IX

Embadalit i un si és no és capficat amb ses cabòries estava el

jove, quan el revingué una lleugera remor de faldilles. Al

girar el cap, se trobà amb la figura, ensems sèria i riallera,

de la Montserrat, que havia tornat sobre sos passos.

-Déu méu, i que capficat està!- li digué mig rient i no trobant

mellor manera d'entrar en conversa.

-Capficat no, pensatiu sí- contestà ell, en el mateix to. Vol

que li diga? Hi ha coses que em fan sentir d'una manera

especial, tal com si em pesessin damunt del cor. Una d'elles és

l'espectacle de devastació que tenim al davant. ¡Qui els havia

de dir, als artistes d'aquesta obra admirable, que vindria una

generació que destruiria, amb mà irada i ignorant, el fruit de

tots sos afanys i de son geni!

-I que, ademés, desenterraria i ventaria llurs cendres- afegí

la noia completant la idea, -perquè aquelles ossamentes humanes

que allí es veuen escampades, són, de segur, dels antics

constructors i moradors d'aquesta casa.

-Precisament en això estava pensant ara mateix. Les ossamentes

que des d'aquí es veuen són dels que, aquí mateix, sota

aquestes arcades, transitaven cada dia, quan aquest monument

estava en la seva plenitud. Aquí s'ha d'ésser romàntic per

força. Redreçant amb la imaginació aquestes miserables runes,

m'apar veure'ls encara passejant-se silenciosos per sota

aquestes arcades, coberts amb llurs caputxons i acotada la

testa sobre el llibre de reso. Allavors aquest munt de runes

era un poema vivent en què el misticisme religiós donava forma

a les més pures expressions d'un art, model de senzillesa i

elegància. Doncs bé: el pensar que això ha desaparegut, no per

un cataclisme de la naturalesa, sinó per la imbecilitat humana,

em dóna pena i em desespera.

-Ho trobo just perquè ho comprenc i ho sento igual que vostè,

Ramon.

Encoratjat per aqueixa coparticipació de sentiments, prosseguí

el jove esplaiant-se amb més daler:

-Som així; tot me commou en un o altre sentit, tot lo que

entranya una idea de Bellesa o de Bondat m'entusiasma, i lo

contrari em desespera. Jo em passaria la vida rient i plorant,

besant els peus als bons i anant a bufetades amb els dolents.

Som jove i no tinc cap motiu personal de queixa contra la

societat, a on tot just acabo d'entrar, i ja em trobo carregat

amb un farcell de preocupacions que hi ha moments en què em

pesen i em fan dubtar. ¿Per què no havíem d'ésser com aquell

bordegàs que es veu allí baix, jaient, tan indiferent, sobre la

llosa d'un sepulcre?

-Me sembla que aquesta idea és una mica injusta- observà

innocentment la Montserrat. -Miri: jo som una pobra noia a qui

no han ensenyat més ciències ni més filosofies que la doctrina

cristiana, i amb això n'he tingut prou per a viure fins ara en

una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com

la d'aquell noi que allí dorm. Mes, des d'algun temps, me sento

canviada i em commouen coses que abans m'eren indiferents.

Percebeixo sensacions noves, com si als ulls de l'ànima s'hi

descorregués un vel, deixant-me entreveure nous horitzons i

nous objectius. Això, és veritat que em dóna desfici i

malestar, però, com que sembla que no hi ha ofensa de Déu,

estic lluny d'enyorar la indiferència d'abans.

En Ramon abrigà la Montserrat amb una indefinible mirada, que

la féu enrogir i abaixar el cap confosa i com avergonyida de

ses pròpies confessions. El jove, que feia dies espiava una

ocasió per a declarar-se, sense que en els moments crítics ne

trobés mai cap de prou oportuna, veié, en les espontànies

confidències de la noia, el camí obert, i determinà

llançar-s'hi; mes, a l'anar a fer-ho, li semblà de sobte que el

basament de sos designis li fugia de sota els peus. Se quedà

uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, i a

mida que son cervell s'anava combinant, sos llavis anaven

articulant les paraules inicials de les mateixes.

-Desitjos, sensacions noves, penes, desficis- anava dient, com

parlant amb si mateix. -També jo els tinc; també jo els sento.

¿No són efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos?

