En l'abundant repàs hi prengueren part amos i treballadors en
amigable conxorxa; i, ja refets aquests de les fatigues de la
jornada, augmentà el bon humor i vingué la part típica de la
festa. Se començà pel ball de _la cuca fera_. A posta s'havien
deixat dretes unes quantes motes de blat, lligades per sota les
espigues amb cintes de variats colors. Entorn d'una d'ellas
giravoltaven, formant rodona, una dotzena o més de segadors,
brandant les eines de llur treball i cantant una cançó de ritme
cadenciós, amb un rescoble que deia: «Segueu-la, robeu-la,
l'espiga daurada; -segueu-la, robeu-la, a vista del drac.»
El drac era un altre segador que, dins de, la rodona, guardava
les espigues, marxant de quatre grapes amb uns espardenyots
lligats a les mans, per a defensar-les dels gallets del
rostoll. Amossada amb les dents la fulla, duia una falç amb les
puntes en avant fent una fatxa estrafalària, amb el cap cobert
amb un mocador de coloraines, arreganyant les dents i amb els
ulls fora de la testa. A cada estrofa es destacava un dels de
la rodona, tirant-se a la mota per a segar-la, i era de veure
allavors com el drac, brincant com un gripau, s'hi interposava,
presentant a l'enemic sa feréstega defensa. Si aquest era prou
llest, segava d'una rebolada la mota i es penjava les cintes al
barret en senyal de victòria, dissolent-se la sardana. Però a
vegades el drac demostrava una manya especial per a no
deixar-se enganyar per les falses sortides que aquells, per a
desorientar-lo, simulaven, i s'acabava el torn amb la mota
dreta. Allavors era el drac qui la segava, lluint les cintes,
premi de sa afortunada defensa.
Aquest joc, que era nou per a en Montbrió, el complagué en
extrem, i, en son obsequi, executaren altres danses de caràcter
guerrer degenerat, per l'estil de les dels bastoners, tan
conegudes en la terra baixa, amb la diferència de què, en lloc
dels bastons, aquí juguen amb les falç, que amb ses dringades
donen més feresa al espectacle. Amb una mica de bona voluntat,
i despullant-les de la moixiganga que hi ha afegit la pocasolta
d'aquests darrers temps, no costa gaire de descobrir l'origen
romà d'aquestes mímiques. Els baixos relleus d'aquella època en
què s'hi representen les danses _pírriques_, vénen
involuntàriament a la memòria.
Les sardanes, al so del flabiol, estengueren més el camp de
l'acció, perquè en elles hi prenia part tothom, homes i dones,
xics i grans, desapareixent les classes socials, ja que els
segadors no dubtaven pas de treure al ball a les senyores ni
els senyors a les pageses, que per alguna cosa és la sardana el
ball català, patriarcal i democràtic per excel·lència.
Al bullici del ball, i ja a punt de cloure la vesprada,
seguiren les cantúries, prenent l'escena un to més solemne i
reposat. Alguns dels segadors tenien bona veu i cantaven amb
afinació les velles cançons de la terra, si bé moltes d'elles
desgraciadament destroçades per influències malastrugues.
-Aquí és la meva!- se digué en Ramon, que ja dalia per donar
sortida al foc que abrusava sa ànima catalanesca.
-Això no va pas prou bé, minyons!- començà a cridar -Deixeu-me
fer a mi!
I, saltant al mig del rotllo, en un santiamén classificà les
veus més sortints, donant la privativa al bell cantaire, que
amb més puresa interpretava els antics motius. No trigà pas a
conèixer-s'hi la seva mà. Amb aquella intensitat d'acció que el
portava a dominar totes les situacions, amb aquella fogositat
de mirada que semblava infiltrar-se fins a l'ànima, amb aquella
expressió insinuant i enèrgica a la qual es doblegaven les
voluntats, amb aquell no sé què, fondament suggestiu, que
corprenia, ajudat de la seva veu poderosa i dominant, de son
temperament, que portava l'art en infusió, i amb aquell cor que
vessava sempre de sentiment, logrà el miracle de dominar la
improvisada massa choral, i, rompent la dura crosta de
rusticitats, degeneracions i barbarismes, conseguí deixar al
descobert delicadeses de gust i tendreses de sentiment, que ja
intuïtivament sabia que no podien mancar-hi en homes que eren,
com ell deia, carn de la seva carn i sang de la seva sang.
