De la primera feina se n'encarregaren les dones. Les minyones i
masoveres més animoses sortiren del mas, unes cap a llevant,
altres cap a ponent: parlaren amb les avançades i escamparen la
nova de què el senyor Serra-Bruna convidava tots els homes del
poble a una reunió a la lliça del mas, a on s'hi trobaria don
Ramon de Montbrió.
El cas era grave i de moment ningú es decidia, perquè, quan ne
fou sabedor el Cerdà, es posà fet un foll, transmetent l'avís
de què faria foc contra qui s'atansés al mas.
Però el corc treballava ja en les files dels amotinats, perquè
el nom d'en Montbrió era garantia de pau i de serietat, i més
ara, augmentant son prestigi per l'acte portat a cap poques
hores abans, burlant-se del Cerdà a les barbes dels seus
saions.
Pe fi, alguns, més coratjosos, escorrent-se mig d'amagat,
començaren a entrar en la lliça. Son exemple animà alguns
altres, que ja ho feren més descobertament; i com el Cerdà amb
tots sos esbufecs, no s'atrevís a complir l'amenaça de fer foc,
de mica en mica s'hi anaren aplegant, de primer molts dels que,
a falta d'armes, recordant l'adagi que diu «en temps de belluga
campi qui puga», anaven proveïts de sac i cordes, i després
altres i altres, fins els armats, alguns d'ells a sou del
Cerdà.
Aquest treia foc pels queixals. Si els deixava fer, el resultat
seria que, persuadits per en Montbrió, no sols augmentarien
considerablement la defensa de la masia, sinó que fins posarien
en vertader perill la seva autoritat.
-A atrevit, atrevit i mig- se digué, resolent-se a jugar el tot
per tot. -A dintre tothom!- cridà als seus. -Hem de desfer
aquest marro, enc que sigui a escopetades.
Mig plena la lliça de gent, veieren arribar el Cerdà,
acompanyat dels seus voluntaris, inclòs la secció uniformada
dels de Vall-llosell, al comando del Sastret, que de nou havia
sol·licitat d'aquella Junta Revolucionària, com a gent de més
confiança.
En Montbrió fou aconsellat de barrà'ls-hi la porta, però s'hi
negà en rodó. Ni tan sols l'entrada de la casa permeté tancar.
Això sí, féu reforçar la guarda de l'escala i apostar alguna
gent prop de la miranda, amb ordres riguroses de què ningú es
fes visible ni donés senyals de vida sense les seves expresses
ordres. De tot aquest rem ne quedà encarregat en Basi.
Amb això, ja entrava el Cerdà amb gran gallardia, rodejat de la
plana major de la Junta Revolucionària.
La situació es feia imponent, i tothom estava amb l'ànima en un
fil, fites les mirades en els dos capitostos, l'un verd de
coratge i l'altre, en Montbrió, passejant-se reposadament i amb
les mans a les butxaques per davant de la porta.
Formada la gent o, millor dit, arrenglerada al mig de la lliça,
l'esquadra de Vall-llosell, tan prop de la porta com fou
possible, el Cerdà, després de dirigir furioses mirades a dreta
i esquerra i d'escopir repetidament la bilis que li pujava a la
boca, se dirigí amb descaro a en Montbrió, preguntant amb veu
rogallosa:
-A on és l'amo d'aquesta casa?
-Som jo, l'amo- féu l'altre, deixant de passejar i
plantant-se-li tranquil·lament al davant. -Què se us ofereix,
mestre?
-Responeu amb més respecte!- cridà el Cerdà tractant
d'imposar-se.- És el _Presidente de la Junta Revolucionaria_
qui us parla.
-Està molt bé, per servir-lo, però no hi tinc res que veure jo
amb aquest senyor; no m'ha fet mai cap favor ni me'n deu cap.
Me pregunteu per l'amo i us dic que som jo.
-Vós, l'amo? Vós, un foraster vingut de qui sap a on. ¿I amb
quin dret vos atreviu a dir-vos l'amo de Serra-Bruna?
-Amb el mateix dret que vós us tituleu _Presidente de la Junta
Revolucionaria_ de Vall de Pedres.
