Lograt el propi domini, en Montbrió tornà a ésser el mateix
d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat i de calma
freda, un humorista empeltat de filòsop, amb una verba irònica
i penetrant, amb deixos de fonda amargor i esclats de franquesa
salvatge, ben a propòsit per a dirigir-se a aquella caterva
d'amotinats, que esborronats per lo que acabaven de veure i
sentir, l'envoltaven encara amb les armes als dits.
-Al cap soms, valldepedrencs!- els cridava ardidament. -I a
veure si mexpliqueu què hi cercàveu a Serra-Bruna, com no fos
fer para-esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de
tenir-ne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us
prometia la grilla, i ben cert que vosaltres poc que hi fèieu
escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat se
pot robar sense perill d'anar a presidi. Infeliços! Què us heu
pensat? La impunitat, si n'hi ha, que no és pas sempre, avui
com en tot temps és sols pels grossos, pas per vosaltres, que,
mentre no poseu seny, sempre vos tocara el rebre. ¿Què us heu
cregut que ha de durar sempre aquest desgovern que permet que
un miserable escrivantot de poble es faci rei, muntant una
moixiganga de junta i armant a costes del veïnat algunes
dotzenes de desanimats perquè l'ajudin a fer-se els seus? Bona
o dolenta, tornarà la llei a imperar. De bon grat o per força,
l'ordre s'imposarà, tal volta en profit dels mateixos
capitostos que avui empenyen i s'aprofiten del desordre; ¡i
vosaltres, infeliços!, pagareu la pena dels que us han
engalipat perquè els hi traguesseu les millors castanyes del
foc.
Me direu que qui tenia obligació d'emparar-vos vos havia
abandonat i fins s'havia constituït en vostre enemic. Això ho
he deplorat jo abans d'ara, i això mateix ha amargat la vida al
bon Rector, que us estima més del que mereixeu. Però vosaltres,
que heu tingut memòria pels agravis del senyor d'aquesta casa,
no n'heu tinguda per a recordar les vegades que d'aquí n'heu
tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, que heu
sabut trucar a la porta de la Rectoria per les vostres
conveniències, n'heu fugit quan d'allà en sortia la veu de Déu,
que és la de la justícia i l'honradesa; vosaltres, que en temps
de pestes i secades heu corregut a implorar la misericòrdia
Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la força a
les mans.
Infeliços! Igual que els peixos heu saltat de la paella per a
caure a les brases. Renegant d'un amo que us empobria amb una
mà i amb l'altra us donava almoina, vos heu entregat a un altre
amo que us roba amb totes dues, que us diu que no hi ha Déu ni
llei perquè no us talaieu de les que ell vos imposa, que us
parla de llibertat per a què no vegeu el dogal que us cenyeix
el coll.
I vosaltres el seguiu a ulls clucs, a aquest home, que no creu
en el vostre Déu i que ni tan sols porta la vostra sang a les
venes. I vosaltres, que mil voltes hau maleït ei Govern que us
lleva els fills per a dur-los a guerrejar contra qui no us ha
fet cap mal, vos heu fet soldats de sou, abandonant les vostres
dones i fills a la misèria, i els vostres camps a les males
herbes. I ell vos ha fet tastar la ganduleria, a vosaltres,
fills del treball; vos ha imbuït instints de rampinya, que
vostres passats no havien conegut, i us ha conduït fins a les
portes del crim, tot dient-vos que era això un acte de
justícia. Igual que els cans, li caçàveu les llebres a canvi
dels ossos que us tirava.
¡Ja l'heu vist, ara mateix, el vostre quefe, caigut a les
plantes de qui no té més forces que una consciència honrada i
la virtut de parlar clar i català, pesi a qui pesi! Mes,
enteneu-ho bé: jo l'he castigat, a aquest brètol, per mon
compte i raó, per lo que m'ha faltat a mi a aquesta casa, on
tantes vegades hi havia mort la gana i deixat la mengia de la
misèria, no per lo que us hagi faltat a vosaltres, que d'això
no me n'havia pas comissionat ningú, ademés de què tampoc és
tota seva la culpa, perquè ben sabut és que mentres hi hagi
ases no mancarà qui s'estalviï d'anar a peu.
