Un dia don Eudald se passejava febrosament per la galeria amb
les mans a l'esquena, però sense xiular, com feia de costum.
Donya Dolors se'l mirava amb aquell recel amb què s'espia el
malalt estimat que, en plena convalescència, dóna signes de
recaiguda. Per fi, com qui pren una resolució heròica, el veié
regirar-se a mig volt i, passant a frec de les noies,
enfeinades amb llurs tasques del cosidor, digué amb veu seca:
-Montserrat: arriba't fins a l'estudi!- ensems que, sense
girar-se, emprenia ell la pròpia direcció.
Semblava aquella la frase sagramental de les grans resolucions
del senyor de Serra-Bruna, ja que recordava molt bé la
Montserrat que un any enrera, i en semblants circumstàncies
pronunciada, havia presagiat la clausura del primer periodo de
les seves il·lusions. Com allavors, també ara ses mare i
germana li dirigiren fondes mirades d'encoratjament. No calia
pas tant, perquè els temps, que no transcorren mai en va,
havien trempat sa ànima en els grans dolors, en les grans
sequedats i en els grans exemples.
Aixi és que, mig alegrant-se de l'ocasió que se li presentava
per a sortir de dubtes, el seguí amb pas ferm, entrant a
l'estudi quan ja aquell s'asseia a la poltrona i començava a
regirar llibres i tinters, tot carraspejant, sonant-se i pipant
el cigarro, tal com un home que vol donar més gravetat a una
sentada que no sap per on començar-la. Per fi, asseguda la noia
al seu costat, començà:
-Poc més d'un any fa, filla meva, que en aquest mateix lloc
vàrem parlar d'un assumpte que va portar-me un gros enfado...
enfado que dugué molta cua, perquè ajudà a fer-me perdre
l'enteniment i vingué... tot lo demés. Ara bé: jo no sé com
dir-ho ni com agafar-ho, mes entenc que tinc obligació de
parlar-te del mateix assumpte. Diguem, doncs: ¿has reflexionat
sobre lo que llavors me vares dir i jo te vaig respondre? De
quin parer ets ara?
-Jo crec- digué modosament la noia, -que no tinc pas motiu
d'haver mudat de pensar. Fins me sembla que avui estem més
lligats que mai amb... aquell senyor, després de lo succeït.
-Ja veuràs- féu don Eudald, un poc picat. -No es pot pas negar
que ens ha fet un bon servei; però, si val a dir-ho, jo també
hi he posat el coll, donant tot lo que se m'ha demanat, perquè
sàpigues, noia, que el patrimoni de Serra-Bruna, amb unes coses
i unes altres, ha rebut una llisada que tardarà a refer-se'n
i... així rai!...abaixant-se un a tot lo que l'altre vol, no
n'hi ha pas mai de plets.
La Montserrat alçà els ulls i clavà en son pare una mirada
plena de dolorosa sorpresa, en la qual aquest hi llegí
clarament la interrogació: «I ara? Què ja hi tornem?».
-No, no- s'apressà a contestar-li: -lluny de mi voler-li llevar
el mèrit de l'acció ni d'escatimar-li els regraciaments. Però
em sembla que són dues qüestions molt distintes. Crec que hi ha
mil maneres de demostrar-li nostre agraïment i fins de
pagar-li, si convé, el servei que ens va fer, sense necessitat
de recórrer al sacrifici teu en qüestió de tanta
transcendència. Ni ell crec que sigui tan desconsiderat, per a
exigir tal pago de son favor. Perquè has de saber que, ara més
que mai, estic convençut de què aquest matrimoni no ens convé,
i a tu encara menys.
-I per què?- respostà la noia amb una veu seca, que dissimulava
una mar d'angúnies, al compendre que son pare arrossegava
encara la vella túnica de son egoisme.
-Perquè...- acostant-se-li i baixant més la veu -perquè dic i
torno a dir que és un esbojarrat que acabarà malament: creu-ho,
filla. Nosaltres li devem molt: ens va treure d'un verdader
apuro; però legoisme de l'agraïment no ens ha pas de cegar
fins al punt de no reconèixer que lo que va fer és una gatada
que podia costar-nos ben cara, i an ell primer que a ningú.
