Bé li tenia don Eudald a en Montbrió entre cella i cella,
acusant-lo fins de trastornador de la cosa pública; però encara
no ho sabia tot, i tros que se'n faltava. Poc sospitava ell que
la més trastornada per les maniobres del jove era, de moment,
sa pròpia filla. És veritat que els dos enamorats no havien
entrat encara en el període de les intel·ligències expresses;
però tàcitament estaven prou convençuts de les mútues
intencions, com convençudes n'estaven ademés altres persones
que jutjaven per lo que veien. Les mateixes mosses cosines
d'ella, capitanejades per l'enfutimada Loreto, no s'amagaven
pas per a donar-ho a entendre, complaent-se en comprometre'ls,
deixant-los aislats en quant l'ocasió es presentava i entonant
a chor aquella cançó que diu: _L'aureneta i el pinsà -se volien
emmaridar_, etc.
No poques vegades havia estat en Ramon a punt de faltar al
propòsit que, per raons de delicadesa, tenia fet de no
declarar-se explicitament fins a darrera hora, i, si s'havia
contingut, valga-li, més que altra cosa, la mateixa dificultat
de rompre.
En quant a ella, semblava haver perdut aquella por instintiva,
ja que no sols sostenia la conversa que el jove li entaulava,
sinó que fins la provocava pel gust de sentir-lo discursejar
sobre sos temes predilectes de l'Art i la Naturalesa, per més
que el posés a vegades a dos dits de personalitzar les
qüestions, fent-la enrogir.
Mentrestant, els dies passaven i la vida transcorria tranquila
i agradosa al mas de Serra-Bruna. Les visites d'en Ramon
sovintejaven, quedant-se molts dies a dinar. Mossèn Joan solia
comparèixer a la tarda, i a entrada de fosc se n'entornaven
tots dos a peu, precedint el cavall desmuntat, que els seguia
com un gosset. Donya Dolors, vigilant a l'hort i a la vinya,
estava al corrent de tot, sense fressa ni semblar fer-ne altre
estat. El jovent guimbejava i vegetava, vessant de vida i
salut, i el pacífic don Eudald, aprofitant-se de l'armistici
que des de la disputa de l'empriu son contrincant li concedia,
dissimulava la múrria, passejant llargues hores amunt i avall
de les galeries amb les mans a l'esquena, xiulant frissós les
cançons de son escàs repertori i descuidant-se massa dels
canaris, les cries dels quals, per cert, anaven aquell any de
mala data, per efecte, segons ell, de què a mossèn Isidro se li
havia ocorregut canviar la disposició dels nius.
-¡Jo no sé quina dèria ha entrat a tothom de tocar les coses de
lloc!- deia indignat. -¿No havien sempre estat els nius al
mateix recó? ¿No anaven bé, així? Doncs per què tocar-los?
Sembla com si en aquesta casa s'hi hagués ficat el follet.
-Anaven bé, anaven bé. ¡Tu sí que de poc t'acontentes!- feia
mossèn Isidro, amb sa habitual flema. -Jo veig que tot lo més
que treies era la niarada del cucut, mentre que jo, a dalt,
arreglant-ho a la meva manera, trec covarades de tres i de
cuatre. Què vol dir que s'hagin mort? També s'han mort els meus
sense haver canviat cap niu. Saps què és? Un mal vent, que ha
estat una pedregada per a totes les cries. A Vich, me deia ahir
un que en venia, n'han mort més de quinze cents en una setmana.
-Un mal vent! un mal vent! ¡N'hi ha tants, de mals vents!-
botzinava don Eudald respirant per ses ferides.
V
Els segadors anaven a les acaballes de la feina. Ja del terme
de Serra-Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensió de
conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, i
limitada a migdia per les salzeredes de la riera. Era el rovell
de l'ou de les terres cultives del pla i es reservava cada any
per a la clausura de les segues. Allí s'hi aplegaven les
diferents colles de valldepedrencs que, havent anat a buscar el
rem al fons de l'Empordà, venien a rematar-lo a la Campa
després d'haver balejat el terme, i, encara que es tractava
d'un grapadàs de vessanes, l'aterraven en un dia. Amb tal
motiu, a posta de sol s'hi feia una xera més o menys grossa,
segons l'humor en què es trobaven els senyors del mas, que no
solien mancar-hi mai.
Aquest any tot s'hi acompanyava per fer-la bona. La collita era
abundosa, al mas hi havia alegria, i, ademés, se tractava
d'obsequiar l'hereu Montbrió, tan caigut a l'ull de tothom.
L'arribada dels senyors, precedida d'un cove ple de recapte,
fou galejada pels segadors, fent voleiar les paioles i donant
crits i visques.
