Era una llibreta rebregada i suosa, però amb aquell rebregament
respectable d'uns escapularis que han fet la seva servitud en
la intimitat de la persona. Les primeres planes se remuntaven a
l'època de la seva segona entrada a la parròquia, després de la
separació, fredament dolorosa, d'en Ramon, que se la campava
pel seu cantó. Era un aplec de pensaments, anotacions i
reflexions de caràcter moral i íntim, una espècie de llibre de
memòries, on el bon home hi estampava periòdicament ses
impressions de caràcter més recollit, com si diguéssim la
superabundància del seu cor.
Des de les esgrogueïdes pàgines del començament fins a les
darreres, en què encara es veia fresca la tinta, es podia
formar judici cabal de les altes i baixes de l'estat d'ànim de
l'autor, com de les diverses fàcies i succesives orientacions
de son esperit. Hi havia de tot: paràgrafs de lletra apretada i
frisosa; altres d'escriptura clara i apacible; conceptes, uns
diluïts a l'excés i altres curts i secs, alguns d'ells
interromputs i fins titllats, ja dèbilment, com per a donar
lloc a noves reflexions, ja amb ensenyament donar lloc a
borrar-ne fins la memòria. En alguns hi brillava l'esperança,
en altres un greu descoratjament; però en tots s'hi sentia la
fe i la caritat de l'ànima encesa en amor de Déu. No hi
mancaven tampoc intermitències espaioses, algunes d'elles
marcant períodes de mesos i fins anys de repòs, com si la seva
ànima s'hagués adormit en la lassitud de la fatiga o de la
ganduleria.
A en Ramon se li negà el cor de tendresa a l'observar que la
seva persona hi ocupava un lloc importantíssim en aquella
estereotipació del cor del seu oncle. Ja en un replec de la
coberta hi trobà aplegades les poques cartes que li havia
escrit des de sa separació, i en les primeres pàgines, en forma
de versets que semblaven arrencats del llibre de Jacob,
expresava amb tendra amargura les enyorances d'aquell ser
estimat que creia perdut entre les onades del món. Intercalades
amb aquells càntics d'enyorances, hi posava fondes reflexions
sobre lo que era i lo que deuria ésser l'ensenyança, i sobre lo
que havia fet i havia deixat de fer per a salvar-lo de les
tretes de la malejada societat.
Periòdicament eixien remembrances d_ell_ (enlloc posava el seu
nom), amb motiu de rebre'n una carta o una notícia indirecta;
i, com aquestes, contra lo que sempre temia, no solien pas
ésser desagradables, li dictaven parrafets de dolça esperança i
màximes i consells que en Ramon recordava, per ésser semblants
als continguts en les cartes rebudes.
Les èpoques revoltoses que s'havien succeït en el país, li
havien suggerit també fondes meditacions i comentaris, que no
s'apartaven gaire de les idees en boga entre els polemistes
catòlics d'aquell temps Ses disquisicions giraven quasi sempre
dins dels motllos, un poc massa arcaics, de l'escolàstic de
Cervera.
Alguna idea és repetia sovint, acusant una verdadera obsessió.
Tal era el fet reconegut de l'allunyament del poble del si de
l'Església.
«Perdem terreny- escrivia sovint: -els joves ens fugen seduïts
per ideals de falsa llibertat, i quan s'adonin de son engany
correran a engruixir els batallons de l'escepticisme i la
indiferència.»
I, procedint amb un criteri més modernitzat, com el metge que
en lloc d'ensajar remeis a l'atzar o de perdre temps atacant
els efectes, procura abans de tot esbrinar els fonaments de la
malaltia, deia:
«Ens escarrassem predicant la doctrina als convençuts i els que
hauríem de convèncer no ens escolten. ¿No fóra millor buscar la
causa d'aquest apartament i, un cop trobada, aplicar-hi amb mà
forta el remei?».
Fidel amb tan sàvia teoria, en diferents planes hi havia
estampat idees que demostraven son afany d'esbrinar la
incògnita, idees que s'alternaven amb períodos de
descoratjament, resultat d'un treball d'investigació superior a
ses forces, acabant per decantar-se pel cantó on l'inclinava
son esperit de sacrifici.
