-I a mi m'ho conteu, això?- els deia mossèn Joan als seus
feligresos, que, segons la seva pròpia profecia, corrien ara a
estirar-li la sotana, recordant-li sa eterna missió de
pare-pedaç, per a sorgir els descosits de la desfeta de la
diada de Sant Antoni. -¿I ara m'ho conteu, això? ¡Quan era hora
no mancà qui vos avisava, i no en féreu cas! ¿Per què no aneu a
contar-ho als que vos han conduït fins allà on sou?
-Ja veurà, mossèn Joan, és que qui perd lo seu perd el seny.
¿No era ben trist de veure que aquest home s'apropiés lo que és
ben nostre?
-No tinc pas d'abonar-lo, a aquell déu-lo-faça-bo, que més
merescuda que vosaltres té la pena que passa- responia el
Rector, sempre amb inflexions d'aspresa en ell desconegudes;
-però, ¡ànimes de canti!, ¿era per tals camins, i portats per
un esquirol com l'altre, que havíeu de sortir a vores?
-Ai, Senyor!- exclamaven ells amb la seva ingenuïtat
bosquerola. -¡Prou que ho veiem, que el Cerdà és un janfosca
que no més mira per ell; mes... ja veurà... ¡pensàvem que ningú
com ell per a fer la guitza a l'altre janfosca!...
-Just i cabal! I entre els dos janfosques vosaltres n'heu sigut
tornadors, pagant també la vostra part de janfosqueria. Perquè,
diguem-ho clar, vosaltres, els que teniu poc o gens de bestiar,
poc vos dóna ni vos quita que l'empriu sia d'en Pere o d'en
Pau. Llevat d'alguna rompuda, on hi deixeu la salut a canvi de
quatre sacs de mestall magre i que igual explotaríeu d'un
compte com d'un altre, per lo demés tan tindreu com tindríeu.
Sinó que a aquell brètol li va convenir (ell sap per què),
alçar la llebre, i vos va pendre per gossos, aquissant-vos
perquè l'ajudèsseu a conseguir-la, i vosaltres corríeu com
ximples, pensant menjar-vos-la primer. Vosaltres vos heu
trencat el coll, mentres que els més interessats en la cosa
s'han quedat a l'agoit. Lo cert és que tots, des del senyor al
darrer terralloner, tots, qui més qui menos, heu jugat de
ganyó. Fins jo mateix confesso que he pecat de descuidat i
mandrós, no creient mai que hi hagués tanta falta de bon seny.
Quan vaig adonar-me'n, encara que tard, tot era avisar-vos,
pregant i suplicant; però... ca!..., tothom anava a la boja. Si
la gent de seny se m'hagués posat al costat, ja vos asseguro jo
que no gemegaríeu lo que gemegeu. Però està vist que al Rector
no el busquen sinó per necessitat.
Els infeliços se quedaven admirats de la tornada del Rector,
que per ells era ben nova; mes, com sentien l'escoïssor del dit
sobre la nafra, acotaven el cap i callaven.
Cal reconèixer que mossèn Joan no era el mateix d'abans. Havia
desaparegut aquell capellà mansuet, de cor irreflexivament
tendre, que es fonia com la cera, davant de les misèries
agenes, enternint-se fins a llagrimejar amb les canteules d'una
beata (sacerdot de melodrama, a propòsit per a fer plorar sobre
les pàgines d'una novel·la), per a fer pas al filòsop pràctic,
en qui el cap sempre domina el cor, figura més humana, més
muntanyenca, menys angelical tal volta, però més àpta per a
desempenyar amb fruit la complexa missió parroquial que
requereix, com prevé l'Evangeli, no desaparellar mai la
candidesa de la coloma de l'astúcia de la serpent.
Era una conseqüència de la revolució d'idees que forjava en son
enteniment d'ençà de la reaparicíó del seu nebot. Els
exabruptes d'aquest, amb ses grans síntesis sociològiques i
històriques, amb sos realismes crusos, però lògics, i sos
entusiasmes generosos obrant com un reactiu, posaren en acció
el cabal de ciència dormida o estàtica, per dir-ho així, que
ell posseïa, portant-li una nova orientació en sos ideals. Els
terribles aconteixements esdevinguts al poble, en els quals no
pogué desempenyar el paper que li pertocava, acabaren
d'obrir-li els ulls a la realitat, i començà a formular una
sèrie de conclusions, fruit de la conjunció de les genials
intuïcions de son nebot, amb el gran sediment de filosofia
escolàstica de què estava impregnat son esperit.
I mentres la Justícía, rodejada de son estat major d'escrivans,
procuradors i agutzils, i apoiada per un estol de Guàrdies
Civils i Rurals, s'afanyava a omplir folis i més folis, citant
testimonis, dictant providències, evacuant diligències,
subjectant a llarguíssms i capciosos interrogatoris una dotzena
d'acusats, amb tot lo qual enfosquia cada dia més els fets, els
dos verdaders coautors quedaven impunes. El Cerdà perquè, fet
fonedís, no li arribaven les requisitòries, que pròdigament el
Jutjat expedia. Don Eudald (oh, don Eudald!) estava
perfectament dins de la legalitat. Fins el diari conservador
l'havia presentat com una víctima de l'onada revolucionària,
que, amb son creixement, justificava d'una manera plena la
necessitat de la política repressiva que, amb tan bon encert
havia emprès el ministre González Bravo.
I dels infeliços ferits, qui se'n recordava? ¡Pobrets! Prou
haurien quedat abandonats de tothom si mossèn Joan, malgrat ses
rebufades, no s'hagués encarregat encara de complir-la, sa
eterna missió de pare-pedaç; missió ben sobrera si un home
d'empenta i de seny s'hagués proposat a temps fer-ne posar als
que no en tenien, com excusada seria la dolorosa tasca de la
Germana de la Caritat si es carreguessin els canons amb
serradís i borres en lloc d'engorjar-los de pólvora i de plom.