Ja som a casa, companys!- cridava el Cerdà tan bon punt,
arribats a les primeres vedrunes de l'empriu, veieren les
ramades del _senyor_ amurriades allà lluny, a l'ombra de les
carenes de la jaça. -Tot això és nostre. Aquesta terra l'han
posseïda els nostres avis des de fa cent anys i no hi ha cap
llei ni sentència que pugui llevâns-ho. Els drets que reclama
aquell fart de sopes no han existit mai, i la sentència que
porta és falsa; ho és ben pel cert: l'ha comprada amb els
propis diners que ens arrenca de la pell.
Se féu alto per a bufar i esperar les que, pretextant cansanci
o altres necessitats, s'havien endarrerit o fet fonedissos
alguns d'ells.
A mida que s'acostava el perill i l'animació de la conversa
feia rebullir la sang d'aquella colla de caps calents s'anaven
dibuixant ses intencions. Quasi tots portaven armes de foc o de
tall, í molts no parlaven sinó de fer mal. Sols alguns, més
pacífics, senyalaren temperaments de prudència, que prompte
foren esvaïts pels fogosos parlaments del Cerdà, qui exposà son
plan, que al moment fou aprovat.
Se formaria una pinya ben compacta amb totes les bèsties
grosses, avançant dret a la jaça; essent a convenient distància
se llançarien com una allau i a tall de boig contra les ramades
enemigues, empenyent-les fins al terme.
Veritat és que la vacada del _senyor_ era més nombrosa,
component-se de més de sis cents caps, i la llur no arribava bé
a cinc cents; mes, en canvi, disposaven de doble número de gent
i més decidida, i de millors cans per a mantenir-la ben collada
(com també en ella hi eren els toros en major cohesió i
resistència) i de lo que ell ne deia justícia de la causa, que
en realitat devia traduir-se per l'atreviment de l'agressió,
per a sembrar el terror en les files enemigues, en les quals
comptava fer-hi disbarats. Així començaren a marxar a bon pas.
A l'ésser a les envistes de la jaça de Cortils, veieren com
s'atansaven tres homes que aviat reconegueren per en Pòbul, el
Jutge de Pau, acompanyat de dos Guàrdies rurals. Portava un
paper a la mà, que mostrava des de lluny alçant els braços,
veient que els terralloners, sense fer-li cas, arriaven més la
vacada, apretant-la dins d'un arc de cèrcol obert per davant.
La paperada que el Jutge s'escarrassava en fer voleiar, no era
altra cosa que l'auto d'investidura _a favor de don Eudaldo de
Serra-Bruna, del señorío y derecho de pastos del término
conocido por Sierra Calma, en virtud de sentencia firme del
Tribunal Contencioso Administrativo etc._; mes els
terralloners, que ja això ho tenien descomptat i no estaven pas
per cerimònies, l'atabalaven a crits i renecs, tot alçant els
garrots i armant els mandrons. La compacta massa de bèsties i
persones sortí corrents pla enllà per entremig dels sègols de
les rompudes.
-Tassa, Jaumet, tassa! Endreça els patracols i fes-te enllà,
que pendràs mal!- li cridaven alguns, quan ja la ramada exitada
per l'aldarull de crits, clacs de fuets i mandrons i lladrucs
dels gossos aquissats, començva a pendre direcció precisament
filant dret a l'autoritat i els seus estaferms.
Aquests, comprenent la inutilitat de la resistència, se
retiraren a un costat a tot córrer, procurant posar-se fora de
la trajectòria del bestiar; mes el pobre jutge, trastornat, no
sapigué fer sinó fugir en la pròpia direcció dels que
l'envestien, i, com les bèsties corrien més que ell, prompte
fou assolit, bolcat i trepitjat, no morint-hi per un patent
miracle de Sant Antoni del Biern, a qui s'escomanà, segons
consta en un _exvoto_ que encara es veu avui en la pròpia
ermita.
«Quan la pedra surt de la mà ningú sap on va», i la pedra havia
ja sigut llançada, i corria brunzenta per la Calma: ja havia
fet el primer esboranc, ja s'havia comès el primer pecat dels
que per endavant plorava, poques hores feia, mossèn Joan, i
sols Déu era sabedor d'on s'aturaria. Dret com una bala corria
la vacada, empesa per les _reires_ d'aquells desanimats, per
les fonades que rebotien damunt de sos lloms i pels ahücs dels
cans que la flanquejaven, atents a que ni un gra es desfés
d'aquella terrible pinya, que deixava un llastimós rastre de
son pas per la sucosa gleva.
