a l'esperit,
reconstituint-li als ulls de l'ànima la figura moral del seu
oncle, adquiria el convenciment de què devia haver-hi allí
quelcom de més fondo, de més íntim, quelcom que fos
l'estereotipació de les seves idees. Un home que posseïa un
fons innegable de ciència doctrinal, que era de caràcter
observador inqüestionable, i, per altra banda, de paraula avara
d'exterioritzar les impressions de caràcter personal, essent
més donat a escoltar que a parlar, per força havia de tenir un
desguàs de son esperit, un confessionari a on dipositar les
seves intimitats.
Penetrat d'això, començà el jove a recociar prestatges i
calaixets, desenfaixant paquets de correspondència, examinant
llibretes d'anotacions i comptes, etc. A mida que s'anava
internant en les profunditats del vell cantarano, observaba que
la matèria anava prenent major interès. Als qüestionaris sobre
matèries de predicació i formularis de caràcter general,
seguien projectes de sermons en esquema, apuntacions sobre
matèries noves, reflexions, pensaments solts, cites, etc. I
ell, vinga giravoltar, cada vegada amb cèrcols més reduïts,
entorn de son objectiu, sentint com s'hi apropava, com el que
furgant les cendres sent, cada vegada més intensa, l'escalfor
del caliu amagat.
Per fi, embolcallat de grollera paperada, com una perla dintre
la petxina tosca i rocallosa, hi trobà un paquet... Allò, allò
era el cor de mossèn Joan! Prou que ho conegué, al posar-hi la
mà a sobre, sentint com bategava, i que el seu hi responia
desacompassadament per la força de la simpatia.