A don Eudald, l'hereu Montbrió se li ficava entre cella i
cella. Lo que més l'enquimerava era no poder negar-li les
qualitats excepcionals que tothom li reconeixia. Sobretot
l'admirava l'activitat de què donava mostra i que topava amb el
caràcter d'ell, apàtic per excel·lència. No comprenia per què
al jove les hores se li multiplicaven com per art del dimoni.
Ell caçava, sol o acompanyat de mossèn Isidre; ell
herboritzava, ell dibuixava, ell examinava les variades
constitucions del terrer de la comarca, prenent-ne mostres que
classificava cuidadosament; treia anotacions de tot i donava de
tot compte detallat: dels conreus, de l'estat de les collites
dels diferents masos, de la major o menor intel·ligència dels
masovers, deduint-ho de l'aspecte de llurs respectius conreus i
dels interrogatoris a què els subjectava resseguint les
treballades, tot amb major precisió que no ho podia fer el
mateix amo.
-Quina tafaneria d'home!- botzinava aquest, tractant de
posar-li titlles davant de sa muller -sembla que sigui a lo del
seu.
I després de tot, encara li sobrava temps per a passar llargues
hores a la masia a garlar amb les senyores, divertir els nens i
fer rapapiejar a mossèn Isidro amb jocs de mans i de càlcul.
I malgrat els esforços que feia don Eudald per aparèixer
tranquil i animat, aquell general desori, aquell culte per la
persona del foraster, el posava violent, recordant que mai en
sa vida s'havia sentit objecte de tantes atencions. Ell, el
senyor de Serra-Bruna, el potentat de la muntanya, ni per sos
escassos estudis, ni per ses aficions gens elevades, ni per sos
atractius personals, ni per ses obres, havia sortit mai dels
limits de la vulgaritat. Sa passió brillant li havia esplanat
els camins de la vida; mes, per son caràcter apàtic i egoista,
mai havia sigut retret com a model de res, ni sol·licitat com a
desempenyo de coses majors. Fins sa intervenció en la política,
al servei de sos padrins, era de poca transcendència, per quant
aquests sols rendien culte a ses pessetes i a la ressonància
del seu nom. Els serveis que ell els prestava fent-los
paraesqueneta, els hi pagaven fàcilment afalagant sa vanitat
amb cartes inflades d'elogis i plenes de promeses, que no
sempre es complien, o era costant-li en diners un ull de la
cara. Ni per cacic servia, ja que li faltava l'activitat, la
gramàtica parda i la pilleria que per tal cosa es necessita, i
no mancava al poble qui, amb menys aparato i més profit propi,
li segava sovint l'herba sota els seus peus sense ni ell
adonar-se'n.
En certa legislatura, al personatge de Madrid no li convingué
l'acta del districte i no volent tampoc que, amic o enemic, se
n'aprofités altre que pogués fer-li ombra, proposà l'elecció de
don Eudald, que es trobà diputat sense quasi donar-se'n compte.
Son passatge pels bancs del Congrés, fou una exhalació, i tornà
de Madrid sense saber ben bé què hi havia anat a fer, ni lo que
hi havia fet; sols al passar comptes trobà que havia gastat un
dineral. Satisfeta, no obstant, sa vanitat, no li recà pas de
deixar la representació del país, admirant-se encara de què no
faltés mai qui tingués l'abnegació de sacrificar-se per la
pàtria, costant tan car.
Sols en una cosa havia demostrat sempre una obstinació digna de
millor causa. Era en el sosteniment de son plet contra el poble
per raó dels emprius de Serra Calma. Aquesta era l'obra de la
seva vida, de la qual no l'havia pogut distreure ni la seva
esposa, que li retreia sempre que amb els diners que hi
empleava fent-se malveure del poble n'hi havia per fundar-hi un
hospital que prou falta hi feia.
-Són drets de família i no els vull deixar perdre- deia ell, i
vinga donar corda a advocats i procuradors, que hi trobaven
allí la seva vinyeta.
