Entre mossèn Isidro, que, més retret cada dia, i no atrevint-se
a ficar-se en lo que no el demanaven, se dedicava amb més
assiduïtat que mai al compliment de ses obligacions i a pregar
a Déu que retornés a la família la pau perduda; en Basi, que,
encorralat a casa sens atrevir-se a posar els peus al poble,
perquè sobre d'ell, tant o més que sobre son amo, requeia
l'animositat dels terralloners, se manifestava sorrut i
malhumorat, fent-se només que amb don Eudald, en qui procurava
encara revifar l'esperit de resistència; la pobra Loreto, que
no sabia donar-se compte de la situació, i el servei,
completament decaigut i esmorteït; sols una persona, la
Montserrat, se mantenia ferma i fins semblava créixer en mig de
tantes contrarietats. Veritat és que s'havia esvaït aquella
ufanor de poncella ben cuidada que tenia un any abans, que sa
figura s'havia esllanguit bona cosa, perdent aquell posat
festós que la caracteritzava; més, en canvi, havia guanyat en
delicadesa de línies lo que havia minvat d'exuberància de
formes. Les penes l'havien tornada seriosa i entenimentada: sos
ulls juganers havien adquirit una mirada fonda i penetrant que
reflectia tot un mar de serena tristesa, i sa boca, abans
sempre desclosa per un dolç somrís, s'havia plegat
vigorosament, sense desformar-se les suaus línies de sos
llavis, molsuts i rosats. Son conjunt, sense perdre l'atractiu
d'una bondat ingènita, s'imposava per la consciència de què era
ella l'única ànima que en aquella casa restava sencera.
Desoint els consells de la família i del servei, ni una sola
festa deixà d'assistir a la parròquia, acompanyada sols de la
Loreto i d'una criada vella, ocupant sempre son setial en el
banc de la família; i acabats els divins oficis, després de
visitar el vell Rector i alguna família de la seva intimitat,
atravessava sense temença ni afectació la plaça, quasi sempre
ocupada per rotllos de jugadors i de garlaires, per a muntar en
el carruatge, sense que per un mai ningú li faltés el respecte.
Semblava com si la cobrís l'ombra protectora de son enamorat,
el record del qual, si cada dia era més fondo en son cor,
tampoc s'havia esborrat del tot de la memòria dels
valldepedrencs, doncs eren molts els que, al veure-la a ella,
exclamaven: -Si fos aquell nostre senyor, no passaria el que
passa!
I ¿quin dubte té que era l'amor d'en Montbrió que l'havia
transformada, infundint-li la seva ànima coratjosa i genial?
Per a tothom les breus estàncies del jove en la comarca havien
sigut causa d'impressió més o menys fonda. En un o altre
sentit, tothom havia experimentat l'especialíssima commoció que
el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produïa en qui
tingués ànima, i fins en molts que semblaven no tenir-ne o
tenir-la de suro. Però en ningú aquesta impressió havia sigut
intensa i transcendental, si bé en diferent sentit, com en don
Eudald i la Montserrat.
Aquesta, a diferència de son pare, havia sabut copsar a ple cor
les dolceses virils d'aquella ànima apassionada, i de sos
esclats de feridora franquesa n'havia comprès la noblesa de sa
ingenuïtat i de sa bona intenció. Sovint les envestides que, a
tall de boig, donava a son pare, com a bona filla l'havien
ferida al mig del cor; mes, impregnada com estava de l'esperit
del jove, i segura de la bondat de sa doctrina, les hi
perdonava, com se perdonen al metge les tortures que fa sofrir
al malalt per a tornar-li la salut perduda.