VI

-Basi, cadascú al seu lloc!- cridà en Montbrió, separant-se

dels que joiosament li donaven la benvinguda. I enfilà l'ampla

escala amunt, saltant els graons de dos en dos.

Mig enlluernat per l'esclat de sol que deixava a fora, a penes

s'adonava de l'ombra graciosa d'una dona que, mig esvaïda sobre

el catxapit de ferro, l'esperava al replà de davant del

vestíbul. La llum que queia de la claraboia, il·luminant-la pel

cim de la testa, feia joguinejar, com una boirada de primavera,

una tofa de cabells artísticament descuidats sobre son front.

Sos ulls, encesos per l'insomni i les angúnies, brillaven

plorosos sota ses negres celles, i sa boca, tristament plegada,

no jugava quasi amb els clotets d'aquelles galtes abans tan

xamoses i ara ben desmaiades.

Ses mans s'allargaren dolorosament vers el jove, que,

adonant-se'n, es parà corprès. Aquella malencòlica visió de

linies ascètiques i pures, de tal manera transparentava els

sofriments de l'ànima aclaparada per un dolor sense expansió,

que, malgrat sa bellesa, que sintetitzava totes ses aspiracions

i follies d'artista enamorat, li produí un sentiment de pietat

profundíssima. Més, encara, quan sentí sa veu dolça i baixa com

un sospir que li deia:

-T'he vist venir i aquells trets se m'han clavat al mig del

cor, penedint-me greument d'haver-te cridat. Perdona'm, que no

pensava posar en perill la teva vida. Has pres mal, estimat del

meu cor?

-No, hermosa- féu ell, prenent-li ambdues mans i rabejant-se

dins la dolorosa serenitat de ses mirades. -No, hermosa; allò

eren salves que galejaven la bona arribada del teu enamorat.

La delicada transposició del jove féu somriure amargament la

donzella.

Aquell continuà, tot menjant-se-la amb els ulls:

-Te trobo més hermosa que mai, però traspassada d'un modo que

em trenca el cor. ¿Què estàs malalta, filla?

-Si, malalta d'enyorament, de passió d'ànima i... de tan fingir

un valor que fa temps que el som acabat. ¡Prou que t'ho contava

en mes cartes, però tu no me'n creies!...

-Sí, que te'n creia, filla- contestà en Montbrió amb

exaltament, adonant-se de què s'enfosquia encara més la cara de

madona adolorida de la seva estimada. Sí, que te'n creia, i Déu

sap la guerra encesa en què es debatia mon cor, bategant d'amor

per tu i cruelment injuriat per ton pare. ¿Creus tu que es

resolen tan fàcilment els plets en què s'interessa un cor

bàrbarament partit en dos? Allavors me semblava que cedir massa

aviat era egoisme, mes ara penso que l'egoisme estava en fer-me

sord a vostres penes. M'afalagava el veure'm solicitat d'allà

on havia sigut rebutjat com un captaire, i trobava, fent-me

gruar, un refrigeri a les ferides de mon amor propi. De lo que

no m'adonava, desventurat de mi, era que amb mes grolleres

satisfaccions xipollejava sobre un cor innocent i del qual mai

he sigut prou digne. Me n'arrepenteixo de veres i t'ho confesso

perquè em perdonis, vida meva. Me perdones: oi?

No l'havia de perdonar, pobra noia! sols que no pogué

manifestar-l'hi sinó amb tot l'arrobament de sa fesomia, que

passà com de mort a vida, perquè en aquell instant aparegué la

Loreto, que, més arrabatada que sa germana i més disculpada

pels pocs anys, se llançà inconsiderablement al coll del jove,

plorant com una Magdalena. A poc comparegueren les minyones del

servei, també plorant d'esperança, com els nàufrags a l'obirar

la llanxa de salvament.

Al vestíbul hi trobaren a donya Dolors, que es desféu en iguals

demostracions. Sa figura esllanguida i sa cara demacrada i

malaltissa, afectaren extraordinàriament el jove, ja prou

arrepentit d'haver retardat tant un auxili que poc abans hauria

sigut relativament més fàcil que ara.