«El sacerdot -escrivia- deu rabejar-se dintre les penalitats de
sa missió de sacrificis i privacions, amb la idea d'acrisolar
ses virtuts i guanyar mèrits per a la pròpia ànima. La missió
de salvar les agenes és secundària; però, tal volta, amb
l'exemple de les grans virtuts i de les sublims abnegacions
dels ministres de Déu, se sentirà tocada la societat i tornarà
als amorosos braços de sa mare l'Església.»
Per aquest camí s'esplatjaven desendavant ses confidències,
dictant-li pàgines d'un misticisme i d'una ingenuïtat
encantadors; pàgines interrompudes, en alguns indrets, per
conceptes expressats amb una amargura que després sa ànima
bondadosa, trobant-los, sens dubte, massa vius, n'havia passat
ratlla, però que denotaven les sequedats i angoixes de son ànim
contorbat. El sacerdot no recollia pas els abundosos fruits que
n'esperava, de ses abnegacions; el poble buscava son auxili en
sos apuros i misèries; després... com si temés molestar-lo
massa, se'n tornava pel seu cantó.
I, no obstant, ell la sentia fonda la recança de l'amor del
poble i el mortificava la idea de salvar-se sol. Aquest
concepte l'expressava en dues ratlles:
«¿Què direm del capità que, veient desmoralitzada, vençuda i
fugitiva la seva companyia, procura sols salvar la pròpia
persona?»
* * *
Per fi, després d'un período de calma i d'unes pàgines en
blanc, hi trobà en Ramon una mena de càntic en què, amb accents
de joia, s'hi glossava la paràbola del fill pròdig. Fàcilment
reconegué la data d'aquella carta en què ell li comunicava son
retorn. Des d'aquell dia era _ell_ que omplia quasi
exclusivament el cor de mossèn Joan.
Pas a pas, i una a una, anava el jove reconeixent les
peripècies d'aquells dies memorables, sorprenent-se vivament de
la influència que sa pròpia persona havia exercit en l'ànim de
son oncle, influència que s'assenyalava perceptiblement en les
elucubracions sociològiques i psicològiques allí estampades.
Aquella primera conversa en què el jove exterioritzà tan
vivament ses idees, li havia produït a son oncle una sensació
fonda i nova, que es traduïa en conceptes esparverats; un
deixondiment semblant al del soldat en campanya que, revetllat
per un frisós cop de corneta, s'aixeca fregant-se els ulls,
palpant-se les armes, tot preguntant: -I doncs, ¿què és això?
Después venia un treball d'anàlisis, reposat, que marcava una
nova orientació d'idees.
Les més atrevides afirmacions de son nebot eren sospesades,
trinxades i esbrinades, amb una perfidiositat pròpia de l'antic
escolàstic cerverí, trobant el jove, amb intensa satisfacció,
presentades amb una precisió encantadora, idees que ell sols
per intuïció havia emès.
I tornava a surar la vella obsessió de l'iniciat divorci entre
l'Església i la societat. Però ara semblava caminar en busca de
la incògnita amb alguna més seguretat, com el vianant
esmaperdut que obira un llum en la foscor de la nit.
«Potser ens hauríem perdut -escrivia- per no tenir prou en
compte les dualitats humanes d'ànima i cos i d'individu i
col·lectivitat, preocupant-nos sols de voler perfeccionar el
ser espiritual, descuidant el ser corporal i el ser social, que
viu de l'essència de la terra, com el peix de l'aigua. ¿No hem
fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant que
això corresponia a l'Estat?»
Com si la paraula Estat hagués sigut per ell un raig de llum,
entrava en una sèrie de consideracions sobre els conceptes
d'Estat i de Pàtria, que de moment semblaven desviar-lo de la
qüestió, però que aviat es veien conduents a la finalitat del
raciocini.
«Pàtria és la idea comprensiva d'unitat de lleis, de
temperaments, de costums i, sobretot, de llengua, caràcters
distintius de la raça; és el funcionament harmònic dels
elements vitals d'una societat dintre de son propi terrer.»