Cada ànima és un mirall: dues ànimes que es comprenen són dos

miralls encarats que reprodueixen ses pròpies imatges fins a

l'infinit, sense que sigui possible precisar quina és la

inicial. ¿Què té d'estrany, doncs, que nosaltres ens reflectim

mútuament unes mateixes impressions, sense que pugui dir-se qui

ha començat?

Però, com si s'adonés de què per aqueix camí no avançava feina,

se repensà i, parodiant un passatge de l'Evangeli, digué de

sobte, encarant-se amb la noia:

-Digui, Montserrat: ¿què hi ha de comú entre vostè i jo?

Estranyada ella de la pregunta i no podent capir-ne la

intenció, contestà:

-No ho sé: potser res més que la terra que ens ha de cobrir.

-Ho dic- afegí ell com si no hagués sentit la resposta -perquè

ara mateix acabo de sentir-li que, des de fa algun temps, nota

en si com un canvi de naturalesa a impulsos de sensacions

noves, penes, i disgustos fins ara desconeguts; i aquestes

paraules, si no les hagués pronunciades vostè, haurien sortit

de la meva boca, perquè elles retraten igualment l'estat de mon

esperit.

I, atansant-se més al setial que havia escollit la noia, afegí:

-Miri, Montserrat: jo no sé pas fingir; jo no sabria pas fer-li

traveta de paraules sols pel gust d'obligar-la a confessar lo

que ja sé. No és que no m'agradi sentir-ho, però prefereixo que

m'ho digui espontàniament, després de donar-ho per suposat. Sí,

hermosa Montserrat: la nostra situació és completament igual;

tots dos patim d'una mateixa afecció i hem rebut d'un mateix

aire. Sols ens falta, per a acabar-nos-en de convèncer,

esplatjar-nos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions,

d'aqueixos anhels i desficis de què vostè ha començat a parlar.

Per a donar-li exemple, començo jo per declarar-li que fins que

vaig veure a vostè no vaig fer-me càrrec de quant desconegut

m'és l'escalf de la família, i vaig sentir l'amargura de

l'orfanesa com no l'havia sentida mai. Dels meus pares ne

conservava sols lleugers records, guardats com relíquies en el

fons del meu cor. Des de llavors sento desitjos de treure

aquestes relíquies i posar-les sobre l'altar buit de la meva

llar, perquè beneeixin un altre amor que pressento, més íntim

encara, més intens i més lligat amb la meva vida. Ve-li aquí

les meves sensacions noves, els meus desficis i els temors de

mal·logro que m'atormenten. Digui ara, vostè, si aquestes

paraules reflecteixen quelcom de ses pròpies idees.

-És veritat- digué ella, baixant el cap i descloent a penes els

llavis descolorits.

-Doncs- continuà ell, -tenint present allò de què «no es mou

fulla que Déu no ho vulla», ¿no li semblen providencials les

circumstàncies que em conduïren un dia a casa de vostè, fixant

la data de la nova ruta assenyalada a mes afeccions i... ¿per

què no dir-ho?, a les de vostè?

-És ben cert- féu ella, marcant ses paraules amb una lleugera

rialleta.

-Si és així, si els dos reconeixem que nostre encontre fou

providencial, si acceptem que, aproximant-nos, complim un i

altre els destins que Déu ens té assenyalats, si nostres ànimes

se mouen a impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un

per l'altre, ¿què ens falta per als preliminars d'un pacte que

Déu ha de beneir?

La donzella alçà sa caiguda vista. Sos ulls estaven entelats

per les llàgrimes a punt de saltar, i, a través d'elles, fixà

sa mirada sense temença i impregnada d'una tendresa inefable

envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés

a parlar, mes sa llengua restà muda, movent-se sols al compàs

d'una interior i inarticulada pregària.

-Anima de l'ànima meva!- continuà el jove, acostant-se-li més,

fins a pendre-li una mà, que ella li abandonà confiada. -Aquest

és un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en què ens

hem trobat un i altre fins ara. No estem pas sols, doncs tenim

per testimonis, a més de Déu, les ombres sagrades dels que aquí

jauen i les venerables despulles del santuari, des d'on ells se

dedicaven a un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne

ni més cristià, que el que nosaltres sentim. En aquests moments

i en aquest lloc, tot fingiment seria un pecat i tota mentida

un sacrilegi. Doncs aquest és el moment i aquest el lloc, que

esculleixo jo per a dir-te: Voldria ésser teu! Vols tu ésser

meva?