Doncs ara us diré per què us he cridat, i us ho diré ben clar i
ben alt perquè em sentiu tots. Vos he cridat per a dir-vos:
«Malvats i lladres!». I us ho dic jo, que no m'he mossegat la
llengua per a defensar-vos quan vos creia honrats, i us ho dic
a la cara, sol i desarmat, contra la boca de vostres fusells.
Si algun de vosaltres gosa fer-me tornes, que surti.
Ja n'estava ben guardat, en Montbrió. Aquella massa de gent
senzilla, més esgarriada que perversa fascinada i corpresa, de
primer, per aquell braç de ferro i aquell temperament atrevit
que en un sol moment i pel sol esforç de sa persona havia
esmicolat la potència que tenia tot el poble sota el peu,
esllomits i esdernegats pel xàfec de veritats incontestables
que els hi tirà damunt amb aquell parlament que tan bé
desentranyava un a un els sentiments dels seus cors, es
trobaven igual que els primers pobladors del Paradís quan Déu
els preguntava què era lo que havien fet del dipòsit
d'innocència que els havia confiat, i, com ells, ajupien els
caps de vergonya, davant del dit inexorabl.e que els hi posava
al descobert les interiors misèries.
La consciència havia ressucitat: la bèstia humana era ben
atuïda i podia en Montbrió reptar-la i burxar-la impunement.
Confosos i avergonyits, formats en grups, silenciosos uns,
altres sentats sobre les carretes, i trulls, socs i altres mil
objectes de què estava ple el cobert i sembrada la lliça,
semblava que no sabien què fer-se de les escopetes, retacos i
altres eines que els ballaven pels dits. Tots estaven seriosos
i capficats i alguns fins semblava anessin a espurnejar-los-hi
els ulls.
Era el moment oportú per a entrar en la darrera fàcies del
problema que l'enginyer s'havia plantejat. Ja els tenia
despullats de la roba de disfressa: era ja temps de
tornar-los-hi la de persona honrada.
En Llissàs hi ajudà, intervenint com a advocat del poble.
-Ja veura, don Ramón- deia a la seva manera: -s'ha de dir tot
lo que hi ha. Aquí els pillos i criminals cregui que són ben
pocs, i si tant m'apura li diré que, llevat del Cerdà, que de
temps és l'esca del pecat del poble, els demés...
-Els demés s'hi feien sopes- afegí en Ramón, endolcint amb una
mitja rialla la duresa de la interrupció. -Per lo demés-
continuà,- ja ho reconec així, i per això no els dono tota la
culpa. Ja sé jo qui en té bona part, si no tanta com el Cerdà.
Ja sabeu vosaltres a qui em refereixo, perquè no és pas cap
secret per ningú les topades que amb don Eudald he tingut, amb
motiu de les coses del poble. Avui, aquell, alliçonat per
l'experiència, ha comprès que no anava bé i està disposat a
reparar els mancaments en què pugui haver caigut. Ara falta
saber si el poble de Vall de Pedres està disposat a escoltar la
veu de la raó i de la justícia.
Aquells senzills pagesos alçaren les orelles, igual que el noi
agobiat per la reprensió del mestre al sentir les primeres
paraules que li profetisen el perdó, mitjançant l'esmena.
-Veïns de Vall de Pedres: escolteu-me!- cridà en Montbrió,
aprofitant tan bones disposicions.
-Aquí sou la majoria dels habitants del poble: doncs ara és
hora bona per a què delibereu sobre lo que us convé. Fixeu-vos
bé en què qui us parla no és fill del poble, si bé us ha donat
més proves d'apreci, tal volta, que altres que aquí són
nascuts; que tampoc té aquí interessos que puguin anar-ne més
bé ni més malament, per lo que feu o deixeu de fer. Tampoc
aspiro a ésser vostre batlle, ni vostre jutge, ni tan sols
president de vostra Junta Revolucionària: és a dir, que entre
vosaltres i jo el pa és ben partit, Però en aquests moments jo
porto la representació de don Eudald de Serra-Bruna i és en son
nom que us he convocat, amb plens poders que tinc per a fer-vos
proposicions de pau i concòrdia. Voleu, doncs, escoltar lo que
us diré?
-Sí, sí- contestaren tots a una.
-Està bé: més abans, és precís que em doneu una prova de la
vostra confiança. Fins ara jo us he parlat i us he reptat, sol
i sense armes, a vosaltres, armats quasi tots fins a les dents.