La sortida d'en Montbrió, cridant tant com ell, desconcertà un
moment el Cerdà, que acabà de despacientar-se.
-Ja n'hi ha prou, de comèdia!- digué variant de to. -Vull saber
qui ha convocat el poble, amb quin dret i a quin objecte.
-Jo l'he convocat- féu l'altre seguint-li sempre el to -amb el
dret que té tothom de mirar per sos interessos com bé li plagui
i a l'objecte de tractar els assumptes pendents entre el poble
i Serra-Bruna.
-¡Doncs sabreu que aquí no hi ha més que la Junta
Revolucionària per a tractar dels assumptes del poble; que
aquesta reunió és clandestina, subversiva, il·legal i
reaccionària, i queda des d'ara dissolta; que lo que s'hagi de
tractar ho tractarà la Junta, un cop allotjada la gent, i no
aquí, sinó a dalt, amb l'amo veritable, i no amb un farsant que
no és ningú!
Féu posat d'avançar, mes el jove se li quadrà al davant,
cridant-li amb veu ferma:
-Alto!- I, fitant-lo valentament a la cara, continuà; -Mestre,
sembla que teniu ganes d'acabar-me la paciència i ho lograreu;
ja aquest matí vos he topat al camí ral i m'heu assaltat com un
lladre i m'heu fet foc, del qual delicte me'n respondreu al seu
dia. Basta de comèdia!, també dic jo. ¿Qui sou vós pera a
cohibir la llibertat d'un ciutadà honrat, que transita
llibèrrimament per la via pública, ni menos per a assaltar-li
el domicili sense auto judicial? Avui que als raigs esplendents
de la llibertat han caigut les cadenes de l'esclavitud sota els
peus del poble, fart de sofrir les vexacions dels tirans; avui
que s'han proclamat tots els drets de l'home, fins els
inalienables, il·legislables, indiscutibles i interminables;
avui que la democràcia resplendeix com un sol, que la igualtat
nivella totes les jerarquies i que la fraternitat estreny en un
sol llaç a tots els ciutadans, és avui que veniu, en virtut
d'uns poders que ningú vos ha dat, a ressuscitar l'absolutisme,
proclamant-vos rei, que és igual que dir tirà assedegat de sang
i or, a pertorbar la tranquil·litat del comú, a explotar la
bossa del contribuient i, lo que és pitjor, a atacar la
llibertat dels ciutadans i a comprometre les conquistes de la
gloriosa revolució, que d'una manera tan admirable...
Prova de què en Montbrió conservava tota la serenitat, era la
humorada de voler desmuntar el seu adversari tirant-li pels
nassos tot una parrafada doratòria de club, justament de la
mateixa que hores abans ne feia sarcàstica burla.
El cert és que el Cerdà perdia terreny als ulls dels seus, i
aquest convenciment li féu sentir la necessitat d'acabar
aquella escena, tapant de qualsevol modo la boca del jove.
Veient-se molt superior en força material, tractà d'imposar-se,
interrompent-lo de mala manera.
-¡Calla, maleït burgès de terra baixa, rellotge de sagristia!
Millor faries de cuidar-te del teu patrimoni; si te'n queda,
hereu escampa, que no ficar-te en lo que no et pertoca! ¡Vés a
veure si en queda cap, dels moltons que tondia el teu oncle!
¿Què et creus que no sabem lo que cerques per aquí, rondaire de
bons partits? Tu fas com els gats al febrer...
I aquí buidà una frase bestialment crua, perfilada amb tot el
relleu de sa oratoria estrafalària.
Si amb això es proposava distraure a l'enginyer de son
objectiu, fent-lo sortir de tino i precipitar el conflicte
rebentant-ho tot, no hi ha dubte que ho logrà, perquè de sobte
se'l veié venir verd i avançar-se vers el provocador amb els
punys closos i tremolosos els llavis.
Allavors se produí una escena curta, original i estranya, que
els presents contemplaren esborronats i sense atrevir-se ni a
respirar. Els dos enemics, encarats com dos mastins gelosos,
devorant-se amb llambregades plenes d'odi, s'increpaven a mitja
veu, lo que donava a la disputa un caràcter més violent encara.
