-Els nostres cors s'han parlat públicament, esquinçant-se per
fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan
ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanció
dels homes, ha rebut avui la consagració del ministre de Déu.
Estàs contenta, videta meva?
-Contenta hauria d'estar, perquè es veuen realitzats tots els
més fervents desitgs de la meva vida. Els meus somnis daurats
van prenent el cos de la realitat; mes no sé per què tinc el
cor oprimit, i els ulls sempre a punt de vessar.
-Explícam, doncs, això, hermosa. ¿Seria que tems l'avenir o que
et reca la perduda llibertat del cor?
-No temo l'avenir en la teva companyia, però sí el temo per si
ella un dia em mancava; i mai havia pensat tant en què pogués
mancar-me, sinó quan he vingut a assolir-la. Tampoc enyoro la
llibertat del cor, que de temps la tinc perduda, ja que era ell
més esclau abans, forçat a beure's les pròpies amargures, que
ara que, podent treure sos esclats a la llum del sol, es
complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert és que les
llàgrimes que en temps de les grans penes retenia en el fons
del cor, ara que toco el compliment dels meus desigs... ara no
puc aturar-les: veus?
-Escolta'm, filla, i respon-me de veritat: ¿creus avui en el
meu amor com ahir hi creies?
-Oh, sí!
-¿Estàs segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la
llegitimitat dels teus sentiments envers mi?
-Ni sabria com dubtar-ne.
-Tanca els ulls de part de fora i obre'ls de part de dins i
recocia el darrer replec del teu cor: vès si hi trobes una
senyal de penediment pels compromisos contrets amb mi i que
avui hem refermat... ¡No m'enganyis, que t'enganyaries a tu
mateixa!... No n'hi trobes cap?
-Cap, ni un.
-Dónam les mans i mira'm a la cara.
-Ja et miro, més quasi no et veig. Tinc el cor ple de goig:
tes paraules me fan pressentir la bogeria de la felicitat;
però, en lloc de fer-me riure com les alegries, sento més i més
ganes de plorar. ¡Jo que em creia que sols les penes donaven
llàgrimes!...
-És un error del qual ens hem de sostreure els temperaments com
tu i com jo. Les rialles són sols demostratives de les
afeccions lleugeres i superficials. Quan el sentiment cava
fondo, àdhuc arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest
no te millor manifestació que són les llàgrimes. Jo beneeixo a
Déu perquè cada vegada veig més que som carn d'una mateixa
carn. Jo ploraria amb tu si no fos home.
Lo que sents tu ara, és la virtualitat de l'acte que hem
realitzat amb totes ses inescrutables conseqüències. Tu estàs
encara sots la impressió de la nota trista del senyor oncle,
els tendres accents del qual t'han impressionat a tu com a mi
amb la certitud de quin serà el primer dolor que ens ferirà en
comú. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de si
ben grans, que, compenetant-se, s'ageganten fins a límits
inconcebibles; i tot això, sadollant ton cor, el fa esclatar en
sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent
en les forces humanes, salda amb llàgrimes.
Plora, doncs, sense reparos ni vergonya! ¡Saluda amb llàgrimes
el llindar de l'era de ditxa que avui se'ns obra, que en actes
transcendentals com el del sant matrimoni... sols els ximples
riuen!