«L'Estat és l'absorció, el monopoli del funcionament dels
elements constitutius d'una o més pàtries.»
«La Pàtria, agrupació natural d'individus lligats per
mancomunitat d'interessos, de necessitats i d'ideals, és obra
de Déu. L'Estat, artificiosa combinació de funcionalismes
arrencats de son natural centre, és obra dels homes.»
«La Pàtria, idea d'amor i expansió, tira a la llibertat.
L'Estat, idea d'absorció i d'imposició, tira al despotisme.»
* * *
«Un temps la lluita era entre la vida corporativa i el poder
erigit en Estat pugnant una i altre per a defensar sos drets i,
tal volta, per a imposar-se mútuament. D'aqueixa lluita en
naixia l'equilibri de les dues forces, que marcava la via
progressiva de les nacions. La perfidiosa constància de
l'ambició individual vencé l'apàtica cohesió de la
col·lectivitat, majorment en pobles que no tenien prou
acabalada la consciència de ses pròpies llibertats, i aquests
serviren als dèspotes de maça per a atuir els que encara
resistien.»
«Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats
davant de la història podien contenir a l'individu dintre els
límits de la prudència i de la justicia; però més tard algú
digué al rei: «No és decorós que la teva majestat arrostri les
odiositats del poble. Tu regnaràs, però els responsables seran
els teus ministres», I l'absolutisme personal se tornà
col·lectiu.»
«La responsabililtat de dèspotes transitoris, quasi nul·la,
encara trobà manera de cobrir sos actes amb la sanció d'unes
Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de
ses mans pecadores, i arribàrem a la tirania anònima, la pitjor
de totes les tiranies.»
* * *
«Així la societat ha vist, com entontida, transformar-se i
desaparèixer, engolides per una oligarquia política, entitats,
corporacions i lleis, filles de sa pròpia essència, suplantades
per altres lleis i funcionalismes, covats en el gabinet del
filòsop encegat o, tal volta, a sou del dèspota que les
implantava. «-L'Estat ho és tot- digué el doctrinari, -i per
l'Estat deuen els ciutadans donar vides i hisendes. L'Estat
cuidarà de tot; els ciutadans sols tindran l'obligació de
mantenir-lo en salut i en malaltia.-»
«I en aquesta idea ens hi hem acostumat de tal manera, que
l'Estat ha pogut impunement establir enormitats com l'impost de
consums, que grava per un igual el bracer i el milionari, i
iniquitats com la contribució de sang, que sacrifica a ses
conscupicències els joves de vint anys, igual que, en temps
dels mals usos, eren les donzelles casadores desflorades pels
mals barons.»
«Quan el poble ha sentit les fiblades de la tirania, trobant-se
mancat de vida pròpia i fins de verdadera consciència, no ha
sabut més que tirar-se dels braços de l'un polític als de
l'altre, com l'infeliç gamat que, no sabent de quina entranya
es mor, se dóna a un i altre curander, flns que, desenganyat de
tots, a tots els maleeix amb una mateixa mà des del fons de son
escepticisme. Avui el divorci entre el país i l'Estat és
complet.»
* * *
«Però les mirades cobdicioses de l'Estat xuclador també es
fixaren en l'Església, institució eminentment popular i que
tant havia influït en la constitució de la Pàtria. L'Església,
vivint de rendes pròpies (que en considerable part servien per
a les necessitats del pobre i eren la caixa d'on la indústria i
l'agricultura en lograva bestretes a interès mòdic i senzill),
gosant d'absoluta llibertat d'acció, constituïa una força
lliure i respectable, que en determinats moments podia fer cara
a ses depredacions.»
«L'Estat digué a l'Església: -«Desamortisaré els teus béns, i,
en canvi, contrauré l'obligació de subvenir a tes necessitats.
Així, tu, lliure de qüestions civils i de plets, podràs
dedicar-te descansadament a ta obra espiritual.»