-Tu callaràs- brunzia en Ramon, -miserable desertor de galeres,
escanyapobres arrastrat.
-Guita!... guita!- bufava l'altre, caragolant-li frases
impossibles d'escriure, d'aquelles que sols es troben en els
diccionaris dels bordells i presiris.
-Badall de l'infern, potulàs, fill de ningú...- tornava aquell:
-vomita fins ta llengua d'escorpí per a fàstic dels gossos,
malvat penjoll de forca.
-Guita!... guita!...- repetia el digne president, guanyant-lo
encara per la virulència dels qualificatius que eixien de sa
boca, secs i crusos com imprecacions de condemnat, amb la
visible diabòlica idea de portar-lo al darrer extrem i tenir
peu per a desfer-se'n.
Exasperat aquest, i avergonyit de veure's compromès en tan
bestial contenda, se llançà en avant, agafant pel canó la
tercerola que el Cerdà tractava dencarar-li.
-Aquesta és la meva!- cridà aquest amb ràbia; i, mentres alçava
la grapa dreta per sobre el muscle del seu enemic, braolà amb
veu de comando: -Voluntaris, a mi! ¡Aquest home és pres:
lligueu-lo!
Fou obra d'un instant. El braç dret de l'enginyer giravoltà amb
moviment ràpid, son puny clos descrigué una curva horitzontal a
tall de _boxer_ i anà a esclatar a les barres del president,
que ressonaren amb un feréstec claqueig, tal com un cop de mall
que caigués damunt d'un sac replè de grava. L'infeliç eixamplà
els colzes, amb moviment de garra-tibat, i, sense dir ai!,
caigué com un plom.
Se produí una sensació tan intensa com indescriptible. Amics i
enemics quedaren esgarrifats davant d'un fet que per força
havia d'assenyalar la general conflagració. El mateix Ramon
degué compendre lo crític de la seva situació, precipitada per
sa pròpia falta de corretja, i, sense més reflexions, que no hi
cabien en tal moment, es disposà a fer-hi cara amb tota
l'ardidesa de son temperament fogós. Se trobava en un d'aquells
moments únics, segons Napoleó, en cada conflicte, que decideix
l'èxit en favor de qui sap aprofitar-lo, com si diguéssim el
_capillum fortunae_ dels llatins, que decanta a aquesta coqueta
vers _l'audax_ que ha sabut collir-lo al vol i s'hi llançà com
un boig.
Doncs a l'espetec d'aquella bestial punyada que al Cerdà li
desféu la cara, fent-lo caure en basca, hi respongué un grunyit
sord i terrible, com de fera trepitjada, chorejat per un
criquejar de fusells que s'engallaven; però el valent jove no
s'encongí, sinó que, encarant-se amb les files, empunyant la
tercerola que aquell li havia deixat als dits, i amb la dreta
encara nerviosament reclosa a tall de gladiador enfurismat, els
hi presentà el pit exclamant:
-¡Aquí el teniu, patuleios del Vall de Pedres, el vostre
capità! ¡Vegeu-lo de morros per terra, besant la pols que jo
trepitjava! Jo vos l'he bufetejat per brètol i brut de boca;
l'he bufetejat i escopit com bufetejaré i escopiré al primer de
vosaltres que s'atreveixi a repetir ses paraulades. ¡Foc a mi,
bretulada miserable! Tireu-me, però tireu dret, si és que hi
lluqueu encara, culs de taberna, enllepolits del vici: que, si
no... aquí hi ha pit de sobres per a fervos dragar les bales
que a preu de vi vos ha venut el potulàs que vos comanda!...
Ni es pot escriure lo que en son foll exaltament els deia en
Ramon als capitostos del poble, increpant-los amb una tenacitat
que esborronava els propis amics, burxant-los de mil maneres,
igual que el domador a les feres engabiades.
-¿Qui, qui de vosaltres- tornava, -s'atreveix a sortir fiador
d'aquest malparlat que vomita per terra la fel i el vi de les
seves entranyes? És vostre quefe! ¡És el que heu dut a
coll-i-bè com uns ximples, perquè us tirava els rosegons de
la seva taula!...
