Don Eudald, l'home dels prejudicis i respectes humans qui _per
accidens,_ és a dir, quan era en benefici de les bones idees
(les pròpies), professava les teories de què el fi justifica
els medis, que pecat amagat és mig perdonat i allò de _peor es
meneallo_; qui es lamentava sovint de lo dolent dels temps en
què vivim (sobretot quan manen els contraris), encomiant la
necessitat d'aplegar-se totes les persones de bé entorn d'un
bon govern (el propi) per a extirpar tanta corrupció, mes sense
fressa (no fos cas que s'alterés l'ordre), sense escàndol
(perquè, de certes coses que com més se remenen més puden, no
convé que el vulgo se n'enteri masa), tot sempre amb el degut
respecte als drets adquirits, als fets consumats, perquè les
lleis no han de mirar mai enrera, sempre aprofitant lo que
bonament se puga, per allò de _interim gaudeamus_, etc., etc.
(teories mamades i interpretades del diari que per aquells
temps es cuidava de pasturar les ramades de _l'infinitus
numerus_ per les sempre delitoses margenades dels grans
egoismes socials), es manifestava girat com una mitja, fent de
mal sentir-li contar lo que sabia dels polítics de sa
coneixença, d'aquells mateixos que havia rebut i obsequiat en
sa pròpia casa, acceptant-ne les engrunes de favor que li
feien.
Tocat del sentiment de la ingenuïtat o de l'esperit de la
confessió en aquell sobretaula memorable, don Eudald buidava
secrets que no havia tret mai a la llum del sol. Llavors
s'aclarí aquell misteri que embolcallava el ràpid periode de sa
diputació a Corts, del qual no parlava mai, amb estranyesa dels
que coneixien son caràcter vanitós. Sembla que alguns companys
de diputació li conegueren prompte la flaca de la vanitat i la
curtedat de gambals (això no ho deia ell; ho deduïen els
oients), i prenent-lo per _primo,_ com ells diuen, li
envestiren la bossa desconsideradament, comprometent-lo per
fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto es degué estendre tant,
que arribaren a atuïr-lo. Fins contava que s'havia vist
assaltat pels corredors del Congrés, ni més ni menys que quan
se les havia amb els timadors del moll de Barcelona. Però, així
com aquests no li feien gran por perquè sabia que els
municipals els agafaven, als del Congrés els temia; perquè els
empleats se'ls hi llevaven la gorra i per no desplaure'ls es
deixava saquejar.
-Tu tenies raó! (es complavia ja en tutejar al seu futur
gendre). Tu tenies raó a l'assegurar que de polític
verdaderament honrat no n'hi ha cap. El més inofensiu (com jo
per exemple) és culpable de complicitat amb els verdaders
criminals als quals obeeix, defensa, vota i se'n serveix, o,
quan menys, oculta explícita o tàcitament.
Tot això no ho aprenc ara, perquè quan tu ho asseguraves jo ho
reconeixia interiorment, però creia que s'havia d'ocultar per
conveniència i per a evitar un mal major. Lo que he après ara
és el valor necessari per a publicar-ho i confessar mon tant de
culpa. Quan convingui ja en treuré de caretes; però començo per
treure'm la meva, prometent formal esmena. D'aquí endavant no
tinc de callar-me'n cap: al pa pa i al vi vi i qui no li agradi
que ho deixi. Entre tantes coses com tinc d'agrair-te, una
d'elles, la unió del poble, l'hem de conservar a tot preu, per
a defensar-nos dels polítics enc que sigui a escopetades.
-Poc a poc!- li deia rient en Montbrió, que es complavia en
fer-lo cantar, admirat de lo radical del canvi que en ell
s'havia operat. -Poc a poc! Vejam si jo, l'esbojerrat i
revolucionari d'abans, encara li hauré de tirar la corda.
Recordi's de què temps enrera jo li proposava formar un
triumvirat, del qual vostè formaria la dreta, jo l'esquerra i
el senyor oncle ne seria el poder director i moderador. Mes
ara, si tots ens decantem cap a l'esquerra, com s'ho farà el
senyor Rector per a mantenir dreta la rega?
Mossèn Joan, que s'havia mantingut molt callat, manifestant
sols per medi de bondadoses rialletes sa complacència i
assentiment, parlà, per fi; però ho féu amb un posat
d'aclaparament i d'amargura que impressionà els presents.
-Molt me plau digué,- el canvi radical que denoten les
confessions que acaba de fer don Eudald, més que per lo que són
en si, perquè signifiquen la resurrecció d'una ànima bona que
jeia en el fang de l'apatia, ja que no de l'embrutiment de les
modernes concuspicències polítiques: es a dir, l'entrada d'un
nou confrare en aquest gremi de la sang nova que sembla que tu
vas estenent. És una de les conquestes de més vàlua que hauràs
fet, i es cosa de felicitar-te'n de tot cor.
Amb quin goig m'hi associaria jo, a la vostra obra, si les
meves forces físiques estiguessin a l'alçada de mos desitjos i
conviccions. Mes jo som com un soldat tardà que ha gastat tot
son delit buscant la bretxa des d'on fer foc. Permeteu-me, no
obstant, dues paraules de consell que crec apropiades al
moment. Treballeu de ferm, mes no sigueu ni optimistes ni
impacients, per a no exposar-vos a les crueltats del desengany.
Feu-vos càrrec de què, llevat de vostres propòsits, tot lo
demés està per fer. Cal tenir en compte que l'enemic és poderós
i que en quant s'adongui de vostre treball i del fruit que
recolliu, abocarà totes ses forces a refermar la porta per on
pot escapar-se-li son poder.
Tot lo que no sigui deixondir la consciència del poble i
revetllar l'esperit de la terra, serà perdre el temps. No vos
facin por els homes, per distanciats que semblin mentre no
siguin romputs de cor i de consciència, perquè ells a la fi
vindran amb vosaltres. Recordeu-vos de la paràbola del publicà
i el faritzeu de l'Evangeli.
Feu força acopi de fe i energia per a sostenir-vos, perquè tot
vos caldrà. Sovint els mateixos que voldreu salvar seran
vostres inconscients enemics; potser dels vostres mateixos
partiran les sagetes més cruelment enverinades. Mes, si teniu
fe en Déu, si obreu sols per la caritat i per l'esperit de
justícia, si vos inspireu sols en els grans exemples de nostra
història i en el puríssim amor a nostra terra, que ha infantat
les institucions més democràticament cristianes que presenta la
història de la civilització, quin dubte té que veureu créixer
d'una manera consoladora vostre camp, que veureu recular els
moderns alarbs, vergonya de nostres temps, i si més no,
deixareu ben assaonada la terra per a què els vostres fills
puguin recollir-ne els vinents esplets.
Per això beneeixo una vegada més el pacte que avui hem
celebrat, i demano a Déu que el casal de Serra-Bruna sigui el
cenobi on es consagri la sacrosanta fórmula de la sang nova,
única esperança de salvació d'aquesta malaurada terra.
En quant a mi- afegí amb veu commosa, -vos ho repeteixo: no hi
compteu pas. Som com el patriarca Moisès que sols logrà la
gràcia de llambregar al lluny la terra de promissió, suprema
aspiració de la seva vida. També l'he ben cobdiciada, la nostra
terra de promissió, si bé per mos pecats he trigat a veure'n el
bon camí. Ara que sento ses alenades, ara la vida em manca, i
conec que he acabat ma missió en aquest món. És un
pressentiment que no falla. Déu ho vol així: alabat sia Ell per
sempre.