Les pedres no oïren la contesta, ni l'oí l'aire que els

rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «Sí, bé ho vull!».

Uns moments, de silenci seguien a aquelles solemnes paraules,

després de les quals, en Ramon, sense abandonar la mà que tenia

presonera, continuà:

-Gràcies, gràcies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de

nou, perquè abans d'ara s'havien parlat nostres cors; mes, així

i tot, la teva veu m'ha ensenyat els límits de la felicitat

humana, Però... em queda encara una espina clavada aquí, i,

abans d'entrar de ple en el portal de nostra ditxa, voldria que

me l'arranquessis o me la clavessis més endins.

Després d'una altra pausa, continuà:

-Tinc el dubte de si són els vertaders savis aquells que

sacrifiquen als goigs de la família tota altra preocupació,

aquells que, tancats dins del cèrcol de ses personals

afeccions, veuen amb indiferència tot allò que no té amb

aquestes una relació directa, aquells, en fi, que creuen i

obren com si sols dins de la família existís l'objectiu i terme

de sa missió sobre la terra, o bé si són aquells altres que

prediquen que, essent la família la base de la societat,

després de procurar cada individu la dignificació de la pròpia,

deu atendre a ses relacions exteriors, procurant intervenir en

les necessitats de la societat que sobre si propi descansa.

¿Què en penses, tu, d'això?

-No ho sé, pobra de mí- digué la Montserrat; i, després d'uns

moments de silenci, afegí: -Me sembla que els primers són lo

que se'n diuen egoistes, i l'egoisme no és pas cap virtut, sinó

lo contrari. Ademés, ben sabut és el precepte que ens mana

estimar el pròxim com a nosaltres mateixos; i, com el pròxim no

és sols la família, aquest precepte no es cumpliria pas si els

individus no es preocupessin més que de si propis.

-Ja em plau la teva resposta, però jo no voldria que t'enganyés

el cor; perquè has de saber que, a més d'aquest amor de

caràcter tan íntim que fon dues persones en un sol cor,

concebeixo altres afeccions, que es desprenen d'aquell, com els

cèrcols concèntrics que forma l'aigua mansa entorn del toc que

ha ferit sa superfície.

Doncs algunes vegades fins me temo a mi mateix: me sembla que

som rebrot d'una altra raça, perquè sento pujar-me al cor

gropades de sang ardenta, pròpia d'altres generacions. Sovint

me trobo com foraster a casa meva i somnio estar vaguejant

sobre la societat, com el cavall de serp sobre una bassa

infecta, dins la qual em sembla veure-hi, rebolcant-se,

milenars d'éssers, dels quals, uns me mouen a compassió, com

víctimes, i altres m'irriten, com criminals. He après d'amar a

Déu en ses obres i a ma terra en sa història, i em crec obligat

a treballar per l'exaltació d'aquestes dues idees tant com per

ma família i més que per mi mateix. Per això alguns me

bescanten titllant-me d'eixelebrat i de boig. Tu què en penses

d'això?

-Penso que adorar a Déu i al pròxim és una de les primeres

virtuts, i més si porta aparellat el sacrifici.

-Però ¿no tems que l'altruisme minvi les íntimes afeccions de

l'ànima, en perjudici dels teus drets?

-No, perquè m'has dit que conceptues la família com la base de

la societat, i l'amor als altres t'ha de dur per força a

l'exaltament dels propis. Ademés, he sentit a dir que els amors

sants i nobles no s'exclueixen, sinó que, com brases ajustades,

en lloc d'apagar-se s'exciten mútuament i més s'inflamen.

Al sentir això, en Montbrió somrigué a impuls d'un intens

plaer. Mentres li estrenyia frissosament entre les seves la mà

i mentre ella baixava la testa com decandint-se a la xardor de

tanta ditxa, li anava dient:

-Ànima incomparable! ¡Que diferent ets de tantes altres que

tenen sols la frivolitat al cor i la vanitat per guia de sos

actes!

-I tu- contestava ella sense gosar alçar la cara -¡que diferent

ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buits i

insípids per sa ignorància, aptes sols per a l'ociositat, mare

de tots els vicis!

-Jo- deia ell, no sortint de son èxtasi -beneeixo a Déu, que

m'ha portat una ànima que em comprèn. Tu seràs la meva amor i

la meva guia.