Amb això us he provat que no us temia; però ara exigeixo que
desapareguin aquestes eines que tan poc hi escauen, en vostres
mans. Llenceu-les!
Les armes foren apilades en un recó. De primer les visibles;
seguidament començaren alguns a desembutxacar pistoles,
punyals, ganivets de tota mena formant un tan fastigós pilot de
porqueria, que al mateix Montbrió el féu esgarrifar, exclamant:
-Ah, traïdors! ¡Si en portàveu, de verí amagat!
Després d'això, com si s'haguessin tret un pes de la
consciència, es prepararen alegrement a escoltar la paraula
d'en Montbrió.
Allavors començà a desenrotllar-los-hi un verdader punt
doctrinal. Els hi explicà que algun temps la terra catalana es
governava per ella mateixa, amb lleis pròpies; que, per causa
que fóra llarg d'explicar i per la desunió de sos propis fills,
vingué a menos caient en mans de gent que de la governació en
fan un modo de viure; que aquests tenen interès en mantenir i
enfondir la desunió, per a així acabar d'atuir l'esperit de la
terra i ser-los-hi més fàcil viure sobre el país.
D'aquest raonament, fet amb frase crua i despullada de
fullaraca, ne tragué la conclusió de què res de bo podien
esperar de fora.
-Si vosaltres mateixos no us podeu valer, no us valdrà pas
ningú. D'aquesta revolució, que tot ho fa anar en renou, no
n'espereu res, ben res, pel vostre profit. És sols una
xarbotada d'aigua bruta sortida del llot on xipollegen nostres
polítics. Són les baralles de llops amb llops, que no es faran
gaire mal ni cap bé al país, que és qui pagarà a la fi els
plats trencats.
L'únic bé que podeu traure'n- continuà és aprofitar-vos
d'aquesta anarquia per a unir-vos ben fort tots els veïns del
poble. Uniu-vos tots, propietaris i masovers, menestrals i
terralloners. Tots els que viviu sobre una mateixa gleva, tots
teniu una comunitat d'interessos que defensar: no permeteu que
passi a mans de segons qui, aquesta Junta Revolucionària o lo
que sigui, que el nom poc té que veure, sinó que deveu
aprofitar-la, ja que avui és l'única autoritat que hi ha; més
formeu-la vosaltres mateixos, no hi fiqueu ningú que no tingui
res per perdre, mal no sigui més que la vergonya, i
designeu-vos vosaltres el president, no consentint que sigui
aquest que es nombri a si mateix. No les deixeu, tampoc,
aquestes armes (de les llargues parlo, que tota aquesta altra
porqueria anirà al femer); però empunyeu-les amb cor honrat i
no per a fer foc contra vosaltres mateixos ni per mor del sou,
sinó per l'interès del comú, que qui sap si us farà prou
menester. La unió no us farà mai nosa peti com peti aquest
daltabaix, perquè si no sou prou forts per a repel·lir les
imposicions de fora, sempre ho sereu per a fer-vos respectar.
Ben preparats amb aquests raonaments, que anaven assaonats amb
observacions i reflexions de bon sentit, entrà de ple en
l'objecte de la convocatòria. Els explicà que don Eudald, que
havia obrat sempre per un mal entès punt d'honra, cansat de
guerra havia, obert els ulls a la raó i escoltat els consells
de tota la família i dels que li volien bé. Que l'havia
revestit a ell de plens poders per a proposar un arreglo, que
acte seguit els llegí en mig d'un silenci sepulcral, i que en
resum venia a dir:
-Cal reconèixer que: hi ha faltes graves i leves de part i
altra, i que els agravis i els perjudicis són mutus. Partint
d'aquesta suposició, s'imposa l'oblit de tot lo esdevingut
aquests darrers temps: qui es cregui ofès que perdoni a truco
d'ésser ell també perdonat. Per a donar l'exemple de concòrdia,
don Eudald no sols perdona els agravis personals i materials,
sinó que renuncia, per a si i per a tots els seus, els drets
guanyats per virtut d'aquella sentència de trista recordança.
Una forta remor de satisfacció estremí les files d'aquella
atapeïda massa. L'altre continuà:
-En aquesta renúncia a favor del poble, s'hi comprèn no sols
els drets de senyoriu, als quals don Eudald reconeix que sols
hi tenia un dret molt dubtós o quasi prescrit, sinó també els
drets de gallorsa, que mai el poble li havia disputat. Tot ho
cedeix don Eudald, en compensació dels perjudicis que aquest ha
rebut d'ell.
