Passaren les assolellades del mes de juliol; les xeixes, filats
els canons i brotades les espigues, perderen sa verdor tendra,
matitzant-se amb canviants blavosos que el suau oreig
tornassolava; passaren els bufaruts per sobre les florides
blanderies, formant ramats d'onades que es perseguien sense
assolir-se mai; vingueren les colrades de l'agost a madurar el
gra, símbol de l'aliment del home, i miriades de rosses
espigues, després de tenyir amb tons d'or els plans i les
quintanes, mostraren son fruit assaonat i moriren; els
segadors, de tornada del fons de l'Empordà, passaren també amb
ses lluentes eines, deixant arreu els camps pelats i la palla
agombolada a garballons vora els aixadius; baixaren les cobles
batedores a dansar per les eres, cabdellant la palla i fent
saltar el gra de les arestes, gra que després els ventadors
triaven del boll que el vent escampava; i també passaren els
dallaires a repelar per tercera volta l'herba de les tanques; i
les guatlles i les orenetes se'n fugiren emmenant-se'n llurs
cries apeixades quan les abelles, proveïdes de mel i cera, es
tancaven en llurs bucs. Tot, en fi, tot arribà i passà a Vall
de Pedres com de consuetud arribava i passava... ¡Lo que no
passava mai, lo que restava clavat com una maledicció, era
aquell vel de tristesa, aquell ambient de mort que, com un baf
de pesta, embolcallava camps i masies, ofegant cançons i
rialles des de la trista jornada de Sant Antoni de juny!
Els espeuetats de la jornada. curaren als vuit dies; els
cossejats i capolats per les bèsties, als quinze dies deixaven
les untures de melassa i d'oli de lluert, i sortiren al treball
curats uns i altres, ranquejant qualque mica. Als vint dies,
els de pell trencada per les fonades, per les eines de tall o
pels nuosos garrots manejats a tall de cego, començaren a
destapar sos verdencs i nyanyos arreconant draps i benes. Els
foradats pel plom o amb traus al cos, d'aquells que no demanen
cosidora, a la mesada deixaven llurs crosses i endreçaven les
xarpes provant d'empunyar de nou les eines de la terra. Alguns
de més mala pelladura o afectats per lesions internes,
cançonejaven més, perquè, com deien llurs parents, tenien el
llop tancat a dintre; mes a la fi també començaven a treure al
sol llurs cares esgrogueïdes; fins en Jaumet Pòbul, que havia
quedat com una coca, i el pobre noi del Payré, amb el pit
atravessat de part a part, després de lluitar setmanes i
setmanes entre la vida i la mort, també reeixien a la fi, i,
com si es despertesssin d'un somni preguntaven si era ahir que
se les havien a l'empriu. És a dir que, més o menos ràpidament,
tots havien curat o tiraven per bé. Mes lo que no havia curat
ni per bé tirava, era el mal de cor, la quimera que covava
dintre els pits de terralloners i menestrals, tan fonda que, al
girar la cara cap al casal de Serra-Bruna, instintivament
cloïen els punys i petant de dents mastegaven una maledicció.
També allà, com antany, havien florit les clavellines i violers
que fistonejaven els ampits de les mirandes i torratxes. Les
liles del jardí es tenyiren a son temps de la tinta moradenca
de llurs flors, que a poc morien ofegades per l'esclat de verd
de ses fulles gemades i lluentes que ara ja groguejaven; les
satalies i rosses garlandes dels ombràculs, per llarg temps
endiumenjades amb els colors de la celístia, després d'espargir
al vent i rossejar el sòl amb les despulles de llurs gales,
començaven a tòrcer els colls com preparant-se per a la dormida
de l'hivern; les lloques havien tret ses pollades, que ara ja
mostraven les crestes, i fins els canaris de les cries s'havien
multiplicat com anys enrera baix la providència de mossèn
Isidro, qui, com sempre, es planyia de què sols li havien anat
així, tau, tau... Lo que no havia reeixit poc ni molt era el
bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou a mal
borràs. Més que mai semblava allò ara el casal de la mort.
X
Don Eudald estava enllitat. Aquell enfit d'impressions
terribles de la diada de Sant Antoni no l'havia encara pogut
pair. Sa esposa, instal·lada en l'espona del llit com una
germana de la Caritat, anava, amb el cor ple d'angúnies, mes
sense que sos llavis se despleguessin per a fer-li una
recriminació ni per a exhalar una queixa, seguint el procés
moral d'aquell infeliç; procés en el qual s'havia interessat ja
fins sa naturalesa física.
Verdadera encarnació de l'esperit decadent i malmès de nostra
terra, avesat sols als esbrossats camins de la fàcil vida de
ricatxo emperesit, al topar-se amb un geni com el d'en
Montbrió, que representava el revers de la medalla, s'hi
entrebancà, perquè en sa petitesa de sentiments no el sapigué
compendre. En les elucubracions biològiques del jove, s'hi veia
sempre al·ludit, fins quan aquest no feia més que generalitzar;
i, rebelde a tot tractament, no féu sinó empernar-se contra la
realitat de les coses, igual que una mula guitant contra els
rascle. Son caràcter vanitós i tossut no li havia permès tastar
les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant,
que, si bé és cert se complaïa sovint en exercitar les llagues
velles i fredes, era sempre pel gust de veure-les reaccionar.
Ell sols havia sentit les fiblades del bisturí despitat,
negant-se al consol de la curació. Així, impulsat per mòbils
mesquins, i sense el contrapès de la presència d'esperit i la
fortalesa d'ànima pròpia dels grans caràcters, havia rodolat
miserablement fins al peu de la ruïna de la carn i de
l'esperit.
I la pobra de donya Dolors, quan el mirava debatent-se amb els
desficis de la febre, prorrompent en incoherències que traïen
son estat d'ànim, manava desembarassar l'alcova, perquè ella
sola, lliure de testimonis indiscrets, volia esbrinar,
aprofitant les ingenuïtats de la inconsciència, la situació
d'aquella ànima més malalta que el cos, i al sentir-li
expressar enyorances de l'escalf de la família, que abans li
alegrava la vida, i insinuar remordiments d'haver-la
sacrificada a sos capritxos, allavors, comprenent que aquella
infeliç víctima d'un fals punt d'honor, que li havia empedreït
les entranyes, estava en camí de donar-se per la pell, sentia
eixamplar-se un poc son cor d'esposa desolada, percibint al
lluny, i entre foscors, com un raig d'esperança.
Desgraciadament, quan ell començà a veure's les orelles, ella
hagué de rendir-se aclaparada per la tensió moral i l'excés de
fatiga; i quan, una mica refeta pel descans, tornà a alçar el
cap, era ell qui s'ajeia de nou, postrat per una invencible
passió d'ànim. I així, ara l'un ara l'altre; com els catúfols
d'una sínia, s'anaven alternant en salut i en malaltia, fent
cada dia més complicada la situació de la família.