-Beneïm-lo tots dos- afegia ella, -perquè la sort de

compendre's dues ànimes és a mitges.

Així, entre deleitoses pauses i amorosos mots, transcorregueren

llargs instants, fins que, revenint-se, ell digué, canviant de

to:

-I ara que ens hem descobert mútuament el cor, ara que ja podem

dir que estem promesos, o sia lligats per un compromís moral,

tan indisoluble per a nostres consciències com el que, ajudant

Déu, contraurem davant de l'altar, és precís que considerem

nostra situació actual des d'un altre punt de vista. Tant tu

com jo tenim persones amb dret i dever d'intervenir en nostres

afeccions. ¿Què et sembla que devem fer?

-No ho sé- digué ella humilment. -Tinc plena confiança en tu i

a la teva mà ho deixo. A mi ja des d'ara no em toca més que

obeir-te en tot.

-Oh! No pas encara!- exclamà en Ramon, rient encantat del

graciós posat amb què la noia acompanyà ses darreres paraules.

Després, reprenent son aire sèrio i carinyós, començà a exposar

son plan. Explicats els escrúpols i delicadeses que l'havien

inclinat a demorar sa amorosa declaració, afegí que ho tenia

tot disposat per a son retorn tan prompte l'hagués realitzada,

proposant-se no tornar fins que pogués fer-ho amb caràcter de

promès, a qual fi son oncle cuidaria d'obtenir el formal

consentiment de la família.

D'aquí rodà la conversa sobre els possibles entrebancs que

podrien dificultar o allargar el logro dels seus desitjos: si

aquestos serien o no contrariats pels pares d'ella.

-La mare rai,...- digué la Montserrat, i amb això donà a

entendre que, en tot cas, l'oposició la temia del seu pare.

També ho creia així en Ramon, mes un i altre convingueren en

què, amb l'ajuda de Déu i amb la de sa constància, no serien

pas invencibles les dificultats que poguessen presentar-se. Amb

tot, en Ramon, com a home previsor, volgué lligar un darrer

cap, preguntant:

-¿I si sobrevinguessen dificultats que no preveiem? ¿I si tos

pares tinguessen ja llurs plans tirats o compromisos contrets?

-Esperem que Déu farà que no siga.- contestà ella, mirant-lo

efectuosament a la cara i comprenent la intenció de ses

darreres paraules.

-I si fos?- insistí ell.

-En una paraula- féu ella, sostenint-li valentment la mirada:

-l'autoritat que sobre mi tenen mos pares, podria arribar fins

a impedir mon casament amb tu, mentre i tant que aquesta

autoritat existís; mes, en quant a voler-me casar amb un altre

contra la meva voluntat, no ho intentaran mai...

-I si ho fessin?- insistí encara ell amb tossuderia.

-Si ho fessin- contestà ella amb resolució -no em consideraria

amb cap obligació d'obeir-los.

-Gràcies, estimada meva!- digué el jove, respirant fort. -No

necessito ja preguntar-te més.

I, mentres en el dit del cor li introduïa una senzilla i

revinguda argolla d'or, afegí:

-Té: aquí tens el signe de la lligança que enclou nostres

mútues promeses. Si un dia sents flaquejar ton esperit davant

de les ratxades del contratemps, besa'l, i ell te confortarà.

X

Els uns després dels altres anaren els forasters despedint-se

de Serra-Bruna; i, quan aparegueren les primeres boirades de la

tardor, ja en el mas hi quedava sola la família, embolcallada

d'aquella mena de tristesa que escampa la buidor de l'animació

desapareguda.

-És estrany lo que em passa- discorria la Montserrat en sos

interminables soliloquis d'amorosa meditació. Abans de l'anada

a Sant Martí, em semblava que sols de sentir dels seus llavis

la seguretat del seu amor, havien de cessar les meves angoixes,

convertint-se en ditxa perfecta. Avui això ja ho tinc, i el meu

cor està amb el mateix neguit d'abans; i hi estarà fins i tant

que puga dir públicament que és mon promès.

La innocenta no sabia que el cor humà és un passatger d'aquest

món, que camina, camina, prenent l'horitzó per l'objectiu de

sos afanys; i l'horitzó camina, camina sempre davant d'ell,

sense deixar-se assolir mai.