¡Mira que empendre a bufetades a una mala ànima com el Cerdà,
davant dels seus saions, armats fins a les dents, i, de més a
més, reptar a aquells galifardeus, dient-los-hi pillos i
lladres a la cara, presentant-los-hi el pit nu, demanant que el
foradessin... ¡Cregue's que això no ho fa sinó un boig! Un home
així, té sempre la vida a l'encant: el millor dia se les emprèn
contra un regiment de corassers i es fa enastar com un galàpat.
-A mi em sembla- respongué la noia, amb modesta rialleta, -que
és un boig que ha demostrat tenir més fe en la raó i la
justícia que altres que es diuen savis; i si va fer lo que va
fer, bé calia, per a engalzar lo que havien malmenat els que
creguen que a cops de mall se pot fer entrar el clau per la
cabota.
Don Eudald es trobà agafat pels dits. Valga-li que les
circumstàncies l'havien ja domesticat bona cosa, perquè en
altre temps hauria botat com una pilota al sentir el sinapisme
que, com qui no hi toca, li aplicà sa filla. Ara es mossegà els
llavis i es limità a dir:
-Ja veuràs: deixem aquest punt, en el qual ja fa temps me som
donat per vençut. A home rendit no li feu guerra. Anem al cas.
¿Què saps tu en quina situació està ara en Montbrió respecte
d'aquest assumpte? Perquè he notat en ell una conducta molt
anòmala, que em fa sospitar que pensa ara molt distintament que
un any enrera. Fins sembla que fuig de tot compromís. El dia de
la feta, va desaparèixer sense dir oste ni moste i sense voler
tastar ni un bocí. Vaig anar-lo a visitar per a regraciar-lo
personalment, i... (això sí), l'home tan campetxano i amb
aquell humor que sempre sembla que totes li ponen, i quan me
creia tornar-lo a veure per aquí, un cop enllestida
l'organització del poble, tot plegat sento a dir que ja és
fora. Què vol dir tot això? Al meu entendre vol dir que ho dóna
tot per llest, i jo me n'alegro, perquè creu-me que és un noi
al qual son esperit fantasiós i amic de ficar-se en lo que no
li importa el perdrà.
La Montserrat se mogué en son seti i començà a respondre amb
modesta resolució:
-Doncs jo, papà, crec tot lo contrari de vostè. Si recorda els
termes de la carta que va llegir-me l'any passat, veurà que en
Ramon està encara dins de la mateixa situació que en ella es
col·locava. Faci's càrrec ara de son caràcter excessivament
delicat i compendrà fàcilment per què, fins havent-nos prestat
un servei tan gran com és salvar-nos amb perill de la seva vida
se retirés discretament i s'excusés de posar de nou els peus en
aquesta casa, on sa petició trobà tan mala acollida.
-Com el defenses, filla meva!- féu don Eudald, amb un cert deix
d'amarga compassió.
-Sí que el defenso!- respongué ella animant-se. -El defenso
perquè em fa pena i vergonya el comportament que aquí es
segueix amb aquest jove. Quan, temps passat, amb la vivesa
pròpia de son caràcter, senyalava les coses per llurs noms,
tirant-nos en cara defectes i mals procediments que havien de
conduir-nos a un mal pas, se li deia esbojarrat i poca-solta;
quan, complertes ses profecies, ens hem trobat enfangats fins
al coll i ell i ningú més que ell ens ha allargat la mà per a
salvar-nos i ens ha salvat jugant-s'hi la vida, ¡se'l paga
tractant-lo de boig! Ell té el do de gents que aquí no hem
conegut mai: quan parla, tothom l'escolta, i els més
desencaminats entren en raó; tothom el beneeix, tothom busca
son consell i ell ne té per tots; però d'això, que tant
l'honra, nosaltres, tot gaudint-nos dels beneficis, ¡ne diem
batxilleria i ganes de ficar-se en lo que no li importa!...
-No diguis això, filla!- exclamà don Eudald, acovardit per la
filípica de la Montserrat. -¡Tu exageres! Ja t'he dit i repetit
que li estic reconegudíssim per lo que per nosaltres ha fet.
Això mateix li tinc manifestat personalment; fins li vaig
demanar perdons per les paraules ofensives que contra d'ell
vaig proferir. Li, vaig pregar de venir a casa per a fer-li més
patents les meves manifestacions, i estic disposat a pagar-li
sos serveis a qualsevol preu. Què vols més?...