* * *
Amb tal espoliació l'estat se proposà tres coses d'igual
transcendènca. Primera: improvisar una burgesia addicta,
enriquint-la amb els fruits de la gran rampinya; segona:
separar l'Església del poble, ja que, empobrida i vivint a sou,
no podria, com abans, emparar a aquest en ses misèries; i
tercera: absorbir l'Església, donant a sos ministres caràcter
de funcionaris públics.»
«Desendavant l'Estat ja no demanaria: manaria. L'Església no
seria del poble; seria de l'Estat. El record dels grans cabals
de l'Església, absorbits per l'Estat, desapareixeria de la
memòria dels vivents. «Lo que no desapareixeria mai més serien
les partides estampades anyalment en la _Gaceta_ per a
manteniment del _culto y clero_; i contra aquest pressupost la
impietat s'hi rabejaria, assenyalant a l'Església com altra
sangonera de l'Estat.»
* * *
En aquestes altures el pensador començava a respirar fort, com
l'analític que toca al fons de ses investigacions. La incògnita
començava a descobrir-se.
«L'Estat, invadint-ho tot i xuclant-ho tot, tot ho ha
embolcallat en l'atmosfera del propi desprestigi.»
I aquí seguien una sèrie de conclusions, de caràcter
sentenciós, que en Montbrió reconegué com veritats inconcluses.
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'Estat els
funcionalismes corporatius i administratius, ha mort el
sentiment d'agremiació i d'iniciativa col·lectiva.»
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'ensenyança, ha mort
l'esperit progressiu da la Ciència, de les Lletres i fins el
sentiment estètic de la societat.»
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'exèrcit, ha mort
l'esperit militar del país.»
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant la idea de Pàtria, ha
mort el patriotisme.»
* * *
«Gens temerari serà, doncs, atribuïr a les mateixes causes
l'esmorteïment de l'esperit religiós.»
* * *
«La societat, mancada de l'higiene de son moviment propi, sense
entitats ni corporacions on esplatjar-hi ses pròpies energies,
s'ha anat decandint, aniquilant-se i podrint-se, com un cos
cloròtic, sense sang, propens a totes les morbositats de la
naturalesa.»
* * *
Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple
a assenyalar la font del remei. Començava lamentant-se de la
docilitat amb què la gent s'havia fet amb aquell estat de
coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra seria
tinguda per una bogeria. Recordava que el seu nebot, que
n'havia iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat i
revolucionari. Fins en un principi ho fou per a ell mateix, que
escrivia aquestes planes:
«I no obstant -afegia,- ara concebesc l'absoluta necessitat de
què desaparesca el monopoli, si ha de desaparèixer el
despotisme; de què tornin els funcionalismes a son ordre
natural, si ha de ressucitar-se la vida de la societat; de
sostreure les Ciències, les Lletres i les Arts de les grapes de
l'Estat, si han de tornar a resplendir progressives, informant
l'esperit públic...»
* * *
En un començament de plana hi havia el següent concepte,
lleugerament titllat:
«La separació de l'Església de l'Estat!... ¡Idea
revolucionària!... De tal sonaria a les orelles de molta gent,
de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de
compendre que més fàcilment influiria a l'Estat l'Església
lliure que junyida a son poder i vivint de ses gràcies, potser
perquè se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor
que fins tal volta hem contribuït inconscientment a arrelar-lo.
I, no obstant, potser un dia prosperarà la idea de la rescissió
d'un estat legal acceptat sols per la força de les
circumstàncies, per a defugir la tutela d'aquest Estat
corromput i corruptor, recobrant el dret de força lliure i
tornar a fer lligar amb el poble, lliure també...»
* * *
«¡I lo que costa, Déu meu, -afegia més avall,- sobreposar-se a
les preocupacions d'escola i a les habituds creades a còpia
d'anys! Se necessita un esforç de gegant per a espolsar-se la
peresa intel·lectual i vèncer la corrent de les idees avesades
a coordinar-se dins d'un motllo fet exprés. Tots els que
pretenen trencar-lo, aquest motllo, són revolucionaris; lo
mateix qui el trenca buscant a Déu per a precipitar-se en els
avenços de la raó materialitzada, com qui el trenca buscant a
Déu que s'adona que l'ha deixat enrera. Lo mateix els que,
sentint-se dins del sepulcre, volen, desesperats, ventar ses
pròpies cendres en el caos de la impietat, que els que, ferits
per un raig de llum divina, clamen resurrecció. A tots se'ls
qualifica amb la mateixa paraula: _Revolucionaris_!
