-Qui és aquest home?- preguntava en Ramon a son oncle -¿Qui és
aquest home o secretari que a cada moment me'l trobo al davant,
ficant-se en mes converses, i que encara no he pogut esbrinar
si mena llebre o conill?
-Aquest home- li respongué mossèn Joan -és l'espina que un dia
es clavarà als peus de don Eudald, si les coses segueixen pels
camins d'ara. No li ha pas plantat cara mai i fins ha procurat
no posar-se en evidència; fa la seva i calla. Convertit en jueu
dels infeliços terrassans, acaba de tenir-los a tots endogalats
amb prèstecs usuraris, dels quals difícilment se'n sostrauran.
A més de secretari, lo que equival a dir que manifasseja a son
albir tot lo del comú, és hostaler gavellaire, i a casa seva,
de pic o de pelada hi van a raure tots els comarcans, als quals
serveix, al preu que vol, vi dolent i consells sovint pitjors
que el vi. Com don Eudald és així (que Déu lo faça bo) i els
demés propietaris, tocats de son exemple, no són gaire millors
que ell, resulta que el Cerdà és l'home del poble, i a ell,
abans que a ningú mes, acuden els veïns amb llurs plets i
camàndules, i, com gasta prou bona llàvia i no té pèl de tonto,
sap fer créixer la bossa i el prestigi a costes de don Eudald.
Jo prou li havia fet a aquest algunes indicacions sobre el cas,
però ell se'n reia, refiat dels seus padrins, dient que
qualsevol hora el podia xafar amb un cop de peu; però lo cert
és que quan ha intentat somoure'l, l'ha trobat més ferm que una
penya, i jo tinc motius per a creure que són els mateixos
padrins que el sostenen per sota mà. ¡Misteris de la política!
-I ¿d'on ha sortit aquest home que ni cerdà sembla, per més que
en porti el motiu?
-S'ho sap d'on ha sortit. Aquí va baixar de Cerdanya de molt
jove, seguint les ramades al tornar de la muntanya de Toses;
però he sentit a dir que és fill d'un carrabiner que sigué
traslladat a Puigcerdà des de la raia de Portugal. Per aquesta
frontera cresqué, fugint de la misèria de la seva família i
arraulint-se amb els pastors, on féu sa carrera fins als quinze
o setze anys, que entrà de mossicot a Serra-Bruna, i, com era
llest, aprengué de lletra i de comptes amb mossèn Isidro. Per
trapella i desvergonyit no fou mai de l'agrado de la senyora, i
al caure soldat marxà, no quedant gaire bé amb la família,
deien que en venjança de no haver-li volgut comprar el soldat,
com pretenia.
Era per la guerra dels matines, i, segons es diu, féu alguna
forrolla servint de sargento en les brigades. El cas és que
quan aquí ja ningú es recordava d'ell, comparegué, vestit amb
el gec i gorra. Algun recó portava, perquè posà seguidament
hostal i gavella, i començà a trafiquejar amb bestiar i negocis
bruts. Tractà de congraciar-se amb la família de Serra-Bruna,
pretenent la plaça de procurador, que no logrà per l'oposició
de donya Dolors. D'això sembla que en quedà en gran manera
ofès, si bé dissimulà amb molta política. Més tard, no sé si
aprofitant la deixadesa de don Eudald o perquè aquest realment
ho tolerés, arreplegà la secretaria, i aquí el tens fet un
trumfo, aprofitant-se dels propis disbarats del senyor, per a
anar-li segant l'herba sota els peus. Per això profetiso que és
l'espina que un dia el picarà fort. Déu vulga que m'enganyi.
La pintura moral del Cerdà queda feta amb la relació de mossèn
Joan. Imagineu's ara un tipo ferreny i força cepat, amb un
bigoti de carrabiner sota un nas gros i uns ulls petits i plens
de malícia; brusa blava per cada dia, gec curt d'astracan els
dies de festa, calces de vellut i gorra peluda, i tindrem
l'home per defora.