Bé hi escau la soledat en els erms i boscos, a on s'hi veuen a
penes senyals de la indústria humana; més, quan es manifesta en
les viles i en les planes conreuades, a on cada pam de terra
porta la impremta de la mà de l'home, ¡que n'és de trista, la
soledat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu
trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra o pels
cateclismes de la naturalesa, bé l'haureu sentida la tristesa
d'aqueixa soledat, que llavors pren el nom de desolació,
punyenta com un sarcasme, si per ventura el sol rialler
joguineja amb tots els esclats de sa natural riquesa.
Així ho pensava en Montbrió quan, al desembocar dels carrerons
empedrats de rierencs i encaixonats per les tàpies dels horts
del poble, s'estengué davant de sos ulls, inundada de llum,
l'ampla vall, vorejada de boscos i herbeis, que començaven a
enrogir-se pels primers entretocs de l'hivern. Els camins eren
deserts. Els blat-de-moros, amb les panotxes mig esberlades,
tot just aprofitades les espigues com per mà mal agradosa. Les
trumfes, mig descolgades i florejades, com per obra d'un
massafart. Els farratjons podrint-se per les bolques, i les
vesanes, voluptuosament assaonades, semblaven cansar-se
d'esperar les maritals caricies de l'arada, que diposités en
ses prolífiques entranyes la sement, signe potencial de vinents
esplets. Per lo demés, ànima viventa enlloc.
Sols més avall començaren a veure algun que altre individu, que
marxava arrambat per les margeres o posant-se a cobert sota els
roures dels propers boscatges i que, carregats amb fardos més o
menys visibles, es comprenia bé que anaven de frau, per la
dalior que posaven en fer-se fonedissos.
Els acompanyants d'en Ramon ne donaren prompte l'explicació.
Eren els fadrins de la grilla que havien iniciat el saqueig en
les cases veïnes a Serra-Bruna, més compromeses pel senyor, de
primer d'un modo vergonyant i aprofitant-se del general desori,
com qui diu per a fer boca i ensenyar els aprenents.
De sobte, en un girant de camí aparegué en Pascal, que es
llançà amb grans demostracions d'alegria.
-Visca don Ramon, vatualisto! ¡I quan m'alegro de veure'l!
Repudai, i que ve just! ¡Que, si no, li dic que aquí hi ha un
_desfècit!_
En Montbrió correspongué, amb el bon humor de sempre, a les
demostracions del seu amic.
-I doncs, Pascal, què em dieu? Home! Si sembla que el dimoni hi
balli, en aquest poble. I...poc a poc: de quins sou, vós?
Perquè ara vaig comprenent que això s'ha de preguntar, per no
trobar-se en un compromís.
A la broma d'en Montbrió en Pascal hi contestà en sèrio:
-No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sap.- I,
acostant-se més al jove i baixant la veu, afegí: -Si es tractés
només que d'aquest pudai de mal-fart, li juro que no m'hi
enquimeraria pas gaire, a fe a fe; mes... aquella senyora,
pobreta, que és tota bondat, ¡quin fart de patir de cos i
ànima, la santa dona! I aquelles dimoselles? La pubilla, que li
juro que és d'allò que no hi ha i que es va decandint, pudai!,
com una candela de xavo... Li dic que per elles soles me
perdria!
I decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una
escorça de roure; on brillava tot un mar d'expressió i de
sentiment.
-Per més que... no es cregui, don Ramon- afegí, -que això va
mal! Aquest brètol del Cerdà ho ha empastifiat de tal manera,
que ara mateix aquí no hi podrem viure, ni rics ni pobres. Això
no s'havia vist mai!
I amb aquella verba especial, que tant divertia a en Montbrió,
començà a donar compte de tot lo que sabia i de lo que
suposava, interrompent-se ell mateix a cada pas.
-Ara ja ho sap tothom, que vostè és aquí. Jo mateix vinc
d'innovar-ho an en Llissàs. I ¿sap com ho he sabut? Doncs venia
de rebre ordres d'en Llisàs i m'encaminava, fora camí, dret a
la Rectoria, quan me veig venir an en Baldiri i els demés que
estaven de punt vigilant el pobre Rector... ¡Ja ho deu saber,
que a Mossèn Joan me'l tenen vigilat com un pres, pobre home!
Aquest sí que és un altre màrtir que em trenca el cor. I ¿ha
vist com està xafat? Les penes se'l mengen, sant home; i, no es
pensi, que li ve tant d'aquí baix com d'allà dalt- senyalant
successivament a Serra-Bruna i el poble. -Doncs, com deia,
baixaven rabents... Jo que dic: «¿Qui repudai els empeny, an
aquests, que tant rodolin?» Jo que els crido: «Què hi ha,
nois?» Res... per avall... Només en Baldiri m'ha fet una mueca,
com volent dir: «Si, fes l'orni, manu...». Jo que dic: «Això és
que ha arribat don Ramon o la Guàrdia Civil. Més amunt una dona
m'ha dit: «És l'hereu Montbrió, que és arribat ara mateix».
