II

-Escolti, mossèn Joan- deia el facultatiu, alçant la veu: -com

se troba?

-Me sembla que una mica millor- Responia aquest amb veu fosca i

apagada.

-Una mica millor? No m'ho sembla pas a mi, així- deia el metge,

amb veu prou alta perquè aquell ho pogués sentir.

-No es pensi- afegia la Feliça, -li ha calmat molt aquella

ardència de set i fins suara parlava de llevar-se.

-De llevar-se, eh?- refeia el metge, tot aplicant-li l'orella

al pit. -Això és lo que menys m'agrada. Si es trobés més bé,

s'adonaria més del mal.

-Després també sembla que li ha minvat molt el romball.

-Massa que tornarà- insistí aquell, arrufant el nas i rodant el

cap.

I així, per aquest estil, anava el bon doctor destruint a les

barbes mateixes de l'interessat, les il·lusions que el bon

desig volia formar-se.

-Mossèn Joan- digué, per fi, encarant-se amb el malalt i

prenent un to solemne: vostè no és pas cap criatura i té prou

coneixement de les coses del món perquè jo hagi de tractar

d'enganyar-lo. Hem arribat a un punt en que la ciència humana

ha de confessar la seva impotència. A dalt n'hi ha Un que tot

ho pot i a Ell hem de confiar-nos perquè hi faci més que

nosaltres. Tingui ànim i fora, que no serà pas més de lo que

Déu voldrà.

I, amb aquesta jaculatòria, s'apartà del llit i féu cap a la

sala.

Mossèn Joan se'n despedí amb una estreta de mà i amb sa dolça

mitja rialla.

En Montbrió, aplanat i atorrollat per lo que veia i sentia,

seguí el doctor, preguntant-li, amb la major innocència, què

n'hi semblava de l'estat del malalt.

L'interrogat el mirà fit a fit, i, pensant sens dubte que

encara no havia parlat prou clar, li contestà bastant secament:

-Què vol que me'n sembli? Que és home mort. El diagnòstic és

ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels

anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions

morals dissimulades, que són les més funestes, i... qui sap si

també per una deficiència d'alimentació. Això com a factors

passius. Com agents actius tenim una congestió a la freixura

amb irradiacions cardíaques, i s'ha iniciat ja un estat serós.

El pronòstic és més senzill encara. La potència és molt

superior a la resistència. L'enemic ens envesteix de sec a sec

i no tenim municions per a fer foc. Doncs el resultat no pot

deixar d'ésser fatal. Continuïn la mateixa medicina, l'objecte

de la qual és sols reanimar momentàniament i refrescar-li la

boca, i... _pax vobis_. De miracles els metges no en sabem pas

fer.

Els nuvis, arribats de fresc, havien trobat la Rectoria feta un

garbuix. Son oncle era ja viaticat des d'alguns dies i s'havia

anat aguantant com si esperés l'arribada dels seus nebots per a

despedir-se'n. L'escena del metge fou una de les primeres que

començaren a posar els joves sobre un terreny per ells

completament nou.

Mentre la Montserrat s'ocupava en posar una mica d'ordre a la

casa, arribà mossèn Isidro, que, acompanyat d'en Ramon, se

n'entrà a la cambra del malalt, quedant ambdós sorpresos de la

gran mutació soferta per aquest, que ja ni donà senyals de

notar sa presència. Mossèn Isidro, sense gastar gaires més

compliments que el metge, li entaulà conversa sobre son estat,

sense embuts ni subterfugis, afegint, poc després:

-Amiguet, és una porta que tots l'hem de passar, i encara vós

podeu donar gràcies a Déu que us permet arribar-hi amb tot el

coneixement. No en demano pas més per mi!

Tornà a somriure el pacient, i, com un lleuger reflex

celestial, inundà sa traspassada fesomia. Allargà a son company

la mà, dient-li:

-No em deixareu, eh?

-No, fill- féu aquest: -lo promès és promès. A la masia ningú

m'espera i estic enterament per vós.

En Ramon, gens foguejat en aquesta mena de passatges de la

vida, tot s'esborronava al sentir tal conversació.

El malalt, no obstant, anà tirant unes hores més, prenent sols

algunes gotes d'una gomosa i petites cullerades de caldo. En

alguns moments pareixia reaccionar-se, parlant amb bastanta

claredat, fent alguns encàrrecs, tant a son nebot com a mossèn

Isidro; mes, amb tot, se li notava una pèrdua extraordinària de

forces.

