Qualsevol que hagi visitat un d'aquests monuments que, com
velles carcasses, jauen ací i allà en diferents indrets de
nostra terra, haurà sentit l'opressió de cor que causa al
contemplar venerables runes que testimonien ensems la grandesa
d'un temps no llunyà i la inconcebible estupidesa i salvatgisme
d'una generació que es toca amb la nostra.
Se comprèn que, en nom d'idees noves, se tractés d'aniquilar
idees antigues i, amb elles, els homes que les personificaven.
S'explica fins que, en nom de la llibertat, se perseguís i
assassinés el pròxim, que aberracions d'aqueixa mena no són
rares, puix quan l'home ha perdut el fre de ses passions,
aquestes l'empenyen convertint-lo en una bèstia. Però, així i
tot, encara no es comprèn ni s'explica la sanya manifestada per
nostres passats contra aquests inofensius monuments dels quals
res tenien que dir-ne, ja que ni eren fortaleses que deguessin
fer-los por, ni immobles tan inútils que no poguessin rendir
altres serveis en substitució dels que anteriorment havien
prestat.
¿Com no s'ocorregué, doncs, als revolucionaris, conservar, per
a aplicar-los a altres usos, uns monuments que, àdhuc no
apreciant-ne el mèrit artistic, no podien deixar de
considerar-los aptes, per sa solidesa i grandiositat, per a
subvenir a moltes de ses pròpies necessitats? ¿Estaven tan
sobrats d'edificis sòlids i espaiosos, o era aquella generació
capaça de produir-ne de millors? Ben lluny d'això, perquè
difícilment se trobarà en la història altra època més xorca per
a les concepcions d'ordre monumental, que aquella que veié
desaparèixer lo millor que s'havia construït en anteriors
centúries.
I no és encara això lo que més sorprèn, sinó la passivitat amb
què aquella generació veié arrunar lo que era incapaç de
construir: passivitat que es demostra amb la vergonyosa
indiferència amb què contemplà la catàstrofe. L'empenta fou
terrible, i l'huracà revolucionari desféu i esmicolà tresors
immensos. El saqueig, seguit del foc i del picot, produí danys
incalculables. Amb tot, ja podríem donar gràcies a Déu de què
haguessin arribat a nostres mans, els monuments, tal com
quedaren passada la riuada de salvatgisme desenfrenat. Les
grans masses arquitectòniques no eren combustible; moltes
d'aquelles belleses no tenien cap valor per als revolucionaris
de sac i corda, i la febre de destrucció no bastà a sostenir el
picot en mans dels exaltats tot el temps necessari per a
destruir l'obra de tantes generacions. Si la reacció hagués
vingut, avui dia podrien trobar-se els monuments, si fa no fa,
com abans de la crema.
Però no: la societat deixà les despulles d'aquells monuments
llegendaris abandonades i podrint-se per l'acció dels temps.
Encara féu més: com els corbs se rabegen en els cadavres
insepults, així mateix les classes que es deien conservadores,
que ostensiblement havien abominat dels excessos
revolucionaris, se repartiren bonament aquells membres
esquarterats i deixaren que caiguessin de mica en mica o
vengueren a vil preu aquelles pedres, de les quals la més
insignificant portava imprès el segell d'un geni altament
superior a les miserables consciències dels que amb elles
trafiquejaven.
Totes aquestes consideracions i altres de més irades se feia en
Ramon mentres la comitiva es passejava per les profanades
estances del monestir de Sant Martí, convertides en estables i
femers, i que en altre temps foren porteria, rebedor, locutori,
refetor, etc. Algunes d'elles estaven cobertes de voltes de
canó, descansant sobre senzilles impostes; en altres
tristejaven despulles d'enteixinat, suspeses sobre fumats
cabirons i per les trapes de les quals, a través dels pisos
superiors, se veia el blau del cel.
Una escala, els graons de la qual, de pedra picada, a l'igual
que els muntants de les portes, han desaparegut, dóna a les
habitacions del primer pis, que es troben en estat consemblant
a les de l'interior. Ocupa el centre de l'edifici un elegant
claustre, les galeries altes del qual són enfonsades, no
quedant d'aquestes, completes, més que dues arcades, veient-se
el sòl de terra, clapejat de fragments de columnes i de
capitells capolats. Un hermós finestral bizantí es destaca al
fons, i, en mig de despulles d'enterraments profanats, s'aixeca
una sepultura, no gaire més respectada, perquè cal recordar que
les nostres revolucions, tant la fera com la mansa, no s'han
detingut ni davant de la venerable pau dels sepulcres.
Com poca cosa més tenia que veure la jovenalla expedicionària
entre aquelles parets polsoses i mostrejades de teranyines i
aquell paviment sembrat de rocalls i ortigues, aviat tornà cap
a fora en busca d'expansió. Calia un temperament observador i
una ànima somniadora com la d'en Montbrió, per a trobar-se bé
entre aquelles destartalades parets i saber-hi veure, no lo que
hi havia, sinó lo que hi havia hagut.
Allí quedà, doncs, al poc rato, sol i vern, sota una ala del
claustre, sentat damunt d'una basamenta, abstret en ses
cavil·lacions i tractan inútilment d'interpretar la llegenda
d'una làpida mig rosegada per l'acció del temps.