«Ah, pudai! Ja jo deia... I ara aquests corren a avisar-ho al
Cerdà. Jo que giro cua, i cap a contar-ho an en Llissàs; que ja
era allà baix, a les anques del món. No n'ha està poc, de
content! Perquè l'home, de coratge, ja en té però li dic que
s'hi veu verd amb tot això. «Vés! Busca'l corrents, m'ha dit, i
digue-li que vinc tot darrera!» I aquí el té: vegi'l.
L'altre feix de nervis d'en Llissàs ja apareixia al lluny, i no
trigà pas gaire en adjuntar-se a l'estol d'en Montbrió,
saludant-lo amb l'efusió del que, empenyat en un mal negoci,
veu acostar-se-li un bon puntal. Espontàniament i sense que
ningú, ni el mateix Montbrió, ho estranyés ni discutís, semblà
quedar convingut que aquest era el general i aquell el seu
segon. Així, s'apressà a donar-li compte de lo que havia fet i
de com estava la cosa, afegint tot sovint: «Ara, vostè dirà lo
que cal fer», o «Si a vostè li sembla, es podria fer això o
allò».
Com ja feien un grupo massa visible, s'havien ficat en el
primer terme d'un bosquet proper, a on celebraren una mena de
consell de guerra. En Montbrió parlava poc, però escoltava
molt, imposant-se bé de la situació, Se limitava, de quant en
quant, a fer preguntes concises, per exemple:
-Quants creieu que són els més desesperats?
A aquesta pregunta hi contestà en Llissàs ornamentant ses
paraules amb tota la riquesa de sa mirada expressiva.
-Ja veurà: ens hem d'entendre. Si, com fins ara, no hi ha qui
puga rebatre el Cerdà, compti que tot el poble és d'ell. Si
surt algú que amb una mica de sort li faci cara, ja li responc
que de prompte li pendrà la meitat de les forces.. ¡Bèn
dolents, dolents...! Cregui que no passen de dues dotzenes,
comptant-hi els forasters, i encara aquestes dues dotzenes són
temibles com a braços del Cerdà. Sense ell... uns amb altres
per un got de vi se'n faria lo que es volgués. ¡Ara, tingui ben
en compte que el Cerdà val per tots! ¡Pensi que és dolent com
un mal gra, que està endimoniat fins dalt de tot, i, com que
està compromès fins a l'ànima, farà el diable quatre al
jugar-se el tot pel tot. Cal reconèixer-ho, don Ramon: la
situació és grave, compta amb bons padrins, i aquest home no
s'aturarà davant del més gros disbarat.
Resumint el resultat de la conversa, en Montbrió en deduí que
en Llissàs no duia cap plan concret, ni es sentia amb prou
forces per a fer resoltament cara al Cerdà. Sols, portat per
l'instint de conservació i sublevat pels desmans que aquell
cometia, havia procurat realçar l'esperit dels veïns de millor
voluntat, per veure si li posaven un fre. En part ho havia
lograt, però en trobava molts que no s'atrevien a declarar-se,
per temor de quedar en pitjor situació si fracassaven.
Ara li tornava a preguntar:
-Vegi, doncs, què podem fer.
En Montbrió es mostrà poc explícit, potser perquè tampoc tenia
un plan ben concret. No obstant, n'insinuà un.
-Jo- digué -me'n vaig a Serra-Bruna.
-Oidà! I que aviat ho ha dit!- interrompé en Llissàs. -No veu
que no el deixaran passar? I com vol anar-hi?
-A les bones, si puc, i si no... com pugui; però jo abans d'una
hora, si som viu, seré a Serra-Bruna- contestà impertorbable i
sense afectació el jove. -Un cop dins, completaré el meu plan.
Probablement convocaré a tothom i allavors és precís que
vingueu tots, barrejats uns amb altres, amb posat de pau.
Entretant, féu córrer aquesta veu i que ningú falti.
Encara que vagament expressat, s'entreveia la idea d'en
Montbrió i tots l'aprovaren. Sols en Llissàs repetia fent
mueques:
-El Cerdà, el Cerdà, és qui em fa por! Recordi's de què disposa
de més de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mònita,
don Ramon.
-Mònita?- féu aquest. -No en conec sinó una, aplicable al cas
present: procurar fer obrir els uis als de més bona fe i
desemmascarar els malvats. Aquestos botaran, ja ho sé, i serà
precís opósa'ls-hi els desenganyats. Si això no dóna resultat,
doneu-ho tot per perdut. Ja serà sols qüestió de la defensa
individual. Ara vosaltres escampeu en totes direccions la nova
de què jo porto la pau. Feu que vegi força cares amigues entre
la colla. Estigueu tots a la mira, i... del demés Déu dirà.