A mitja tarda el romball començà a convertir-se en un gemec

acompassat, entrà el desfici i tot demostrà que el malalt anava

a entrar en una nova fàcies. Si és que aquest hagués conservat

un fil d'esperança, aquell fil que el reu a qui van a

ajusticiar no el perd fins a l'instant d'asseure's al banquet,

en aquell moment donà proves d'haver-la renunciada. Tractà de

fer noves recomanacions al seu nebot, recomanacions que aquest

comprengué més amb l'ànima que amb les orelles. Donà vàries

disposicions sobre son enterro i fins sobre la roba amb què el

devien amortallar: la qual roba es féu ensenyar, no sense que

el pobre Ramon sentis esgarrifances de cor.

Seguidament els preparatius prengueren un caràcter d'_execució_

que acabà d'aterrar el pobre jove. Fou portada als peus del

llit una taula amb coberta negra i sobre d'ella un Sant Crist

entre dos ciris encesos i els aspergers amb un perolet d'aigua

beneita, i mossèn Isidro començà a llegir les recomenacions de

l'ànima amb veu reposada i solemne, marcant una espècie de

ritme que s'acompassava perfectament amb la respiració del

malalt, que s'anava fent més anhelosa i adquiria un so

metàl·lic. En Ramon, fent esforços de flaquesa, li donava de

tant en tant, amb una culleradeta, unes gotes de cordial que el

pacient engolia per esma. Des de llavors ja sols se feia

entendre per medi d'estretes de mà. Son cap descansava aplomat

sobre el coxí, i els braços, estirats al llarg del cos, jeien

sense moviment, com no fos alguna que altra convulsió que

sentien mossèn Isidro i en Ramon, que un a cada espona del llit

li tenien les mans.

De temps en temps l'exhortant deixava el llibre i allavors les

exhortacions li eixien del cor, espontànies i patètiques,

versant sempre sobre el ben entès de què era mossèn Joan un

viatger que recorria una via penosíssima i li mancava encara

passar moments de terribles proves, vençudes les quals havia de

trobar la ditxa, el premi, la glòria.

-Vés, ànima cristiana- li deia: que Déu te perdona; segueix

aquest trànsit dolorós; beu aquesta copa d'amargura, la més

coenta, però la darrera d'aquesta vida de misèria; vés, que Déu

t'espera i els àngels t'obren les portes de l'Eternitat!

¡Despulla't d'aquest farcell de podridures i vola feliç a la

mansió de Déu!

I el moribond, amb la boca badada, cercant un aire que ja no

vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, amb la pell

aplanada sobre els ossos, encara mig reia entre els suors de

les darreres ànsies i mentre les llàgrimes agòniques creuaven

sos polsos, sos ulls brillaven amb un dèbil llampec, com els de

l'assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. A

mida que minvaven ses forces, a mida que s'anava acostant

l'horrible instant suprem, la veu de mossèn Isidro s'anava fent

més carinyosa, fins a adquirir inflexions d'una dolcesa

inconcebible, donada sa ruda i vulgar fesomia. Li eixugava la

suor del rostre i li parlava a cau d'orella, contant-li coses

del cel, tal com parla una mare al seu fillet per a adormir-lo.

A vegades resava a mitja veu, exorcisava amb el salpasser,

donava a besar el San Crist a l'agonitzant, tot amb una sola

mà, perquè amb l'altra no deixava mai la del moribond, atent

sempre a ses cada vegada més dèbils manifestacions, i tornava a

rependre ses exhortacions, que arribaven en algun moment a

tocar una nota d'un egoisme sublim, si és que aquests dos

conceptes poden anar mai junts. Glossant les paraules del bon

lladre a Jesucrist, deia:

-Recordeu-vos, mossèn Joan, de mi, quan arribeu al Paradís.

Sa veu pausada i cadenciosa, que en Ramon sentia caure-li com

gota a gota dins del pit; la tendresa de sentiments; la

senzillesa en els conceptes, que arribaven a pecar d'innocents

algunes vegades; lo gràfic de les comparacions (que en

circumstàncies menys solemnes podrien semblar massa vulgars),

barrejat amb certa grandiositat bíblica i un no sé què de

primitiu i patriarcal que omplia tota l'escena, produïren un

efecte tan commovedor i tan suggestiu, que el jove es sentia

absort, inconscient del temps que transcorria, fita la mirada

en aquell rostre cadavèric, que es traspassava per moments.