Aquí la satisfacció ja esclatà en entusiastes crits de joia.
-En canvi, el poble- continuà l'orador, forçant la veu per a
dominar la situació, -en canvi el poble o, millor dit, els
veïns, ja que es tracta d'un dret individual, deuran cedir, en
benefici del comú, el dret de rompuda, aquest dret tan mal
entès i tan perniciós, que a la llarga acabaria amb la riquesa
de l'empriu. Vos està bé?
-Sí, sí!- clamaren tots a una.
-Encara una altra condició imposa el senyor, que també
l'acceptareu, perquè en bona fe us dic que és en favor vostre.
L'empriu, com a riquesa del poble, serà administrat per una
Junta de representants, per parts iguals, dels propietaris,
masovers, terralloners i menestrals, amb el Batlle per
president i el Rector per conseller. Cada veí no podrà tirar a
l'empriu més cabal del que a l'hivern pot mantenir en son
terme. Les gallorses, contractades a bon preu, donaran un bon
rendiment, que s'emplearà de primer en rescabalar els que varen
sortir més esgarrapats de la feta de Sant Antoni, com també a
les pobres víctimes de les vostres darreres malifetes; després
servirà per llevar les càrregues del poble.
La idea era ben exposada, i lo pràctic, racional i just de la
mateixa, entusiasmà els veïns, que començaren a tirar les
barretines en l'aire cridant:
-Visca don Ramon!
El glaç estava fos del tot: aquells sublevats malmenats i
sorruts, s'havien convertit de nou, per virtut de l'alè de
casa, llançat per en Ramon, en pacífics pagesos, bonatxassos i
riolers com criatures. Tot eren acudits de bona llei, que
demostraven la satisfacció íntima que brollava de llurs cors
senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feia
estona que eren en mig de llurs conveïns. El mateix Basi havia
ja encaixat amb tots sos enemics més significats i es complavia
en donar i rebre proves d'oblit i bona amistat.
¡A què entretenir-se més a detallar un acte que, havent
revestit tots els preparatius d'una tragèdia, acabava
definint-se dintre les formes d'un idil·li campestre! Basti dir
que, havent algú demanat per la família Serra-Bruna, aquesta
aparegué, essent fortament aclamada. Don Eudald, amb sa figura
espellofida i vinguda a menos, impressionà els espectadors, que
esclataren seguidament en crits d'entusiasme al veure que
arrencant-se, aquell, de la butxaca el famós _patracol,_ el
llençà a sos peus fet a miques. Les senyores, no cal dir si
foren ben rebudes. Les senyoretes, que amb son tracte falaguer
havien desarmat ja del tot el Sastret i la seva cobla de
guerrers, amb major gust encara feren el compliment als
valldepedrencs, servint-los per ses mans i abundosament tota
mena de recaptes. Solament els midaren el vi. En fi, que tot
anà com una seda tal com se sol quan, havent la bruixa posat en
enrenou una societat de persones, que de fet no són nascudes
per al mal, de sobte per un voler de Déu els cau la bena dels
ulls. Tot lo que abans era mala voluntat, se tornà bondat de
sentiments, i uns i altres s'esforçaren a demostrar-ho fins a
l'excés.
La clausura d'aquella mena de festa de desagravis, tocava a en
Montbrió, que es disposà a pronunciar les darreres paraules de
comiat.
-Ja estem entesos, eh?- els digué. -Diumenge, després de
l'ofici, tots a la plaça per a nombrar la nova Junta
Revolucionària, que ha de cuidar dels vostres interessos. Jo ja
he acabat la feina, perquè us repeteixo que, en les vostres
coses, quants menos forasters hi voldreu millor.
De l'altra Junta no us en recordeu més. Al Cerdà li he donat a
escollir entre anar a Vall-llosell de bon grat o anar-hi per
força. De bon grat l'hi acompanyarà la seva guàrdia del
Sastret, i, si per força, l'hi portaré jo mateix, en que sigui
a rossegues. I encara li he fet prometre no posar més els peus
a Vall de Pedres, i del compliment d'aquesta sentència és de
l'única feina que m'encarrego, si no hi ha altre que la faci.