El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava
un campament, vorejat a dreta i esquerra per filerades de
punxeguts barballons, figuraven tendes de campanya. Més allà es
veia el sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla
que als límits s'estava lliurant encara amb els pocs rems que
restaven en peu. Un formigueig de dones i nois, com qui diu les
ambulàncies de l'exèrcit vencedor, les anava aplegant i
arrambant a banda i altra, a l'extrem de les fileres que
s'anaven estirant, estirant. Al fons els pujols allargaven a
banda i altra llurs braços coberts d'atapeïdes rouredes, que
baixaven, aclarint-se, fins a deixar al descobert la gleva
grassa, que s'aplatjava suaument al topar amb la margra del
conreu que s'estenia, com un botó d'or, en el fons d'aquell
immens gresol.
Color, llum, vida, tot hi era en davassall en aquell recó de
món. Sols hi mancava l'artista que fixés aquelles notes i el
poeta que cantés aquelles belleses: i això hi arribava tot
d'una peça amb en Montbrió. De públic per a gaudir-les, no en
mancava pas.
-Bones tardes, tothom!- cridava el jove, dirigint-se alegrement
als més propers. -Sembla que açò s'aplana com si en passés
l'estisora de la bruixa. ¿Què en traieu, de xoiar-lo el món, si
igualment l'any que ve li tornarà el pèl a créixer?
-¡Ell li tornés ara mateix, vatualisto, que ara mateix li
tornaríem a fer la canyota!- contestaven ells rient. -Més bo
dóna segar que fangar.
-Tanmateix, a la fangada no hi sueu pas el vi com ara.
-Perquè no ens hi ajuda com ara el sol. ¿Què es creu que el
bevem, nosaltres, el vi? Nosaltres no som més que el ble de la
llumenera. Si falta l'oli, el ble se consumeix i el llum
s'apaga.
El símil era ben trobat. Els segadors, debatent-se entre els
raigs xardorosos del sol i les reverberacions de la palla
resseca, sostenen ses energies, gràcies a una transpiració
copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un vi de pocs
graus. Aquesta transpiració, en alguns moments, arriba a ésser
tan abundosa i ràpida, que les camises queden tenyides de la
matèria colorant que el cos no ha tingut temps de transformar.
Allavors diuen que suen el vi. De totes maneres, sense la
beguda, faltaria la transpiració; el ble, o sia el cos,
s'aniquilaria i s'apagaria el llum, com deia aquell.
Acabat un rem, les colles, amb sos davanters, desfilaven
pausadament per davant dels senyors, per a anar a començar
l'altre. En Ramon, sempre ditxosot i alegre, els anava palpant
la garla i provocant ses riallades.
-Vaia, don Ramon: vol menar aquest rem?- li digué, tot posant
foc a una pipa i per a seguir-li l'humor, un cap de colla,
vella coneixença.
-Ja ho heu dit!- exclamà el jove. I, amb admiració i gresca
dels presents, en un dir Jesús, se posà en cos de camisa,
espitregat, trossades les mànegues més amunt del colze i
brandant el volant amb mà forta.
-Quin home més garbós!- deien els segadors mentre s'anaven
posant en fila a la dreta del capità. -Cal fer-lo lluir davant
de les senyores.
-Oidà! I davant de la pubilla!- afegien, tot baix, alguns de
més maliciosos.
No tardaren els de la colla en conèixer que son improvisat
davanter podia passar-se de sa benevolència protectora.
-L'ase que el toc, quin cop de falç!- deia l'un.
-No és pas manco, el pare- afegí l'altre. I començaren tots a
apretar de debò.
-Estrenyi el rem, Ramon, que l'assoliran!- li cridaven les
senyores, que contemplaven l'interessant esport des de la
marjada, al veure que els de la colla li anaven a la saga.
Estrènyer el rem volia dir jugar brut, doncs tot lo que ell
estrenyés quedaria de més amplada, als que el seguien, que es
trobarien en desventatge. No era pas consell per a acceptar-lo
un home com en Montbrió. Encara estengué més la braçada, i
l'eina brillava brunzent als raigs del sol i les motes de blat
queien a trompons, rodolant a impuls de sa poderosa revessa,
fins a eixir fora del rem com cadavres escopits per la riuada.
Els segadors, admirats de l'empenta i la destresa d'aquell
home, a qui havien pres per un senyoret enjogassat, abandonaren
tota idea de consideració i, picats de l'amor propi,
s'abrasonaren com gossos a la feina.
Allà era de veure com espurnejaven les falçs entre mig d'una
boirina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava
formant aureoles entorn dels segadors, que, corbats d'esquena i
empernats de cames, bleixant i ruflant, furgaven per l'atapeïda
tofa, amb una braó sorda, com d'una tocada de senglars
ferratjant-se en camp de melça.
Mes ell guardà la davantera fins al cap del rem, i al ramassar
la darrera mota, en lloc de llançar la garba a les lligadores,
l'arborà amb les dues mans, i, corrent vers sos amics, que
l'aplaudien, la sembrà sobre llurs caps, en especial sobre el
de la pubilla, que quedà coberta de rosses espigues, com de
daurada ginesta el tàlem de la professó de Corpus.
Després se deixà caure estirat damunt de l'herba blana, trobant
en sa frescor un deliciós refrigeri per a son cos amarat de
suor, mentre que a ses orelles hi ressonava, com dolça música,
un chor d'alabances vingut de tot arreu de la plana.