Aquella íntima commoció que, com corrent elèctrica, feia vibrar

les cordes de son sentiment a la contemplació de la naturalesa;

aquelles intuïcions estètiques que sa ànima somniadora copsava

al vol en tots moments, no les hauria pas mai sospitades a

l'espona del llit d'un moribond. I, no obstant, allí tenia

palpable altra vera manifestació de la Bellesa amb nou esclat.

Mai havia concebut la idea de la mort amb un caràcter tan

pacífic, tan íntim i, per dir-ho així, tan atractívol, però

tampoc tan dolorós, tan commovedor i tan grandiós en mig de sa

senzillesa.

Però el moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida,

no lluitava ja: havien cessat ja les congoixes i desficis, i

ell descansava las i aplanat, no percibint-se més senyals de

vida que el vaivé del pit i un pols sec que decreixia com el

moviment d'un pèndol que marxa per la sola força de la inèrcia.

El ritme de l'agònica gemegor es feia cada vegada més suau, més

cadenciós, més manyagoi (permeti-se'm lo vulgar de

l'expressió), com el d'un nen adolorit que es condorm afofolat

al pit de la seva mare.

En Ramon, de genoll a terra, sense abandonar mai la mà de son

oncle, les pulsacions del qual comptava maquinalment, estava a

punt d'arribar al paroxisme de son dolorós arrobament. El

silenci era quasi absolut. En Pascal, amb les llàgrimes

creuant-li sa impassible cara, alçava amb mà tremolosa fins al

capçal del llit un ciri encès, les irradiacions esgrogueïdes

del qual ferien verticalments les testes quasi juntes dels dos

vells sacerdots, produint clars i obscurs dignes d'un quadro de

Rembrand. La de l'agonitzant se destacava, sobre la blanca tela

del coixí, mig inclinada, formant una silueta d'una elegància

ascètica com la d'una escultura d'Alonso Cano. Els ulls

entelats miraven, més no veien; i sa boca, desmesuradament

oberta, semblava buscar ansiosa un oxigen que cap alivi portava

a sa sang. La de mossèn Isidro, que ja no parlava i sols resava

entre dents, quedava dins l'ombra, acotxada i inundada d'una

suprema angúnia. Mirant fit a fit les verdoses fesomies de son

vell company, semblava espiar el moment precís de sortir-li

l'ànima per la boca.

Seria una preocupació de son esperit fortament commogut, però

el cert és que en aquells instants li sembla a en Ramon veure

que la descomposta fesomia de son oncle es reanimava com

banyada d'un resplendor celestial, que reapareixia son habitual

somrís, l'hermosura del qual s'aquilatava per quelcom que no

era d'aquesta terra, mentre que la gemegor, poc abans curta i

precipitada, i que fins per un moment s'havia interromput,

reprenia allargant-se com un immens i suau sospir. La vida

s'anava a trencar, per fi, i semblava que s'aguantés sols per

un bri, per una filagarsa de vaporós manto de l'ànima que se'n

fugia. El jove sentí part de dins, a les entranyes, quelcom que

se li esquinçava, d'aquell gemec, darrer comiat d'una vida que

finia, i, per primera volta, apartà sos ulls d'aquella boca

oberta, temerós de veure escapar-se'n... no sé què, i enfonsà

el cap entre la vànova del llit. Res veié, però sentí acabar-se

aquell gemec prolongat, després de perfilar-se com un cant de

rossinyol, i les darreres polsades de la mà freda, que

estrenyia entre les seves, saltironar-li d'aci d'allà pels dits

i... un lleuger refrec com un aleteig imperceptible; després la

veu de mossèn Isidro, que deia:

-_¡Consumatum, est! Requiem eternam..._

Allavors sentí que li pujava del pit una onada indescriptible:

era aquell espasme que tantes voltes havia sentit en sos

arravats d'artista i que ell descrivia com producte de la

mística conjunció de l'ànima amb Déu; però a l'anar a esclatar,

en lloc del crit de joia que li era habitual, fou un plor de

nen, que sortí de sa gola, el qual, ressonant per l'arcova i

per la sala, despertà un eco dolorós que el transmeté per la

cuina, per l'escala, per la lliça i per tot el veïnat, i encara

l'endemà repercutia per les valls de la parròquia i per tots

els indrets on se coneixien les excel·lents virtuts del Rector

de Vall de Pedres.