I, quedant-se sols amb quatre o cinc dels menys compromesos,
seguí el camí cap a Serra-Bruna.
V
No trigaren gaire a veure petits escamots de gent, estacionats
a les envistes de la masia de Serra-Bruna que es dibuixava al
fons, severa i silenciosa. Semblaven volades de corbs que
sotjaven pacientment les darreres extremituds de la bèstia
estimbada, amb les carns de la qual esperaven deleitar-se.
En Ramon es desvià. per a estudiar la possibilitat de forçar el
siti passant per llocs excusats; però, veient-ho difícil, tornà
al camí ral, seguint avant.
Sa aproximació devia haver ja sigut notada, perquè es produí
algun moviment d'anants i vinents, particularment en un dels
escamots que ocupava el camí en la mateix línia del siti. En
mig d'aquest hi descollava el Cerdà, amb sou aire petulant,
vestit de gorra de pell, gec pelut, calces amples i la manta
ratllada, caient-li a grans plecs del muscle esquerre. Duia a
l'espatlla una tercerola.
En Montbrió no abandonà son posat indiferent, i parà la marxa
fins a topar-se amb el capitost, que, veient-lo venir, estava
palplantat al mig del camí.
-Bon dia, bona gent!- digué llavors, amb la major naturalitat,
salutació que sols fou dèbilment contestada per alguns de la
colla, però no pel Cerdà que, amb la vista fixa sobre el
cavaller, semblava que sel volgués menjar.
-I això?- continuà aquest en el mateix to. -Què estem de gales?
¿Què esperem el Bisbe, potser?
La xulada féu tan poc efecte com la salutació. Sols els més
innocents mig rigueren; els demés semblaven tots preocupats,
com si esperessin alguna cosa més sèria. Els llavis prims del
Cerdà es desplegaren sota un nas d'òliva, i sos ullets vius
accentuaven sa penetrant intenció.
-Lo que esperem- exclamà en to imperatiu, -a vostè poc li
importa. Lo que convé és saber vostè qui és i a on va.
El jove es posà prompte a l'altura de les circumstàncies, i
sense perdre l'aplom li respongué:
-Qui som jo, no tinc pas de dir-vos-ho, com tampoc necessito
preguntar-vos qui sou vós. Jo faig la meva via i passo pel camí
ral. ¿Què hi ha que dir en això?
-És que el poble està en estat de siti i aquí no passa ningú
sense els passaports del _Presidente de la Junta
Revolucionaria_
Dient això, el Cerdà es despenjava la carrabina de l'espatlla,
tot quadrant-se al mig del camí, amb posat de ferma resolució.
Era inútil discutir amb un home que ja presentava les forques
per davant, i el jove li medí d'un cop d'ull tota la malignitat
d'intencions. Ademés, els moments se feien crítics, ja que
l'espectatativa del xoc que anava a produir-se entre els dos
personatges atreia els grups d'armats. Dintre pocs moments en
Montbrió en seria voltat i impossiblitat de lliurar-se de les
grapes del Cerdà, que no desaprofitaria pas l'ocasió de
destruir la darrera esperança dels sitiats. Calia, doncs,
aprofitar aquells instants en què l'enemic estava encara
descuidat, en espera d'una agarrada que, més o menys llarga,
estava sols al començament.
Així ho comprengué el jove, amb admirable rapidesa de
pensament, i, sense cap senyal de transició, passà de la
tranquilitat que aparentava a l'acció més enèrgica. Replegà les
regnes, ensems que clavava sense compassió els esperons al
ventre de la pobre bèstia, que, al sentir-se tan brutalment
obligada, llançà un ruflet de dolor i, redreçant-se com un mal
esperit, botà per sobre els del grupo, que, sorpresos de la
violència de l'inesperat moviment els hi faltà temps per a
fer-li lloc. El Cerdà, que era el primer, collit en el mateix
moment en què anava a encarar l'arma, entrebancat amb la manta
que li privà la llestesa de l'acció, rebé una forta refregada
que el féu giravoltar i mig caure de morros damunt la margera
del camí.
-Alto! Alto! Foc a ell tothom!- cridava renegant com un
condemnat, i, tot redreçant-se, acompayava l'acció a la
paraula. La seva bala passà brunzint i esfullant els arbres del
camí. Se seguí un espetec d'escopetades; però, fos que no hi
havia prou mala sang o fos perquè lo sobtat i atrevit de
l'acció els deixà a tots glaçats, lo cert és que l'ordre del
Cerdà s'obeí massa tardanament per a fer bona punteria, i els
més restaren bocabadats, mirant-se com s'allunyava el cavaller
aplanat sobre la bèstia allomada, fins arribar al portal de la
masia, que se li obrí de bat a bat.