«Tal esforç se necessita, que no es concebeix sense una altra
revolució en la pròpia intel·ligència i una depuració en la
pròpia naturalesa; revolució i depuració que _ell_, sempre amic
de síntesis gràfiques, ha designat amb el nom de _sang nova_.»
«_Sang nova_!, diu ell, i la infiltra, aquesta sang, amb ses
paraules i sos exemples, i per a infiltrar-la es val justament
de lo que és antítesis de revolució: se val de la tradició, que
és l'artèria que naix del cor de la societat.»
* * *
«I jo, que estic veient i palpant els efectes d'aquesta
inoculació; jo, que veig, fins per experiència pròpia,
rejovenir-se els cors empedreïts dels vells, fortificar-se els
dels joves i purificar-se els de tots aquells que no estaven
ben perduts, no puc menys de creure fermament que un dia
transformarà, purificant-la i rejovenint-la, la de tota la
societat.»
* * *
Algunes planes més avall, tornant a rependre el fil d'aquestes
reflexions, escrivia:
«Si això fa, un individu sol i aislat, ¿què no farien cent, mil
individus, treballant tots alhora, inspirats per unes mateixes
conviccions? ¿Per què no hauríem d'ésser nosaltres els apòstols
de la revolució moral, els evangelistes de la sang nova,
procurant la regeneració de l'individu, perquè, oberts els ulls
de tothom, penetrat tothom de son ser i de son valer, poguessin
tots a la una fer cara a l'oligarquia despòtica de l'Estat,
exigint la reversió a les pàtries naturals dels drets en mala
hora arrabassats? Fins d'aquest moda fóra més fàcil nostra
missió d'espiritualitzar l'individu, lliure ja de les
servituds i baixeses de la col·lectivitat.»
* * *
Després d'estendre's en consideracions d'aquest mateix ordre i
altres de consemblants, començava a aparèixer una nota
melancòlica que anava prenent accents de greu tristesa, tan
fondament sentida, que a en Montbrió li oprimien el cor.
«¡Quina llàstima -exclamava- haver despertat tan tard, quan ja
les forçes em manquen i sento aprimar-se el fil de ma
existència! ¡Tant de bo jo pogués tornar a la flor de la
jovenesa per a treballar amb totes mes forces en aquesta obra
de redempció social! Jo batallaria per la fundació d'una
institució on, sots el lema de _Sang nova_ s'apleguessin tots
els tocats de la gràcia de l'esperit de resurecció de la
societat cristiana. Com Sant Vicents de Paül fundà la
institució de la caritat, jo demanaria a Déu forces per a
fundar la de la redempció social, les constitucions d'aquesta
institució serien un catecisme que, basant-se en la llei de
Crist, preconisés, com a medis d'alcançar-la: el cult de la
Veritat, suprema aspiració de la més alta dignificació de la
intel·ligència humana les Ciències l les Lletres; el de la
Bellesa, verb de totes les arts del sentiment; el del treball
honrat, signe de redempció del pecat d'origen; i, en fi, el de
la Pàtria tradicional, cristiana conjunció dels vers conceptes
de llibertat, igualtat i fraternitat.»
«Jo em dirigiria amb preferència a la joventut per a repetir-li
aquelles paraules de Sant Pau:
_De cetero fratres, quoecumque sunt vera, quoecumque pudica,
quoequmque justa, quoequmque sancta, quoecumque amabilia,
quoecumque bonoe famoe, si qua virtus, si qua laus disciplinoe,
hac cogitate_».