Però semblava com si ara comencés a adonar-se massa de sa
inferioritat moral i s'iniciés en son cor un partit d'enveja,
al veure que altre, sense les seves riqueses, títols ni
significació, obtenia èxits que ell no havia lograt mai. Els
afalacs de l'aura popular, sisquera fos casolana com la que
rodejava el seu hoste, li eren del tot desconeguts, i ni tan
sols havia ambicionat mai aquesta, sa ànima mesquina, fins ara
que veia que un altre la disfrutava.
La tírria que, contra el jove, en son cor niava ja des dels
pocs dies de coneixe'l, s'anava accentuant de dia en dia,
engrandida per les continues mortificacions a què es veia
subjecte son amor propi en les converses que amb ell sostenia i
que sovint degeneraven en discussions i mitges disputes. En
tals casos, sempre li tocava el rebre, amb l'agravant de
trobar-se sol, perquè la insinuant polèmica d'aquell tenia el
mèrit d'atraure's el vot més o menys declarat de l'auditori.
Veritat que en Montbrió tenia la tàctica d'endolcir les
amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon
humor; mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don
Eudald, que en tot cas només reia de part de fora.
Amb una d'aquestes s'anà a parar un dia a parlar del ditxós
plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifestà
rodonament contrari, provant-li que sos pretinguts drets eren
prescrits, quan menys de fet, per haver-los disfrutat el poble
per espai de més de cent anys; que era absurd retreure drets
senyorials en un temps en què amb prou feines se reconeixien
els naturals; que el poble podia treure dels emprius un profit
que ell no en treuria mai, ni sent-ne propietari; que en paper
sellat, advocats i procuradors, ja lo que disputava ho havia
comprat set vegades; que explotant formalment la més
insignificant de les seves finques, obtindria doble guany del
que allò podia donar-li; i, per fi, observant que donya Dolors,
abundant en les mateixes opinions, li feia costat, s'atreví a
aconsellar-li que en lloc de disputar els emprius a sos
conveïns, captant-se males volences, millor fóra que empleés
son prestigi en ocupar-se de la reorganització i bona
administració d'aquelles rendes comunals en benefici del poble,
i, per tant, en benefici de si mateix, amb lo qual lograria la
unió i la bona voluntat de tots, que prou falta li faria demà
per a fer cara al mal temps que s'acostava.
-Desditxat de vostè si arriba a guanyar!- exclamà, per fi, el
jove, veient que era inútil maldar contra aquella
intel·ligència tan apàtica com obtusa, que sols semblava trobar
energies dintre ses pròpies obcecacions.
No és per a explicar el desagrado amb què el bon senyor rebé
semblants rebufades, a les quals no estava poc ni molt
acostumat. L'opinió general dels presents, obertament contra
d'ell declarada, acabà d'enfurismar-lo; i encara que,
coneixent-ho, en Montbrió procurà amansir-lo, tirant-lo segons
sa costum a broma, lo cert és que no logrà congraciar-se més
amb ell.
Qui ho pagà, de moment, fou donya Dolors, que aquell mateix,
vespre, en la solitud de la cambra, ne rebé l'envestida. Se
vegé acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster i
fins d'aquissar-lo com a un gos contra d'ell, que ja començava
a estar de ses impertinències cuit fins als ulls. La senyora,
ofesa de suposicions tan miserables, volgué fer-li entendre que
lo que havia sentit era l'opinió de tothom, sinó que ningú
tenia l'atreviment de plantar-li a la cara com ho havia fet en
Montbrió, i que més devia agrair-li que criticar-li sos
consells desinteressats. Tot inútil. L'únic que en tragué en
clar, perquè així ho manifestà, fou que ja tenia presa la gran
resolució; que ell també faria tronar i ploure. ¡Vaia si ho
faria!
-I com?
-Doncs empenyent el plet, que amb el temps que dorm ja comença
a semblar cosa de broma! Sí, senyora, sí: el plet, això que vos
dóna tanta quimera, això rosegareu. Posaré en joc les meves
influències, que no són pas petites, i veureu si tapo la boca
de tants ximples que sembla que em tinguin per un ningú. I en
aquell poca solta, que amb els seus radicalismes i amb les
seves extravagàncies sembla tenir embadalit a tothom, donant
ales a la brivalla del poble, ja li faré posar palla a
l'orella.
La bona esposa cregué prudent callar, esperant que així
passaria millor aquella boja quimerada.