-Senyora- exclamà, procurant reaccionar-se a si mateix, un poc

desconcertat per aquelles manifestacions que sa arribada

provocava, ni més ni menys que si ell fos l'únic amparo de tots

aquells sers desvalguts: -m'han cridat i aquí em tenen. Vegin

en què els puc servir. Disposin de mi per quant me creguin

necessari.

La bona senyora no pogué respondre sinó amb sanglots i mitges

paraules, que demostraven el decaïment de sa naturalesa,

gastada per tants mesos de sofriments físics i morals. Fins

semblava que s'anés a desmaiar, i en Ramon, prenent-la, amb el

carinyo i familiaritat d'un fill, per la cintura, l'obligà

amorosament a asseure's en un pròxim sofà, tot provant de

portar-li ànim i consol.

En aquell moment s'obri poc a poc una porta, i en son llindar

hi aparegué la silueta de don Eudald, dibuixant-se dèbilment

sobre la fosquedat del passadís que duia a l'estudi. Desfardat,

amb la roba plorant-li damunt del cos, esllanguit a força de

perdre greix, i amb la barba de quinze dies, talment semblava

un espanta-pardals que es mogués a impuls del vent.

Féu alguns passos dins de l'estància, i quan en Montbrió,

posant-se de peu, anava a sortir-li políticament a l'encontre

per a saludar-lo, se li encarà i, amb veu més forta del que

podia esperar-se de son aspecte, exclamà:

-Ah! És l'hereu Montbrió, el profeta de les desgràcies, el que

tocava a rebato clamant revolució. Aquí la té, la revolució; ja

s'han trabocat totes les coses, tal com vostè volia; ja lo de

baix va a dalt i tot lo que abans mereixia respecte ja ho té

ara per terra! ¡Ja no hi ha Rei que governi ni Papa que

excomuniqui, i la gent de bé es veu perseguida com les feres!

¡Aquí els té, els de la sang nova, assedegats de la dels que

tenen alguna cosa per perdre! ¡Vaja, que ja pot estar content

de la seva obra!

Aquest parlament, en boca de l'home que creien aniquilat pel

pes dels contratemps i per l'arrepentiment (inútil per tardà)

dels propis actes, féu en aquelles atribulades dones igual

efecte que el barbol del tret quan ix d'una escopeta que tothom

creia descarregada. Comprengueren, amb estupefacció, que

l'enxiquiment d'esperit que tenia a l'home en els primers

límits de l'estupidesa, no era sinó efecte del terror per les

desgràcies presents i futures que havia provocat, però no fill

del convenciment moral del propi mal procedir, i que la vista

de la persona a la qual, en sa mesquinesa de sentimens,

continuava atribuint la font de ses desgràcies, li havia

revetllat totes ses antigues antipaties.

No fou menys terrible l'efecte que produí a en Montbrió.

L'espectacle llastimós d'aquell home que gallejava sense to ni

so, no tenint esma per a sortir-se sol del mal pas en què, per

sa inqualificable tossuderia, es trobava; lo punyent de la

injustícia que amb ell cometia, suposant-lo autor de lo que amb

tant d'empenyo havia profetitzat, i potser la desil·lusió que

li causà al compendre que son ofensor no li estimava en res

l'auxili que venia a oferir-li, fins amb perill de la vida, lo

qual semblava canviar son brillant paper de redemptor en el

d'un vulgar trapasser que es fica en lo que no li pertoca, li

portà una glopada de fel al cor, produint-li tal rebull de

sentiments, que havia d'esclatar en una d'aquelles tempestats

pròpies de son temperament apassionat. Oblidà circumstàncies de

temps i lloc, no es recordà de què es trobava en casa agena, en

presència de dones aclamaïdes per les penes, ni tan sols de què

entre elles s'hi trobava ella, la seva estimada, el gran amor

de la seva vida.