Diguem-ho tot: potser la composició de lloc hi era per bona
part. L'hora baixa, en la qual al camp semblen despertar tots
els misticismes de la naturalesa; la immensa rostollada, que
brillava amb melancòlica fosforescència als raigs oblicus de la
lluna al ple; l'horitzó, clos per una tanca envellutada de
vermellor bruna i cada vegada més indecisa; i, per fi, els
ànims en indefinible tensió, gradualment preparats, per a una
situació en què eren alhora actors i espectadors... tot
contribuïa, sens dubte, a la solemnitat del moment, creant una
d'aquelles fórmules psicològiques d'ordre subjectiu, en què es
supleix amb la superabundància del propi sentiment lo limitat o
deficient de l'acció.
Lo cert és que jamai aquelles melodies, records de la
infantesa, relíquies d'un passat llunyà, en què l'art i el
sentiment brollaven del mateix cor del poble, havien sigut
recollides amb tanta devoció pels mateixos que les exhalaven.
Semblava com si, per virtut màgica, revetllessin el geni de les
muntanyes que jeia encantat per aquelles afraus tan catalanes i
que, filtrant-se en sos esperits anèmics i gelpresos pel baf
d'un sigle sense ideals, els fes reviure amb tremolors de joia,
com als branquillons despullats pels rigors de l'hivernàs, les
gropades de nova sava, covada per l'alè de la primavera.
Les sentides estrofes de «L'estudiant de Vich», plenes de
sentiment i frescor; les del «Mariner», d'un romanticisme tan
catalanesc, embaumades amb les aures del mar; les de la punyent
tragèdia «Els estudiants de Tolosa», les de «La filadora» i del
«Serpent de Manlleu», d'un picaresc innocent; les «Muntanyes
regalades», plenes d'enyorança i dolça melangia; les cíniques i
despiadades de «La Jutjessa», i tantes altres de l'inacabable
repertori de la musa popular, eren ensajades de primer, i
seguidament executades amb una delicadesa i un art tan
seductors, que deixaven admirats els mateixos executants, que
no es creien capaços de tanta perfecció. És que, de la mateixa
fusta del músic-poeta que les havia creades, una lleugera
insinuació del mestre intel·ligent, els bastava per
identificar-se amb la consciència de l'autor.
La nit venia damunt i calia acabar, més que fos amb recança de
tothom. Faltava el remat obligat de cada any abans de desfer-se
les colles: la cançó dels Segadors.
-La dels Segadors, i plegar- decretaren les persones majors.
Se volgué donar-hi la solemnitat de la mímica a què són tan
aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en
Montbrió, que era ja el mestre indiscutible, se posaren tots
formant ampla rodona, empunyant llurs volants, i prou
distanciats els uns dels altres, per a moure's amb llibertat.
Així, començà el mestre a psalmodiar aquelles notes tètriques,
que semblen eixides de sota les llosanes del cementir de la
Pàtria. Sa veu, poderosa i plena, rodolava pels espais de la
nit, despertant ecos estranys que repercutien en els cors de
l'auditori, amb aquell agredolç de les impressions tràgiques.
«-¡Bon cop de falç,-defensors de la terra! -¡bon cop de falç!»
responia a cada estrofa el chor de segadors, que, tot brandant
les falçs arran de terra, marcaven el ritme amb el ressò
feréstec de les tallants eines.
A mida que avençava aquella narració punyenta de les desditxes
d'un poble en camí de la desesperació, l'entonació del
psalmista semblava anar adquirint major amplitud i l'escena
s'anava fent per demés patètica, fins que, a l'arribar a allò
de què «el bisbe els beneeix -amb la mà dreta i l'esquerra» i
que els demana per llur capità i «ells treuen el bon Jesús amb
un vel negre», algun tremolós glatit, efecte de l'excés de
l'intern sentiment, vingué a entelar la tersura d'aquella veu
mascle i potenta, produint pell de gallina als oients, a
l'extrem de què les goles nuades dels segadors podien a penes
modular les vives notes de la rescobla.
Allavors sols se sentia el feréstec rist! rast! del ferro,
rosegant amb major ràbia els pedruscalls de la rostollada. (*)
(*) _L'autor prega als llegidors que vulguin perdonar-lo si,
per a enrodonir aquest quadro i accentuar el valor moral del
protagonista, s'ha permés forçar la ficció, abusant tal volta
de les llicències de novelistes_.