El pànic que s'apoderà de les hosts de don Eudald, al veure
venir aquella allau desfeta, fou gran. Valga l'energia d'en
Basi, que féu treballar a tothom per a ajuntar el bestiar gros,
adoptant la pròpia tàctica dels contraris. Així se formà una
altra pinya darrera la qual s'empararen pastors i rabadans,
vaquers i guardes, garrots en l'aire, resolts a presentar tota
la resistència possible. Les vassives i el orris fora de tot
emparo i incapaços de resistència, reberen la primera topada:
ovelles i moltons corrien adalerats i belant de paor davant
d'aquell torb bestial. Prompte foren aconseguits, i per
dotzenes començaren a caure potejats per les vaques, que
saltaven enfonsant-se en mig de la blanquinosa massa de carn i
llana, com les cobles batedores damunt les garbes de l'era.
Un moment aquella resistència passiva semblà enfangar al
bestiar boví, que ja ruflava de fatiga; mes allavors alguns
vailets, als qui devia plaure molt aquella escena de carnatge i
destrucció, començaren a brunzir amb la boca, imitant la
terrible mosca bovera. Allò fou el _delirium tremens_.
Ja prou esverada aquella massa, se llançà, cega de terror, a la
desbocada, alts els caps i les cues planes, fent retrunyir la
gleva amb ses potades, dret a l'esquadró contrari, del qual,
les bèsties, impedides de recular, esperaren la topada
empernant-se i amb els caps jups. Aquesta fou estrepitosa:
moltes bèsties quedaren ferides del pit, i algunes,
redreçant-se sobre les potes traseres, llançant bruels
d'agonia, i girant els ulls en blanc, apuntaven al cel els
morros babejants, que lluïen als raigs del sol com si fossen
capçats de plata. Amb això la massa no cedia, perquè les
bèsties, tinc que tindré, s'empernaven més, allonsant-se fins a
tocar de ventre a terra, i, com els contraris tampoc desdeien,
els dos terribles esforços encontrats produïren, en les capes
de contacte, un moviment de tangència com el de dues rodes
dentades que es transmeten la força. Se formaren dos remolins
que, capolant-se i amb cruiximent d'ossades, s'empenyien
mútuament pel suau declivi, vers l'avenc de l'espadat.
Allavors fins els més desanimats començaren a esgarrifar-se de
les conseqüències de la seva obra. Se provà de desfer la pinya.
Les primeres capes s'esgranaven fàcilment, i entre elles s'hi
veien bracejar els pastors, verds de terror, com nàufregs entre
les desferres del bastiment que s'enfonsa. Per lo demés, era ja
massa tard: els remolins avançaven sempre vers l'abim i prompte
començaren a estimbar-se les bèsties, per més que lluitaven
desesperadament per a arrapar-se al terreno que els faltava
sota els peus. Llurs bramuls i esbufecs desesperats, la braó
sorda dels cossos que s'estimbaven i de les roques que feien
seguir en sa lluita per la vida, els escatainets de les gralles
i esparvers que a volades fugien de les cingleres, junt amb els
renecs i malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels
quals, arrencant-se els cabells, ploraven a clams com dones
enviudades al contemplar aquell bé de Déu que es pedrejava,
feia un chor d'una grandiositat esglaiadora, com de segur no
n'havia ressonat d'altre per aquells comes des de que allavors,
en el gènesis del món, s'enfondrava la crosta de la terra i les
muntanyes deixaven al descobert llurs feréstegues carcanades.
I no era encara prou: no apaivagat aquell vèrtig suïcida que
dominava a les bèsties, foren les persones que començaren a
heure-se-les elles amb elles. Negats els cors de ràbia i
desesperació, començaren a recriminar-se uns als altres,
titllant-se de lladres, de bords de mala dona i de fills de
qualsevol cosa. Brandejaven els garrots i les fones, xiulaven
furients els rocalls, i, si no venien més prompte a grapats,
era perquè ho impedia la barreja de bèsties que corrien d'ací
d'allà esverades, moltes d'elles mostrant sagnoses la pell i
les banyes. Les pedres començaren a fer blanc, relluïren alguns
ganivets i ben aviat també algunes pistoles, que de tan negres
i ronyoses semblaven sortides d'un femer. Sonaren repetidament
alguns trets: un guàrdia fou ferit d'un braç, i el cabo, que ja
era ronc de tan cridar -Alto a la justícia!- manà foc; i,
dominant tots els altres gemecs, se sentí una veu esgarrifosa
que cridava: -Pare, jo só mort!- Era el pobre noi del Payré,
que, botent com una pilota, anà a caure sobre la gleva,
caragolant-se i llançant un doll de sang.
Fou la senyal de campi qui pugui. A la veu de -N'hi ha un de
mort,- tothom fugí a l'esgarriada. Llevat dels guardes i alguns
pastors vells, ben pocs foren els que quedaren allí, plorant
sobre aquell camp de desolació.