-Vostè s'enganya, don Eudald- començà a dir amb veu reposada,

però que havia de fer la creixença del tro. -Vostè s'enganya:

els revolucionaris que hi ha allà fora, no els he fet jo, sinó

vostè. No són els meus: els de vostè, són. Aquesta sang que

bull sota les tàpies de la casa i que es frisa per la

destrucció i pillatge, no és la sang nova per la qual jo

clamava i clamo encara. No; és la vella, la sang recremada pels

agravis de vostè i emmetzinada pels desprecis i l'abandono de

l'_iglésia conservadora_ del propi benestar en que vostè

combrega. Són els infeliços parcers, als quals vostè disputava

la meitat de les suades, perquè deia que amb els dos terços

s'hi feien rics i orgullosos, i a vostè li convenien pobres i

humils, carregant-los per tornes les talles, la llavor i el

delme; són els menestrals, als quals vostè edificava amb

exemples d'equitat, carregant-los les contribucions que es feia

rebaixar per sos padrins de la política; són tots aquells a qui

disputava les engrunes de l'empriu, esclafant-los amb les

sentències injustes, comprades a pes d'or... No m'ho negui,

perquè estic disposat a tirar-li les proves per la cara. Són,

en fi, aqueixa plebe que el senyor, a cops de peu, llançava als

braços d'altre perdulari que els acabava d'escorxar per son

compte, explotant sa pobresa i sa ignorància.

Però ara, per virtut d'un sacudiment precursor d'altres de

pitjors, s'han escapat del jou d'aquesta justícia convencional,

de la qual vostè s'aprofitava tan bé, tot bescantant-la per

cara i dolenta, i... aquí els té, reclamant lo que creuen seu i

que s'ho pendran, perquè aquells padrins que abans li guardaven

les espatlles... prou feines tenen per ells.

I sap a on són els meus revolucionaris? L'hi diré per a sa

major vergonya. Són darrera el cèrcol d'eixelebrats que envolta

la casa, promptes a fer quelcom en favor d'aquell que en sa

vida ha fet res per ells. I jo mateix, aquí em té, fins amb

perill de la vida, oferint-li mos bons oficis, creient-lo

redimit pels desenganys i l'experiència, no pensant mai que qui

no ha sabut fer-se respectar per la rectitud i justícia dels

seus actes, ni ha tingut coratge per a fer cara a les

situacions que amb son orgull i falta de sentit comú s'ha

creat, fóra capaç d'insultar al que li allarga la mà per a

salvar-lo.

Quedi's en nom de Déu, miserable sibarita de la poltroneria-

afegí, dirigint-se vers la porta. - Surti-se'n com pugui de la

tarenyina que vostè mateix s'ha teixit, i... perdoni de

l'enfado. Però no me n'aniré sense dir-li que el faig

responsable, davant de Déu i dels homes, de les desgràcies que

atreu sobre sa desditxada família, tan innocenta de les seves

baixeses com malaguanyada per qui, havent sigui bo per a

embolcallar-la en una atmosfera d'odiositat i desprestigi, és

incapaç de defensar-la com un home que s'estima.

¡Bé n'havia rebudes, don Eudald, d'envestides del jove

enginyer, que diferents vegades l'havia sufocat amb la seva

sàtira punyent i crua, però mai l'havia reptat amb tal feresa,

ni l'havia anorreat amb aquella contundència de boig! Ses

paraules li caigueren a sobre, com garrotades, i el darrer

pàrrafo, sobretot, el féu caure aplomat sobre un silló, com un

bou sota la massa del carnisser.

I ¿què direm d'aquelles pobres dones, arrossegades de conflicte

en conflicte, que quan, ja al fons de l'abim i amb l'aigua al

coll, donaven els darrers crits de misericòrdia, sentien

esborronades com l'home fatal que les havia perdudes, sense

esma ja per a valer-se a si mateix, rebutjava encara, rencorós,

la mà generosa que els hi oferia la d'arrera esperança de

salvació? Son desconsol fou tan intens, que en Montbrió se

n'impressionà fortament. Donya Dolors, presa d'un gros

trastorn, se li tirà als peus, pregant-li que no fes cas

d'aquell boig suïcida, que ja no sabia lo que es deia, i que no

les abandonés en aquell trànsit de mort. La Loreto, repenjada

al seu coll, li banyava el pit amb ses innocents llàgrimes; en

tant que les minyones del servei, de genolls per terra i

plorant llàgrimes vives, li barraven el pas de la porta.

