-A veure com te llueixes, mestressa- havia dit don Eudald a sa
muller, al tractar dels obsequis que devien tributar-se a
l'ambaixada. I ella, que en la cosa hi tenia el cor, no s'ho
féu pas dir dos cops.
La taula del gran menjador brillava amb la rumbosa vaixella
senyorial de la casa Serra-Bruna. Safates curulles de
pastissos, dels més renomenats especialistes de les localitats
veïnes; plates rases de cremes, nates i confitures,
confeccionades amb la flor dels productes de la casa per
expertes mans casolanes; rastells de veires, de transparència
immaculada, presos en les subtils malles d'artística veireda,
irisant-se mútuament, com les bombolles d'un glop d'escuma
sabonera; marcelines, com polleres en miniatura, amb ses
blanques xicres de viuets d'or, esperant la mesura de la
clàssica xocolata, que ja venia fumejant pel broc de ventruda
escudella; fruiteres replenes de fruites en confitura
destrament conservades com saltant de l'arbre; tot de revellida
plata, massissa, repujada i llustrosa pel bon entreteniment, de
formes pesants, acusant aquell gust decadent de la terra que,
havent perdut la clàssica puresa de linies de sos bons temps,
conservava encara el sentiment de la sobrietat i severitat de
l'art de debò; de porcellana fina i de cristall tallat, de
marca estrangera; tot reflectint-se sobre finíssima tovalla de
gemada ginesta.
-_Benedicite..._- féu el Rector, creuant amb la mà l'espai per
sobre l'esplèndida taula. Vulga Déu beneir el pacte que avui
hem celebrat, com jo beneeixo aquesta taula, i siga,
l'abundància i la riquesa que tinc davant dels ulls, símbol
d'abundància i riquesa de cristianes virtuts, de patriarcals
exemples, com de gaubances de tota mena, així en l'ordre
espiritual com en el temporal, que resplendesquen sobre la
família en projecte.
-Amén- feren tots, sentant-se a taula.
En Montbrió procurà esvair l'encongiment de l'etiqueta, que ja
feia massa temps que el tiranitzava, esplatjant-se en ses
gràcies espontànies, que tan agradós feien son tracte per tota
mena de gent.
Un altre potser hauria evitat certs records i referències que
podien ésser causa da mortificació per a don Eudald; però ell
deia que no li plavien els núvols a l'horitzó, ni res que el
pogués fer caminar reparat, i que el gran sistema per a
esbargir-los era envestir de front les causes d'ells. Així ho
féu; però amb tanta discreció al·ludia a ses antigues
antipaties i topades amb don Eudald, i amb tanta gràcia les
comentava, que aquest, no sols no se'n veié mortificat, sinó
que acabà per riure-se'n de debò, regraciant-li en el fons del
cor la bona obra de dissoldre-li tots els reparos que podrien
dar-li pena.
-Don Eudald i jo- deia ell -soms fets l'un per a l'altre, igual
que tap i carbassa, sols que ens ha costat un xic
d'entendre'ns, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos
pobres vellets mendicants que captaven sempre junts, després
que de joves s'aterraren mútuament amb competències de l'ofici,
fins que un dia, ja empobrits i desesperats, tingueren una
agarrada tan sèria, que l'un hi perdé el nas i l'altre
l'orella. Curats en un mateix llit, des de llavors data llur
proverbial amistat, que els ha fet inseparables com bessons;
tant, que el poble els designa amb un sol nom. Ara es parteixen
la misèria, després d'haver-se tirat la riquesa pel cap.
Nosaltres no hem pas arribat tan enllà- afegia rient, -però de
tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en què
si ens deixen... ¡pobres nassos i orelles! La sort que vostè
s'ha compadit de mi a temps, quan jo ja estava a les acaballes
de les meves energies, perquè ha de saber que, encara que
gallejava i feia l'home, tenia ja el cor com un pinsà, trabocat
del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat
cervell de gat. Però no se'n penedirà pas, don Eudald: jo
abono. Cregui, encara que mal m'està el dir-ho, que arreplega
un gendre de tota confiança, i, si no, aquí està el senyor
Rector de Vall de Pedres, que no li'n dirà de menos.
I, posat a dir tarambanades, no acabava, mentre el bo de don
Eudald, com un beneit, esclafia rialles que feien la joia de la
família que el chorejava, especialment la Loreto, per qui a
aquella expansió d'intimitat casolana era un segar de pèsols,
després de tants dies negres com havia passat.