Tot acabà en bé, grat sia a Deu. L'ambaixada fou ben rebuda i
millor escoltada. Mossèn Joan, que devia portar la paraula,
pretextant que millor que ell s'explicaria el propi interessat,
deixà a aquest a l'estacada, suant d'angúnia per a explicar
senzillament sa petició, ell que estava avesat a fer cara a la
societat en pes. Per fi se'n sortí, i ses ingènues explicacions
commogueren fondament, sobretot quan dedicà tendríssimes
paraules en invocació dels seus pares, que no havia arribat a
conèixer.
Cerimoniosa i reposadament correspongué don Eudald, que, igual
que sa muller, vestia sols de mitja etiqueta, per estar en
domicili propi. Manifestà per quants motius li complavia la
demanda, a la qual accedia gustós, amb tal de què fos també del
gust de la seva filla.
-No ets tu, també, del mateix pensar, Dolors?- féu, dirigint-se
a la seva esposa, quan ja descarregada la part que tenia
preparada de son discurs, no feia sinó repetir les mateixes
idees, si fa no fa amb les mateixes paraules.
Donya Dolors sortí un moment i reaparegué acompanyant a la
Montserrat, la silueta de la qual se dibuixà en el buit de la
porta, fina i esblaimada com una aparició, animant l'escena amb
l'encís de sa escultural modèstia.
Enterada amb un nou discurset de son pare, de lo que feia el
cas, i requerida de donar o negar son consentiment, per tota
resposta allargà la mà al jove, rebent d'aquest un ric anell de
prometatge.
El notari estengué l'acta, que firmaren els interessats i els
testimonis.
Fidel al ritual de la família, don Eudald féu cridar la Loreto
per a comunicar-li la bona nova i presentar-li solemnement son
futur germà.
-I per això fan tots la cara tan llarga?- féu aquesta,
escarrabitllada com sempre, y trencant la nota solemne i
seriosa de la cerimònia. -M'havien donat un sust, pensant si
seria cosa de posar-se dol.
Després fou cridat mossèn Isidro, considerat com individu de la
família, i, per fi, tot el servei, reunit a toc de campana. I
vinguen discursos de don Eudald, que estava en plena possessió
de son paper, recomanant a sos servidors que desendavant
reconeguessin a don Ramon de Montbrió com a altre membre de la
família Serra-Bruna.
L'alegria era universal, i les cares d'amos i servidors
vessaven satisfacció.