¡Si n'eren, de fondes. les arrels que la mesquinesa tenia
clavades dins del cor de don Eudald! Vençut en tots terrenys,
rebregat per totes les circumstàncies i per tothom obligat a
cantar la palinòdia en tots els tons, quan semblava del tot
convertit, sortia encara amb ciris trencats que denotaven
ensems sa curtetat d'intel·ligència i sa petitesa d'esperit. Sa
filla l'escoltava amb verdadera pena quan anava dient:
-Què vols més? Però, veuràs: una cosa són els meus interessos,
i altra cosa la meva sang representada pels meus fills.
Cregues-ho, filla: si et parlo així, és per lo que t'estimo,
per la temença que tinc de què aquest home no et farà feliç. És
un gran home, és cert, molt savi, molt valent; té el do de
gents, que tu dius; tothom l'exalta, portant-lo en palmes; mes
¿no comprens que això mateix l'haurà malejat, fent-lo tornar
orgullós? La costum de veure tothom sota d'ell, l'haurà fet
voluntariós. I aquelles promptituds de geni... dona... no et
fan por? I aquestes delicadeses... Perquè has de saber que els
homes són molt diferents de marits que de promesos: de primer
tot són glòries i després totes les tares surten, quan ja no hi
ha remei. Fins de mi mateix pots pendre'n exemple... ¿I quina
necessitat té la pubilla de Serra-Bruna de lligar-se així,
podent escollir un marit que no li faci mai ombra?...
Les senyals d'impaciència de la noia interromperen el bon
senyor, que, comprenent que no anava pas bé, desvià el curs de
la seva tonteria per altre indret:
-Veus? Si m'hagués demanat la Loreto, menos mal, perquè ell,
amb la posició que té i amb el dot que ella li portaria...
La Montserrat pogué resistir encara menys aquell nou curs de
filosofia estúpida que per desgràcia informa massa sovint
l'esperit de nostres pagesos.
-¿És a dir- exclamà -que la Loreto s'hi fa menos tala que jo,
per a llançar-la en mans de qui per endavant suposa que ha
d'ésser un mal marit? Llàstima que no puga jo agrair-li tanta
atenció! Cregui, papà, que aquesta conversa me fa més mal del
que vostè es pensa. Per ma part, sols dec repetir-li lo que ja
sap: o em casaré amb en Ramon amb consentiment de vostè, o no
em casaré amb ningú, encara que vostè m'ho mani. Si és el
pubillatge que el fa patir, no en frisi pas més, perquè, casada
o fadrina, l'en faig ben franc, com ben franc en feia ell en sa
demanda. Faci cas omís dels meus somnis, ja que tinc la
desgràcia de què no vagin acordes amb els de vostè; deixin-me
en pau i tranquil·litat, baldament sigui al darrer recó de la
casa, que ja m'acontentaré amb el record d'haver merescut les
preferències d'un home que... serà tan boig i tan trapacer com
vostè vulgui, però jo no conec pas encara qui sia digne de
descalçar-li una sabata.
I, posant-se les mans a la cara, com avergonyida de sos propis
atreviments o lassada d'una lluita tan perfidiosa com
antipàtica, esclatà en amargs sanglots.
Confòs i atorrollat, don Eudald arribà per fi a compendre que
ni sabia lo que es pescava. Per fortuna, dels darrers fracassos
n'havia tret quan menos el convenciment de la pròpia
inferioritat, perdent aquell orgull que el feia emmarranar-se
en ses capritxades. Fins arribà a entreveure la grandesa dels
sentiments de sa filla, i sentint-se'n tocat, s'avergonyí de sa
conducta, horroritzant-se de veure's de nou en el mateix camí
que tants disgustos antany li havia portat. Sentí la necessitat
de recular.
-I com te l'estimes, filla meva!- féu dolçament, mirant-la
enternit i prenent-li les mans.
-Si l'estimo?- exclamà ella amb foc. -Ni ho sé, perquè no sé
pas lo que és estimar una persona de fora casa, ni tinc termes
de comparació amb què expressar-me; només puc dir-li que
n'estic corpresa des de què el vaig conèixer, que no més penso
amb ell nit i dia; que em sento amb ell tan identificada, que
ses paraules, sos conceptes i ses doctrines m'entren a dins com
cosa pròpia; que el veig gran, molt gran, per sobre de mi i per
sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan
petits que fins me féu llàstima, despertant-se'm un sentiment
de fonda commiseració que em mou a estimar-vos més del que us
estimava, amb el desig de veure-us grans com ell, igual que
aquella mare que sent augmentar son amor envers el nen malaltís
i neulit, després d'admirar la robustesa i plenitud dels
altres. Perquè en bona veritat me sembla que tots som malalts,
tots som raquítics i disminuïts, i sols ell és sanitós i ple de
vida, i al veure-li escampar arreu aquesta salut, oferint-la a
dojo, al veure tothom abocar-se a la font del seu remei, me'n
sento plena d'admiració, sense mica de gelosia, compadint
caritativament als que es neguen a beure en la seva font. I
quan penso que ha posat els ulls en mi, convidant-me a
associar-me a la seva obra, no puc menys que beneir a Déu,
pregant-li sols que em faci digna d'ell.