-No, no! ¡Ja ens n'encarregarem nosaltres!- cridaren moltes
veus.
-Ja pot estar content si no se li demanen altres comptes de ses
malifetes- continuà el jove.
Vosaltres, units sempre! ¡Aprofiteu-vos del desgovern d'avui
per a cuidar-vos amb llibertat de vostres coses! Armeu-vos en
sometent, amb bons cabos d'aquells d'estar per casa, que no
mosseguin ni xuclin! ¡Feu-vos forts, no per a molestar a ningú,
sinó per a ésser respectats! D'aquesta manera, si això dura,
millor per vosaltres, que sereu amos a casa vostra, i si un dia
es restableix el govern que, com vos deia, me penso que no serà
pas millor que el passat, sereu tan més ben considerats com
millor vos haureu sabut entendre; si us troben amb plets i
baralles, amb major motiu vindrà el foraster a fer-vos la llei
i... ja sabeu el qüento del plet de l'avellana: una esclofolla
a cada un i el gra per l'advocat.
Demà a treballar, ganduls, que ja fa massa dies que teniu els
jornals al cos i us enyoren els camps i les assoleiades; ja
s'ha acabat la vida de senyor, papanates, que són millor diner
dos rals guanyats amb el treball i la santa pau de Déu, que les
dues pessetes que cobràveu per a fer d'estiracordetes. I les
vostres dones també enyoren la bona jeia que portàveu amb les
suades del treball, després de tants dies que les embafeu amb
les bravades del vinàs de la taverna.
I, entre crits i esclats de joia, emprengueren tots el camí del
poble.
En Pascal, que, com hipnotitzat, seguia per tot arreu a en
Montbrió, sense treure-li la vista de sobre, aprofità un moment
de relatiu silenci per a exclamar, amb aquella ingenuïtat que
li era pròpia:
-Ja m'agradaria de saber a on se n'aprèn, de manejar l'almosta
com vostè sap. M'ha semblat veure el Fort-farell quan d'un cop
de puny obria el creny de la Portella per a passar-hi les
ramades del seu senyor. Repudai! ¡quina bofa més ben
aprofitada!
X
Diu que l'elefant arrabassat del bosc és terrible als primers
temps; però una tàctica especial del domador, encaminada a
provar-li el domini d'una potència superior a la seva,
combinada amb un tracte assidu i carinyós, a fi i efecte de
fer-li lo més dolç i agradable possible son captiveri, el
porten a la resignació, acabant per trobar-s'hi bé, en son nou
estat.
Don Eudald, opulent per sos cabals i poderós pel retruc del nom
que duia, venia a ésser com l'elefant de la muntanya. Sinó que
el poble començà a plantar-li cara. Més tard vingué l'enginyer
amb ses catilinàries, a torbar-li la beatífica pau en què
vegetava, mostrant-li com altre profeta Daniel, estampant a la
paret, el terrible _Mane, Thecel, Fares,_ que profetitzava sa
ruina. Ell se revoltà contra sa planeta, confiant en la
poderosa inèrcia de sa massa respectable. Tot fou inútil:
anorreat per la força de les circumstàncies, capolat pels
contratemps i pels desenganys, caigué amb estrèpit de son
pedestal, i esvaït del tot son orgull, bon goig de rebre
l'ajuda de la mateixa mà que havia menyspreat.
Però els domadors el cobrien d'atencions i de carinyos, i
l'elefant, lassat de tan lluitar i fart dels trencacaps i
angúnies que li havien amargat les hores, fent-li perdre la
testa, no gaire forta ni avesada als contratemps de la vida,
s'hi començava a trobar força bé, en sa nova situació.
De bon grat havia legalitzat els compromisos contrets en son
nom per en Montbrió el dia de la caiguda del Cerdà, fent
donació al poble de tots els drets certs i dubtosos que pogués
tenir sobre l'empriu de Serra Calma, abans i després de la
darrera sentència, mitjançant les condicions estipulades, sense
les quals se reservava sa reivindicació. Coadjuvà a la
instauració de la nova Junta de Govern del poble (que, per
consell d'en Montbrió, i atenent a les especialíssimes
circumstàncies per què atravessava el país, conservà el nom de
Junta Revolucionària, quedant a la mira de lo que esdevingués),
i fins accedí, sense repugnància, a les insinuacions de la seva
filla de repartir bona part del bestiar de la darrera cria
entre els veïns més mal parats pel desastre de Serra Calma i de
condonar les anyades als masovers i parcers perjudicats per les
darreres revoltes.
