-Tot això està molt bé, i ja que vostè opina que no és pas cosa
de desairar a don Eudald, tan respectuós per les velles
consuetutss de pura cerimònia, única cosa que li queda de
l'antic senyoriu, aquí em té proveït de tot el menester per a
dlsfressar-me de senyor, segons els darrers figurins. És tot de
confiança i confeccionat o visurat per en Pedrell de la plaça
Real, que a Barcelona sap més ell sol d'etiquetes que tots els
nobles del carrer de Montcada. Tot és de trinca. Vegi: no té
mes que l'estrena del dia que em varen rebre a l'Acadèmia de
Ciències, que també allà s'exigeix la disfressa i no es dóna
pas la patent de savi a qui no estigui bé de roba.
Mentrestant, en Montbrió, rebregant-ho tot amb mà barroera,
anava ensenyant a son oncle la maleta rublerta de roba negra i
blanca, de rigorosa cerimònia, i de tots els demés detalls
complementaris.
Es tractava d'evacuar la diligència de demanar oficialment la
mà de la Montserrat de Serra-Bruna, i don Eudald semblava voler
esborrar el record de les passades repugnàncies donant a l'acte
la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa.
-Cregui- continuava en Montbrió -que és per mi un sacrifici
donar aquest pas en la forma que se m'exigeix. Mes, en fi, no
se'n demanen pas cada dia, de _blancas manos_, i el meu cas bé
val la pena de fer-lo, un sacrifici. Ademés, ho faig per
complaure'l a vostè, que s'hi ha empenyat, perquè el futur
sogre, des de que hem fet les paus i s'ha resignat amb les
meves estranyeses, crec que m'admetria tal com m'hi presentés;
i en quant a ella no necessitàrem pas tanta requincalla el dia
en què de veritat ens vàrem prometre.
-Desenganya't, fill- digué el Rector, amb veu reposada: -si
volem viure en societat, es precís que n'acceptem les molèsties
que ens proporciona. Això t'ho porta l'heure-te-les amb noia
bonica, de bons cabals i il·lustre prosàpia. Vés a demanar la
mossa dels Rònecs o la pubilla de Xanacs, i podràs fer-ho en
cos de camisa i amb calces de burell.
-Ja estic en aquesta, ja; però no les ha pas calculades totes,
les dificultats del nostre compromís: ni jo tampoc, fins ara.
Figuri's que jo me posaré de vint-i-un punt, segons la pauta
del mestre Pedrell, tal com si hagués de presentar-me a la cort
de Madrid; mes li pregunto ara: ¿cóm hi anem, d'aquí a
Serra-Bruna, a les dues de la tarda i amb aquest pet de sol? En
tot el país no hi ha més tartana que la del senyor, i aquesta
no està pas bé que la demanem, ni seria ja hora de fer-ho. ¿Puc
anar jo vestit de llagostí per aquests carrers, seguit d'un
estol de mainada, i fer una hora i mitja de camí per arribar,
entre la pols i el sol, fet un cessant? Jo podria anar-hi
muntat, desafiant els espectadors, amb lo que hi arribaria un
poc menys rebregat i ple de borrissol i de suor; ¿però vostè,
que no pot ni vol muntar, vindria agafat a la cua del cavall?
¿Vol anar-hi amb una carreta de bous, com els nobles del
noranta tres quan els duien a la guillotina? A menys d'anar-hi
desmudat i allí demanar un quarto per a canviar-me; però això
ja fóra comèdia i mitja.
Efectivament, mossén Joan no havia pas atinat amb semblant
conflicte, que per lo tonto i difícil feia riure i preocupava
ensems.
-No queda més que un medi- digué, a la fi. -Sortim amb les
maletes, i essent a la masoveria del Planell podràs canviar-te.
En Montbrió arrufà la cara.
-És lluny encara del mas- digué, -i em donaran una cambra com
una tuta, on m'hi ompliré de puces. Anem, anem: ¿quin altre
remei ens queda?
En Pascal passà endavant, carregat amb les maletes, i esperà al
Planell; però en Ramon se resistí a entrar a la casa. Son
temperament expeditiu li havia suggerit un altre medi. Seguiren
avant, fins a un quilòmetre del mas. Allí, apartant-se del camí
ral, entre maleses i roures centenaris que creixien prop d'un
torrent, en plena naturalesa, son element predilecte, escollí
l'arcova on fer la transformació d'indumentària que devia
dignificar-lo, segons les fórmules del convencionalisme social,
fins a les altures de l'etiqueta.
Es despullà fins de la camisa, i, al sentir sobre ses carns
nues el bes de l'oreig del bosc i reflexar-se sobre son pàl·lid
cutis les daurades tintes d'una llum tamisada pel fullatge
primaverenc, destacant sa esplèndida musculatura sobre els tons
bistrosos de les maleses, sentí renàixer en son pit uns
instints de llibertat salvatge, com recordances d'una
naturalesa primitiva que hagués encarnat en ell, passant per
sobre el decadentisme de les darreres centúries. Allavors, com
mai, experimentà l'horror de la ficció i el convencionalisme.
Fins arribà a sentir escrúpols, com de pròpia claudicació;
escrúpois que sols logrà esvair amb la consideració de què,
estant sotmesa la humanitat a les conseqüències del pecat
d'origen, l'home _àngel_ va desaparèixer amb l'època
paradisíaca.
En el propi torrent féu ses ablucions i començà a cobrir-se de
finíssima roba blanca. Camisa de gran pitrera brodada, punys de
campana i coll dret (allavors de darrera novetat), subjectes
amb _gemelos_ d'or i botonets de brillants; tern de panyo
negre, de gran etiqueta; bota fina de xarol; guants blancs i
corbata idem; capçat tot amb l'imprescindible barret de copa
alta, lluent i brunyit com si fos d'acer; sense mancar-hi sos
cosmèstics al cap i barba i ses aigües oloroses, perquè, lo que
deia ell, com per a ofegar aquells escrúpols de què parlava
suara: «posat per u, posat per deu; les coses fer-les bé o no
fer-les».
Prop d'una hora feia que el senyor Rector, assegut damunt d'una
pedra del camí, esperava pacientment fumant cigarrets, quan
veié comparèixer son nebot, transformat, olorós i flamant com
un _dandy_ sortint de la capsa. Darrera d'ell venia en Pascal,
que li havia fet d'ajuda de cambra.
-Jo no hi estic pas, per aquest pudai de coses que no treuen a
res- anava dient aquest, tot rodant el cap i amb el nas
arrufat. -¿Què a vostè la noia li escau i la vol? De llei és
que la demani ben demanada, que el demanar és cortesia. Però em
sembla que tan bé o mellor la demanaria ficat dins d'unes
calces de vellut o de burell, que amortaiat amb un trajo de
tanta _justícia_, que quasi no entra, encartronat de camisa,
amb xescles al coll i grillons a les mans, caminant sobre
punxons i encarcarat com un rave, per aquestes terres de boig,
que Déu hi gord que li vingués un estornut... ¡Això és posar en
perill la vida d'un home, pudai!