Per tot el poble ja s'ha esbombat la nova.
-L'hereu Montbrió és aquí!
-Ha arribat don Ramon!
-Qui l'ha vist?
-La Ballaruga l'ha vist entrar a la Rectoria.
-I la Mariagna també.
-Sí, sí. En Pere i en Baldiri, que el volien deturar, no s'hi
han vist amb cor, perquè amb un cop d'ui els ha atuït.
-Quina enrabiada tindrà el Cerdà! Veiam si s'acabarà d'una
vegada, aquesta guineia: que ara mateix això sembla una gàbia
de boigs.
-De boigs i de malfactors -afegia una altra.
I totes les comares donaven a entendre la importància que per
al poble tenia l'arribada del jove enginyer.
Poc després, aquest, que muntat a cavall creuava la plaça tot
xano xano, se veié de seguida rodejat d'un estol de dones i
criatures que el seguien i el contemplaven com a un
benaventurat.
-Bon dia, mestresses- les hi deia ell, tornant-les-hi
campetxanament les salutacions que, amb la poquedat d'esperit
característic de sa rusticitat, li dirigien. -I doncs què heu
fet dels homes, que quasi no en veig un per medicinar ¿És que
encara jauen els ganduls?-
Les dones reien senzillament mentre que alguna afegia:
-Ja pot pensar si jauen! ¡Pansé que n'hem vist cap d'anit!
-Ah! Jo ho entenc- persistia en Montbrió seguint la comèdia:
-aprofiten la saó per a fer els aixadius i goretar les terres
de repòs. Ben fet que fan, perquè, com diu l'adagi: «Quan la
grua va a ponent...» I ara ja deuen passar les grues: oi?
I les dones seguien rient, amb la simplicitat amb què riu el
malalt les gràcies del metge que bromeja amb sa malaltia.
Alguna, més decidida, exclamà:
-¡Massa que ho sap vostè, on són els ximples dels nostres
homes! ¡Per aquí baix que cerquen la perduda!
-I ara! Què diuen?- exclamà el jove, fent el sorprès. -Ah! És
veritat que el Rector m'ha dit que ara quasi tots viuen de
renda. ¿Què és cert, això? Vet aquí per què esteu tan cofoies!
Doncs ara seran a caçar. A furar un cau, potser? Ja és
divertit, això. Sinó que és una mica exposat si no tenen
llicència.
Les bones dones ja no reien tant. L'al·lusió era massa viva per
aquelles infelices que, amb més bon seny que els seus marits,
pressentien que allò un dia o altre acabaria malament.
En Montbrió també deixà son posat de drol·le i digué de sobte:
-I bé ¿què és lo que passa en aquest poble, que sembla que
tothom s'hagi tomat boig? Abans jo vos veia contents en mig de
vostres pobreses; vostres camps florien i granaven com un bé de
Déu. Bé és veritat que ploràveu sempre de què els pactes vos
endogalaven i de què la malvada cuca se vos menjava lo més
substanciós; però, així i tot, encara vos ne quedava
tantipotent per a viure pobrets i alegrets, com a bons
cristians: que no hi ha res que donga tan bona jeia com les
suades del treball honrat. Avui veig que tot s'és mudat. Des
d'ací em miro els camps amb les corretjoles vives, els gorets
per merèixer i els rostois estan cridant l'arada, i això que
estem ja encarats amb Sant Martí. ¿És que creieu que baixaran
els àngels a llaurar, o teniu qui vos fa un violari per a quan
els canyats hagin fet les darreres extremituds?
Callaven, les pobres dones, abaixant els caps com mig
avergonyides davant del cavaller, que s'anava tornant més
seriós cada vegada. Aquest continuà, alçant el braç dret amb
posat amenaçador:
-Ah, poble de Vall de Pedres! ¡Que en vas de malament! Bé és
veritat que per tot arreu avui s'han trabocat les coses, que en
molts indrets el poble desmandat trepitja les lleis que fins
ara el governaven, però a vosaltres la malura vos ha tocat més
fort que a ningú. Abans teníeu l'espina d'un amo poc
considerat, que no us estimava com mereixíeu, perquè no us
coneixia; avui, per desfer-vos-en, vos aprofiteu de la revolta
i, a manca de desvergonyits que no heu trobat entre vosaltres,
els heu fet venir de fora, clavant-vos una altra espina que
pica més fondo que aquella; vos heu entregat a gratcient a un
malvat que vos explota pitjor que l'amo, perquè us coneix
massa, però que us ofereix part del fruit de les seves
dolenteries.
Prou que ho sé, on són els vostres homes! Són allà baix; a
furar el cau, com vos deia suara. Els més desanimats van al
davant, amb l'arma als dits, a punt de fer foc; els més
vergonyants els hi guarden les espatlles, proveïts de sac i
cordes, per a enfardar el fruit de la rampinya que els temptà;
i vosaltres, les seves esposes i filles, aquí, esperant que
tornin, qui sap si per a fer raons als que no s'hagin sabut
aprofitar prou de la desfeta.
Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perquè éreu
honrats, i us planyia perquè us veia poc sortosos. Avui no us
puc plànyer, perquè la sort vos l'heu jugada en mans d'un
dolent; ni us puc estimar, perquè heu perdut l'honradesa,
entregant-vos a les gaubances de la ganduleria i del furt. Els
vostres pares vos ensenyaren a témer a Déu i a guanyar-vos el
pa amb el suor de la cara, vosaltres, digueu-me!, ¿què els hi
ensenyareu, als vostres fills?
La peroració senzilla i concisa del jove, dita amb veu vibranta
que ressonava fins als darrers recons de la plaça, es clavava
al mig del cor d'aquelles bones dones, que començaren a
sanglotar, fent protestes d'innocència i de bondat. Moltes
d'elles començaren a agenollar-se, com si es trobessin davant
d'un ministre de Déu.
~ No, no! No soms pas nosaltres. Són ells, que obren per llur
capritxo. ¿Què hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de
llurs fatxenderies? ¡Bona sorts, encara, si no ens toqués el
rebre! No ho cregui, no, don Ramon, que siguem tan dolentes.
Alguns dels pocs homes que al poble quedaven, s'atansaren,
tractant també de reivindicar-se als ulls d'en Montbrió, que a
cavall, en mig d'aquella gentada de dones i criatures ploroses,
semblava un profeta del temps bíblic reptant el poble d'Israel
per les seves malvestats.
-Si vostè no hi posa un remei, el poble està perdut- avançà
una.
-Sí, sí! Vostè ho pot fer- clamaren totes a chor.
-Jo?- contestà en Montbrió, amb certa aspresa.
-¿I què puc fer-hi, jo, en coses que no em pertoquen? Som el
vostre batlle, per ventura? Vosaltres podíeu fer-ho i no ho heu
fet; vosaltres podíeu avenir-vos i conjurar-vos, negant als
vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. ¿Per
què no ho fèieu?
Aquí teniu un pobre vell, que és vostre pare espiritual. L'he
trobat presoner, amb guardes a la porta; l'he trobat sol i
vern, plorant amb llàgrimes de tristesa la ingratitud de sos
filigresos. I jo us pregunto, dones: Vosaltres, que bescanteu
els homes, ¿què heu fet per a eixugar-li les llàgrimes, al
vostre pare? ¿Quantes de vosaltres heu anat a trucar en aquella
porta, duent-li un consol al cor, vosaltres que tantes voltes
hi heu trucat per a pidolar una almoina o un remei per a
vostres mals?
I d'aquelles pobres dones d'allà baix, que vostres marits i
fills, al comando d'un brètol foraster, assetgen amb l'odi al
cor, com el gat a la rata, ¿què teniu que dir-ne, vosaltres que
sabeu bé que sos ulls ploraven amb els vostres i ses mans
s'afanyaven a curar les pròpies ferides que el seu patró
inconsiderablement vos obria?
Els sanglots creixien, prenent accents d'arrepentiment.
Aquelles dones, que abans es creien dignes sols de llàstima,
comprenien ara que també hi tenien el seu tant de culpa en el
sofriment de ses desditxes.
-Perdó! Perdó!- clamaven moltes d'elles, encara per terra,
mentre el cavaller procurava sortir-se del rotllo, tot dient,
amb sa habitual tranquil·litat:
-Alceu-vos, bones dones, que jo res vos haig de perdonar, ja
que a mi en res m'haveu ofès. Els pecats contra el cel, el
Rector vos els perdonarà si els hi confesseu; dels demés, si no
els heu comès, no hi ha que parlar-ne: qui l'hagi feta que la
pagui. Jo no vinc pas com a enemic del poble; vinc sols en
defensa de les persones a qui estimo. A manca d'altra
autoritat, jo seré el defensor dels desvalguts. Vinc sense
armes, com veieu, perquè la justícia de Déu no en necessita. Jo
la imposaré, la raó, a les bones, si la gent de bona voluntat
ajuda; i si no, a les males, i allavors tots ne plorareu.
I tirà pausadament carrer avall, seguit de tota la gentada. A
la sortida del poble es parà de nou, i, girant-se vers la
multitud, cridà amb veu ferma i pausada:
-Segueixin-me els homes de bona voluntat! Dones i criatures:
torneu enrera, i si no heu de posar l'olla al foc, perquè els
vostres ja es guanyen el pa, amanit per les rancúnies,
aneu-se'n a l'església i demaneu al bon Rector que us ajudi a
pregar per vosaltres, pels vostres i per mi, perquè en bona
veritat vos ho dic: ¡abans que caigui el dia, o posaran seny
els esbojarrats o més de quatre no tindreu prou ulls per
plorar!
I tornà a empendre la marxa sense girar la cara, com qui té la
seguretat de què les seves ordres no tenen retop. Efectivament:
se triaren els homes de les dones, i aquella massa de gent,
influïda com per art de bruixeria, formiguejà una estona en
l'estretor del carrer, fins que per fi, capficada i mormolanta,
prengué via carrer amunt, anant a recontar ses penes i ses
esperances sota les naus del temple, on son vell i xacrós
Rector procurà confortar-la amb mots de bé eixits del cor.