Encara havia anat més enllà: solemnement prometé aprofitar les
vetlles de l'hivern per a estudiar i revisar els arrendaments
amb tota consciència i modificar-los en tot allò que fos de
llei.
D'aquesta manera, posat en pau amb sa consciència, i tastant
les íntimes satisfaccions que sempre produeix el fer bé,
tornava a ésser el gormand de la vida patriarcal, recobrant poc
a poc l'aspecte sanitós del bon burgès que està bé amb els seus
amics, donant-se a sos innocents entreteniments i tornant a sos
passeigs per les galeries, amb tot l'aire campetxano i amb tota
la mansuetud i bonhomia d'un elefant casolà.
-Som un vençut!- exclamava sovint, com per a justificar-se de
ses condescendències; i ho deia amb aquella cara de bon Jan amb
entretocs de guineu que li era característica i que deixava
suposar que en el fons més era un vençut que un convençut.
Les coses havien reprès a Serra-Bruna son curs normal, tomant a
renàixer la vida i la salut. Donya Dolors, lliure d'angúnies,
millorava de dia en dia, i la Loreto, juganera i enfutimada com
abans, semblava no talaiar-se de què era poncella ja a punt
d'esclatar. Mossèn Isidro tornava a ésser l'animació de la
família: fins havia reanusat ses palestres amb don Eudald amb
motiu dels gossos i dels canaris. Però sa obra sèria era un
plan de catequística que havia ideat i anava a posar en
pràctica, amb plena aprovació del senyor Rector i de la
família.
La que havia canviat poc era la Montserrat. Cert que el
restabliment de la tranquilitat pública i de la salut de la
família, traient-li un gran pes de damunt, l'havien tota
retornada, recobrant els colors sanitosos de sa robusta i
esplèndida naturalesa; mes li havia quedat bona cosa d'aquella
grave serenitat adquirida amb tant de temps de lluitar,
sobreposant-se al decaïment general. Se podia dir que havia
desaparegut en ella la donzella senzilla i juganera, per a fer
plaça a la dona de govern, experta i entenimentada. Ella era la
mestressa efectiva de la casa, fent cap a tot amb ordre i
previsió: qualitats que havia hetedat de sa bona mare, però
desenrotllant-les i perfeccionant-les amb són superior talent.
Treballava menys que ella, en el sentit material de la paraula;
però manava més i més a temps, i, com no perdia mai de vista
la feina i sabia millor compendre les capacitats individuals
del servei, ne treia millor partit. Així succeï sovint que,
quan donya Dolors li advertia la conveniència de fer tal o qual
cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta.
Certament que hi havia una circumstància que motivava la
concentraciò d'esperit de la Montserrat i la malenconia
dissimulada que li negava l'ànima. Els demés sols tenien un
plet en joc, i, esbargides les negrors i els mals presagis de
dols i llàgrimes, ja podien respirar; mes a ella li quedava
encara per a resoldre el problema de son cor, que ara, lliure
d'altres preocupacions, se li presentava amb més força que mai.
Havia fruït (és cert) amb les glòries del seu amat, la figura
del qual s'havia engrandit als ulls de tothom com la d'un hèroe
llegendari; però això, tot afegint més llenya al foc que li
abrandava el cor, no havia avançat d'un pas la resolució del
seu plet d'amor. Passaven els mesos sens que la redempció
general alcancés a sa ànima, que seguia encara als llims del
dubte.
Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat
encara no es tocava un punt que pogués referir-se a les
relacions personals amb el jove Montbrió. Amb prou pena havia
notat la noia que les úniques ombres que entelaven la recobrada
beatitud de son progenitor, s'originaven de tals converses.
Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneita pau tan
desitjada, fos per no donar-li més pena ja que no li podia dur
un remei, ni per vies de consol li parlava de la cosa. Així,
soleta amb ses penes, sos desitjos i sos somnis, sense més
confident que la Verge, sa patrona, feia sa via la Flor de
Muntanya, trista i melangiosa per dintre, per fora serena,
tranquil·la i majestuosa com la lluna al flamenc.