El senyor de Serra-Bruna, com a bon general, havia contemplat
la lluita des de respectable distància, fora de perill. Son
espant, que ja començà amb la bolca de l'autoritat, anà en
_crescendo_ fins que, no podent ja resistir més aquell
espectacle, amb els cabells eneriçats i groc com un
desenterrat, muntà com pogué la mula cridant: -Fugim, fugim!- I
fugí vers el grau de la Portella, xiulant-li sempre les orelles
amb aquella braó esgarrifosa que proclamava la síntesi de sa
gran obra.
La seva ànima, empedreïda per totes les tossuderies de la
ferida vanitat, necessitava una sotragada com aquella per a
obrir els ulls a la realitat. La crema dels masos l'havia
remogut terriblement, encara que sense vence'l; però ara
començava a penedir-se d'haver fet tant camí a despit dels
consells de la seva família, de la qual, per causa de són
maleït punt d'honra, estava mig divorciat. Ja la sortida del
mas, al vespre abans, li havia deixat al cor una amargantor
estranya. Per a estalviar-se les explicacions i recriminacions
de sa muller, tractà d'esmunyir-se d'amagat; però a la porta es
topà amb ses filles, que, contristades i ploroses, li barraven
el pas suplicant-li que no marxés. Sols en son obstinat
emmarranament pogué trobar suficients forces per a desfer-se de
llurs braços i rebutjar sos desesperats precs, ofegant en son
cor l'afecte de família, l'únic que coneixia d'aquest món. La
Montserrat, sobretot, estigué extraordinàriament perfidiosa, i,
al veure's, per fi, asprament rebutjada per son pare, li clavà
una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de
desesperació, d'enuig i de commiseració, que des d'aleshores el
tenia contorbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava
el record d'una altra mirada consemblant. Era aquell dia en què
en Ramon, amb sa fina retòrica i punxant ironia, estigué, a
propòsit del plet, dur i agressiu com mai, tirant-li a la cara
veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que,
pronuncià aquelles paraules: -Infeliç de vostè si mai arriba a
guanyà'l!- No s'havien disputat més des de llavors; però
aquella sentència, i més que tot la mirada amb què fou
acompanyada, no s'esborrà més de son magí.
Ara la seva filla li havia renovat al viu el record d'aquella
superioritat estranya, aplanadora, que li produïa el
temperament fogós i descobert del jove enginyer, que li
semblava sortit d'una altra generació. Aquelles dues mirades
semblaven germanes, com filles d'una mateixa situació d'ànim i
d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferència en sos
efectes. La del jove l'havia revoltat de sangs, espolsant-li sa
natural apatia i avivant-li aquella tossuderia de criatura
antoixadissa i viciosament afalagada que constituïa el fons del
seu geni; mentre que la de la Montserrat l'avergonyia
dolorosament com un reny.
Però la profecia del jove s'havia complet, perquè des del seu
triomf judicial era cada dia més infeliç: ara, a la pèrdua
d'aquella tranquil·litat vegetativa, goig de la seva vida,
devia afegir-hi la de l'esperança de recobrar-la mai més.
Incapaç sa ànima de grans volades, se donava a desesperar-se
per no haver acceptat les proposicions de transacció que, per
medi de tercera persona, li havia fet el Cerdà. Quedà pel
regateig d'algunes dobletes, ell que per a guanyar el plet
escampà les unces a grapats.
Aquest seu digne contrincant, tampoc en aquesta jornada havia
desmentit la tradició del Patró Aranya. Al veure que la cosa
s'encaminava a encarar-lo amb la Justícia, s'esquitllà també
per l'altre cantó. ¡Quin mestre més hàbil per a fer obrir els
ulls als obcecats és el fracàs dels plans concebuts! És
verdaderament admirable la clarividència que il·lumina els
esperits més entercs, tan bon punt les esperances fallides
deixen al descobert les fatals conseqüències de la pròpia
conducta. Així, aquest il·lustre salvador dels menestrals i
terralloners, s'havia tirat a sobre tota la responsabilitat
d'aquella fatal subversió. El dilema era curt i ras: o fugir o
caure en mans de la Justícia. Una cosa i altra representava, a
part de les naturals conseqüències, deixar esmerçat en mans del
seus protegits un capital de bon rèdit, però incobrable, com no
fos per ell mateix; això a més del dany sofert per la
destrucció de la vacada, a on hi tenia bon nombre de caps a mig
guany, molts dels quals blanquejarien més tard amb llurs
ossades el repeu dels cingles de Serra Calma.
També ell se dolia ara amargament d'haver resistit al regateig
d'unes poques dobletes. -¡Què més volia, bèstia de mi,-
exclamava, -que començar a explotar la veta del _senyor_, ja
que la d'aquells ximples d'esparracats filava com una seda!
Els camins que duien ambdós personatges se creuaven a l'ermita
del Biern, i allà es toparen absort cada un amb ses cabòries.
Magnifica situació per a dirimir personalment, a tall d'Hector
i Aquil·les, el plet que entre mans duien tan famosos cabdills.
El veral del Biern trontollaria al ressò de sa terrible
escomesa, la sang engruixiria la mansa corrent de la riera, i
el vencedor, en la darrera i heroica brega, després
d'arrossegar el cadavre del vençut, donant tres tombs entorn
del santuari, joiria l'apoteosi de la victòria, proclamant sa
indiscutible hegemonia sobre la delitosa comarca de Vall de
Pedres.
Res d'això: no eren pas homes d'aquesta fusta. La posa
aclaparada d'un i altre traïa les respectives disposicions.
Cada un, a l'estudiar sa pròpia situació, medí la del contrari
i seguidament se comprengueren, com se comprenen les ànimes
petites. Ambdós calcularen que una mútua intel·ligència podia
encara millorar les respectives situacions. Don Eudald tenia
bons padrins i podia emparar i salvar la situació compromesa
del Cerdà. En canvi aquest podia tornar-li a la cleda els
mansos moltons del poble i assegurar-li la pacífica possessió
de sos drets a l'empriu. Tot seria qüestió d'alguns grapats de
les grogues, que encara sobraven en les caixes de Serra-Bruna,
per a tapar la boca als més desatinats. Del contrari el Cerdà
era perdut, mes també el _senyor_ era enfonsat per sempre
davant del país que el miraria amb horror i no mancarien altres
_Cerdans_ per a amargar-li la vida.
El Cerdà s'apropava balancejant el cap i don Eudald el mirava
venir procurant imprimir intencionadament a son posat de jutge
sever i irritat, un cert deix de protecció, sense que del fons
de llurs ànimes egoistes se n'alcés cap veu de protesta pel
contuberni que meditaven sobre la terra fumejant encara amb els
dols que havien sembrat.
Mes no contaven amb un tercer personatge, el mosso del senyor
(representant de l'esperit senzill del poble), que, incapaç de
compendre la baixesa agena, jutja solament a impuls de sos
sentiments generosos, per més que sovint malmenats per la
ignorància i la malícia. Per ell, aquells dos homes
sintetisaven dos pols oposats, com si diguéssim els esperits
del bé i del mal, entre els quals no hi cap componenda de cap
mena. Cregut, doncs, de què anaven a abraonar-se, s'interposà
noblement entre els dos, amb el garrot alt, disposat a jugar-se
la vida per son amo. Com si aquella ingènua manifestació del
sirvent revetllés en ells una engruna de dignitat, el Cerdà
trencà de camí, i un i altre seguiren sa via sens tornar-se a
mirar.
Així també l'infeliç poble de Vall de Pedres devia seguir
encara son calvari.