En quant a la Montserrat, cas estrany (i l'explicació del qual

és difícil desentranyar dels més fondos replecs del cor de la

dona), en els moments en què en Montbrió triomfava, alçant-se

com un déu irat sobre aquella trista i desvalguda família que,

postrada a sos peus, li implorava perdó i misericòdia, ella, la

deixebla convençuda, la seva enamorada, la que s'emmirallava en

sos ulls i li dedicava tots els sospirs de la seva ànima, el

deixà per a córrer als peus del pobre i vençut autor de totes

les seves penes, a qui prodigà les més tendres carícies.

-Pare!- li diu, amb sa veu flexible i carinyosa. -Per què és

tan cruel amb nosaltres? ¿Què li hem fet perquè ens vulgui

perdre, fins perdent-se vostè mateix?

Hi ha, entre els experiments de la física recreativa, el de la

_nota simpàtica_, a qual única vibració es commou la flama

d'una candela cada vegada que ressona en mig dels ruixats

d'harmonies d'una tocata. No sé si això és prou bona

comparança, per a explicar lo que li succeí a don Eudald al

sentir la darrera frase de la seva filla. Li vingué com un

tremolor, i una suor freda inundà son cos. Després sentí com si

se li esquincés alguna cosa a dins del cor, i, nuant-se-li la

gola, començà a sanglotar i a vessar abundoses llàgrimes, ell

que en mig de

totes ses tribulacions, de sos terrors, de sos desenganys i de

tots els rebregaments de son amor propi, no havia pogut mai

vessar-ne ni una.

-Filla meva!- cridà amb veu afònica i prenent-li la cara entre

ses mans. -¿Què puc fer-hi jo, si som d'una manera que sembla

com si les veus de la raó no poden entrar en mon cor sinó a

punyalades?

En Montbrió, que, desconcertat i sense saber què fer, pugnava

per tornar a donya Dolors en son seti, copsà al vol aquell crit

de suprema agonia de don Eudald, i, amb son temperament

admirablement afinat, ne comprengué tota la transcendència.

Aquell esperit enterc, rebelde i orgullós, aquella ànima que

encara bategava irreductible dins un cos sense esma, aplanat i

desfet, estava en la seva crisi. I ell, que l'havia tantes

vegades apunyegat sense compassió i que ara mateix acabava

d'aglanar-lo amb el pes de la catilinària més coenta que havia

pogut, en son despit, conjuminar, se'n sentí vivament

interessat.

Se li assegué al costat, i prenent-li les dues mans, amb les

quals escondia son plor, tal com se fa amb un nen a qui es vol

afalagar, li digué, amb sa veu clara i reposada:

-Don Eudald: miri'm a la cara!

El pobre home obeí maquinalment. L'altre continuà:

-Vostè m'ha tingut sempre per un eixelebrat, per un

busca-raons, fins per un descamisat, però crec que mai m'ha

tingut per un embustero. És veritat?

Doncs, així- continuà, veient que don Eudald assentia, -creurà

lo que vaig a dir-li ara. Vostè i jo no hem sigut mai amics,

tal volta perquè no ens hem entès. Potser jo no he distingit

prou en vostè lo que són idees del seu temps i influències del

medi en què ha viscut sempre, és a dir, pecats de la seva època

i de la seva escola, i al personalitzar mos atacs, he sublevat

son amor propi, portant-lo a extremar sos procediments. En

canvi vostè, imbuït d'una escola plena de respectes humans,

adoradora del fet consumat i de l'ordre material i que, demés,

professa la teoria de què sols els vells saben alguna cosa,

m'ha pres per un criatura sense judici i fins sense educació ni

vergonya, i me li he fet antipàtic.

