Com la fletxa surt brunzenta de la ballesta cercant el cor de
sa víctima per a vessar-hi l'amargantor de son verí sortia de
Serra-Bruna, reclosa dins d'una carpeta adreçada a l'estranger,
una cruel missiva, plena de dol i de tristor: «Cuiteu a tornar,
que el vostre oncle es mor».
I el blanc era l'idil·li conjugal, que joïa de ses primícies,
entre els primaverals esbarjos, sublims delectacions,
lluminoses perspectives i deliciosos arrobaments d'aquest
període, únic en la vida de l'home, que se'n diu lluna de mel,
en què, com si no bastessin els elements de ditxa que en si
porta la sobtada expansió de les reprimides cobejances
deslliurades per virtut de sagramental benedicció, les ànimes
enamorades se tiren a emborratxar-se de tot lo bell, lo
imprevist i lo confortable que la vida moderna fa accessible a
la gent adinerada.
Els poètics misticismes, reconcentrats per la fe en llegendaris
cenobis i miraculosos santuaris, on els cors recentment lligats
corren a dipositar el testimoni de llur reconeixement i de
llurs esperances; les lluminoses i alegroies perspectives de
les regions riberenques, on la mol·lície humana hi ha acumulat,
entre perfums de taronger i roses de tot l'any, totes les
seduccions de la naturalesa posada a jou per l'artifici de
l'home; les febrosenques activitats de la civilització del
sigle, representades per la moderna Babilònia, amb ses grans
virtuts i sos grans vicis; les romàntiques riberes dels grans
rius del nord, amb ses rònegues calitges i daurades celísties,
amb sos castells llegendaris, ses ciutats arcaiques i sos
museus plens de records d'una civilització migeval, que encara
s'hi respira, modernitzada per una superior cultura; els jolius
panorames de l'Arcàdia moderna, amb sos alterosos pics
d'argent, amb ses valls d'esmaragda i sos llacs d'atzur...
¡quin caminal més idíl·lic, quina ressoladora més ampla i suau
per a deixar-s'hi lliscar bressat per la joventut, l'amor i
l'esperança, en aquest _lapso_ paradisíac, en aquest parèntesis
de la vida, mena d'armistici en què el destí sembla suspendre
les hostilitats de sa crua prosa, tal volta per a
reempendre-les amb més feresa no ben apagat encara el
resplendor d'aquell foc-follet.
Bon exemple n'és el missatge sortit de Serra-Bruna, frisós de
vessar el doll de fel de ses entranyes: «Cuiteu a tornar, que
el vostre oncle és mor».
I el missatge fallà, de primer, el blanc perquè la víctima que
volia ferir ara ja partida. Mes sobre sa coberta s'hi estampà
una nova fórmula, que li comunicà segon impuls.
I errà el tret una altra vegada i una altra, perquè l'idil·li,
lleuger com papallona, volant d'ací d'allà, xuclant de totes
les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no
tenia lloc segur. Però cada vegada rebia el missatge noves
fórmules d'impuls, que semblaven comunicar-li major velocitat.
Mes l'idil·li es condormí en aquelles afraus platxerioses de la
moderna Arcàdia, encantat d'aquell agre de casa que allò tenia,
d'aquell aire de pàtria que allí es respirava, però de pàtria
feliç, de pàtria ben menada, que li feia enyorar i glatir i
estimar més encara la pàtria pròpia, tan pobra i tan
desgraciada.
I arribà el missatger de la mala nova, amb el llom negre de
tinta, com un cavall amarat de suor, i li buidà dins de les
entranyes tota l'amargantor de fel que duia, més enverinada
encara pel retard sofert, igual que el caçador despacientat
clava la mortal sageta al cor de la daina que, juganera i
descuidada, està esbrotonant el tendre fullam de la clariana
del bosc. «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».