V
En Ramon n'estava sorprès i encantat. Aquelles definicions tan
clares del concepte de pàtria natural, obra de Déu i no
composició dels homes, i del de llar, símbol de la família,
pedra angular de l'edifici social; aquella argumentació tan
senzilla per a provar que la vitalitat d'un poble resideix en
la intimitat de sos organismes, vitalitat que s'esvaeix des del
moment que aquests passen al monopoli del falansteri polític
que se'n diu l'Estat; aquelles recomanacions tan sàvies per a
l'alliberació de la família, del municipi i de la nació, com a
medi de regenerar fins el mateix Estat, que deuria ésser sols
l'harmonia conjuntiva dels esforços automàtics de la nació; la
resurrecció de l'esperit de pàtria catalana, per medi del
coneixement de sa personalitat i exaltament de ses antigues
virtuts religioses i cíviques; i, per fi, el perfeccionament de
nostra raça per medi del culte de la Veritat, de la Bellesa, de
la tradició i del treball honrat, ¡que bé se li assentava a son
esperit! ¡Quina compenetració tan intensa, la de son
temperament fogós, ple d'intuïcions genials, amb aquella ànima
senzilla, de ciència modesta, encongida, però que bastava una
guspira per a fer-la esclatar!
I, passant i repassant els ulls i el cor per aquell cúmul de
conceptes, amb els quals es trobava tan identificat com si els
hagués dictat ell mateix, s'anava reconcentrant d'esperit fins
a perdre la consciència de temps i lloc.
Més que mai la veia gran, la causa que havia emprès, i més que
mai sentia son cor sadollat de l'amor de pàtria, i més, molt
més que mai s'afirmava en son propòsit de treballar per a la
reconstitució de la personalitat de Catalunya. Hi treballaria
amb més fe que mai, ell que tant temps s'havia trobat quasi sol
i incomprès, alimentant-se de sos propis entusiasmes, i de
sobte es trobava amb un aliat poderós, que tan bé sabia
emmotllar en els encunys de la sabiduria sos inconscients
desficis de redempció.
I, abstret amb els deliquis de sa ànima plena de satisfaccions,
fins havia perdut la idea de què son oncle ja no era d'aquest
món.
No, no era mort, el sant baró, l'ànima del qual perfumava
aquell ambient en què ell es rabejava com papallona entre les
aures primaverals. I en tant no era mort, que ell el sentia
trastejar, enfeinat, per l'estància veïna; el sentí
aproximar-se a l'estudi i claquejar el llocateu a la pressió
dels seus dits, obrint-se la porta; el sentí creuar
l'habitació, percibint clarament el refrec de ses robes talars;
el sentí apoiar-se en el respatller de la poltrona, que el
saludà amb aquell gemec familiar, propi dels vells amics; sentí
com li posava amistosament el braç sobre el muscle, rodejant-li
el coll; percibí els batecs de son cor, uns batecs complets,
glopejant un doll de sang fresca, regenerada; sentí l'alenada
de son respir, batent-li sobre els polsos una xardor jovençana,
plena de vida; i, per fi, el contacte suau d'uns llavis humits
buscant sa boca i una veu tendra i carinyosa que a cau d'orella
li preguntava:
-I doncs, ¿què és això que el té tan capficat, fill meu?
Allavors girà el cap, com qui es desperta d'un somni. No era
son oncle, que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa
pròpia muller, que li somreia dolçament al notar sa sorpresa.
Ja revingut, s'alçà amb la fesomia il·luminada, i, passant sa
ma revessa per la cintura de la seva esposa, amb l'altra li
posà davant dels ulls la preciosa troballa, dient-li amb veu
solemne:
-És el testament del meu oncle. És el seu mateix cor escampat
per aqueixes pàgines, entre el perfum de ses pròpies llàgrimes:
llegat preciosíssim que estimo més que tots els tresors del
món. És la suprema aspiració de la meva vida, reduïda a
doctrina per una intel·ligència clara i sana; és la sublimació
del meu pensament, el còdic pel qual se regirà la Institució de
la sang nova que fundarem i a la propagació de la qual
consagrarem la nostra vida i en la primera pàgina de la qual
empadronarem els nostres fills.