Per primera vegada, don Eduald trobà que s'identificava amb les

idees d'en Montbrió, començant a assaborir els efectes d'aquell

bàlsam misteriós amb que aquest ungia les ferides per ell

mateix obertes amb sa franquesa salvatge, i que tenia la

propietat d'acabar-li de rendir el cor. Ho demostrà fixant-li

dolçament els ulls a la cara i aclarint-se-li un poc sa

embotornada fesomia.

-Ara- continuà en Ramon, que no el perdia de vista -començo a

pensar que vostè val més del que em creia i espero que amb el

temps vostè també rectificarà son criteri respecte a mi.

Mes d'això ja en parlarem llargament un altre dia- continuà,

veient que don Euduald arribava fins a mig riure entre els

pellingos de sa cara marcida. -Ara, anem al cas, que el temps

és curt.

No tinc pas de ponderar-li, don Eudald, que la situació de

vostè i família en aquest moments és gravíssima. Per no

tornar-nos a enfadar, no esbrinem pas de qui és la culpa;

consignem el fet i fora. El país està en plena revolució, i no

hi ha avui més autoritat que la que cadascú es pren i sosté amb

son major o menor prestigi. Vall de Pedres està en mans d'un

enemic jurat de Serra-Bruna, home sense escrúpols ni

consciència, i aquest ha concitat el poble contra vostè, aquest

poble entre el qual vostè no ha sabut sembrar-hi ni una llavor

de carinyo... Aquesta és la veritat, don Eudald, si val a

dir-ho, perquè fins els pocs elements que estan disposats a

ajudar-los, és sols per la cara d'aquestes bones senyores i tal

volta per instint de pròpia defensa.

La fesomia del senyor tornà a enfosquir-se, començant de nou a

sanglotar, i dirigint-se vers sa filla gran, que seguia

aclofada a sos peus, exclamà:

-Com vos he perdut, filla meva ¡Perdoneu-me, si us plau!- I

dirigint-se a en Ramon, afegí: -¿I bé, què tinc de fer, ara,

pobre de mi?

-Rendir-se a discreció, don Eudald.

-Rendir-me? Déu meu! ¿ I no estic pas prou rendit, encara?

-Rendir-se vull dir abdicar de la seva autoritat; donar poders

a la seva familia, si és que amb mi no té prou confiança;

despullar-se de tot residu d'orgull inútil i d'amor propi fora

de lloc.

-Orgull! Amor propi! Li juro que ho he ben acabat tot. La idea

de què aquest orgull i aquest amor propi m'han fet jugar la

sort d'aquestes infelices dones, únic amor de la meva vida, me

rosega el cor. Obrin com vulguin, sense cuidar-se més de mi. Si

té algun plan, executi'l; però aviat, perquè jo pugui veure

fora de perill els meus, i ja no demano res més a Déu.

-Sí que el tinc, el plan- exclamà en Ramon amb resolució; -però

és un plan dels resultats del qual no puc respondre, sinó

disposant de l'omnímoda confiança de tots vostès i de plens

poders per a obrar; perquè, per a salvar els interessos

personals, potser serà precís sacrificar... bona cosa dels

interessos materials.

-¡Sacrifiqui-ho tot, don Ramon, inclòs jo mateix... però que es

salvin aquestes pobretes, a les quals tant he fet sofrir!

I empresonant amb una abraçada la seva esposa i filles, que

atretes per sos accents de compunció s'havien arrupit a son

entorn, exclamà:

-Dolors! Filles meves! És ara, apagada la darrera espurna

d'amor propi que em cremava les entranyes, que començo a

compendre que el vostre amor és l'única aspiració noble i

divina que he sentit en la meva vida.

I en Ramon de Montbrió, de peu, creuat de braços, observà que

tota la família de Serra-Bruna, feta un cabdell a ses plantes,

podia abrigar-se allò que es diu, amb un davantal.