En mig del trastorn que li produí a don Eudald l'exaltament de
la seva filla, començà a entreveure un món nou; aquell món del
qual sovint n'havia sentit rafagades i ecos confosos, que
prevenia per fantasies i veus de boigs, arribant a compendre
una existència moral superior a la vulgar i instintiva en què
fins ara havia viscut. Perquè fins aquells sentiments de
família que havia fruït i aquelles pràctiques cristianes que
l'havien fet gosar en sa vida patriarcal, eren sensacions que,
ben considerades, no li entraven gaire més fondo que els
egoismes de la carn.
Llarga estona estigué contemplant a sa pobra filla que, amb la
cara llagrimosa caiguda sobre el pit, semblava gosar-se en les
pròpies amargures i fins trobar dolces les fiblades que li
partien el cor. Per primera vegada, com si sos sentiments
anessin adquirint una perfecció desconeguda, pressentí aquelles
dolceses del dolor resignat, dolceses inexplicables, que sols
és dat assolir-les a les ànimes redimides de les misèries del
món. I el nou curs de sos sentiments, esterrejant les crostes
d'egoisme que encara entelaven son amor de pare, deixà aquest
al descobert i triomfà, no podent resistir ja la temptació
d'atraure sa filla sobre son si.
-Tant l'estimes?- repetí amp veu baixa i tremolosa.
-Sí!- respongué ella amb tendríssim esclat.
Allavors ell començà a amanyagar-li la testa, desembullant els
abundosos rinxos que li tapaven la cara, separant-los poc a poc
a una l altra banda, acabant per estampar-li un òscul al front.
Com la sensitiva es reviscola al bes del sol ixent, així
aquella ànima adolorida se sentí amarada d'inefable consol, a
l'escalf de la besada paternal, i la mirada de sos grans ulls
blaus se creuà amb la de son pare, que la contemplava
embadalit. Animada amb aquelles mostres d'entendriment, alçà
els braços, passant-los-hi per sobre les espatlles, i allargant
el coll, refregà ses fresques i humides galtones amb les d'ell,
decaigudes i pansides.
Heu tingut mai una criatura abraçada al coll? Si l'hi heu
tinguda, i, sobretot, si aquesta criatura era carn de la vostra
carn, aquell dolç refrec de pell fina i molsuda com la d'un
prèssec madur, aquell cric-cric d'un cor minúscul batent
lleuger com l'esperit d'un rellotge, el pessigolleig d'uns
llavis humits i gelatinosos escampant-vos per entre l'esbrotada
pelussera del coll l'escalfor tebiona i rosada d'un alè sense
màcula, i el panteix melòdic d'una respiració fàcil ritmant-vos
sons inarticulats a cau d'orella, vos hauran fet fruir una
sensació sense nom, de reminiscència paradisíaca, suggestiva,
fonda i regeneradora com cap altre de les que lleva l'arbre de
la família.
Doncs això és lo que sentí don Eudald, admirant-se'n com d'una
impensada troballa. Com si dins son cos s'obrissen comportes i
ventalloles rovellades per la inacció, li semblà que el fluid
vital circulava més lleugerament per son organisme,
rejovenint-lo amb nova sang; llavors, sentí caure-li del cor
les cadenes del vençut, desplegant-se-li les ales del
rendiment. Veié clar, amb els ulls de l'ànima i es sentí home,
però home amb deliquis de creient i ànsies d'apostolat. Plorós
de goig, tremolós d'emoció i ubriac de paternal delícia, volgué
expressar-se amb sa filla... i tots sos esforços i tots sos
desitjos cristallitzaren en una sola exclamació:
-Digues, filla meva: què vols de mi? ¡Demana!
La Montserrat no tornà raó, però sos ulls somrigueren a través
de les llàgrimes, com l'arc de Sant Martí entre les gotellades
de l'esboirada tempesta.