I atansant-s'hi més, a mida que ells reculaven, vençuts,
esdernegats i aglanats per aquell torrent desbordat
d'improperis, per aquell davassall d'audàcia i pel no sé què de
terriblement suggestionador que tenien sa veu, son accionat i
ses mirades llampegants, començà a reptar-los personalment, un
a un, anomenant-los per llurs noms, fitant-los als ulls, frec a
frec, fins a espurnejà'ls-hi les cares amb sa bilis encesa,
apagant-els-hi sucessivament les gallardies, com les flames
dels ciris de l'altar s'apaguen una a una al buf del sagristà.
I ningú piulava, igual que si se'ls haguessin paralitzat les
llengües i glaçat les mans sobre les armes que empunyaven.
Sols el Sastret, que, potser per raó de l'uniforme que vestia,
es cregué obligat a intervenir com a autoritat superior,
s'avançà, no amb posat de desafio, sinó amb aire d'agent de
l'Autoritat que vol complir amb son dever, o millor, a tall de
soci de club, amb veu i vot, que surt en defensa del reglament
trepitjat, i alçant l'espasa crida:
-Companys; això és un delicte de _lesa autoritat,_ i jo en
protesto, en nom del país!...
-Vostè, senyor oficial,- exclamà en Montbrió regirant-s'hi i
canviant de registre, amb aquella ductilitat meravellosa que el
feia amo de totes les situacions. -¿Vostè voldria tacar els
seus galons defensant a un escapat de presidi, a un brètol com
aquest? No! Això no és possible. Vostè, com a militar, és el
defensor nato de l'honor i de la justícia! Amb vostè ens
entendrem de seguida. Entri.
I, prenent-lo ràpidament pel braç, se l'emmenà cap a dintre,
deixant-se ell conduir, de segur encantat de veure's tractat
amb tanta cortesia.
Seguidament tornà a aparèixer en Montbrió fet un argent viu, i,
mentre feia intoduir també el pobre Cerdà, estabornit encara i
glopejant sang, cridà al sargents del piquet:
-Sargento: prengui dos números i entri.
Aquest obeí, ni més ni menys que si el manés son quefe natural.
Al replà de lescala, mig de grat mig per força, se'ls féu
deixar les armes en un recó.
-Dos números més!- cridava de nou als del piquet, ja sense cap
superior.
Obeïren els dos de cap de fila; i, així, de dos en dos, i
mansament, anaren entrant i dipositant les armes sense cap
dificultat a on veien apilades les dels seus companys.
Els capitostos que, sostrets un moment a la influència
hipnotitzadora d'en Montbrió, tornaven a grunyir, com tractant
de revifar l'esperit dels seus, quedaren, per virtut d'aquesta
ràpida maniobra més confosos i aixafats. Començaren a
xiuxiuejar entre ells, i, fos per temor, per vergonya o per
previsió, se dirigiren al portal i desaparegueren sense donar
cap ordre i seguits d'alguns, pocs, dels seus.
Estudiant lo que se'n diu psicologia de les multituds, pot
notar-se la semblança que hi ha entre l'acció de les corrents
passionals oposades reflectint-se sobre un aplec
d'individualitats i la de les corrents atmosfèriques esgrafiant
ses lluites sobre la superfície del mar.
En el cas present, amb sols observar aquell atapeït conjunt de
fesomies anheloses i corpreses, podien apreciarse les diverses
fàcies de la lluita transcendental entaulada entre les dues
corrents que es disputaven el predomini sobre aquell petit mar
de passions, fins a cert punt inconscients. La bufetada mascla
amb què l'enginyer clogué la disputa, fou el període àlgid del
procés psicològic. L'audàcia de l'un nivellava l'excés de
forces de l'altre: les dues potències es contrabalçaven. Un
moment de vaciHació o de feblesa per part d'en Montbrió, i sa
influència hauria sigut retuda amb conseqüències difícils
d'apreciar. Ara, sa bona estrella o la fe en si mateix l'havia
salvat. La tasca més perillosa quedava feta. La fera, si no
rendida encara, estava dominada.